Coherència i participació

Gràcies Marcelino Iglesias!
És la primera expressió que m’ha sortit, quan li sentit dir, en menys de 10 segons però amb tota claredat i seny, que estava d’acord amb la solució que s'està donant al problema de la sequera que pateix l'area de Barcelona, perque:

“L’aigua que arribarà a l’àrea de Barcelona no és un transvasament nou, forma part de l'autoritzat a l’any 1981.
No hi ha noves extraccions del cabdal del Ebre.
Es la solució per atendre una emergència.
Es temporal, fins que entrin en marxa la solució definitiva que defensen per les zones àrides del Mediterrani, la dessalació del aigua del mar”

En aquest 10 segons, també m’han vingut al cap l’actitud d’aquells que:
“Com CiU, diuen que la canonada la van proposar ells quan estaven al Govern, però ni la van construir, aleshores, ni no li donen suport, ara que estan a l’oposició.”
“Com ERC, que en nom de la coherència anirà a una manifestació en contra d’una mesura, que li donen suport des del govern”
“Com ICV-EUiA, que en nom del foment de la confiança en la política i els politics defensa desmuntar una part de la canonada, quan la temporalitat i finalitat està fixada per una llei i pel govern del que formen part”

Gràcies Marcelino Iglesias, perquè amb la teva posició ens ajudes a continuar fen allò que la gent necessita i vol. Que es resolguin els problemes entenent-los, atenent-los i construint al mateix temps el futur que els hi permeti progressar.

Al socialisme català mai li ha fet por dir i fer el que toca, però de vegades quan s’està envoltat de tanta “coherència i participació” que serveix per despistar a propis i estranys, trobar-ne una veu amiga que expressi amb tanta claredat les raons per les que farem aquesta canonada, reconforta.

Generositat intel•ligent

El que està succeint després de les eleccions, explica el resultat de les mateixes i no a l’inrevés.

Es tendeix a considerar que les eleccions constitueixen una ruptura en la línia de continuïtat de les organitzacions polítiques que s'hi presenten, que les forces polítiques escolten el veredicte de les urnes i modifiquen la seva actuació, tenint-lo en consideració. Això no és així, gairebé mai.

El més habitual és respondre, al progrés o retrocés electoral, de la mateixa manera i amb la mateixa percepció global, que es tenia i mantenia uns dies abans de la confrontació electoral.

Per això, observant les respostes, les valoracions i les actuacions que comencen a donar, cadascuna d'elles, es poden entreveure les raons que les han conduït al seu resultat.

Mentre tothom només es preocupen del seu, el PSC es preocupa per tothom. No és generositat, és intel·ligència!. Després d'obtenir el suport de més de 1.600.000 persones, els socialistes hem començat a assumir la nostra responsabilitat com força majoritària de Catalunya i ràpidament ens hem aplicat a gestionar els interessos de la ciutadania, més que els del partit.

"Prioritzem transferències a ministeris", “volem encarar el tema del finançament” ha dit, en els mitjans de comunicació i en el Comitè Federal, el President José Montilla. Conscient que és per això pel que ens ha votat la gent i pel que ens jutjaran i també perquè si ho aconseguim el premi serà que continuar essent, per als ciutadans de Catalunya, la seva millor opció política per representar-los i defensar-los.

Al contrari, CiU, després de perdre 60.000 vots, proposa tancar-se a la seva casa gran del catalanisme i llança opas als votants d'una ERC que, buscant la independència, ha perdut més de 300.000 suports. La desorientació del nacionalisme català, és avui més gran que mai.

Uns i altres, a més de la seva inestabilitat interna, només estan oferint preocupar-se d'un imaginari que no és el de la majoria. Uns, els de dretes, volien vertebrar la mala maror, la decepció i la suposada emprenyada de la gent, sense adonar-se que amb actituds negatives no s’avança i que aquest estat d’ànim era més el seu que el de la gent. Els altres, els nacionalistes d’esquerres, s’han continuat creient que, com en el conte de la lletera, només podien que continuar pujant, sense adonar-se que el independentisme, rebatejat com a sobiranisme, només creix entre els més propers amb ells i la gent no està per aventures.

Al PPC li ha succeït el mateix, ha intentat posar damunt de la taula el que eren les seves preocupacions i percepcions negatives, esperant desanimar a la gent amb un discurs negatiu i negatori. Tot va malament i a tot deien que NO. Però no han aconseguit que les seves propostes siguin apreciades com a solucions i, amés a més, continuant essent vistos com un problema.

ICV-EUiA, ha descobert, ara, que el seu missatge no connecta amb els treballadors i les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, que el seu discurs forçadament escorat vers l’ecologisme i la crítica dels socialistes, presentant-nos com quelcom contrari al que som i representem, no connecta amb la gent.

L'intel·ligent fora ser generosos i preocupar-se pels problemes de tothom. Però, molt em temo, que continuaran pensant en els seus, que precisament això és el que els ha conduït fins on són.

Un primer balanç

Aquestes eleccions ens ensenyen que:

La sobirania retrocedeix. Aquí i a Euskadi. El PNB, EA i ERC les tres forces que han defensat amb més rotunditat una opció independentista, amb referèndum inclòs, han retrocedit. EA no ha obtingut ni representació. Si ERC analitza el seu resultat com una falta de dosi de la seva medecina que tot ho cura, la independència, i la incrementa, acabarà intoxicada.

El nacionalisme moderat s'han mantingut o ha pujat, és el cas de CiU, BNG o Nafarroa Bai. No obstant això, allò de CiU és especial. El seu missatge electoral, el verbalitzat i personificat per Duran Lleida, ha estat moderat, des de la perspectiva nacionalista, però la coalició la condueixen els soberanistes com Felip Puig o Oriol Pujol. Ha d'aclarir que seran de majors.

Al PP les seves grans batalles no li han funcionat. Amb les seves dures posicions sobre el transvasament, la lluita antiterrorista i la reforma dels estatuts territorial, han aconseguit que el socialisme pugi a Aragó, Euskadi i Catalunya, d'una manera tan potent que ultrapassa els rèdits obtinguts a València i Múrcia.

Al PSOE el discurs de Bono tampoc no li ha servit. A l'altiplà, l'únic que ha canviat és Madrid, que ha vist com creixia el PP. La distància entre socialistes i populars s'ha mantingut intacta en les dues Castelles, Extremadura, Galícia, Cantàbria i La Rioja, ja que el diputat que s'elegeix de menys a Castella-Lleó i que perd el PP, és el que s'elegeix de més a Castella-la Manxa i que el guanya el PP.

En conclusió, no és l'hora de més dosi de crispació o nacionalisme, sinó de propostes en positiu, d’ajustar-se al terreny i oferir propostes a la societat per acompanyar-la en els seus canvis i aspiracions. Es continuaran equivocant, i continuaran perdent, aquells que no entenguin el missatge d'aquestes eleccions.

Decisius. Sense definir-se, no

Per ser decisiu, cal definir-se.

No mullar-se, no definir-se, comporta situar-se al marge de les solucions, és a dir en el terreny de la inutilitat. Aquest és el risc que corre CiU en aquestes eleccions. Els agradi, o no, en les pròximes eleccions només hi ha dues opcions amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, i no són el mateix, ni molt menys.

Totes les enquestes coincideixen que encara "hi ha partit". Res no està decidit.

De fet mai no hi ha gens decidit en unes eleccions, fins que la gent no ha votat, però en aquestes encara menys que en d'altres.

I si bé les enquestes ens col·loquen als socialistes per davant dels populars, l'avantatge que reflecteixen és mínima i això, a més a més, amb un alt grau de persones que no han decideixo el sentit del seu vot.

Per això fa falta treballar per mobilitzar a totes les persones que poden donar suport al nostre projecte polític de transformació social, cívica i territorial d’Espanya.

En el nostre sistema electoral, no elegim directament la persona que presidirà el Govern d'Espanya, el de Catalunya, o el de la nostra ciutat. Escollim a les persones que després la designaran.

Si Artur Mas i els seus, i fins a fins i tot Josep Antoni Duran Lleida, no es decideixen, i mantenen la seva ambigüitat tàctica, corren el risc que els electors passin d'ells i optin per decidir directament. Perquè, per més que ho repeteixin, no és cert que els dos candidats amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, siguin i representin el mateix.

Exclusivament en l'improbable cas d'una majoria absoluta, la que fora, CiU i les altres opcions polítiques minoritàries (ERC i ICV), es veurien lliures de la seva obligació a decidir. No serà així, ells i la gent ho saben.

No ho tenen fàcil. Del PP els separa el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut i si afirmessin que pacten amb ells, s’enfonsarien a Catalunya. I del PSOE els separa la seva obsessió perquè sigui el president Zapatero qui els hi permetrà retornar al Govern de Catalunya. Però ja els hi ha dit que no, que no col·laborarà a portar-los fins ell, perquè això no es decideix allà, sinó aquí.

No s’adonen que només els hi queda l’opció de donar suport al PSOE?. Que la seva suposada possibilitat de no donar suport a Zapatero, de jugar a afeblir el Govern d’Espanya, de beneficar al PP, no és una opció per sobreviure?.

Oferir la imatge que estan esperant a veure qui arriba primer, si el PSOE o el PP, per a després pactar amb ell, els fa més prescindibles encara.

Si volen ser decisius i que el vot útil no se’ls endugui pel davant, han d'optar, han de decidir donar suport al PSOE.

MAT: S’ha de fer bé

“S’ha de fer, però s’ha de fer bé”. Aquesta va ser la meva resposta, quan em van preguntar sobre la línia elèctrica de 400 kV. de Sentmenat a Baixàs, la primera vegada que vaig anar a Girona en la meva condició de Conseller de Treball i Indústria, a principis de 2004.

Ràpidament aquesta resposta va rebre crítiques. Majoritàriament provenien de àmbits propers a ICV-EUiA i ERC, els altres partits que formaven part del Govern que presidia Pasqual Maragall.

Aleshores les critiques o bé qüestionaven la necessitat o bé intentaven instrumentalitzar el Pacte del Tinell, que condicionava la definició de les línies d’alta tensió a la formulació d’un Pla de la Energia, per oposar-s’hi.

El Pla de la Energia 2006-2015 es va aprovar pel Govern a l’octubre del 2005 i en ell, es deia al referir-se “al projecte de la nova línia elèctrica de transport plantejat pels estats espanyol i francès”: ...En tot cas, aquesta opció hauria de contemplar una avaluació acurada que garantís el mínim impacte ambiental, sense descartar cap possible traçat, incloent la possibilitat de soterraments”. És a dir, es deia que s’entenia per fer-la bé.

Les raons per fer la línia elèctrica eren, i encara són, unes de caràcter general i les altres específiques de la zona.

Les raons de caràcter general que justifiquen la necessitat de dur a terme el reforçament de la xarxa elèctrica catalana - de la que aquest projecte n'és una de les actuacions - es sustenten en un seguit d’objectius:
- Garantir l’abastament del subministrament als usuaris;
- Millorar la qualitat del subministrament;
- La gestió d’un model de generació desconcentrat on les energies renovables necessàriament incrementin la seva importància;
- Incrementar-ne la capacitat d’interconnexió amb la resta d’Europa.

Dins del mateix Pla es poden trobar també les raons específics per a justificar aquesta infraestructura elèctrica, com ara:

- La necessitat de reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques gironines, atesa la crítica situació actual.
- Les necessitats futures d’alimentació del TGV.

La Plataforma NO a la MAT i la Associació de Municipis contra la línia de Molt Alta Tensió (AMMAT), impulsada i majoritàriament sostinguda per Ajuntaments presidits per CiU, han estat negant la necessitat de la línia. Amb la seva actitud han impedint avançar conjuntament des de Catalunya en la definició d’un projecte que fos assumible, tècnicament, mediambientalment, territorialment i socialment.

Tantes vegades com vàrem intentar des del Departament de Treball i Industria definir-ne i negociar una proposta, va ser boicotejada des de fora, pels opositors, i menystinguda des de dintre, pel socis d’ICV-EUiA i ERC. Certament, tampoc REE i RTE van estar emetens a participar i facilitar la solució del problema.

Als tècnics d’aquestes grans empreses elèctriques els hi costa molt baixar al territori a negociar. Prefereixen que, per manca d’acord, el govern acabi declarant la utilitat pública de la instal·lació. Així no tenen que negociar. Coneixent aquesta pràctica, destaca encara més "la gran capacitat estratègica" del opositors a la línia!!.

Els dos primers trams – Sentmenat-Bescanó i Bescanó-Santa Llogaia – podien definir-se aquí, però la interconnexió requeria de l’acord entre els Governs espanyol i francès. El nostre criteri és que la connexió s’havia de fer seguint el corredor que incorpora les altres grans infraestructures (Autopista, Nacional, corredor ferroviari i AVE), és a dir per Portbou-Le Perthus. Fins i tot, es van fer gestions per aconseguir que aquells que foradaven els Pirineus, per fer passar l’AVE, fessint també les galeries necessàries per fer-ne passar el cables soterrats, en aquest part del trajecte elèctric.

A França, com aquí, les Plataformes Non a la THT i Ajuntaments opositors van practicar una actitud d'oposició a tot. D'exercici de la cultura del "no", o el nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).

En un context electoral, ningú volia prendre decisions. Això, més el canvi al govern de Catalunya, l’abril de 2006, i la convocatòria d’eleccions al Novembre del mateix any, van fer que aquest tema es transformes en matèria electoral i no de resolució.

Corol·lari: El Govern de Catalunya es retirà del tema i els Govern d’Espanya i França pactaren que hi hagés un mediador. Mario Monti, ha proposat, avui, allò que va defensar el Govern de Catalunya fa més de quatre anys: “Que es faci, però que es faci bé”. Que s’aprofiti el corredor del AVE-TGV per construir la línia, que es soterri la part del traçat més complexa des de la perspectiva mediambiental i urbanística.

Ara, mentre la resta continuen embolicats en la pancarta, els detractors més intel·ligents canvien de trinxera i es sumen a la proposta del mediador i, fins i tot, voldran per a ells la paternitat de la proposta.

Tan es val!, si aquest és preu que s’ha de pagar per “ que es faci, però que es faci bé”, és un bon preu.

Jo ja hi seria d’acord.