Divisió en els pols

És un resultat contradictori, però fins a cert punt lògic.

A mesura que a Catalunya s'ha anat tibat la corda en el debat identitari, la divisió en el si dels dos pols polítics nacionalistes s'ha fet més evident.

Els intents de reagrupar aquests espais en uns blocs ideològicament més homogenis i compactes, i per tant menys plurals, han comportat l'efecte contrari. A més, i de retruc, també han fomentat la tensió i el desinterès de la ciutadania per la política, en no sentir-se concernida per les posicions que, quasi en exclusiva, monopolitzaven el debat públic i que es corresponien amb les sostingudes pels extrems que es confrontaven .

Així doncs, en lloc de la Casa Gran que va voler impulsar Artur Mas el que ha aparegut és una profusió d'iniciatives sobiranistes (Carretero, CUP's, plataformes, Laporta) que es sumen a la radicalització de CiU per demostrar, en la seva disputa amb ERC, qui és més independentista. L'exemple més clar d'aquesta tendència a l'atomització, la vam poder observar el dia següent a la autoconsulta independentista del 13-D.

A l'altre extrem, el del nacionalisme espanyol, el panorama tampoc tendeix a la concentració. Al encoratjar la força majoritària, el PP, la catalanofòbia en el conjunt d'Espanya com a instrument de cohesió del seu electorat i d'erosió del seu adversari el PSOE, està afeblint les possibilitats del PPC a Catalunya per a representar, en exclusiva, aquest sentiment. El partit de Rivera, Ciutadans Partit de la ciutadania, debilitat per les seves lluites internes continua competint amb ells i, a més a més, el que aspira a construir Rosa Diez, amb dirigents sortits de l'anterior, constituiran un altre centre d'atracció per a aquells que responguin al missatge espanyolista que ha aixecat el PP.

Una de les condicions - no l'única, però sí de les més importants - per deixar d'alimentar aquest desinterès ciutadà seria substituir aquest debat entre separatistes i separadors per un debat més integrador. Encara que moltes vegades la vistositat i l'estridència de la confrontació fan que les posicions més serenes i equilibrades quedin ofegades per tant excés verbal.

No es tracta d'evitar aquest debat, de dir que no interessa, perquè sí interessa. Es tracta de realitzar-lo d'una manera que aporti positivitat. Cal substituir les actituds centrífugues per altres tendències centrípetes. Per a això, es requereix un projecte que des del màxim autogovern, i sense frivolitzar amb la independència, se centri en l'atenció i la solució dels problemes de les persones que vivim a Catalunya.

Els agradi o no, avui aquest projecte existeix, és l'Estatut.

Per això aquelles persones que, com el President Montilla, el defensem, davant propis i estranys, ho fem conscients que val la pena seguir batallant per allò que varem impulsar i votar, juntament amb altres.

Pel seu contingut, plenament Constitucional, per la seva pactada tramitació, que conformà amb molt d'esforç un nou i superior nivell de relació amb el conjunt d'Espanya i perquè al fer-lo seu la ciutadania de Catalunya en el referèndum el transformà en el millor "pal de paller" al voltant del qual aglutinar-se, el PSC ha de defensar-lo. Així ho fa i ho farà. Tot i que l'hagin deixat sol en aquesta tasca.

El fet que altres que ho van votar, com CiU, ara ho abandonin, en nom de arriscades dreceres cap a la independència, o que els que el van rebutjar, com ERC i PP, continuen sense canviar la seva postura, fins i tot a risc d'alimentar la divisió social que comporten les seves posicions, han transformat al PSC en el partit de l'Estatut.

Conversos i paos reials

El President Montilla ha deixat clar que un cop superada la emergència podrien renunciar a la portada de aigües del Ebre.

I que això serà així si, i només si, amb el que ha plogut, i amb les pluges que s’esperen el cap de setmana, s’arriba a tenir dins dels pantans ("al sac i ben lligat") l’aigua suficient per a que no hagin restriccions, fins que funcioni la dessalanitzadora del Prat al proper any.

Fer arribar l'aigua suficient era allò que justificava portar-la des del Ebre. Com ens ha caigut del cel, la que necessitàvem, ja no ens fa falta la del Ebre, és a dir, com diu la dita: “muerto el perro, muerta la rabia”. Això és clar, no?

Ara bé, portar l’aigua del Ebre no és el mateix que fer-ne la canonada, ni connectar les xarxes, ni l’estalvi i la racionalitat en l’ús de l’aigua, ni les altres actuacions que s'han fet i és continuaran fent, tant de caràcter conjuntural com estructural.

La canonada s’ha de fer i es farà. Ho ha dit el President, amb la mateixa serietat i seguretat amb que va prometre que “portaria el aigua com fos, encara que a algú no li agrades”.

Ara no existeix la urgència, per a que estigui llesta a l’octubre, però continua havent la necessitat. Necessitat per poder:
- portar l’aigua des de Barcelona cap a Tarragona (amb dessaladora a Cunit o sense).
- portar el aigua de la dessaladora de Cunit fins a Tarragona o a Barcelona.
- aportar aigua al sistema Ter-Llobregat si un altre sequera ho tornes a fer imprescindible .

Les solucions tècniques existeixen, les voluntats polítiques s’han expressat. Que ens que queda ara? El debat o l'enrenou polític. Amb el primer, avançarem. Al segon s’apunten aquells que no van voler mullar-se, donant suport a les mesures d'emergència.

Haurem de continuar assistint al seu joc d'oportunisme o d'exhibicionisme?. Quasi segur.

Oportunisme, com el que continua practicant CiU. Ells, que no van fer la canonada en 23 anys, ni van donar suport al Reial Decret Llei que autoritzava la seva construcció urgent quan tothom pensava que hi haurien restriccions. Ara, amb la fe dels conversos, exigeixen que es construeixi ràpidament, com si no hagués plogut!.

O exhibicionisme, com el que practiquen dirigents d’ERC que, pensant més en el seu congrés que en el país, fan altisonants declaracions i, fins i tot, qüestionen la connexió. Un altre cop, practiquen la “política de l’ultima milla”. Aquella que utilitza una petita qüestió, en molts casos assumible i assumida, de forma intolerant per fer-se veure, encara que això posi en perill la resta d'un projecte útil i necessari.

Tot sigui per exhibir-ne les plomes, com un paó reial!, o “marcar perfil” per enlluernar a la seva petita colla. Sense adonar-se que només transmetre'n, a la majoria, confusió i malfiança vers els representants polítics.

S'estan entortolligant

Artur Mas i l'anomenat "pinyol", o nucli dur, de CDC s’estan entortolligant.

Ells sols s’ho estan posant molt difícil, a si mateixos. Si volen disputar-li al PSC la centralitat en la política catalana, han de fer el contrari del que fan.

Anant al davant de posicions de sobirania extrema, que propugnen el dret a decidir, incorporant explícitament l'exercici l'autodeterminació com una de les fites al camí cap a la independència o renegant de l'Estatut que van recolzar o substituint el compliment del sistema de finançament pactat en ell per un incert i insolidari concert econòmic, difícilment guanyaran aquesta centralitat que busquen.

Si aquesta és la seva proposta, quina és la diferència amb la d'ERC? Ningú no és capaç d'apreciar-la, llevat dels afectats per la síndrome de Brian, definit per Vicenç Villatoro, en honor a la seqüència de la pel·lícula "Vida de Brian" de Monty Pyton, on els seguidors del Partit per la Llibertat Popular de Judea es barallen contra els del Partit per la Llibertat de Judea Popular.

La centralitat no és el centre, encara que per assolir-la cal estar centrat. I això no és un joc de paraules!

La centralitat, en política, en té més a veure amb el centre de gravetat de la societat que amb l'equidistància dels extrems. I, a Catalunya, aquesta es troba en unes coordenades definides, a l'uníson, per un sentiment de progrés i de catalanisme moderats, com ens recorden els resultats electorals o els estudis demoscòpics.

Unir els nacionalistes en un dels extrems del tauler, pot tranquil·litzar-los les seves consciències, però els allunya de la centralitat. I si, com sembla, el PP de Mariano Rajoy comença a disputar-los el centredreta catalanista, mitjançant un discurs més centrat, aquesta via d'aigua no la pararia ni Duran Lleida.

Coherència i participació

Gràcies Marcelino Iglesias!
És la primera expressió que m’ha sortit, quan li sentit dir, en menys de 10 segons però amb tota claredat i seny, que estava d’acord amb la solució que s'està donant al problema de la sequera que pateix l'area de Barcelona, perque:

“L’aigua que arribarà a l’àrea de Barcelona no és un transvasament nou, forma part de l'autoritzat a l’any 1981.
No hi ha noves extraccions del cabdal del Ebre.
Es la solució per atendre una emergència.
Es temporal, fins que entrin en marxa la solució definitiva que defensen per les zones àrides del Mediterrani, la dessalació del aigua del mar”

En aquest 10 segons, també m’han vingut al cap l’actitud d’aquells que:
“Com CiU, diuen que la canonada la van proposar ells quan estaven al Govern, però ni la van construir, aleshores, ni no li donen suport, ara que estan a l’oposició.”
“Com ERC, que en nom de la coherència anirà a una manifestació en contra d’una mesura, que li donen suport des del govern”
“Com ICV-EUiA, que en nom del foment de la confiança en la política i els politics defensa desmuntar una part de la canonada, quan la temporalitat i finalitat està fixada per una llei i pel govern del que formen part”

Gràcies Marcelino Iglesias, perquè amb la teva posició ens ajudes a continuar fen allò que la gent necessita i vol. Que es resolguin els problemes entenent-los, atenent-los i construint al mateix temps el futur que els hi permeti progressar.

Al socialisme català mai li ha fet por dir i fer el que toca, però de vegades quan s’està envoltat de tanta “coherència i participació” que serveix per despistar a propis i estranys, trobar-ne una veu amiga que expressi amb tanta claredat les raons per les que farem aquesta canonada, reconforta.

Decidir a l'estiu

Aquest estiu serà decisori, està per veure si també serà decisiu.

D’entrada tot apunta a que ho pugui ser, doncs algunes de les forces polítiques catalanes més importants, com ara PSC, CDC i ERC, tenen convocat el seu congrés. A última hora el PPC també s’hi ha apuntat, avançant el seu des de l’octubre al juliol.

Amb les primeres calors de l'estiu es reuniran per reflexionar i si és possible decidir. Tenen situacions diferents, però hi ha alguna cosa en comú.

Tots debatran entre continuïtat i renovació, o en quina proporció s’han de combinar aquests dos conceptes per redefinir la seva proposta política, després de comprovar el veredicte que les urnes li han atorgat a cadascun. Veredicte que, aquest sí, ha estat diferent per uns i altres.

Tots ho hauran de fer. Dels nacionalistes catalans, ERC i CDC, diria que tothom ho espera, ja que els resultats electorals no els hi han acompanyat. També s’espera dels nacionalistes espanyols, PPC, doncs la feblesa d’una direcció i una estratègia potenciada, des de fora de Catalunya, per Acebes i Zaplana, els quals personifiquen la pèrdua de les eleccions, ho fan imprescindible.

Però del PSC, no s’espera que fem aquest exercici. Hi ha qui des de dintre i des de fora, fins i tot, pensarà que no ho necessiten, perquè ho estem guanyant tot. Que si una cosa funciona no convé tocar-la. S'equivocaran. Si als socialistes catalans les coses no ens han anat malament és perquè sempre ens ha caracteritzat el fet de no esperar a que les coses s'espatllin, a perdre, per començar a canviar projectes i persones. Aquesta és l'actitud que no hem de canviar.

Els canvis en les alcaldies, per exemple, en son un testimoni. Sembla fàcil, però no ho és. Canviar quan s'està al govern, encara que els adversaris ens ho critiquin, no resulta gens senzill. Té el seu mèrit.

Perquè no es tracta només d'actualitzar les cares, sinó els plantejaments i les propostes. Això és el substancial. Si només es fes el primer, seria una lifting i no el necessari procés d’incorporació i renovació generacional.

La nostra obsessió ha de continuar essent l’auscultació de la societat, per interpretar els seus canvis i els seus anhels, per detectar les seves noves possibilitats, que provenen d’una transformació que, en molts casos, hem ajudat a protagonitzat i liderar. Aquesta obsessió ha de ser paral·lela a la nostra vocació d’actualització i renovació de les nostres propostes i dels nostres lideratges. Aquesta obsessió no és gratuïta, és la que ens ha permès obtenir la confiança majoritària de la ciutadania.

Si això és cert, per al PSC, no ho serà per a CDC, ERC i PPC!

Dels diferents processos congressuals sortiran reforçats aquells que siguin capaços d'entendre i d'atendre el missatge que els ciutadans ens han enviat amb els seus vots i ho anteposin a les seves "cuites" internes. Els que no ho facin així, perdran el que potser sigui el seu últim tren.

Generositat intel•ligent

El que està succeint després de les eleccions, explica el resultat de les mateixes i no a l’inrevés.

Es tendeix a considerar que les eleccions constitueixen una ruptura en la línia de continuïtat de les organitzacions polítiques que s'hi presenten, que les forces polítiques escolten el veredicte de les urnes i modifiquen la seva actuació, tenint-lo en consideració. Això no és així, gairebé mai.

El més habitual és respondre, al progrés o retrocés electoral, de la mateixa manera i amb la mateixa percepció global, que es tenia i mantenia uns dies abans de la confrontació electoral.

Per això, observant les respostes, les valoracions i les actuacions que comencen a donar, cadascuna d'elles, es poden entreveure les raons que les han conduït al seu resultat.

Mentre tothom només es preocupen del seu, el PSC es preocupa per tothom. No és generositat, és intel·ligència!. Després d'obtenir el suport de més de 1.600.000 persones, els socialistes hem començat a assumir la nostra responsabilitat com força majoritària de Catalunya i ràpidament ens hem aplicat a gestionar els interessos de la ciutadania, més que els del partit.

"Prioritzem transferències a ministeris", “volem encarar el tema del finançament” ha dit, en els mitjans de comunicació i en el Comitè Federal, el President José Montilla. Conscient que és per això pel que ens ha votat la gent i pel que ens jutjaran i també perquè si ho aconseguim el premi serà que continuar essent, per als ciutadans de Catalunya, la seva millor opció política per representar-los i defensar-los.

Al contrari, CiU, després de perdre 60.000 vots, proposa tancar-se a la seva casa gran del catalanisme i llança opas als votants d'una ERC que, buscant la independència, ha perdut més de 300.000 suports. La desorientació del nacionalisme català, és avui més gran que mai.

Uns i altres, a més de la seva inestabilitat interna, només estan oferint preocupar-se d'un imaginari que no és el de la majoria. Uns, els de dretes, volien vertebrar la mala maror, la decepció i la suposada emprenyada de la gent, sense adonar-se que amb actituds negatives no s’avança i que aquest estat d’ànim era més el seu que el de la gent. Els altres, els nacionalistes d’esquerres, s’han continuat creient que, com en el conte de la lletera, només podien que continuar pujant, sense adonar-se que el independentisme, rebatejat com a sobiranisme, només creix entre els més propers amb ells i la gent no està per aventures.

Al PPC li ha succeït el mateix, ha intentat posar damunt de la taula el que eren les seves preocupacions i percepcions negatives, esperant desanimar a la gent amb un discurs negatiu i negatori. Tot va malament i a tot deien que NO. Però no han aconseguit que les seves propostes siguin apreciades com a solucions i, amés a més, continuant essent vistos com un problema.

ICV-EUiA, ha descobert, ara, que el seu missatge no connecta amb els treballadors i les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, que el seu discurs forçadament escorat vers l’ecologisme i la crítica dels socialistes, presentant-nos com quelcom contrari al que som i representem, no connecta amb la gent.

L'intel·ligent fora ser generosos i preocupar-se pels problemes de tothom. Però, molt em temo, que continuaran pensant en els seus, que precisament això és el que els ha conduït fins on són.

Un primer balanç

Aquestes eleccions ens ensenyen que:

La sobirania retrocedeix. Aquí i a Euskadi. El PNB, EA i ERC les tres forces que han defensat amb més rotunditat una opció independentista, amb referèndum inclòs, han retrocedit. EA no ha obtingut ni representació. Si ERC analitza el seu resultat com una falta de dosi de la seva medecina que tot ho cura, la independència, i la incrementa, acabarà intoxicada.

El nacionalisme moderat s'han mantingut o ha pujat, és el cas de CiU, BNG o Nafarroa Bai. No obstant això, allò de CiU és especial. El seu missatge electoral, el verbalitzat i personificat per Duran Lleida, ha estat moderat, des de la perspectiva nacionalista, però la coalició la condueixen els soberanistes com Felip Puig o Oriol Pujol. Ha d'aclarir que seran de majors.

Al PP les seves grans batalles no li han funcionat. Amb les seves dures posicions sobre el transvasament, la lluita antiterrorista i la reforma dels estatuts territorial, han aconseguit que el socialisme pugi a Aragó, Euskadi i Catalunya, d'una manera tan potent que ultrapassa els rèdits obtinguts a València i Múrcia.

Al PSOE el discurs de Bono tampoc no li ha servit. A l'altiplà, l'únic que ha canviat és Madrid, que ha vist com creixia el PP. La distància entre socialistes i populars s'ha mantingut intacta en les dues Castelles, Extremadura, Galícia, Cantàbria i La Rioja, ja que el diputat que s'elegeix de menys a Castella-Lleó i que perd el PP, és el que s'elegeix de més a Castella-la Manxa i que el guanya el PP.

En conclusió, no és l'hora de més dosi de crispació o nacionalisme, sinó de propostes en positiu, d’ajustar-se al terreny i oferir propostes a la societat per acompanyar-la en els seus canvis i aspiracions. Es continuaran equivocant, i continuaran perdent, aquells que no entenguin el missatge d'aquestes eleccions.

Decisius. Sense definir-se, no

Per ser decisiu, cal definir-se.

No mullar-se, no definir-se, comporta situar-se al marge de les solucions, és a dir en el terreny de la inutilitat. Aquest és el risc que corre CiU en aquestes eleccions. Els agradi, o no, en les pròximes eleccions només hi ha dues opcions amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, i no són el mateix, ni molt menys.

Totes les enquestes coincideixen que encara "hi ha partit". Res no està decidit.

De fet mai no hi ha gens decidit en unes eleccions, fins que la gent no ha votat, però en aquestes encara menys que en d'altres.

I si bé les enquestes ens col·loquen als socialistes per davant dels populars, l'avantatge que reflecteixen és mínima i això, a més a més, amb un alt grau de persones que no han decideixo el sentit del seu vot.

Per això fa falta treballar per mobilitzar a totes les persones que poden donar suport al nostre projecte polític de transformació social, cívica i territorial d’Espanya.

En el nostre sistema electoral, no elegim directament la persona que presidirà el Govern d'Espanya, el de Catalunya, o el de la nostra ciutat. Escollim a les persones que després la designaran.

Si Artur Mas i els seus, i fins a fins i tot Josep Antoni Duran Lleida, no es decideixen, i mantenen la seva ambigüitat tàctica, corren el risc que els electors passin d'ells i optin per decidir directament. Perquè, per més que ho repeteixin, no és cert que els dos candidats amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, siguin i representin el mateix.

Exclusivament en l'improbable cas d'una majoria absoluta, la que fora, CiU i les altres opcions polítiques minoritàries (ERC i ICV), es veurien lliures de la seva obligació a decidir. No serà així, ells i la gent ho saben.

No ho tenen fàcil. Del PP els separa el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut i si afirmessin que pacten amb ells, s’enfonsarien a Catalunya. I del PSOE els separa la seva obsessió perquè sigui el president Zapatero qui els hi permetrà retornar al Govern de Catalunya. Però ja els hi ha dit que no, que no col·laborarà a portar-los fins ell, perquè això no es decideix allà, sinó aquí.

No s’adonen que només els hi queda l’opció de donar suport al PSOE?. Que la seva suposada possibilitat de no donar suport a Zapatero, de jugar a afeblir el Govern d’Espanya, de beneficar al PP, no és una opció per sobreviure?.

Oferir la imatge que estan esperant a veure qui arriba primer, si el PSOE o el PP, per a després pactar amb ell, els fa més prescindibles encara.

Si volen ser decisius i que el vot útil no se’ls endugui pel davant, han d'optar, han de decidir donar suport al PSOE.

El túnel de l'AVE i la cultura del no

Resulta, com a mínim, curiós veure a CiU i PP sumar-s’hi a la cultura del no, a compte del túnel de l'AVE per Barcelona, després d'haver criticat els qui la practiquen, fins la sacietat.

Per fi, divendres passat es va adjudicar la construcció del túnel que unirà les estacions de l'AVE de Sants i Sagrera a Barcelona. El consell d'administració d'Adif ho va aprovar amb tres mesos de retard, fruit dels problemes viscuts en la xarxa de Rodalies.

A aquesta infraestructura se li està aplicant el manual dels representants de la cultura del “no” o els seus activistes camuflats, és a dir, els valedors de la síndrome del nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera). que trobareu en aquest blog.

Així doncs, potser que faci falta deixar clar des de bon començament, que aquesta infraestructura incrementa la potència del transport ferroviari de passatgers de l'àrea metropolitana i els serveis regionals de Catalunya, en alliberar als túnels actuals de les servituds derivades dels trens de llarg recorregut. Amb el túnel de l'AVE, Rodalies creixerà. Sense ell, no.

No es un infraestructura pensada, exclusivament, per connectar Catalunya amb la resta de Espanya i Europa amb rapidesa amb el mitja més eficient energèticament parlant que tenim a l’abast (fins i tot més que el tren de Rodalies), fet que la justificaria amb escreix, sinó que està pensada per vertebrar el territori, connectant les quatre capitals de província catalanes, per això ha de travessar Barcelona i alhora millorar el transport de proximitat. No hi ha contradicció en AVE i Rodalies, hi ha complementarietat.

En aquest tema cal ser seriosos, el túnel s'ha de fer. Tenim una necessitat i una oportunitat, l’hem d’aprofitar. S’ha de fer amb seguretat, per descomptat, amb transparència i sense dilacions.

No obstant, “el front del no”, composat per CiU, PP i ERC, estan exhibint en aquest tema la versió més oportunista i menys noble de la política.

Estan fomentant de la irracionalitat i la por. En lloc d'exigir seguretat en la construcció, encoratgen i expandeixen dubtes, rumors i temors. Els riscos sempre es combaten amb la prevenció, no fugint de la seva solució.

Estan supeditant les necessitats globals als seus interessos partidaris. Aquest túnel va ser acordat quan PP, CiU i PSC encapçalaven els governs central, autonòmic i local, respectivament. Si era bo abans, també ho és ara, encara que ja no governin. Aquest canvi oportunista i instrumental dels criteris genera més desconfiança en la política i els polítics, després que no es queixin. La gent dedueix de fets com aquests que els discursos i arguments que es donen no tenen res a veure amb la realitat o amb el interès col·lectiu sinó que es fan per interessos partidaris.

Mai no es va construir gens des de la cultura del no. Vendre pors, oferir indefinició, frustració i més retards com fan Rajoy i Duran, mai no va donar vots. Potser creïn més desencant, però no els hi donarà més vots.

S'equivoquen creant problemes o esperant que el PSC els tingui. Els qui els patiran, si sorgeixen, seran la societat i l'economia catalana.

Però, sobretot, el seu error fonamental rau en el fet que amb la seva actitud ens deixant als socialistes el lideratge de les solucions. Que convé no oblidar, la gent el que vol son solucions, no problemes.

Nosaltres sabem que la gent ens dona, i renova, la seva confiança si creuen que podem ajudar-los a resoldre els seus problemes. I això es el que estem fent. Entoma els problemes i gestionar les solucions.

MAT: S’ha de fer bé

“S’ha de fer, però s’ha de fer bé”. Aquesta va ser la meva resposta, quan em van preguntar sobre la línia elèctrica de 400 kV. de Sentmenat a Baixàs, la primera vegada que vaig anar a Girona en la meva condició de Conseller de Treball i Indústria, a principis de 2004.

Ràpidament aquesta resposta va rebre crítiques. Majoritàriament provenien de àmbits propers a ICV-EUiA i ERC, els altres partits que formaven part del Govern que presidia Pasqual Maragall.

Aleshores les critiques o bé qüestionaven la necessitat o bé intentaven instrumentalitzar el Pacte del Tinell, que condicionava la definició de les línies d’alta tensió a la formulació d’un Pla de la Energia, per oposar-s’hi.

El Pla de la Energia 2006-2015 es va aprovar pel Govern a l’octubre del 2005 i en ell, es deia al referir-se “al projecte de la nova línia elèctrica de transport plantejat pels estats espanyol i francès”: ...En tot cas, aquesta opció hauria de contemplar una avaluació acurada que garantís el mínim impacte ambiental, sense descartar cap possible traçat, incloent la possibilitat de soterraments”. És a dir, es deia que s’entenia per fer-la bé.

Les raons per fer la línia elèctrica eren, i encara són, unes de caràcter general i les altres específiques de la zona.

Les raons de caràcter general que justifiquen la necessitat de dur a terme el reforçament de la xarxa elèctrica catalana - de la que aquest projecte n'és una de les actuacions - es sustenten en un seguit d’objectius:
- Garantir l’abastament del subministrament als usuaris;
- Millorar la qualitat del subministrament;
- La gestió d’un model de generació desconcentrat on les energies renovables necessàriament incrementin la seva importància;
- Incrementar-ne la capacitat d’interconnexió amb la resta d’Europa.

Dins del mateix Pla es poden trobar també les raons específics per a justificar aquesta infraestructura elèctrica, com ara:

- La necessitat de reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques gironines, atesa la crítica situació actual.
- Les necessitats futures d’alimentació del TGV.

La Plataforma NO a la MAT i la Associació de Municipis contra la línia de Molt Alta Tensió (AMMAT), impulsada i majoritàriament sostinguda per Ajuntaments presidits per CiU, han estat negant la necessitat de la línia. Amb la seva actitud han impedint avançar conjuntament des de Catalunya en la definició d’un projecte que fos assumible, tècnicament, mediambientalment, territorialment i socialment.

Tantes vegades com vàrem intentar des del Departament de Treball i Industria definir-ne i negociar una proposta, va ser boicotejada des de fora, pels opositors, i menystinguda des de dintre, pel socis d’ICV-EUiA i ERC. Certament, tampoc REE i RTE van estar emetens a participar i facilitar la solució del problema.

Als tècnics d’aquestes grans empreses elèctriques els hi costa molt baixar al territori a negociar. Prefereixen que, per manca d’acord, el govern acabi declarant la utilitat pública de la instal·lació. Així no tenen que negociar. Coneixent aquesta pràctica, destaca encara més "la gran capacitat estratègica" del opositors a la línia!!.

Els dos primers trams – Sentmenat-Bescanó i Bescanó-Santa Llogaia – podien definir-se aquí, però la interconnexió requeria de l’acord entre els Governs espanyol i francès. El nostre criteri és que la connexió s’havia de fer seguint el corredor que incorpora les altres grans infraestructures (Autopista, Nacional, corredor ferroviari i AVE), és a dir per Portbou-Le Perthus. Fins i tot, es van fer gestions per aconseguir que aquells que foradaven els Pirineus, per fer passar l’AVE, fessint també les galeries necessàries per fer-ne passar el cables soterrats, en aquest part del trajecte elèctric.

A França, com aquí, les Plataformes Non a la THT i Ajuntaments opositors van practicar una actitud d'oposició a tot. D'exercici de la cultura del "no", o el nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).

En un context electoral, ningú volia prendre decisions. Això, més el canvi al govern de Catalunya, l’abril de 2006, i la convocatòria d’eleccions al Novembre del mateix any, van fer que aquest tema es transformes en matèria electoral i no de resolució.

Corol·lari: El Govern de Catalunya es retirà del tema i els Govern d’Espanya i França pactaren que hi hagés un mediador. Mario Monti, ha proposat, avui, allò que va defensar el Govern de Catalunya fa més de quatre anys: “Que es faci, però que es faci bé”. Que s’aprofiti el corredor del AVE-TGV per construir la línia, que es soterri la part del traçat més complexa des de la perspectiva mediambiental i urbanística.

Ara, mentre la resta continuen embolicats en la pancarta, els detractors més intel·ligents canvien de trinxera i es sumen a la proposta del mediador i, fins i tot, voldran per a ells la paternitat de la proposta.

Tan es val!, si aquest és preu que s’ha de pagar per “ que es faci, però que es faci bé”, és un bon preu.

Jo ja hi seria d’acord.

Mártires o pancarteros

Entiendo que dirigentes y simpatizantes de CiU no estén contentos.
Han llegado a la meta delante de las otras fuerzas, pero no gobernarán. Son la minoría mayoritaria, ni más ni menos. Ni Mas ni Madí lo ignoraban, por eso jugaron tan duro, para alcanzar un mejor resultado, pero no lo consiguieron.
La nuestra es una democracia donde gobierna el que consigue la mayoría parlamentaria. Es nuestra “segunda vuelta”. En otros sistemas la segunda vuelta, si no hay mayoría absoluta, la protagonizan los electores. Aquí son los diputados. Siempre ha sido así. Ciertamente, las reglas se pueden cambiar, pero nunca a mitad del partido. Y eso es lo pretenden los “pancarteros” que últimamente peregrinan ofendiendo, aunque se hagan los ofendidos, desde “Can ERC” al Liceu pasando por Palau.
Mas se ha desmarcado de ellos. No sé si todos los suyos lo hacen, pero el que cuenta es él. Y él ha optado por el martirologio. “Quieren acabar con CiU”, dice como versión partidista del victimismo que les caracteriza.
Mas sabe que en democracia el fin de un partido o una federación nunca se fuerza desde fuera, se dinamita desde dentro. Y finalmente, sus electores lo apuntillan retirándole su apoyo.
Las presiones exteriores, por extraño que parezca, unen más que separan y anestesian del dolor de la derrota final. Pero, los cierres de filas bloquean los procesos de rectificación y las alimentan las verdaderas termitas que son: sus errores, sus disensiones, sus formas y sus estrategias.
El estado de excitación en que vive, no ayuda a conservar la cabeza fría. Debe serenarse, rápidamente. Si fruto del “calentón” opta, como hace tres años, por dejar que lo suban a la montaña del nacionalismo radical cuando intente bajar se encontraran el valle de la centralidad ocupado.
Si se deja llevar por los pancarteros, será mártir.