Un primer balanç

Aquestes eleccions ens ensenyen que:

La sobirania retrocedeix. Aquí i a Euskadi. El PNB, EA i ERC les tres forces que han defensat amb més rotunditat una opció independentista, amb referèndum inclòs, han retrocedit. EA no ha obtingut ni representació. Si ERC analitza el seu resultat com una falta de dosi de la seva medecina que tot ho cura, la independència, i la incrementa, acabarà intoxicada.

El nacionalisme moderat s'han mantingut o ha pujat, és el cas de CiU, BNG o Nafarroa Bai. No obstant això, allò de CiU és especial. El seu missatge electoral, el verbalitzat i personificat per Duran Lleida, ha estat moderat, des de la perspectiva nacionalista, però la coalició la condueixen els soberanistes com Felip Puig o Oriol Pujol. Ha d'aclarir que seran de majors.

Al PP les seves grans batalles no li han funcionat. Amb les seves dures posicions sobre el transvasament, la lluita antiterrorista i la reforma dels estatuts territorial, han aconseguit que el socialisme pugi a Aragó, Euskadi i Catalunya, d'una manera tan potent que ultrapassa els rèdits obtinguts a València i Múrcia.

Al PSOE el discurs de Bono tampoc no li ha servit. A l'altiplà, l'únic que ha canviat és Madrid, que ha vist com creixia el PP. La distància entre socialistes i populars s'ha mantingut intacta en les dues Castelles, Extremadura, Galícia, Cantàbria i La Rioja, ja que el diputat que s'elegeix de menys a Castella-Lleó i que perd el PP, és el que s'elegeix de més a Castella-la Manxa i que el guanya el PP.

En conclusió, no és l'hora de més dosi de crispació o nacionalisme, sinó de propostes en positiu, d’ajustar-se al terreny i oferir propostes a la societat per acompanyar-la en els seus canvis i aspiracions. Es continuaran equivocant, i continuaran perdent, aquells que no entenguin el missatge d'aquestes eleccions.

Estratègia equivocada

Cal reconèixer-ho, Mariano Rajoy tenia molt difícil guanyar el debat. Potser per això el va perdre.

Havia d'elegir entre remuntar els debats, les enquestes, les "ficades de pota" d'alguns companys de campanya, com Ana Mato amb els nens andalusos, Arias Cañete amb els cambrers, Manuel Pizarro amb l'Andalusia dels subsidis o els empresaris gironins gorrers o assestar-li un definitiu cop dialèctic a José Luis Rodriguez Zapatero.

Per al primer supòsit, el de remuntar la seva mala situació, havia de passar de la confrontació a la proposició i de la crítica a la rèplica de les propostes que l’hi feia José Luis Rodriguez Zapatero. I al mateix temps, oferir una actitud i una imatge de governant centrat, junt a un model de societat i un estil constructiu. Podia ser ferm sí, però no agre.

Per al segon supòsit, el d’intentar deixar KO al contrari, s'havia de mantenir en la línia desenvolupada durant tota la legislatura, que tant èxit li ha donat a l'hora de mantenir tens i cohesionat al seu electorat, però que no li ha permès guanyar l'espai central que li fa falta per guanyar. I va optar per aquest.

Va considerar que no havia de canviar d'estratègia i es va equivocar.

D'aquest segon debat, s'esperava una contraposició de propostes i ell solet es va embardissar en els mateixos temes: control de la immigració, guerra de l'Iraq, ETA, la persecució del castellà a Catalunya. Amb aquest discurs no pot avançar un país, i la gent ho sap. A més a més, no va aconseguir fixar propostes en positiu, perquè el seu propi soroll, la seva agressivitat, les va ofegar.

La seva diferència amb el President del Govern és que, aquest, empatant, guanyava. Fent propostes i esperant el debat sobre elles, tènia suficient. I, a més a més, es va trobar amb el regal dels estrategs del PP, que van repetir, una altra vegada, els temes de la legislatura sense adonar-se que el desgast estava ja descomptat.

Diuen que els debats no decideixen les eleccions, però Mariano Rajoy amb el debat d’ahir ha perdut una altra oportunitat més per guanyar-les.

Perdre als punts

Va ser un debat agre i dur, com la legislatura. I com en ella, cap dels contendents ha quedat noquejat. Es va resoldre als punts. El va guanyar Zapatero i el va perdre, Rajoy.

Desenvolupament i resultat del debat han estat congruents. El debat va versar més sobre el que ha succeït en aquests quatre anys que sobre el que es proposa per als pròxims. I el resultat va ser el mateix que assenyalen les enquestes. Els socialistes avancem als populars, però sense que la situació estigui encara resolta, no ens podem adormir, o confiar.

Tan Zapatero com Rajoy van buscar, i van aconseguir, connectar amb els seus electorats respectius, ambdós cercaven mobilitzar-los. Però les formes de fer-ho van ser molt diferents.

Evidentment, aquesta és una estratègia molt útil i necessària per nosaltres els socialistes, ja que busquem mobilitzar als votants progressistes que, fins ara, semblen una mica menys motivats, però sobretot amb risc de dispersar-se entre diferents expressions polítiques.

Ara bé tinc seriosos dubtes que insistir en allò que han estant fent i dient durant aquest quatre anys, fos el més útil per als interessos del Partit Popular, perquè els seus seguidors estan ja molt mobilitzats.

L'estratègia desenvolupada per Rajoy tenia un objectiu, “guanyar-se a los Federicos”, com a dit Eduardo Sotillos, als sectors més radicals dels seu electorat. Aquells que contínuament li demanen “canya als socialistes”.

Però també tenia un risc, que s’ha materialitzat. Aquesta práctica tensa a l'electorat de Zapatero. Cosa que és el que aquest anava buscant i que sembla estar aconseguint. I això, sense tenir que oferir una imatge radicalitzada, sinó tot el contrari en contraposició amb Rajoy.

La contundència esgrimida només li hauria servit si hagués aconseguit un KO. Com no ha estat així, el que ha produït és l'activació dels adversaris. És el risc de les apostes molt altes, sinó ganes, perds.

Al temps, amb aquesta actitud tampoc no es veu recompensat amb l'aproximació de les persones més moderades, més aviat al contrari. I les necessita per pujar electoralment i compensar el dèficit de capacitat de pactes postelectorals.

La pròxima setmana hi haurà un altre debat. Podria ser diferent, més de contraposició de projectes i propostes que de confrontació de balanços.

Perquè sigui així, serà necessari que rectifiquin i es donin compte que continuar amb l’estratègia de la crispació no els ha estat, ni els hi serà útil. No sembla, que pugui o que li deixin fer-ho. Per la qual cosa resulta més probable que assistim a la repetició del intent de Rajoy per guanyar per KO, i torni a perdre als punts.

Decisius. Sense definir-se, no

Per ser decisiu, cal definir-se.

No mullar-se, no definir-se, comporta situar-se al marge de les solucions, és a dir en el terreny de la inutilitat. Aquest és el risc que corre CiU en aquestes eleccions. Els agradi, o no, en les pròximes eleccions només hi ha dues opcions amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, i no són el mateix, ni molt menys.

Totes les enquestes coincideixen que encara "hi ha partit". Res no està decidit.

De fet mai no hi ha gens decidit en unes eleccions, fins que la gent no ha votat, però en aquestes encara menys que en d'altres.

I si bé les enquestes ens col·loquen als socialistes per davant dels populars, l'avantatge que reflecteixen és mínima i això, a més a més, amb un alt grau de persones que no han decideixo el sentit del seu vot.

Per això fa falta treballar per mobilitzar a totes les persones que poden donar suport al nostre projecte polític de transformació social, cívica i territorial d’Espanya.

En el nostre sistema electoral, no elegim directament la persona que presidirà el Govern d'Espanya, el de Catalunya, o el de la nostra ciutat. Escollim a les persones que després la designaran.

Si Artur Mas i els seus, i fins a fins i tot Josep Antoni Duran Lleida, no es decideixen, i mantenen la seva ambigüitat tàctica, corren el risc que els electors passin d'ells i optin per decidir directament. Perquè, per més que ho repeteixin, no és cert que els dos candidats amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, siguin i representin el mateix.

Exclusivament en l'improbable cas d'una majoria absoluta, la que fora, CiU i les altres opcions polítiques minoritàries (ERC i ICV), es veurien lliures de la seva obligació a decidir. No serà així, ells i la gent ho saben.

No ho tenen fàcil. Del PP els separa el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut i si afirmessin que pacten amb ells, s’enfonsarien a Catalunya. I del PSOE els separa la seva obsessió perquè sigui el president Zapatero qui els hi permetrà retornar al Govern de Catalunya. Però ja els hi ha dit que no, que no col·laborarà a portar-los fins ell, perquè això no es decideix allà, sinó aquí.

No s’adonen que només els hi queda l’opció de donar suport al PSOE?. Que la seva suposada possibilitat de no donar suport a Zapatero, de jugar a afeblir el Govern d’Espanya, de beneficar al PP, no és una opció per sobreviure?.

Oferir la imatge que estan esperant a veure qui arriba primer, si el PSOE o el PP, per a després pactar amb ell, els fa més prescindibles encara.

Si volen ser decisius i que el vot útil no se’ls endugui pel davant, han d'optar, han de decidir donar suport al PSOE.

Contracte?... el de treball!!!

El contracte que han que firmar els immigrants és el de treball.

Cada vegada que hi ha eleccions, un altre volta a grapejar el tema de la immigració.

En lloc de fer un debat, seriós i positiu, algun assessor de campanya creu que ha d'”inventar la pólvora” i hala!, surt allò d'imposar condicions especials als immigrants.

Comença a ser un "clàssic". En les autonòmiques va ser el carnet per punts de CiU i ara, el contracte d'integració del PP.

La immigració és un fet econòmic i social, no cultural i ètnic. Potser que també tingui aquestes dimensions, però les substantives són l'econòmica i la social.

Les persones emigren per guanyar-se la vida i progressar elles i les seves famílies. Elegeixen el nostre país perquè saben que aquí hi ha treball. D'altra banda, els necessitem perquè ens ajudin a continuar creixent econòmicament.

Per això les actuacions per ordenar la immigració s'han de relacionar amb el treball i no amb factors culturals. El treball suposa tenir drets, perquè es compleix amb les obligacions de treballar i contribuir. El treball integra perquè dóna autonomia, allibera de la dependència assistencial i permet progressar.

Regularitzar els que estan treballant aquí, en lloc de mantenir-los en la il·legalitat és un encert, els fa visibles i contribuents i, a més a més, resol el problema als empresaris que no podien contractar-los legalment. Fomentar els acords amb els països emissors per regular les quotes, contractar en origen i retornar als que pretenguin arribar il·legalment és un altre encert, perquè ordena els fluxos i transmet el missatge que hi ha camins legals per venir.

Fer firmar els immigrants un contracte per a compleixin les lleis és inútil. Les han de respectar, tant si el firmen com sinó, com tots.

El contracte d'integració que han de firmar és el de treball.

Generosa i intel·ligent

Generosa i intel·ligent, així és la proposta del president andalús Manuel Chaves d'incrementar el coneixement de les altres llengües espanyoles, català, gallec i basc, per potenciar la capacitat dels seus conciutadans d'ocupar-se, moure's, comunicar-se, entendre's i residir, en qualsevol part d'Espanya.

Costa entendre que hi hagi qui no ho entengui!

La proposta és generosa perquè no tenia cap exigència ciutadana per fer-la i perquè tampoc es fa esperant cap reciprocitat. El president andalús sap que els catalans, els bascos i els gallecs ja coneixem i usem el castellà.

La intel·ligència rau en el fet que cerca conjugar, en positiu, el reconeixement i el respecte a la diversitat lingüística d'Espanya amb el increment de les possibilitats dels andalusos.

Incloure l’ensenyament i l’aprenentatge d'aquestes llengües espanyoles, a les escoles oficials d'idiomes andaluses, reflecteix una concepció cosmopolita i oberta, totalment oposada a l'entossudiment regionalista o nacionalista.

Nacionalistes que per gestionar la complexitat derivada de la pluralitat lingüística, opten per la simplificació idiomàtica. Exigeixen, de l'altre, que renunciï a la seva llengua, en lloc d'intentar adquirir també la de l'altre. Aquesta és la pràctica tant dels nacionalistes del castellà, com els del català.

Reconforta observar com, des de fora de Catalunya, s'entén i es comparteix l’idea de que aquelles persones que coneixen, entenen, i usen el català milloren les seves possibilitats.

Ens reconforta, per elles, doncs, conèixer les dues llengües que tenim i usem, els permet no perdre la riquesa i els matisos d’una part de la realitat. I per nosaltres, perquè en ella podem observar respecte, comprensió i estimació.

Llàstima que una proposta generosa i intel·ligent, estigui rebent respostes tan egoistes i poc il·lustrades.

Carta oberta a Manolo (Pizarro)

Manolo (he llegit que el Sr. Manuel Pizarro vol que el diguin així):

Sento contradir-te, però vas treballar per fer-ne una Endesa que fos alemanya abans que catalana!.
El fet que no diguessis el que volies, no vol dir que no treballessis , o fessis treballar als teus, per aconseguir-ho.
Des del principi de l’OPA plantejada per Gas Natural, et vas llençar a la recerca d’un “caballero blanco”, que com en un llibre de caballeria alliberés a la "princesa Endesa del drac Gas Natural", que l’assetjava.

Negar-ho no és pas un mèrit, és un demèrit. I més per una persona com tu, que n'én fas ostentació de dir la veritat, donar la cara, ser clar i directe.
Però en tot cas, amagar-ho, em demostra que ets prou hàbil per mantenir oculta la teva agenda. Per això al sentir-te jugar amb les paraules per negar lo evident, em fas pensar en quina és l’agenda que ens ocultes ara?

Tots sabem que el Sr. Rafael Miranda, el teu fidel escuder, va ser qui va gestionar i oferir a E.ON el paper de “caballero blanco”. Dubto que ho fes a esquenes teves i sense el teu coneixement. Perquè, si fos així, la gent començaria a pensar que: "si no controlaves als teus subordinats en l’empresa que presidies, que no et passaria si arribessis al Govern d’Espanya?".

Manolo, veus com no te interessa continuar embolicant-te en aquesta “inexactitud”?. Recorda que es “pilla” abans a una persona que no diu la veritat que a una coixa .

Per últim, t’haig de reconèixer que durant el temps que vas presidir Fecsa-Endesa vas començar a invertir en Catalunya per aconseguir millorar la qualitat del subministrament elèctric que estava molt per sota d’estàndard assumibles.

Ara bé, observo que amb la teva habilitat dialèctica, estàs fent de la necessitat virtut. T'has oblidat, o no et vols recordar? que fins l’any 2004, amb la arribada als governs català i espanyol de les esquerres, i la seva actitud exigent, no es va produir el canvi de tendència. Oi que t'en enrecordes?. Ni una subestació del Pla Tramuntana, es va posar en marxa fins l'arribada dels socialistes a la direcció de les polítiques energètiques de Catalunya i Espanya.

Diguem-ho clar, el increment de les inversions, per millorar la qualitat del subministrament elèctric a Catalunya, no es va produir fins que el teu amic Jose Maria Aznar no va sortir del Govern.

Un amic amb qui, per cert, us vàreu quedar a les fosques, durant l’apagada del 27 de desembre del 2003 a la Vall d’Aran, on els dos estàveu de vacances nadalenques. No se si a casa teva. Aquesta, que em sembla que ja no tens, però que fas servir com a exemple del teu amor per aquesta terra.

Manolo: d'un mig teroles (ja et vaig dir que dos dels meus avis eren de Teròl i els primers anys en vaig criar al Baix Aragó) a un teroles sencer, deixa de fingir que et preocupa molt Catalunya. Els teus fets no t’acompanyen. Crec que seria millor que et concentressis en intentar defensar als teus amics, al seu partit i les teves idees.

Això ho podem acceptar, encara que no ho compartim. Però que ens prenguis per babaus, no.

Així que, salutacions cordials i fins una altre