Creure's la propaganda

Sembla que la majoria del Tribunal Constitucional (TC) s'ha cregut, o participa, d’aquella propaganda que deia que l'Estatut era un intent dels catalans per imposar-ne a la resta d'Espanya les seves pretensions. I ha dictat sentència en base a ella.

Només així s'entén que tracti l’Estatut com si fos uns llei del Parlament, i no com una llei de les Corts Generals, al afirmar que per fer efectiu el que allà es recull, caldrà incorporar-la en una altra llei. Un altre llei que serà sectorial i que també ha de ser de caràcter orgànica.

És que l'Estatut no és una Llei Orgànica de les Corts Generals?Sí. Una Llei orgànica, si a més a més està ratificada en referèndum, val igual que una altra llei orgànica? Sí, però per a ells, no.

Aleshores a què es deu aquesta estranya lògica del la majoria del TC? Senzillament a que en el fons del seu pensament hi ha una concepció d'Espanya centralitzada, cartesiana i vertical i no la visió descentralitzada, dialèctica i pluridisciplinar que impregna el fons i la forma de l'Estatut.

Darrere de la sentència del TC està la incapacitat d’aquests magistrats per assumir que, per exemple la regulació estatutària del finançament de les comunitats, del poder judicial o del tribunal de comptes, pot satisfer, al mateix temps, les ànsies d'autogovern de Catalunya i ser generalitzables a una Espanya, de vocació federal.

El problema de sentenciar sobre la base de la propaganda és que aquesta no respon a la realitat, però sobre tot perquè tensiona d'una manera inútil, artificial i perillosa la societat.

La 'mani' de la Carmen de David Miró

No acostumo a fer-ho, però trobo tant bo i genial l’article que publica avui David Miró al Periodico, que no m’hi volgut estar de reproduir-lo en el meu blog.

Posem que es diu Carmen i que viu al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Va arribar fa 50 anys, quan encara era una adolescent, fugint de la misèria del camp andalús. Avui les seves dues filles tenen carrera i bones feines (encreua els dits cada vegada que ho diu), i la seva principal ocupació és cuidar els néts. Sempre ha estat molt activa i molt curiosa, no ha perdut mai les ganes d'aprendre, de recuperar el que la llarga nit franquista li va prendre. Fa dos anys es va apuntar a un curs de català del Consorci per a la Normalització Lingüística, i ja ha arribat al nivell intermedi. S'atreveix fins i tot a parlar-lo amb els seus néts, el Pol i l'Arnau. S'enfada molt quan a l'estiu torna al poble i li parlen malament dels catalans. L'altre dia es va encarar amb un jovenet embolicat amb la bandera d'Espanya que després del partit cridava «Puta Catalunya». «Però fill, no veus que si no hagués sigut per Catalunya avui potser series alemany», li va etzibar.

No entén de federalisme ni de tribunals constitucionals, però sap que Catalunya és especial, que no és el mateix que altres parts d'Espanya (ella n'ha recorregut moltes amb l'Imserso) i que no fa falta haver anat a la universitat per veure-ho. És evident. Les coses aquí són diferents, van d'una altra manera, la gent té una altra manera de pensar. I no passa res. Té un gendre independentista i a vegades discuteixen, però tot s'arregla amb un bon vi i uns quants acudits. Al cap i a la fi també té familiars de dretes. No es pot estar d'acord en tot amb tothom.

La Carmen està pensant si anirà a la manifestació. El seu marit no està bé (és el que li passa a la classe treballadora, que la salut s'acaba just als 65), però les seves filles sí que volen que hi vagi. Ella no ha anat a cap manifestació des de les reivindicacions veïnals dels anys 80, i li fa por amb totes aquestes coses que es veuen per la tele, les càrregues policials, els disturbis... La seva filla María li diu que no passarà res, que també hi va el president Montilla i que hi haurà molta gent, de tot, no només nacionalistes radicals, que és com ella tracta el seu gendre.

El gendre és, precisament, qui més hi insisteix. Ja li ha dit que aquest dia no anirà amb cap estelada ni cridarà independència ni res de res. Només desfilarà, en silenci, al costat de la dona, els fills i la sogra. En la seva agrupació d'ERC ja s'ha discutit per això amb companys que volen cridar contra Espanya, alguns fins i tot contra Montilla i els socialistes.

Pensa que seria un immens error, que demà l'important, el que verdaderament marcarà la frontera entre l'èxit i el fracàs, és que la seva sogra pugui anar a la manifestació i trobar-s'hi còmoda, és a dir, catalana. Per això farà el que calgui perquè sigui així. I diumenge, a Sant Ildefons a menjar aquest salmorejo que li surt tan bo... i també a discutir, si ve a tomb.

L'Estatut, la solució

Aquells que no van donar suport l'Estatut, i fins tot algun com CiU que si li va donar suport, ara volen aprofitar el rebuig que provoca la sentència del Tribunal Constitucional per anar més enllà.

No per conegut i advertit, com ha vingut fent el President Montilla, s'ha evitat un dels principals riscos que comportava el fallo d’aquest Tribunal Constitucional i en aquestes circumstàncies: que separadors i separatistes es retroalimenti, una vegada més.

La desconfiança, els prejudicis, els judicis previs i la incapacitat per entendre que "el terme nacionalitats era sinònim de nació i que, en aquest sentit, Espanya era una nació de nacions i de regions", com deia el ponent constitucional, Gregorio Peces- Barba, en el moment de defensar el projecte de Carta Magna, els ha portat a emetre una resolució amb la que no coincideixen molts catalanistes,que no són independentistes.

Moltes d’aquetes persones consideren que Catalunya és una nació i que individual i col·lectivament exercim el dret a decidir cada vegada que anem a les urnes, ja sigui per escollir-ne els nostres representats o per referendar la Constitució o els dos Estatuts que hem tingut, fins ara.

Són persones que no volen aventures incertes, ni esbojarrades carreres cap els penyes segats de la independència.

Són persones que no confonen el Tribunal Constitucional amb el Govern, ni el PSOE amb el PP, doncs mente el primer va ajudar a fer possible que avui s’hagi ampliat la nostra capacitat d’autogovern, mitjançant el nou Estatut, l’altre va recollir signatures contra ell, va alimentar la catalanofòbia i finalment el va recorre davant del Alt Tribunal. De la mateixa forma són capaces de distingir entre la dreta espanyola i la resta de persones que conformen el conjunt d’Espanya.

Persones que no creuen ni practiquen cap dels dos nacionalismes, ni el espanyol ni el català. Ni volen que aquestes posicions extremes – i de vegades extremades - facin mal bé la convivència social.

Son persones que saben que continuar defensant el contingut íntegre del text emanat de les Corts i ratificat per la ciutadania de Catalunya, és la solució més intel·ligent políticament, perquè suposa respectar i fer respectar el pacte que tan d’esforç ens ha costat i que en permet encaixar millor la realitat nacional de Catalunya dintre d’Espanya.

Avui el President Montilla, és l'única autoritat i els socialistes l'única força que aposten per això.

La resta, CiU inclosa, fan desistiment d'aquesta responsabilitat i permeten l'esperpent que sigui un personatge com el Sr. Lopez Tena (membre de CDC) que tot just desprès de deixar de ser vocal del Consell General del Poder Judicial -espanyol, senten- passa a ser un dels promotors de les autoconsultes independentistes qui interpreti, monopolitzi i s'instrumentalitzi el rebuig a la sentència.

Darrere de l'Estatut hi ha més gent que de les propostes sobiranistes i la "senyera" ens representa a tothom, molt millor que qualsevol lema.

Sí volem que més i més catalans i catalanes se sentin còmodes en aquest acte en defensa de l’Estatut: Potenciem el que compartim i no els particularismes!.

Sentència preventiva

No ho puc evitar!!!

La decisió del Tribunal Constitucional em recorda moltíssim l'actitud d'un dels meus oncle avi. Aquest parent els hi propinava uns duríssims calbots als seus fills, fins i tot quan no tenia coneixement que haguessin comès cap entremaliadura.

"Per quan les facin" al·legava en imposar-los aquest injust càstig preventiu.

El Tribunal Constitucional ha fet el mateix amb aquesta sentència preventiva.

Sí, al meu entendre aquest és un fallo preventiu.

Preventiu davant les seves pors. Unes pors que -com sempre succeeix en els actes irracionals- no es basen en la realitat, sinó en la seva deformada percepció.

Unes pors creades i encoratjades per judicis previs, prejudicis i conflictes inexistents, com el de la persecució del castellà a Catalunya o l’actitud insolidària amb la resta de pobles que conforme Espanya.

Unes pors irracionals alimentades en la falsa creença de que l'Estatut era el cavall de Troia del segregacionisme català, en comptes d’allò que la majoria de la ciutadania de Catalunya ha expressat, formulat jurídicament i referendat i que no és altre cosa que la reformulació de les relacions de qui ni se'n va, ni vol marxar d’Espanya, però que si vol més autogovern per assolir més responsabilitat en la conformació del seu futur .

En aquest sentit, la resolució del Tribunal Constitucional és un exorcisme contra alguna cosa que no existeix més enllà de seves pors irracionals.

Això és el que s’observa al llegir, per exemple, les argumentacions referides als temes de la nació o la justícia.

Les seves obsessions, o els seus empatxos mal digerits sobre la historia d’Espanya i la d’Azaña, els hi fan parlar reiteradament de la indissolubilitat de la nació espanyola, quan no era necessari perquè no està en dubte.

O quan resolen negativament la possibilitat per organitzar la justícia d'una forma quasi federal. El mateix Estatut condicionada aquest fet a que primer es modifiqués la llei orgànica del poder judicial fent-lo possible. Doncs bé, el Constitucional no només nega la capacitat de que l’Estatut per recollir una forma d’organitzar la Justícia, si existeix una norma estatal que ho permet, sinó que excedint-se en les seves funcions interpreta la possible norma futura i en conseqüència actualment inexistent, amb la voluntat de constrènyer la capacitat i sobirania del legislador.

En tot cas, sembla que hagin actuat com el meu oncle avi: "Per quan la facin".

Jo més que tu

"Jo més que tu". Aquesta sembla ser el missatge que llança CiU en el seu particular intent per aparèixer com el més independentista de tots.

Votant a favor que el Parlament de Catalunya accepti la tramitació d'una iniciativa legislativa popular (ILP) que pretén sotmetre a referèndum la independència de Catalunya ha confirmat que la seva radicalització nacionalista no era una tàctica conjuntural, orientada a recuperar l'electorat que va perdre a favor d'ERC, sinó la conseqüència lògica del discurs que han mantingut tot aquest temps.

No ha estat el resultat del calent mental derivat del visionat del programa "Adéu Espanya?" De TV3. Per cert, repetit ahir dia 8 de juny, aprofitant que tota la programació era "enllaunada" a causa de la vaga.

Molt a desgrat seu, amb aquesta posició CiU s'ha vist obligada a trencar la campanya de declaracions i aparent dedicació als temes econòmics que d'un temps ençà estava portant i amb la qual pretenia no espantar a la part més centrada i moderada del seu electorat, que ni és ni se sent independentista.

Un cop més la fornada de dirigents de CDC forjats en els 23 anys de detenció del poder institucional i que ha abandonat el nacionalisme progressiu i pragmàtic dels seus mentors pel independentisme, han estat incapaços de resistir a la temptació de competir en aquest camp amb ERC , l'única força parlamentària que mai ha amagat la seva condició.

Per això els malabarismes verbals i contradiccions d'Oriol Pujol en intentar justificar el seu suport a un referèndum que Artur Mas havia dit que "no tocava" perquè es perdria, que a més es convoca d'acord amb una llei de consultes que van rebutjar, perquè no permetia convocar-lo.

Era el pitjor que els podia passar, com diu López de Lerma en el seu article a Expansión és un "autogol". Per això Duran Lleida s'ha afanyat a explicitar que en el programa electoral no figurés l'autodeterminació. Encara que amb això ha explicitat, una vegada més, les contradiccions de la coalició.

Si els resultats negatius fossin exclusivament per a aquests "aprenents de bruixot", cap problema. Ja aprendran. Però el problema és que Mas i Duran juguen irresponsablement amb foc. Amb el seu posicionament estan substituint la via Estatutària per la independentista i en conseqüència debilitant el ferm posicionament que encapçala manté el President Montilla per evitar que un TC moralment deslegitimat dictamini posi en qüestió la renovació del pacte entre Catalunya i l'Estat per a encaixar les dues realitats socials en una única estructura política.

Han rectificar aquest greu error sense esperar que la sentència del “Consell de Garanties Estatuàries"els salvi la cara.

Divisió en els pols

És un resultat contradictori, però fins a cert punt lògic.

A mesura que a Catalunya s'ha anat tibat la corda en el debat identitari, la divisió en el si dels dos pols polítics nacionalistes s'ha fet més evident.

Els intents de reagrupar aquests espais en uns blocs ideològicament més homogenis i compactes, i per tant menys plurals, han comportat l'efecte contrari. A més, i de retruc, també han fomentat la tensió i el desinterès de la ciutadania per la política, en no sentir-se concernida per les posicions que, quasi en exclusiva, monopolitzaven el debat públic i que es corresponien amb les sostingudes pels extrems que es confrontaven .

Així doncs, en lloc de la Casa Gran que va voler impulsar Artur Mas el que ha aparegut és una profusió d'iniciatives sobiranistes (Carretero, CUP's, plataformes, Laporta) que es sumen a la radicalització de CiU per demostrar, en la seva disputa amb ERC, qui és més independentista. L'exemple més clar d'aquesta tendència a l'atomització, la vam poder observar el dia següent a la autoconsulta independentista del 13-D.

A l'altre extrem, el del nacionalisme espanyol, el panorama tampoc tendeix a la concentració. Al encoratjar la força majoritària, el PP, la catalanofòbia en el conjunt d'Espanya com a instrument de cohesió del seu electorat i d'erosió del seu adversari el PSOE, està afeblint les possibilitats del PPC a Catalunya per a representar, en exclusiva, aquest sentiment. El partit de Rivera, Ciutadans Partit de la ciutadania, debilitat per les seves lluites internes continua competint amb ells i, a més a més, el que aspira a construir Rosa Diez, amb dirigents sortits de l'anterior, constituiran un altre centre d'atracció per a aquells que responguin al missatge espanyolista que ha aixecat el PP.

Una de les condicions - no l'única, però sí de les més importants - per deixar d'alimentar aquest desinterès ciutadà seria substituir aquest debat entre separatistes i separadors per un debat més integrador. Encara que moltes vegades la vistositat i l'estridència de la confrontació fan que les posicions més serenes i equilibrades quedin ofegades per tant excés verbal.

No es tracta d'evitar aquest debat, de dir que no interessa, perquè sí interessa. Es tracta de realitzar-lo d'una manera que aporti positivitat. Cal substituir les actituds centrífugues per altres tendències centrípetes. Per a això, es requereix un projecte que des del màxim autogovern, i sense frivolitzar amb la independència, se centri en l'atenció i la solució dels problemes de les persones que vivim a Catalunya.

Els agradi o no, avui aquest projecte existeix, és l'Estatut.

Per això aquelles persones que, com el President Montilla, el defensem, davant propis i estranys, ho fem conscients que val la pena seguir batallant per allò que varem impulsar i votar, juntament amb altres.

Pel seu contingut, plenament Constitucional, per la seva pactada tramitació, que conformà amb molt d'esforç un nou i superior nivell de relació amb el conjunt d'Espanya i perquè al fer-lo seu la ciutadania de Catalunya en el referèndum el transformà en el millor "pal de paller" al voltant del qual aglutinar-se, el PSC ha de defensar-lo. Així ho fa i ho farà. Tot i que l'hagin deixat sol en aquesta tasca.

El fet que altres que ho van votar, com CiU, ara ho abandonin, en nom de arriscades dreceres cap a la independència, o que els que el van rebutjar, com ERC i PP, continuen sense canviar la seva postura, fins i tot a risc d'alimentar la divisió social que comporten les seves posicions, han transformat al PSC en el partit de l'Estatut.

Trencar la vaixella

"Esteu trencant la vaixella i després costarà molt reposar-la", li vaig dir al, llavors, dirigent local del Partit Popular de Catalunya i, ara, membre de la direcció catalana, en els moments més durs del debat sobre l'Estatut.

Amb la contundència que el caracteritza, va respondre: "Quan tornem a governar ja comprarem una altra vaixella".

En termes de parament de la llar, substituir una vaixella per una altra no suposa un gran problema, si tens recursos per pagar-la, es clar. Però en termes polítics i socials, aquest ja és farina d’un altre molí.

Durant molt temps la política ha servit per racionalitzar o resoldre els conflictes socials i de convivència. Avui, s'han girat les tornes. Dissortadament les dretes es dediquen, des de la política, a crear-ne problemes on no n'hi havia.

Ja ho varem patit. Varem sofrir aquesta negativa experiència, quan, a compte de l'Estatut, es va difondre l’idea que totes les persones que vivim en Catalunya som insolidàries amb la resta d'Espanya. Quan la realitat es la contraria. El PP va atiar la catalanofòbia entre els altres pobles d'Espanya, només per interessos polítics.

Espanya no es va trencar, aleshores, perquè el projecte polític de l’Estatut no cercava trencar Espanya sinó actualitzar-ne les relacions, assumint més responsabilitat en la resolució dels nous problemes.

Ara, de nou, es pretén crear problemes on no n'hi ha. A Catalunya, no hi ha problema lingüístic, per més que s'entesti Aznar, la FAES o el PPC en dir-ne el contrari. Malgrat això, han decidit fer-ne de la llengua un dels elements de la seva campanya electoral.

No n'hi ha a l'escola, on els nens acaben la seva educació dominant les dues llengües, el castellà i el català, donant-li així els recursos lingüístics necessaris per desenvolupar-se lliure i plenament. No n'hi ha en l'administració pública que ha d'atendre cada ciutadà a la llengua que elegeixi. No n'hi ha en el conjunt de la societat catalana i això és el més important.

La raó per la qual els apocalíptics missatges lingüístics de la dreta espanyola no han generat confrontació social, és perquè se saben incerts. Però insistiran. I el risc es que si "tant va el canti a la font, al final es trenqui”. I més si des de l’altra banda, els nacionalistes catalana de dretes (CiU) o d'esquerres (ERC), es fiquen, també per interessos electorals, en un dinàmica de retroalimentació.

Intentar guanyar unes eleccions, no justifica trencar la vaixella.

Faríem bé en no permetre-ho i “esperar-los a les urnes” per castigar-los.

Quin sidral!

En quin sidral s’ha ficat Artur Mas!

Allò que inicialment es va presentar com el descobriment de la pedra filosofal, s’ha tornat en un sidral.

El bàlsam a les tensions internes en CDC, el remei a les diferencies amb UDC, la gran aposta que tenia que donar moral, credibilitat i prestigi al país i les seves institucions i, finalment, el ungüent que havia de servir per rendabilitzar políticament les nefastes conseqüències de la mancan d’inversions, que es varen pactar amb els governs d’Aznar, i que ara estem patint, s’està transformant en un gran sidral.

El debat sobre la refundació del catalanisme, està obrint una profunda escletxa al si de la federació nacionalista. Duran amaga amb no assumir el lideratge a les generales, fins que no sàpiga on va aquest tren. Duran acabarà cedint, però el mal ja estarà fet.

Cedirà perquè no te més remei, perquè no pot quedar-se despenjat. Fora del Congrés o de la federació fa molt de fred, i a més a més, no hi ha ministeris. Aquesta vegada no pot optar per anar el número dos, o el número vuit, com va fer a les eleccions del 99. Si ho fes seria un nyap. Seria tan visible que s’interpretaria com el inici del divorci, tantes vagades anunciat i mai materialitzat, per part del democratacristià (resulta contradictori que ell parli de divorcis) i alimentaria, encara més, els rumors dels mentiders polítics que anuncien la ruptura per desprès de les eleccions de la coalició nacionalista, emportant-se UDC els seus diputats als Congrés.

Duran ens explicarà, per justificar la seva cessió, que n’ha aconseguit el seu objectiu: moderar las ínfules soberanistes de CDC, el radicalisme de Mas i portar-los des de la muntanya, on es barallen amb ERC, al centredreta polític, on tenen la major part del seu electorat. Es lliure d’enganyar-s’hi, però que no pretengui confondre’ns.

Li tocarà aguantar l’allau de desqualificacions que els seus socis, que ja han començat a proferir contra ell i el seu partit, farà filigranes interpretatives sobre les ambigüitats, generalitats i vaguetats que deixarà anar Mas, el proper 20 de Novembre, en el seu discurs de refundació del catalanisme. Perquè d’aquí a allà haurà de reconduir l’arrencada de cavall, per ajustar-se al seu electorat sense perdre a les plataformes soberanistes que l’empaiten i l’amoïnen.

Duran es justificarà, perquè no té un altre sortida, però el seus arguments seran contradictoris amb la línia soberanista. Això que imprescindiblement necessita fer, afebleix el discurs i el lideratge de Mas. Ja tenim la continuació del serial i un altre sidral servit!

I mentre tant, el Govern de Catalunya treballa en la aplicació de l’Estatut. Un Estatut del que, ara, reneguen Mas i el seus, només perquè no el governen, ni governen.

El govern del President Montilla fa feina i no esmerça tanta xerrameca, aquesta és la marca de la casa.

Acorda amb el Govern d’en Zapatero transferències com ara el Clínic i avença en el traspàs de les Rodalies de RENFE, de la Inspecció de Treball o de la concessió de permisos de treball per les persones extracomunitaries que volen treballar a casa nostra.

I aquest dies ha assolit un acord pel que fa al compliment de l’Estatut.

En concret, la aplicació de la disposició transitòria per la que el Govern de l’Estat destini a Catalunya, durant els 7 anys que esta previst, el 18’8% de les seves inversions en infraestructures. Ampliant la base de càlcul a les dels Ministeris de Foment, Medi Ambient, Industria i Comerç, Agricultura i Recerca i Desenvolupament. A aquest efecte l’acord també permet recuperar per l’actual exercici del 2007, 827 M€, diferencia que l’any passat CiU va acordar aparcar, pensant que serien ells qui governarien. Amb aquest acord la inversió total del primer any es situa en els 4.021,6 m€, que servirà de per a futur anys.

Un altre cop el Govern tira endavant els compromisos de l’Estatut. Millorant la situació de les persones que vivim a Catalunya –per això ho varem fer -, i demostrant que va valer la pena. I mentre tant, els nacionalistes conservadors es fiquen, ells solets, en un sidral, que avorreix a la gent i els distreu del realment important.

Salut i treball

Salut i treball. Això es el que demana la gent. Perquè si hi ha salut i treball , la resta ja ho arreglaran, amb esforç i tenacitat.

Salut i treball son part de les principals preocupacions de la gent. Tant si surten, com si no, a les enquestes.

Són preocupacions individuals amb transcendència pública, aquesta es la raó de que els poders públics hagin d’ocupar-se d’elles. No solsament perquè ho proclami la Constitució, si no perquè ho proclama el sentit comú i la voluntat col·lectiva de construir una societat més justa i social, que es ni més ni menys allò que s’hi reflexa en ella.

En els darrers anys, s’ha volgut traslladar, tant dintre de Catalunya com fora, que des de que governen les esquerres no ens hi dediquem als problemes reals de les persones. Que anem enredant amb temes que no tenen a veure amb els temes que els hi afecten. Que només ens preocupava l’Estatut.

Però vet aquí, que en la tercera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que es va realitzar el passat 17 de juliol, es van acordar, entre altres, dos temes directament relacionats amb la salut i el treball. Transferir l’Hospital Clínic i la Inspecció de Treball.

Como constatava el President Montilla: “Dos exemples de la utilitat social del Estatut que demostren que serveix i servirà per millorar les condicions de vida als catalans i catalanes”.

No va ser l’únic acord, la gestió del servei de Rodalies de RENFE, també varen ser objecte de pacte, junt amb altres temes que afecten a aspectes quotidians.

Acords, com aquest, tenen la seva èpica, la més important. La dels catalans i les catalanes, no la de lo català. L’èpica de les persones que vivim aquí, la de la gent que s’esforça constant i quotidianament per superar-se i necessita d’aquests elements per poder treure fruit d’aquest esforç. No és l’èpica que voldrien algun nacionalista, que menystenen aquest avenços i es mostren decebuts de que la societat catalana avanci vers l’assumpció de més autoresponsabilització en la governació dels seu present i dels seu futur.

Amb fites com aquestes comencen a veure’s els fruits de l’Estatut. L’esforç col·lectiu va valgué la pena. Ho digui qui ho digui. Ara, no es l’hora de defallir, de llençar cap tovallola, de ser negatiu, es l’hora de capitalitzar tot el patiment que ens van produir, tota la serenor que varem desplegar i tot la capacitat de convicció que varem exercitar. Es l’hora de seguir treballant, amb rigor, fermesa, convicció i tenacitat. Practicant i exigint lleialtat institucional. Es l’hora de desplegar l’Estatut de la gent a favor de la gent.

Perquè com diu la gent: “Si hi ha salut i treball. No os amoïneu! Ho treurem endavant, per difícil que sembli, ho ens ho posin.