Escalfada

El que ha dit Felip Puig no és fruit “d’una escalfada". Coneixent la persona, i el personatge que interpreta, que hores d’ara encara continuï obstinat en afirmar que el President Montilla destrossa el català quan parla, no és una escalfament verbal.

Quatre dies de diferència ( els que van des d'un dia abans del congrés del PSC a un dia després del mateix) són un espai de temps suficient per refredar i rectificar qualsevol excés o equivocació verbal.

I aquest ho és, en grau suprem. Perquè suposa menysprear l'esforç de moltes persones per conèixer i utilitzar el català cada vegada més i millor.

Amb els manifests que estan caient, no està l’ambient per aquest sortides de to!

Llavors, per què torna sobre el tema? Senzillament, perquè no és un escalfada. Forma part d'una freda i calculada estratègia política, que cerca directa i únicament desacreditar i erosionar el President.

CiU porta fatal que la figura de José Montilla es consolidi i creixi. Això es reflecteix, fins i tot, en les seves pròpies enquestes, i no solament ho fa superant en valoració a Artur Mas, sinó que a més ho fa entre persones que han votant la coalició. I per això han decideixo actuar així.

Si a això li afegim, la voluntat que el PSC, ha estat capaç de reflectir en el 11è congrés, per ocupar la centralitat política, a la qual ell i els seus han renunciant voluntàriament en radicalitzar el seu discurs nacionalista i continuar obsessionats a disputar-se l'espai amb ERC, llavors s'entén que vulguin erosionar al President, i en especial, entre les persones catalanoparlants, que consideren de la seva propietat.

Per ells es imprescindible que l’electorat catalanista no estableix cap relació positiva amb el PSC, mentre és dediquen a assetjar a ERC. Esperen que d’aquesta manera es mantindrà orfe de propostes sensates i constructives i els rebran amb els braços oberts quan, com un fill pròdig qualsevol, es decideixin a “baixar de la muntanya".

La escalfada verbal forma part d'aquesta estratègia dura i inhumana que no repara en les destrosses que provoca, recorda tant el DVD de Madí que ningú no dubta que sigui de la mateixa factoria.

Però potser farà falta que recordin que ni tot no val, ni tot serveix, per guanyar.

El Manifest

EL MANIFEST, aquell que va escriure Karl Marx, començava dient: “Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme...”.

Ara, un altre fantasma recorre Espanya - per esser precisos, més d’un “fantasma” –, el fantasma del manifest dels uniformistes, disfressats d’unitaristes, que s'autonomenen intel·lectuals.

La primera qüestió que cal preguntar, i respondre, és si aquesta revifalla del tema lingüístic té quelcom a veure amb el fet que Mariano Rajoy s’estigui intentant treure de sobre als mitjans de comunicació que, fins ara, l’han marcat el discurs i l’agenda.

La resposta no pot ser més que: “Ho té tot a veure, és la raó!!”.

No pot ser - i no és - casualitat que aparegui just quan els sectors aznaristes del PP, amb Maria San Gil en funcions de Joana de Arco, estan qüestionant que es deixi de criminalitzar als nacionalistes democràtics i, fins i tot, es gosi parlar de centrar el discurs.

Amb els Zapalana, Acebes, Aguirre, Mayor Oreja i companyia fora del pont de comandament, a Rajoy l’hi estan aplicant el mètode del “acoso y derribo” emprat, en altres temps, contra els socialistes per Aznar, Pedro J. i Losantos. Cada dilluns filtració, per tenir el pati mogut tota la setmana, i desprès “aixecada” d’un tema que l’obligui a moure’s del seu objectiu de abandonar la dreta extrema i el faci mantenir-se “impasible el ademan”.

Que la realitat no s’ajusti al seu titular, mai va ser un problema, ni amb la guerra de l'Irak, ni amb l'atemptat del 11-M. Tampoc ara ho serà!.

Aquesta és la segona qüestió, el manifest respòn a un problema real? No, ni de bon tros.

El castellà no està perseguit en cap part d’Espanya. El castellà no està en retrocés ni en l’ús, ni en el coneixement. Les altres llengües son tan espanyoles com el castellà, així doncs no pot haver primacia legal d’una sobre les altres. El esgrimit dret dels pares a escollir, s’ha de contraposar amb els drets dels nens i les nenes a rebre una educació que li doni el màxim d’oportunitats en la societat en la que viurà. Dominar les dues llengües oficials i utilitzades – aquest es l’objectiu del procés educatiu primari – li donarà més oportunitats, no li reduirà.

El manifest es un intent més d’utilitzar per interessos particulars el tema lingüístic – i molt poc nobles i respectables- creant un problema on no existeix.

I si això es així, que fem aquí fent-los el joc? Per què els nostres nacionalistes casolans s’hi apunten a aquest bombardeig? Per què són masoquistes i els hi agrada sentir-se agredits i ofesos? No, perquè els hi va bé.

La retroalimentació entre nacionalistes (espanyols i catalans) sempre els hi ha produïts redits polítics a curt termini, encara que sigui al preu de crear problemes entre les persones i els pobles, a llarg termini.

Així doncs, ni caso, ni a uns ni als altres. I que deixin de fer el fantasma!!!

Generosa i intel·ligent

Generosa i intel·ligent, així és la proposta del president andalús Manuel Chaves d'incrementar el coneixement de les altres llengües espanyoles, català, gallec i basc, per potenciar la capacitat dels seus conciutadans d'ocupar-se, moure's, comunicar-se, entendre's i residir, en qualsevol part d'Espanya.

Costa entendre que hi hagi qui no ho entengui!

La proposta és generosa perquè no tenia cap exigència ciutadana per fer-la i perquè tampoc es fa esperant cap reciprocitat. El president andalús sap que els catalans, els bascos i els gallecs ja coneixem i usem el castellà.

La intel·ligència rau en el fet que cerca conjugar, en positiu, el reconeixement i el respecte a la diversitat lingüística d'Espanya amb el increment de les possibilitats dels andalusos.

Incloure l’ensenyament i l’aprenentatge d'aquestes llengües espanyoles, a les escoles oficials d'idiomes andaluses, reflecteix una concepció cosmopolita i oberta, totalment oposada a l'entossudiment regionalista o nacionalista.

Nacionalistes que per gestionar la complexitat derivada de la pluralitat lingüística, opten per la simplificació idiomàtica. Exigeixen, de l'altre, que renunciï a la seva llengua, en lloc d'intentar adquirir també la de l'altre. Aquesta és la pràctica tant dels nacionalistes del castellà, com els del català.

Reconforta observar com, des de fora de Catalunya, s'entén i es comparteix l’idea de que aquelles persones que coneixen, entenen, i usen el català milloren les seves possibilitats.

Ens reconforta, per elles, doncs, conèixer les dues llengües que tenim i usem, els permet no perdre la riquesa i els matisos d’una part de la realitat. I per nosaltres, perquè en ella podem observar respecte, comprensió i estimació.

Llàstima que una proposta generosa i intel·ligent, estigui rebent respostes tan egoistes i poc il·lustrades.

Trencar la vaixella

"Esteu trencant la vaixella i després costarà molt reposar-la", li vaig dir al, llavors, dirigent local del Partit Popular de Catalunya i, ara, membre de la direcció catalana, en els moments més durs del debat sobre l'Estatut.

Amb la contundència que el caracteritza, va respondre: "Quan tornem a governar ja comprarem una altra vaixella".

En termes de parament de la llar, substituir una vaixella per una altra no suposa un gran problema, si tens recursos per pagar-la, es clar. Però en termes polítics i socials, aquest ja és farina d’un altre molí.

Durant molt temps la política ha servit per racionalitzar o resoldre els conflictes socials i de convivència. Avui, s'han girat les tornes. Dissortadament les dretes es dediquen, des de la política, a crear-ne problemes on no n'hi havia.

Ja ho varem patit. Varem sofrir aquesta negativa experiència, quan, a compte de l'Estatut, es va difondre l’idea que totes les persones que vivim en Catalunya som insolidàries amb la resta d'Espanya. Quan la realitat es la contraria. El PP va atiar la catalanofòbia entre els altres pobles d'Espanya, només per interessos polítics.

Espanya no es va trencar, aleshores, perquè el projecte polític de l’Estatut no cercava trencar Espanya sinó actualitzar-ne les relacions, assumint més responsabilitat en la resolució dels nous problemes.

Ara, de nou, es pretén crear problemes on no n'hi ha. A Catalunya, no hi ha problema lingüístic, per més que s'entesti Aznar, la FAES o el PPC en dir-ne el contrari. Malgrat això, han decidit fer-ne de la llengua un dels elements de la seva campanya electoral.

No n'hi ha a l'escola, on els nens acaben la seva educació dominant les dues llengües, el castellà i el català, donant-li així els recursos lingüístics necessaris per desenvolupar-se lliure i plenament. No n'hi ha en l'administració pública que ha d'atendre cada ciutadà a la llengua que elegeixi. No n'hi ha en el conjunt de la societat catalana i això és el més important.

La raó per la qual els apocalíptics missatges lingüístics de la dreta espanyola no han generat confrontació social, és perquè se saben incerts. Però insistiran. I el risc es que si "tant va el canti a la font, al final es trenqui”. I més si des de l’altra banda, els nacionalistes catalana de dretes (CiU) o d'esquerres (ERC), es fiquen, també per interessos electorals, en un dinàmica de retroalimentació.

Intentar guanyar unes eleccions, no justifica trencar la vaixella.

Faríem bé en no permetre-ho i “esperar-los a les urnes” per castigar-los.

Competencia lingüística

El sistema educativo catalán, tras el periodo de escolarización obligatoria, asegura a los alumnos la competencia lingüística necesaria, en castellano y catalán, para desenvolverse sin problemas en la que elija. Dotarles del máximo de competencias en materia lingüística incorporando, ahora, el inglés, o en áreas científicas es el derecho a preservar, para que no pierdan oportunidades.
En Catalunya, hay resultados similares al del resto de España en el nivel de aprendizaje del castellano, aunque el nuestro sea un sistema de inmersión en catalán. Así lo señala el informe que evalúa el nivel de conocimiento en las diferentes áreas de aprendizaje de los niños y niñas que cursan estudios. Los resultados son similares pero, en ambos casos, la conclusión es que han de mejorar. En esa y en otras áreas como las matemáticas, por ejemplo.
Hasta ahora, todas las actuaciones se orientaban hacia la mejora de la intensidad educativa. Enseñar más y mejor, sin modificar el número de horas dedicada a cada área. Fundamentalmente, porque mover algo era como dice el dicho: "desvestir un santo para vestir otro".
El esfuerzo colectivo de la sexta hora es para incrementar el tiempo que dedicamos a educación de los niños en competencias y habilidades básicas (lengua y matemáticas).
Politizar el tema o dramatizar afirmando que una hora más de castellano dinamita el sistema educativo de Catalunya, es un falso debate, porque también se ampliara el catalán, las matemáticas o el inglés.
Si el Gobierno Central se ha excedido con su decreto, en una materia que tenemos a medias, el Govern de Catalunya ya velará por que no se reduzcan sus competencias. Al resto lo que nos preocupa es que crezcan las competencias y las habilidades de los personas. En eso les va, y nos va, el futuro.