Els nacionalistes espanyols, catalans i bascos, a través de les seves representacions polítiques més conspícues (PP, CiU i el PNB), estan avui fora dels governs a què aspiren.
Per això coincideixen, malgrat totes les seves diferències.
Coincideixen una altra vegada en fer-ne una oposició al Govern central que té com únic objectiu produir un avenç electoral motivat per falta de suports parlamentaris suficients, igual que ocorregués amb Felipe González el 96, i que va facilitar l'arribada d'Aznar al govern.
La diferència és que llavors CiU i el PNB justificaven la seva coincidència argüint que pretenien obtenir avantatges per als governs que presidien a Catalunya i el País Basc i avui només busquen tornar a governar.
Aquesta estratègia partidària els porta a negar-li el “pa i la sal” al Govern, fins i tot en aquells temes substancials per atendre les necessitats de les persones.
Si Zapatero vol escapolir-se d'aquest trident nacionalista ha d'atendre la solució de dos temes: la crisi econòmica i l'agenda autonòmica.
Per abordar el primer la crisi necessita estabilitat parlamentària. Per que és el que la gent necessita i el que consideren prioritari. Però per aconseguir-la requereix una solució positiva de l'altre tema a l’agenda autonòmica i al finançament dintre de la mateixa . Un acord entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya li aportaria el suport parlamentari que necessita, el dels altres nacionalistes (ERC i BNG) i les altres esquerres (IU/ICV).
Si a CiU, i molt especialment a CDC, no anessin"a la seva bola" partidària i posessin per davant els interessos generals dels ciutadans, aleshores podrien col·laborar en la resolució d’ambdós temes i no sols serien un factor a d’estabilitat política, sinó que serien més creïbles com opció catalana de centredreta. Però si continuen sumant les seves forces als nacionalistes espanyols del PP, aleshores continuaran expulsant a les persones catalanistes moderades que no entenen aquesta práctica.
El nou vicepresident Manuel Chaves, com a antic president d'Andalusia, té una legitimitat davant de les comunitats de via lenta que li confereix més marge en la negociació, i per això més responsabilitat. Se li suposarà sempre que l'acord que assoleixi serà equitatiu i generalitzable, però ell sap que per a que sigui possible ho ha d'acordar amb el Govern català. No només amb el PSC, doncs negocien els governs, no els partits. I si no és un bon acord, concorde amb l'Estatut, no hi haurà pacte, com ja s’ha encarregat de deixar ven clar el President Montilla.
Aquest és el complicat repte que té.
