Aquest estiu serà decisori, està per veure si també serà decisiu.
D’entrada tot apunta a que ho pugui ser, doncs algunes de les forces polítiques catalanes més importants, com ara PSC, CDC i ERC, tenen convocat el seu congrés. A última hora el PPC també s’hi ha apuntat, avançant el seu des de l’octubre al juliol.
Amb les primeres calors de l'estiu es reuniran per reflexionar i si és possible decidir. Tenen situacions diferents, però hi ha alguna cosa en comú.
Tots debatran entre continuïtat i renovació, o en quina proporció s’han de combinar aquests dos conceptes per redefinir la seva proposta política, després de comprovar el veredicte que les urnes li han atorgat a cadascun. Veredicte que, aquest sí, ha estat diferent per uns i altres.
Tots ho hauran de fer. Dels nacionalistes catalans, ERC i CDC, diria que tothom ho espera, ja que els resultats electorals no els hi han acompanyat. També s’espera dels nacionalistes espanyols, PPC, doncs la feblesa d’una direcció i una estratègia potenciada, des de fora de Catalunya, per Acebes i Zaplana, els quals personifiquen la pèrdua de les eleccions, ho fan imprescindible.
Però del PSC, no s’espera que fem aquest exercici. Hi ha qui des de dintre i des de fora, fins i tot, pensarà que no ho necessiten, perquè ho estem guanyant tot. Que si una cosa funciona no convé tocar-la. S'equivocaran. Si als socialistes catalans les coses no ens han anat malament és perquè sempre ens ha caracteritzat el fet de no esperar a que les coses s'espatllin, a perdre, per començar a canviar projectes i persones. Aquesta és l'actitud que no hem de canviar.
Els canvis en les alcaldies, per exemple, en son un testimoni. Sembla fàcil, però no ho és. Canviar quan s'està al govern, encara que els adversaris ens ho critiquin, no resulta gens senzill. Té el seu mèrit.
Perquè no es tracta només d'actualitzar les cares, sinó els plantejaments i les propostes. Això és el substancial. Si només es fes el primer, seria una lifting i no el necessari procés d’incorporació i renovació generacional.
La nostra obsessió ha de continuar essent l’auscultació de la societat, per interpretar els seus canvis i els seus anhels, per detectar les seves noves possibilitats, que provenen d’una transformació que, en molts casos, hem ajudat a protagonitzat i liderar. Aquesta obsessió ha de ser paral·lela a la nostra vocació d’actualització i renovació de les nostres propostes i dels nostres lideratges. Aquesta obsessió no és gratuïta, és la que ens ha permès obtenir la confiança majoritària de la ciutadania.
Si això és cert, per al PSC, no ho serà per a CDC, ERC i PPC!
D’entrada tot apunta a que ho pugui ser, doncs algunes de les forces polítiques catalanes més importants, com ara PSC, CDC i ERC, tenen convocat el seu congrés. A última hora el PPC també s’hi ha apuntat, avançant el seu des de l’octubre al juliol.
Amb les primeres calors de l'estiu es reuniran per reflexionar i si és possible decidir. Tenen situacions diferents, però hi ha alguna cosa en comú.
Tots debatran entre continuïtat i renovació, o en quina proporció s’han de combinar aquests dos conceptes per redefinir la seva proposta política, després de comprovar el veredicte que les urnes li han atorgat a cadascun. Veredicte que, aquest sí, ha estat diferent per uns i altres.
Tots ho hauran de fer. Dels nacionalistes catalans, ERC i CDC, diria que tothom ho espera, ja que els resultats electorals no els hi han acompanyat. També s’espera dels nacionalistes espanyols, PPC, doncs la feblesa d’una direcció i una estratègia potenciada, des de fora de Catalunya, per Acebes i Zaplana, els quals personifiquen la pèrdua de les eleccions, ho fan imprescindible.
Però del PSC, no s’espera que fem aquest exercici. Hi ha qui des de dintre i des de fora, fins i tot, pensarà que no ho necessiten, perquè ho estem guanyant tot. Que si una cosa funciona no convé tocar-la. S'equivocaran. Si als socialistes catalans les coses no ens han anat malament és perquè sempre ens ha caracteritzat el fet de no esperar a que les coses s'espatllin, a perdre, per començar a canviar projectes i persones. Aquesta és l'actitud que no hem de canviar.
Els canvis en les alcaldies, per exemple, en son un testimoni. Sembla fàcil, però no ho és. Canviar quan s'està al govern, encara que els adversaris ens ho critiquin, no resulta gens senzill. Té el seu mèrit.
Perquè no es tracta només d'actualitzar les cares, sinó els plantejaments i les propostes. Això és el substancial. Si només es fes el primer, seria una lifting i no el necessari procés d’incorporació i renovació generacional.
La nostra obsessió ha de continuar essent l’auscultació de la societat, per interpretar els seus canvis i els seus anhels, per detectar les seves noves possibilitats, que provenen d’una transformació que, en molts casos, hem ajudat a protagonitzat i liderar. Aquesta obsessió ha de ser paral·lela a la nostra vocació d’actualització i renovació de les nostres propostes i dels nostres lideratges. Aquesta obsessió no és gratuïta, és la que ens ha permès obtenir la confiança majoritària de la ciutadania.
Si això és cert, per al PSC, no ho serà per a CDC, ERC i PPC!
Dels diferents processos congressuals sortiran reforçats aquells que siguin capaços d'entendre i d'atendre el missatge que els ciutadans ens han enviat amb els seus vots i ho anteposin a les seves "cuites" internes. Els que no ho facin així, perdran el que potser sigui el seu últim tren.
1 comentari:
Tal vez resulte útil "imitar" el estilo de los congresos ingleses. Se trata de asambleas, preparadas concienzudamente dentro de lo que cabe, de carácter anual: así lo hacen tanto los laboristas como los conservadores. Tiene menos solemnidad sacral pero es más directo dadas las grandes convulsiones cotidianas. Pienso que el formato congresual (y su periodicidad) están, tal vez, en crisis. Saludos desde Matarenys de Mar
Publica un comentari a l'entrada