Pàgines

dimecres, 24 d’agost del 2011

Mega rics solidaris


Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.