Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris seguretat social. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris seguretat social. Mostrar tots els missatges

dijous, 17 de maig del 2012

Torna la “Cartilla del Seguro”

Hem perdut la targeta sanitària i hem tornat a la “cartilla del Seguro”.

Potser l’hi ha passat una mica desapercebut. Potser perquè el ritme frenètic de Reials Decrets Llei al que ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy – el promig és d’¡un per setmana – fa quasi impossible parar compte en els canvis legislatius.

Però si hom s’atura a comparar la nova redacció de la llei de sanitat podrà comprovar que hem passat de “titulars d’un dret” a “assegurats”.

A ningú se li escapa, tot i que es pugui tenir poc interès per les precisions jurídiques, que això no és només un canvi de nomenclàtor. Això suposa tornar en termes de drets sanitaris a abans de la Llei d’universalització de la Sanitat promulgada pel, aleshores, ministre socialista Ernest Lluch

Fins el passat 20 d’abril, tot els espanyols - pel fet de ser-ho – i els estrangers segons allò que es prevegi en la llei orgànica d’estrangeria teníem dret a la protecció de la salut i la atenció sanitària, per fer-la efectiva.

Aquest era un dret de caràcter universal.

Això que sona tan bé i de vegades tan pompós, vol dir que tots els ciutadans teníem dret a ser atesos (elegibles), però només ho seriem quan estiguéssim malalts (elegits).

Així doncs, queda clar que la llei no era una “barra lliure” en la que qualsevol ciutadà podia disposar alegrement de serveis i prestacions, sinó que hi havia uns professionals de la medicina que avaluaven i prescrivien què era necessari, i què no, per a que el sistema protegís el dret a la salut.

Amb aquesta definició s’entén que un ús inadequat o abusiu ni està emparat, ni protegit, ni contemplat per la Llei vigent fins ara, i en conseqüència no sols era possible sinó necessària una vigilància i persecució en la lluita contra els possibles fraus.

Com era un dret universal, ja no es finançava amb les cotitzacions a la Seguretat Social, sinó amb impostos.

Com era un dret universal, els serveis ja no depeníem de la Seguretat Social sinó del Sistema Nacional de Salut, constituït pel Govern Central i les Comunitats Autònomes, en el nostre cas la Generalitat.

Com era un dret universal ja no teníem la “cartilla del Seguro” on hi havia titulars (els cotitzants) i beneficiaris (les dones que treballaven a casa i els fills menors de 26 anys) sinó que tothom tenia la seva targeta sanitària.

Però de cop i volta tot això ha canviat. El govern d’en Rajoy ens ha tornat al passat. Ens ha fet retrocedir als temps del franquisme.

Ara per poder accedir a les prestacions sanitàries s’haurà d’estar d’alta o situada assimilada (pensionista o aturat) en la Seguretat Social, malgrat ni un euro de les nostres cotitzacions esta destinat a aquest fi, sinó que estan destinades exclusivament a finançar les prestacions econòmiques per jubilació, invalidesa, malaltia comunia o professional i l’atur, .

La sanitat es paga i es continuarà pagant amb el que paguem pel IRPF, el IVA, i els altres impostos. No té cap sentit que la condició per ser assegurat sigui estar donat d’alta en la Seguretat Social si aquesta no sufraga les despeses.

Les persones que treballin a casa, majoritàriament dones, deixan de ser titulars del dret a la salut. Tornen a ser beneficiaries, si el seu cònjuge o el seu ex cònjuge les té al seu càrrec, si no, no. El mateix succeeix amb els fills menors de 26 o amb una discapacitat superior al 65% que seran beneficiaris si, i només si, estan a càrrec del titular. En cas contrari deixaran de tenir dret a la sanitat pública, llevat, es clar, que la paguin sencera.

Aquest Real Decret llei ens treu drets a les persones, però també a les comunitats autònomes.

La Seguretat Social no paga, però mana. Tot i no posar un euro, els hi dirà , i controlarà, qui té dret i qui no en té dret a rebre les atencions sanitàries que han de prestar les comunitats Autònomes.

Als que han redactat aquest Real Decret Llei, se’ls hi nota que el seu model no és el dels drets de ciutadania garantits per la Constitució, sinó el model del Instituto Nacional de Previsión del període anterior, se’ls hi nota que això de les Comunitats Autònomes per ells es un destorb i que frisen per tornar al model de les delegacions provincials del Ministerio.

Aquest canvis no es justifiquen per motius econòmics, són el resultat decisions polítiques per retallar drets a les persones i competències a les Autonomies.

Per això sobta tant que el Govern de Catalunya trigui tant en atendre la demanda de la resta de l’arc parlamentari d’esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) per portar davant del Tribunal Constitucional aquest nova agressió a un drets personal i col•lectius que tant ens va costar assolir.


dimecres, 24 d’agost del 2011

Mega rics solidaris


Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.

divendres, 5 de febrer del 2010

La reforma de les pensions i la seva gestió

La reforma de les pensions està demostrant que tant important és el que es proposa, com de quina manera es gestiona.

El Pacte de Toledo és el instrument més intel·ligent i útil del que s'ha dotat la societat espanyola per fer fracassar les negres profecies que es feien sobre el futur de es pensions, segons les quals fa 5 anys (el 2005) que havia d'haver fet fallida el sistema públic.

Les profecies no s’han complert i , fins i toto, és pot afirmar que ha succeït tot el contrari.

El secret ha estat en prendre les mesures adequades amb temps suficient. Reformar el sistema de forma gradual i consensuada. I sense electoralisme

Fruit d’aquest encert, avui, no hi cap risc per les pensions actuals. La solvència del sistema públic pensions està garantida com a mínim fins al 2030, la Seguretat Social té un fons de reserva amb més de 60.000 milions d'euros i manté el superàvit en els seus comptes, malgrat la crisi.

Si no hi ha perill a curt i mig termini, per què el govern proposa la seva reforma? Doncs perquè no hi ha perill, però si hi ha riscos.

Uns riscos derivats de factors estrictament demogràfics: la allargament de l'esperança de vida – la segona més llarga del mon , l’arribada a la edat de jubilació de la nombrosa generació del “baby-boom” dels anys 60 i la baixa de la natalitat actual.

Es tracta de preveure quines efectes produiran aquest factors sobre els ingressos i les despeses i establir ara les reformes per que dintre de 20 anys, continuï sent viable el manteniment de la solidaritat intergeneracional (dels que treballen amb els que han treballat) en la que es basa el sistema.

El govern tenia l’obligació moral i legal d’aportar la seva proposta. Moral per què no fer-ho li podia resulta més còmode, però era absolutament irresponsable. Fent ulls clucs als problemes no s’arreglen, s’espatllen més. I obligació legal per què la resta de partits al Congrés, a diferència del que es venia fent, van acordar que el govern aportes un document.

Aquestes són les raons - i no pas la fallida dels sistema, un caprici o una improvisació d’última hora com alguns s’entesten a dir - que han portat al Govern ha aprovar el “document sobre la revisió del Pacte de Toledo”, al efecte de sotmetre-ho a la consideració i acord de tota la cambra.

Un document en el que analitza i fa propostes - en concret, 40 - al llarg de 46 pagines al voltant de temes com:
- Modificacions en las cotitzacions socials
- Reserves
- Previsió Social Complementaria
- Impacte de gènere en el Sistema de Protecció Social
- Sistemas alternatius de cotització:Mutualitats públiques i privades
- Culminació de la separació de les fonts de finançament:
o aspectes pressupostaris
o aspectes legals
o aspectes organitzatius
- Prestacions:
o pensió d’orfandat i viduïtat
o incapacitat
o edat de jubilació
o jubilació

En un tema d’alta sensibilitat social i política com el de les pensions, per molt bé que ho facis tot, si en una de las seves parts es produeixi un conflicte o una greu discrepància, el tot perd importància. Ja pots escarritxar-te a explicar totes les raons i mesures, aquest tema s’ho emporta tot per endavant i el debat es polaritza i es polititza. Això és el que ha succeït amb l’allargament de l’edat de jubilació dels 65 al 67 anys. S’ho està portant tot per endavant!

Per això, cal reconduir-ho. No ens podem permetre el luxe de fer descarrilar allò que és el més important: continuar reformant el sistema públic de seguretat social, de forma gradual i consensuada, per garantir-ne la seva justícia i equitat social així com la seva solvència econòmica a llarg termini.

Vagi pel davant de que jo crec que necessiterem allargar el temps de contribució i millorar la recaptació per que no és desequilibrin els comptes, doncs hi haurà més pensionistes, afortunadament viuran més i també haurem de continuar millorant les pensions, això farà que el cost global de les pensions continuï pujant.

Però també defenso que s’ha de començar a observa el tema amb una perspectiva diferent.

Ha de prosperar un cert canvi de lògica, que faci que passem a considerar que la sostenibilitat del sistema no es fonamenta exclusivament en la relació entre ocupats i pensionistes, sinó entre el grau de riquesa del país i el cost de les pensions. Doncs allò que resulta substancial no és solsamènt el nombre de persones que treballen, si no la productivitat del teixit econòmic en el que ho fan.

Una econòmica de més valor afegit és més garantia de sosteniment de les pensions que no pas una economia basada en el treball manual, que necessita per cobrir els objectius d'una carrera demogràfica permanent cap endavant, que no sembla el més sostenible des del punt de vista planetari.

Avui, si no recordo malament, el cost de la factura de les pensions no arriba al 10% del PIB, es a dir que independentment de la forma com es recapta, la primera constatació es que els seu cost es assumible per l’economia. És a dir, hi ha recursos per finançar-les.
Més gent i més esperança de vida faran pujar la factura de les pensions, ara bé, pujarà tan ràpid com creix l’economia real? o ho farà molt més ràpid?
- Si puja al mateix ritme, o fins i tot més a poc a poc, el cost de la factura de les pensions sobre el PIB serà igual o menor.
- Per contra si puja més ràpid, aleshores s'haurà de determinar fins quin percentatge del PIB es considera adient i possible destinar al finançament de les persones inactives, que han contribuït al llarg de la seva vida a finançar els sistema públic de pensions. El 11%, el12%, el 13% o quin percentantge?

Tan en un cas com en l’altre, res no impedeix que s’analitzi si és possible un altre forma d’obtenir-ne els recursos per “quadrar aquest cercle”. No ens podem tancar en una única solució: allargar en dos anys l’edat màxima. S’ha d’actuar sobre tots el factors que fan - o en el futur poden fer - possible complir aquestes necessitats de forma gradual i consensuada

Fins ara las cotitzacions socials s’apliquen sobre un dels factors creadors de riquesa: la ma d’obra. Però hi ha altres elements (capital, coneixement,...) que cada vegada tenen més importància en la generació de riquesa que no “cotitzen a la Seguretat Social”. Des d’aquesta perspectiva les cotitzacions socials empresarials son regressives, obligant a fer més esforç a qui menys riquesa genera (les empreses intensives en ma d’obra).

En tot cas, la complexitat i la importància del tema obliga a tothom ( partits polítics, agents socials i govern) a d'actuar amb lleialtat, serenitat i flexibilitat. Han d’estar disposats a assumir canvis en el seus plantejaments inicials en bé d’un consens global al voltant de reformes efectives.

Si actuen així, hi haurà una nova versió del Pacte de Toledo que ajudarà a ser mes just i sostenible el sistema de pensions. I possiblement veurem cóm no es modifica l’edat jubilació als 65. Això sí, es continuarà en la línea de penalitzar la seva anticipació, que ja està produint un augment de la edat mitja a la que la gent deixa de treballar que es avui és situa en el 63,2 anys, (6 mesos més que fa 4 anys) i per arrodonir-ho s’incrementin els estímuls per a què qui vulgui, i pugui, retardi la seva jubilació.

dimecres, 29 d’abril del 2009

Pensions per a estona



Que ningú ho dubti: “Tenim pensions per a estona”!

El governador del Banc d'Espanya, hauria de vigilar "la biga al seus ulls abans que fixar-se en la palla en un els ulls dels altres”.

Quin sentit té que en la seva compareixença davant la Comissió sobre el sistema de pensions es dediqui a generar i estendre temors sobre el futur de les pensions públiques i que no informi sobre la situació actual del sistema complementari, el sistema privat, que està sota la seva tutela? Esta és la part del sistema de pensions que està sota la seva responsabilitat. Per què no en parla d’ella?.

No es pot oblidar que són els fons privats de pensions els que estan produint importants pèrdues, a milions d'estalviadors, que els hi han confiat els seus diners, i que – curiosament - els únics fons que s’estan lliurant d’aquesta situació tan negativa són aquells que es basen en el deute públic, doncs si bé és cert que ofereixen menys rendibilitat, no és menys cert, que tenen més seguretat i que alhora serveixen per finançar actuacions públiques.

Fa uns anys, hi havia dos grups clarament diferenciats que explicaven els problemes que podia patir el sistema públic de pensions: aquells que volien reformar-lo i els que volien enfonsar-lo.

Els primers ho feien per garantir-ne la seva continuïtat, analitzant els problemes, proposant i adoptant les mesures que els sistema necessitava aleshores per ser just, suficient i sostenible, sense canviar-ne la seva naturalesa pública i contributiva. El altres es dedicaven a anunciar la fallida financera, exagerar els seus problemes, defensar la seva eliminació o - els més moderats - la seva reducció a la mínima expressió, tot amb un únic objectiu: aconseguir els estalvis dels futurs pensionistes que havien atemorit.

Des del 95 amb el formalització del "Pacte de Toledo" sobre el sistema públic de pensions, els defensors del sistema públic ja no necessiten acudir a cap declaració catastrofista, els altres continuen amb el “raca-raca”.

L’aspecte fonamental d’aquell Pacte d'Estat no va ser va el silenciar el tema del futur de les pensions, com de vegades critiquen tots aquells que volen continuar alimentant les pors i les incerteses. L’aspecte fonamental va ser acordar que la sostenibilitat del sistema s'assegurava mitjançant la seva reforma progressiva i permanent. Com així ha estat.

Sostenibilitat que s’ha fonamentat en reformes profundes com:
- Que la Seguretat Social deixés de finançar l'Estat i que aquest assumís íntegrament les prestacions universals, com ara la sanitat, els serveis socials o les pensions i complements de mínims de caràcter no contributiu
- Que s'ampliessin els períodes de càlcul de les pensions, millorant amb això la relació entre l’esforç contributiu, que s’ha fet per finançar el pagaments dels pensionistes, quan s’estava treballant, i el dret generat per rebre la teva pensió.
- Que cada cop més es cotitzés per allò que es cobra.
- Que s’assegurés per llei la revalorització anual de les pensions en funció de l’encariment del cost de la vida.
- Que s’obrís un constant i progressiu procés de millora de les prestacions mínimes, massa baixes.
- Que es modifiquessin algunes prestacions, com les de viudetat, que fruit dels canvis socials, s’havien evidenciat com altament injustes.

Aquestes han estat reformes "incruentes", encara que no mancades de polèmica en el seu moment, però que en el seu conjunt estan permetent que tinguem pensions per a estona.

Però el treball no s’ha acabat. Cal una vigilància i seguiment permanent, un coneixement profund i rigorós sobre les necessitats i les possibilitat per continuar reformant el sistema públics i fer-lo més just, equitatiu i sostenible. Això només es pot fer amb un debat seriós, públic, no partidista, ni catastrofista com el que es desenvolupa al si de la comissió parlamentària que analitza i debat la seva reforma, no en un clima d’histèria i irracionalitat.

Si us plau, deixin-los treballar tranquils! I acabin amb la cridòria que només serveix per crear temors i desviar la atenció sobre els problemes que tenen aquells fons privats de pensions, que han estat utilitzats per finançar operacions especulatives.

dilluns, 18 de juny del 2001

Pensiones generosas

“Las pensiones en España son generosas”. De esta opinión son los sesudos técnicos de la OCDE en un informe sobre la situación económica de España. ¡Cómo se nota que ellos no son pensionistas!.
Uno espera que si un organismo internacional hace un informe que puede condicionar, no solo la política económica de un país, sino la vida de millones de personas, lo haga desde el rigor de la comprobación y el estudio profundo de la realidad. ¡Vamos que no lo hagan de oídas!.
Para ellos las pensiones, junto con el incremento de los salarios al mismo ritmo que el coste de la vida, son dos gravísimos peligros para nuestra economía. En el fondo, están afirmando que son un peligro no para “nuestra” economía sino para “su” economía
El Ministro de Trabajo y Asuntos Sociales, ha salido a quejarse del informe, sin mucha contundencia, ciertamente, pero se ha quejado. Lo que ocurre es que la OCDE finalmente ha reconocido que ese informe había sido inspirado por el Ministerio de Rato. Ese ministro incapaz de controlar la inflación - que esta a más del doble de sus previsiones – se dedica a proclamar la receta de siempre para tapar su incapacidad.
La factura de las pensiones contributivas, es decir lo que cobraron los mas de 7 millones y medio de pensionistas, durante el año pasado fueron 8,3 billones de pesetas. ¿Mucho dinero?.
No sé si es mucho dinero para este país, pero esa cantidad supone invertir 8,3 pesetas de cada 100 que produjimos en todo el año. Y además, desde 1995, en que llegó el PP al poder, nos gastamos proporcionalmente menos en pensiones. Han ahorrado con las pensiones, rebajado la factura.
Dicho en otras palabras, las pensiones han crecido menos que la riqueza en este país, “España ha ido bien”, pero para los pensionistas un poco menos.
La pensión media mensual en España es de menos de 82.000 pesetas y la de viudedad de menos de 58.000 pesetas. ¡A todos estos economistas los quería ver haciendo números para vivir con esos ingresos¡. Yo reconozco que tendría muchos problemas para hacerlo.
Pero si la realidad es tan tozuda, ¿porque se empeñan en lanzar esos mensajes?. Ellos saben que un sistema de pensiones de reparto, donde los activos pagan a los inactivos, y donde la factura – incluso en las hipótesis más pesimistas - sitúa su coste en el 10% de la riqueza del país, no solo se puede pagar sino que es sostenible.
Por otro lado, nos han anunciado el final del sistema de pensiones para tantas fechas que ya han pasado que son menos creíbles que las catástrofes de Nostradamus. Eso les esta haciendo cambiar la estrategia. Ahora ya no predican el fin del mundo, solo que es muy caro y hay que recortarlo.
Para mi, esa insistencia renovada no es sino una versión más de lo mismo. En el fondo se trata de meter el miedo en el cuerpo, para forzar a que nos hagamos un fondo de pensiones, que administren las entidades bancarias.
Para quien tenga dinero sobrante a final de mes y quiera ahorrar, los fondos de pensiones pueden ser una formula. Hay más, que elija. Pero que no nos vendan “la moto” en función de que el sistema de pensiones se acaba o que solo puede subsistir si da unas prestaciones de miseria.
Lo que ocurre es que la falta de control de la inflación esta haciendo poco rentable los fondos y la gente no ahorra a través de ellos. ¿Qué hacer?, pues un informe que ponga en cuestión el sistema y ante el temor, más y más personas les cederán los ahorros a las entidades financieras, para que, como ocurre a veces, especulen contra la propia empresa en la que trabaja el ahorrador.
Las pensiones españolas no son generosas, posiblemente todo lo contrario. Ni ahora ni antes es posible subirlas todo lo que seria justo, pero de ahí a decir que deben bajar hay mucha distancia.
Sr. Rato, mas que inspirar informes contra las pensiones, dedíquese a gobernar para controlar el cáncer que mina las pensiones, los salarios y la economía.
Article publicat a la revista AQUI

diumenge, 15 d’abril del 2001

La foto del pacto de las pensiones

La foto del pacto sobre las pensiones era inédita. Entre las diferentes combinaciones posibles entre Gobierno, CEOE, CC.OO. y UGT, la foto del pasado lunes 9 de abril no se había producido nunca. Era inédita.
Es la primera vez que CC.OO. firma, en soledad sindical, con el gobierno – del partido popular – y la CEOE.
Hay que remontarse 17 años, hasta 1984, para encontrar una foto similar, que no idéntica. Entonces UGT firmó, por última vez en solitario, con el gobierno – entonces socialista - y la CEOE el Acuerdo Económico y Social.
Cuatro años después ambos sindicatos convocaban una huelga general, el 14-D. España vivía una época de fuerte crecimiento económico, como se dice ahora: “España iba bien”. Las fuerzas sindicales consideraban que la distribución de la riqueza no era equitativa, que los sectores sociales no se estaban beneficiando suficientemente del crecimiento económico. Aquella huelga se hizo contra los contratos de aprendizaje para jóvenes, por el derecho a la negociación colectiva de los funcionarios y por la recuperación de la deuda histórica de los pensionistas.
La situación es similar a la actual, pero no idéntica. Había entonces y hay ahora un Gobierno con mayoría absoluta, entonces del PSOE y ahora del PP.
El decretazo del Gobierno acaba de extender el contrato de aprendizaje, reservado para los jóvenes, a casi todos los trabajadores, los funcionarios han visto como se negaba el incremento pactado, basándose en el derecho de negociación colectiva que habían ganado en el 90.
A pesar de lo que se parece la situación, la valoración sindical ha sido muy distinta. Tanto, que se ha producido una grieta entre les dos organizaciones, que el gobierno ha sabido aprovechar hábilmente.
Mientras UGT, consideraba que había motivos para convocar una movilización general, CC.OO. consideraba que no había condiciones. Motivos y condiciones, ni son lo mismo, ni van siempre unidos.
En ese contexto, el Gobierno ha movido ficha con rapidez.
Ha logrado un acuerdo sobre pensiones claramente insuficiente. Ciertamente, no empeora nada, pero las mejoras son muy limitadas.
A cambio de que la Seguridad social financie al Estado durante 12 años más – contradiciendo los plazos del Pacto de Toledo – las pensiones de viudedad subirán del 45% al 52% de la pensión del fallecido. Desgraciadamente, se puede producir la paradoja que las viudas que cobran la pensión mínima, gracias a los complementos, no vean incrementada su pensión y las que cobran más de la pensión mínima, sí la verán incrementada.
A cambio de alargar voluntariamente la edad de jubilación, se podrá acceder a la jubilación a partir de los 61 años, si se han cotizado 30 y hace más de 6 meses que el empresario te ha despedido. Se mantiene, pues, la imposibilidad que los que no cotizaban antes del 1 de enero de 1967 se jubilen anticipadamente cuando lo decidan.
A cambio de que hasta el 2003, para calcular la pensión se tomen las cotizaciones de los 15 años anteriores a la jubilación el Gobierno mantiene su objetivo de contabilizar toda la vida laboral de candidato a jubilarse, a partir de esa fecha. Y pensar que en 1985, CC.OO. convocó una huelga general porque la ley de las pensiones del PSOE elevaba de 2 a 8 años el periodo para calcular la pensión.
La UGT ha exigido cambios en estos temas para firmarlo, pero la respuesta del Gobierno ha sido: ¡No se cambia ni una coma, esto es lo que hay!. Otra expresión más de la prepotencia de este gobierno “popular”. Era de esperar.
Quizás no lo era tanto - al menos para mí - el hecho de que la otra central no haya movido ni una ceja para evitar que se produjera esa ausencia.
Lo más preocupante de esa foto no es el acuerdo que refleja, sino el desacuerdo que evidencia. La profunda grieta que se ha abierto en la unidad de acción entre los dos sindicatos mayoritarios, ha resquebrajando una practica que se había demostrado útil y eficaz, durante los últimos 15 años, para los intereses de las personas que viven de su esfuerzo. Precisamente en el momento en que se necesita dar la repuesta a una reforma laboral regresiva. Si es verdad que una imagen vale más que mil palabras, no creo que la foto de ese pacto sobre las pensiones, por otro lado tan insuficiente, valga más que la unidad de acción sindical que se pone en peligro. Que alguien explique el porque de esa foto.
Article publicat a la revista AQUI