Absentisme laboral

S'agraeix l'objectivitat!

Les baixes laborals per malaltia comuna, la part més important de l’absentisme, són un tema recurrent quan s'aborden les relacions laborals, i més en temps de crisi.

Molt cops resulta un tema polièdric i controvertit, doncs en ell col·lideixen el dret a estar malalt i el seu efecte sobre l'economia productiva i això fa que inicialment les posicions de les parts no apareguin com gaire reconciliables.

Per això, és tan d'agrair l'esforç que han fet les Conselleres de Treball, Mar Serna, i de Salut, Marina Geli, per objectivar-lo, aportant les dades reals d'aquest fenomen.

Amb aquestes dades objectives sí que es podran establir diagnòstics correctes, propostes adequades, actuacions racionals i consensos assumibles per les parts socials, com ja es va fer en els anys 80, al incorporar-se com un element del “Acuerdo Marco Interconfederal (AMI)” signat per la UGT i la CEOE, i que l’any 81 en el “Acuerdo Nacional de Empleo (ANE)” era assumit també per CC.OO.

Les pròpies dades facilitades delimiten la dimensió del que és problemàtic i el que no. Així doncs, només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any mentre el 76% no tenen cap. Els dies totals de baixa motivats per malalties greus, com el càncer, són gairebé les mateixes que produeix les grips i refredats. És clar que de les primeres - per fortuna - hi ha menys que de li segones, encara que amb una durada 16 vegades major. Però allò que produeix més dies de baixa laboral son les dolències osteomusculars.

No obstant això, aquesta informació també deixa traslluir altres qüestions que no son estrictament sanitàries.

Per exemple, que els menors de 25 anys són els que registren més parts baixa, però de menor durada i que en el pol oposat ens troben a les persones majors de 55 anys, amb el menor número de baixa però amb una durada 5 vegades superior als més joves.

Clarament aquest fet no es pot imputar a un pitjor estat de salut de la joventut. Una explicació sanitària potser relacionaria aquest fet amb el important numero de baixes laborals (osteomusculars) que es produeixen els dilluns, motivades per l’exercici d’activitats esportives els dies festius anteriors i que evidentment desenvolupen amb major freqüència els joves.

Malgrat això, tampoc es pot descartar que aquestes dades siguin l’expressió d’altres factors laborals i socioculturals.

Si fa un temps algú li preguntava a una persona jove “que volia ser de gran”, la resposta era contestar amb el nom d’una professió. En aquella organització social l’ofici, el estatus social i el projecte vital eren un pack compacte i era segur que esforçant-te el podies assolir complert, avui no.

Hores d’ara i després de quasi una generació que ha crescut laboralment en mig d’un àmbit en el que l'especulatiu, fútil i immediat ha prevalgut sobre el productiu i rendible a mitjà termini, que ha fet que el correcte desenvolupament de les tasques assignades i l’esforç no asseguren ni tan sols la renovació d’un contracte temporal, molts cop econòmicament minso, i el missatge dominant és que: “l’únic que tenen segur és que canviaran”, el fenomen sociològic de la manca de compromís amb un treball, de manca de cultura de l’esforç, no se'ns antulla com un resultat lògic?

Igual que ens plategem tornar a una regulació del sistema financer per evitar que l’excés de desregulació acabi fent mal a tothom, hauríem d’advocar per una millora de l’estabilitat en l’ocupació, per a tothom, que fes visible i rendible l’esforç constant pel desenvolupar d’un projecte personal sostenible.

Per això, benvinguda sigui la informació objectiva perquè serà la base de les aliances i els acords per a la solució real i possible de la majoria de l'absentisme laboral, encara que també serà benvingut l’aprofundiment en el coneixement i resolució dels altres factors que contribueixen al seu manteniment.

Sobretot si esperen que el seu descens s’aprofundeixi.