La generació del Baix

Permeteu-me que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, faci una lloa i reivindicació de la meva "pàtria petita" (política i sindical) és a dir, de la gent del Baix Llobregat.

Ahir, 16 de juny de 2009, mentre s'inaugurava la terminal T-1 de l'Aeroport del Prat, jo no podia deixar de recordar aquella joventut - i altres amb no tanta joventut - que fa 25 ó 30 anys intentava "subir el Bajo" (llavors se li deia el Bajo Llobregat), i pensava com l'horitzó que llavors van dibuixar, avui continuava materialitzant-se.

Eren persones il·lusionades, però no il·luses, que amb la seva actuació conjunta i coordinada des de les administracions, o les organitzacions sindicals, empresarials, culturals o associatives (locals i comarcals), van liderar la transformació social i econòmica del seu entorn més pròxim. Això sí, pensant-ho amb una perspectiva catalana, espanyola, europea i global.

Mentre es "menjaven el marró" imaginaven un futur possible, creïble i construïble. Per gestionar la duríssima reconversió industrial que va portar a l'atur fins al 30% de la població activa, van encarrilar els esforços i sacrificis cap a la digna reconstrucció de la ciutadania, el seu entono social i urbà i l'entramat empresarial.

Malgrat les dificultats - o precisament per això - a més d'abordar les necessitats urgents: l'atur, el clavegueram, l'asfaltatge o l'arbratge dels carrers, les escoles o els ambulatoris, l'atenció social i l'atracció d'empreses, sabien que calia construir el futur. Imaginar-ho i construir-lo.

Sense aquesta generació del Baix Llobregat: la dels Montilla, els Teixidor, els Navales, els García i la de tants.... i tants d’altres, que al seu torn recollia el testimoni de la generació anterior: la dels Luque o els Ramos, no hauria estat possible.

Aquella generació estava legitimada per queixar-se i exigir, però no solament volia queixar-se i exigir. Buscava reconstruir una comarca espletada per l'especulació i treballava perquè el progrés social i mediambiental, no fos, un altre cop, la víctima propiciatòria del desenvolupament econòmic, com ocorre sempre que es deixa que d'altres el condueixin sense que s'hi participi.

Sense la tenacitat i entrega, i també la intel·ligència i el sentit comú d'aquesta generació ni el riu s'hauria desviat, ni el port ampliat, ni hi hauria ZAL, ni "pota sud", ni UPC a Castelldefels, ni la SEAT a Martorell, ni la T-1 funcionaria

Amb ella ha estat possible, contra ella era impossible.

Ara alguns diuen que tot això ho van aconseguir ells, en un hotel - el Majestic - i amb una firma!

Potser, fins i tot, pot ser veritat que van ajudar en algun moment, però com deia Brecht: "quan admirin les Piràmides d'Egipte, pensin en els obrers que les van fer i no només en els faraons, que les van encarregar."

Mirar a curt i a llarg.

Resulta xocant, que gairebé no existeixi un contrast d'opinions sobre les mesures que s'estan fent públiques per abordar la preocupant situació econòmica. Al cap i a la fi, saber si s'estan gastant els diners correctament, és important.

Potser això es deu a que les formacions polítiques de l’oposició (PP i CiU), més que pels neguits de la gent i les solucions als seus problemes, estiguin interessades per la fressa política i la semàntica.

Ho dic perquè, encara, és l'hora que escoltem alguna proposta per la seva part.

La majoria d'aquestes mesures són a curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables ni als ciutadans, que no s'enfonsi el sector de la construcció, mantenir la capacitat de consum de les famílies i atendre les persones afectades. És a dir, que la roda continuï girant.

A més a més, les mesures a curt són imprescindibles, doncs sinó la gent pensarà , amb raó, que l'hem abandonada a la seva sort.

"Sense elles, la gent no ens entendrà" proclamava José Maria Álvarez, màxim dirigent de l'UGT catalana, en el moment d'explicar que patronals, sindicats i Govern de Catalunya acaben de renovar fins el 2011 l'Acord Estratègic assolit fa tres anys, per millorar la competitivitat de l'economia catalana, amb 102 mesures a mitjà i llarg termini.

Era la verbalització simple i directa del que s'ha de fer, mirar a curt i a llarg, alhora.

El que es faci per demà, no pot impedir allò que s’ha de fer per demà passat. No és antagònic sinó complementari. Es pot, i es deu, debatre públicament si el que ara es fa va en la bona direcció, però mai contraposar-lo. La veritable resposta i sortida a la situació actual es troba en un canvi profund del model productiu actual.

Treballar, des de ja, per canviar vers un model econòmic més resistent a les adversitats i fer-ho mitjançant inversions en infraestructures, reformes de la formació professional o del sistema d'investigació i desenvolupament, no és errar el tret, ni el "tempus", és senzillament construir un futur més estable i més segur.

És més, amb aquesta renovació de l'Acord Estratègic estan reconstruint la confiança, un factor econòmic i social tan intangible, com a imprescindible per afrontar amb èxit la superació de qualsevol entrebanc.

Confiança en nosaltres mateixos. Confiança en que els problemes es superaran, com sempre, treballant a curt però amb la perspectiva del llarg termini. Tocant de peus de a terra, sense renunciar a somiar, i construir, un futur millor.