Pàgines

dimecres, 8 de setembre de 2010

Pedagogia i claredat política.


Ja tenim data: el 28 de novembre eleccions!

Si en tot procés electoral és desitjable pedagogia i claredat en les propostes polítiques que es fan, en aquest encara més.
Aquesta claredat no només és una exigència democràtica i social, com ha reclamat el President Montilla al anunciar, sinó també és una necessitat econòmica.

Si és manté durant la campanya el nivell d’indefinició, d’ambigüitat calculada i de sorprenent frivolitat amb què alguns nacionalistes catalans, especialment des de CiU, afirmant que: "no passaria res" si el Parlament declarés la independència unilateral o convoqués un referèndum per aconseguir aquesta finalitat, si aquest aventurisme irresponsable es consolida, es podria crear un advers escenari d’imprevisibilitat i dubtes a mig termini que amb tota seguretat frenaria les expectatives i els projectes econòmics que necessitem per abordar amb èxit la sortida de crisi econòmica.

La gent d’aquí i els inversors de fora, tothom, necessita - i vol - saber si engeguen els seus negocis en una part d’Europa o s’estan situant en un futur Estat independent, que podria no forma part d’Europa, com Andorra.

Convé no oblidar que per a que aquesta hipotètica Catalunya independent formi part del club europeu hauria de comptar amb el suport o, com amb mínim, la tolerància de la resta d’Espanya i ningú ha plantejat cóm i amb qui s’aconseguiria aquest divorci pactat i tranquil, amb el PP que porta al Constitucional fins i tot l’Estatut? O amb el PSOE que defensa una Espanya plural?

Sense deixar de banda que allò què resulta més greu i preocupant es la manca de definició del transit i els terminis. Perquè mentre no es defineixi aquests conceptes, la indefinició i les ambigüitats per si soles ja suposen una importantíssima contribució a aquesta imprevisibilitat que tant ens pot perjudicar.

No fa falta especular, ni generar pors, només cal tenir present casos equivalents. I recordar el que va succeir al Quebec desprès dels dos referèndums d’autodeterminació, previstos en la Constitució canadenca – que no és el cas aquí -, per assolir la independència d'aquesta província. Tot i que no van prosperar, el que sí s’ha consolidat és el fet que el Banc de Montreal, el Banc de capital econòmica del Quebec, va desplaçar la seva activitat central a la ciutat de Toronto, a la província d’Ontàrio, capital del Canadá.

Perquè s’entengui seria l’equivalent a que “La Caixa” traslladés la seva activitat central a Madrid.

La solució als problemes que genera l’opció soberanista no es resol determinant si el referèndum s'ha de fer demà, d’aquí a un any o en una altra legislatura, com es desprèn de les endogàmiques discussions nacionalistes.
La qüestió no està en el ritme sinó en el rumb que es pren.

El dret a decidir que exercirà la ciutadania catalana en aquestes eleccions – malgrat li sàpiga tan greu al Sr. Felip Puig - requereix que s’hagi definit prèviament on se la vol portar, quines conseqüències tindrà i quins sacrificis s’hauran de fer.

Si l’avenç cap un projecte independentista, malgrat el menyspreu sobre els seus riscos que es fa a programes com “Adéu Espanya?”, dificulta la recuperació econòmica per les incerteses que genera, el que resulta més preocupant és que tampoc els defensors d’aquesta opció concreten quina és l'orientació social i econòmica que es vol adoptar per superar la crisi i molt menys sobre el futur model de societat que es voldria.

La abstenció de CiU a la reforma laboral, es fa perquè es considera insuficient. Qué defensarien si Catalunya pogués fer un estatut del treballador català? Unes relacions més liberals i desequilibrades a favor de la part del capital? Quina política industrial tindríem? Quina política educativa imposarien? Mantindrien la concepció de servei públic de la sanitat? Farien una política fiscal com la que pregonen consistent en fer baixar els impostos, als sectors amb més renda, en detriment de la capacitat del sector públic?

Aquests dubtes irresolts de la proposta soberanista no són més que l’exemple del que passa quan per es fan grandiloqüents proclames de canvi, però no és concreten, quan és vol anar per camins que no és sap a on condueixen.

Per motivar a la gent cal que parlem clar i català, debatem que s’ha fet, que és proposa fer i com és vol assolir i el PSC té aquest missatge.

La prioritat és sortir de la crisis amb el menor cost social per aquelles persones que menys tenen, mantenir, ara, i torna a fer créixer, quan és recuperi la economia, la justícia social a la nostre societat i fer-ho al mateix s’aprofundeix en l’autogovern i la autoresponsabilització de la nostra societat que s’ha reflectit al Estatut.

Fen pedagogia i parlant amb claredat del que s’ha fet i el del que és vol assolir, és cóm podem aconseguir que la gent acabi triant amb coneixement de causa.

Fora bo que tothom seguis aquest model i abandonés les seves ambigüitats i passes a definir-se. El problema es que alguns temen perdre vots si expliquen el que són o el que volen.

Cap comentari: