Construir cases, ja siguin físiques o polítiques, està en boga. El Govern es dedica a les primeres i l’oposició, a les altres.
De les cases reals, les que es construeixen, o no, en les que hi vivuen les persones, aquelles que tenen un preocupant preu de venda o de lloguer, d’aquestes es de les que s’hi ocupa i preocupa el Govern.
Des del principi, fins i tot abans d’esser nomenat, en el seu discurs d’investidura el President Montilla va assenyalar l’accés a l’habitatge com una de les principals preocupacions de la gent i per aquesta raó una de les seves prioritats alhora de governar Catalunya. Va oferir, en aquell mateix acte, a totes les forces parlamentaries i al conjunt de la societat un gran pacte sobre l’habitatge.
Encara no feia un mes que s’havia constituït el Govern que ja aprovava el Projecte de llei del dret a l'habitatge a Catalunya. Això son fets i no paraules. Posteriorment, el conseller de Medi Ambient i Habitatge va fer arribar una proposta que va ser rebuda molt positivament per tothom.
L’avenç en paral·lel de la llei i del pacte ha evidenciat un tarannà molt diferent entre els representants de la societat i els partits de l’oposició. Mentre els primes van per feina, els altres maregen la perdiu amb pseudodebats. Pretenen laminar o reduir un dels objectius de la llei, que no és un altre que les activar el mercat dels habitatges construïts, substituint la retenció especulativa per l’activitat econòmica del mercat de lloguer.
El recent acord amb els promotors i constructors suposa un gran pas endavant per assolir la necessària col·laboració social al voltant de aquest pacte. Convé, no obstant, continuar mantenint l’equilibri entre la perspectiva social i la econòmica que te el projecte inicial per assegurar els suport dels altres agents, com ara els sindicats.
Aleshores qui esta posant la traveta a la resolució d’aquest problema? L’oposició. I perquè? Doncs, per que no volen que es trenqui la única premissa que configura els seu discurs: “tot va malament, perquè no manen nosaltres”.
La seva prioritat son les seves coses i les seves cases polítiques. Un altre cop, volen que tots parlem de les coses de política i no de la política de los coses. Els nacionalistes conservadores, catalanes i espanyols, estan immersos en una febril dèria constructora de cases comunes. Artur Mas, intenta fer de CDC la casa comuna del nacionalisme català i Daniel Sirera fer-ne la del no nacionalisme català.
Ambdues pateixen “construccionitis”, malaltia política que consisteix en proclamar que se inicia la promoció d’una casa comuna, quan en realitat el que es pretén es reparar els danys estructurals que pateix la pròpia. Es tracta d’atreure cap a la seva organització, CDC o PPC, aquelles plataformes o partits que s’han separat dels seu espai partidari o estan a punt de fer-ho.
De les cases reals, les que es construeixen, o no, en les que hi vivuen les persones, aquelles que tenen un preocupant preu de venda o de lloguer, d’aquestes es de les que s’hi ocupa i preocupa el Govern.
Des del principi, fins i tot abans d’esser nomenat, en el seu discurs d’investidura el President Montilla va assenyalar l’accés a l’habitatge com una de les principals preocupacions de la gent i per aquesta raó una de les seves prioritats alhora de governar Catalunya. Va oferir, en aquell mateix acte, a totes les forces parlamentaries i al conjunt de la societat un gran pacte sobre l’habitatge.
Encara no feia un mes que s’havia constituït el Govern que ja aprovava el Projecte de llei del dret a l'habitatge a Catalunya. Això son fets i no paraules. Posteriorment, el conseller de Medi Ambient i Habitatge va fer arribar una proposta que va ser rebuda molt positivament per tothom.
L’avenç en paral·lel de la llei i del pacte ha evidenciat un tarannà molt diferent entre els representants de la societat i els partits de l’oposició. Mentre els primes van per feina, els altres maregen la perdiu amb pseudodebats. Pretenen laminar o reduir un dels objectius de la llei, que no és un altre que les activar el mercat dels habitatges construïts, substituint la retenció especulativa per l’activitat econòmica del mercat de lloguer.
El recent acord amb els promotors i constructors suposa un gran pas endavant per assolir la necessària col·laboració social al voltant de aquest pacte. Convé, no obstant, continuar mantenint l’equilibri entre la perspectiva social i la econòmica que te el projecte inicial per assegurar els suport dels altres agents, com ara els sindicats.
Aleshores qui esta posant la traveta a la resolució d’aquest problema? L’oposició. I perquè? Doncs, per que no volen que es trenqui la única premissa que configura els seu discurs: “tot va malament, perquè no manen nosaltres”.
La seva prioritat son les seves coses i les seves cases polítiques. Un altre cop, volen que tots parlem de les coses de política i no de la política de los coses. Els nacionalistes conservadores, catalanes i espanyols, estan immersos en una febril dèria constructora de cases comunes. Artur Mas, intenta fer de CDC la casa comuna del nacionalisme català i Daniel Sirera fer-ne la del no nacionalisme català.
Ambdues pateixen “construccionitis”, malaltia política que consisteix en proclamar que se inicia la promoció d’una casa comuna, quan en realitat el que es pretén es reparar els danys estructurals que pateix la pròpia. Es tracta d’atreure cap a la seva organització, CDC o PPC, aquelles plataformes o partits que s’han separat dels seu espai partidari o estan a punt de fer-ho.
Dedicant-se a les seves coses i a las seves “cases comunes”, no atenen a les causes comunes, que es l’important. Però nosaltres, els socialistes, no ens hem de despitar de la nostra tasca d'atandre i entrendre les necessitats de les persones que viuen a Catalunya i construir-ne la solucions que precissan.
