Pàgines

dimecres, 17 d’octubre del 2007

El simbòlic


El simbòlic és en la política com algunes espècies picants en el menjar. Si et passes, el desgràcies i si no arribes, et queda insuls.

Simbòlic és que els exèrcits reconeguin i acatin l'autoritat del Cap de l'Estat, en una desfilada militar i a la forma castrense, que deixa clar que estan supeditats al poder civil, com recull la Constitució.

Simbòlic és que el President Montilla com a màxim representant de Catalunya i part de l'estructura civil de l'Estat participi en aquest acte des de la mateixa tribuna.

Si amb la crema de fotografies del Rei, una minoria vol simbolitzar el seu rebuig al nostre sistema de monarquia parlamentària i una altra minoria, des de fora, atia aquest foc amplificant les seves dimensions per justificar els seus discursos apocalíptics i les seves actuacions audiovisuals de caràcter simbòlic, com l’esperpèntic vídeo del Rajoy, llavors ens enfrontem a la necessitat de saber com respondre.

No podem fer-ho menyspreant o sobrevalorant els fets i els posicionaments de les dues minories, perquè aleshores seria fer-los el joc, just en el moment que estan cercant la seva pròpia autojustificació mitjançant la radicalització de les situacions.

Així doncs, la resposta no pot ser cap altra que una contundència moderada. Sense ambigüitats però també sense escarafalls innecessaris. Restaurant amb fermesa l'equilibri i la mesura que la majoria espera.

Aquest era el simbolisme de la presència del President a Madrid.

Per això, resulta difícil comprendre perquè Artur Mas la rebutja, sinó és per continuar conreant l'ambigüitat, expressant la seva desorientació o amagant la seva debilitat.

Defensar a Duran Lleida davant el seu cercle més pròxim i més nacionalista, li ha consumit crèdit intern i credibilitat externa, en una forma tant accelerada e important, que resulta difícil d’imaginar i a més l'obliga a cedir-los més poder en el partit i incrementar la simbologia nacionalista.

Llançant tantes espècies està desgraciant el seu plat, doncs resulta tan picant que desplau als seus sectors i a votants més centristes i el situa, a ell i al seu projecte polític – refundat o no –, cada cop més en la radicalitat d’un espai nacionalista on competeix amb altres opcions independentistes.

Aquest cop, el seu hagués estat donar suport a la figura i la funció institucional de la Presidència de la Generalitat, això sinó podia donar suport al President.
N’ha perdut una altra oportunitat.