Ves per on! 40 economistes (nord-americans) advoquen per resindicalitzar la vida econòmica

L’amic Jose Luis Lopez Bulla, em va posar sobre la pista i després de llegir-ho em va semblar que: "no deixava de ser molt curiós, i fins i tot simptomàtic! "

Allà als EE.UU, tres premis Nobel (Kenneth Arrow ·Dean Baker · Joseph Stiglitz · ) i 37 economistes de prestigi advoquen per la resindicalització de la vida econòmica i aquí a Espanya alguns economistes de “conegut prestigi” advoquen per una reforma laboral on l’acomiadament no tindria tutela judicial, la qual cosa sí dualitza el mercat de treball, doncs, crearia un nou marc laboral per a la gent que es contractés partir d'ara, i tot això per resoldre una crisi econòmica que ells mateixos reconeixen que no té origen laboral.

Aquesta es potser una “petita diferencia”, no?

Debatre el futur econòmic

Un debat va obrir un altre debat.

El canvi de model econòmic va ser el nou debat que el President del govern va obrir, la setmana passada, a compte del debat sobre l'estat (econòmic) de la nació.

Fixar un objectiu a llarg termini, pot ser una acció de lideratge o una estratègia de distracció, depèn.

Es lidera si s'és capaç de definir objectius clars i assumibles a mitjà termini i llarg termini, els quals donin sentit als esforços i sacrificis que s'hagin de realitzar en el curt termini. I això no només perquè s'assumeixin resignadament, partint de l'aplicació de la teoria del mal, sinó perquè aquest escenari que es dibuixa tingui capaç d'entusiasmar.

La història és plena exemples on els lideris han cridat a "tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a guanyar" o com va fer Winston Churchil amb seu: "per guanyar la guerra sol puc prometre'ls sang, suor i llàgrimes".

Al contrari, es cregui frustració, distracció o somieig col·lectiu si la gent percep que no hi ha un equilibri raonable entre esforç i expectatives o que els objectius són un escenari tan idíl·lic que resulta poc creïble. Fa temps que se sap que "ningú no dóna duros a quatre pessetes" o que aquell futur, no és el futur, si només es pot assolir mitjançant esforços sobrehumans o actituds heroiques que sol uns pocs puguin - i estiguin disposats - a realitzar.

Ja gairebé ningú no discuteix que Espanya i Catalunya, per sortir de la crisi i reobrir una senda de creixement econòmic sa i durador, han de transitar cap a una economia cada vegada més oberta al món que basi la seva potència i competitivitat en la millora de productes i processos, a base d'incorporar-los valor - que no preo -i qualitat.

Llavors, quin és el debat? Doncs, el patró de creixement, és a dir, el de sempre, el com aconseguir-ho. No es qüestiona on anem, però sí el com.

Per assolir, el més ràpidament possible, el model econòmic i productiu a què aspirem, des de ja, hem d'alinear el nostre patró de creixement perquè ens apropi a ell, no perquè ens allunyi. Hem de créixer basant-nos en el que tenim per arribar fins on volem. No podem ni hem de fer salts en el buit.

Encara que, això sí, no es tracta de repetir el que es fet fins ara i molt menys com s'ha fet, el que avui tenim també ha de canviar. Pot ser la base, però no se serà el futur si no es dirigeix cap a aquest model econòmic que esperem assolir i incorpora els seus valors.

Un exemple perquè s'entengui: la construcció.

Hi ha un acord generalitzat en el qual l'excés de construcció d'habitatges fomentat per a l'especulació, és dels detonadors del problema econòmic, perquè ens ha desviat del procés de renovació i modernització que havíem de seguir, s'ha endeutat a empreses i famílies i ha immobilitzat molt capital.

Però això no significa que la construcció residencial sigui intrínsecament dolenta i en conseqüència s'hagi d'abandonar. El que cal evitar és l'excés de producció, aquest que no té com a objectiu satisfer el dret a l'accés a l'habitatge.

A Espanya es calcula que la demanda que correspon a necessitats reals - no les especulatives - se situa al voltant de les 400.000 habitatges/any, els últims anys es van arribar a produir entre 800.000 i 900.000 unitats.

En conseqüència, tornarà la construcció d'habitatges, però no serà el motor de la recuperació, en tot cas un dels motors, però no EL motor. I això serà bo perquè la meitat de les ocupacions perdudes a Espanya l'últim any ho han estat en la construcció.

Això ocorrerà una vegada l'ajust d'uns preus desorbitats i la circulació del crèdit permeti que els habitatges ubicats en entorns urbans siguin ocupats.

Tindrem de nou, construcció però serà diferent. Primer, el sector tindrà menys pes en la nostra economia, la producció estarà orientada a les necessitats reals i la forma de construir canviarà.

La nostra construcció és massa artesanal i com a conseqüència més cara del que deuria. No serà totalment nova però serà diferent. Hi haurà que "industrialitzar" la construcció de l'habitatge fent possible una reducció de costos sense reduir la qualitat, ni les prestacions socials ni la cura medi ambiental. Caldrà formar la gent de la construcció per treballar en aquest "sector madur renovat ".

Serà una mica semblant al que vam fer amb l'automòbil o amb l'electrònica de consum, fa anys, que ha permès obtenir productes millors, amb més prestacions i sense que això hagi de suposar més preu.

Diguem-ho clar, la solució avui no és la política econòmica, fiscal i laboral dels 80, quan es busca que el motor de l'ocupació fossin: la construcció i l'activitat manufacturera de baix valor i costos.

Avui l'objectiu és un nou model econòmic de més valor afegit, que assolirem amb un patró de creixement concordant amb ell, no al del passat que pretenem deixar.

Qui no estigui acord que expliqui cap a pretén emportar-nos, com i que ens costarà.

Basar-se en el conegut

Els consells més útils acostumen a ser els més simples.

Un dels experts que assessoren el Govern Montilla sobre el camí que ha de seguir l'economia catalana per reeixir va recomanar: "basar-se en el conegut i avançar decididament en nous sectors econòmics".

No en tots alhora i molt menys al mateix temps. S'ha de prioritzar – cal llegir, invertir de forma potent - en aquells en els quals raonablement podem despuntar-ne, tot assolint la massa crítica i l'excel·lència necessària. També en aquest segment tornarà a ser imprescindible basar-se en el conegut, aprofitant el que tenim i coneixem i no donant “salts en el buit”.

Aquest és un bon consell. Racional i simple, a més a més, clar i aplicable.

Existeix una unanimitat, gairebé embafadora, en què hem de canviar el nostre model productiu. "S'ha invertit molt en el maó i poc en cervells" o "Menys maons i més ordinadors" són bons resums dels problemes del model seguit en els últims anys i de l'orientació del que hem de seguir en el futur.

Dit això, el problema apareix quan cal concretar.

En aquest sentit, cal evitar que l'apel·lació a la R+D+i es faci de forma inconcreta i generalista, perquè correm el risc de fer-ne malbé un dels instruments més potents que tenim. Cal defugir de presentar-la com el bàlsam, gairebé miraculós, que com a l’anunci d'una companyia d'assegurances ho arregla "tot, tot i tot". Aquesta imatge fa que les persones a l'atur, les ocupades i les empreses, desconfiïn de la seva capacitat, doncs no la percebin com aplicable sobre el coneixen.

Un objectiu que no s'entén, es transforma en inabastable. Ningú no es compromet i s'esforça per assolir allò que no entén, o no veu útil. Això obliga a dos exercicis, un de concreció i un altre d'explicació. Per, i per a, això, és molt útil basar-se en el conegut.

Sortir de la crisi i recuperar la senda de creixement no suposa que tot el que es faci hagi de ser nou, encara que, això sí, haurà de ser diferent.

És cert que la nostra economia s'ha de basar en la producció de béns i serveis, en lloc de l'especulació financera, que amb salaris baixos i condicions precàries no avançarem, que ha de millorar el què fem, i com ho fem i també la formació i capacitació de les persones que ho fan i faran.

Per això, és un bon consell que es recomani no menysprear la potència econòmica i ocupacional de sectors madurs, com per exemple el turisme o l'automòbil, i que es lluiti perquè no esdevinguin obsolets. A això hi haurà que afegir-ne el nou, en la indústria i en els serveis, per compensar el que, dissortadament, no tindrà futur perquè la seva modernització és insuficient per que recuperi la competitivitat internacional que necessiten.

Aquest és un missatge positiu. Fa més comprensible l'horitzó i assumibles els esforços que empresaris i treballadors faran per canviar, per millorar, per formar-se, perquè ho faran sobre el que coneixen.

Basar-se en el conegut, no és un palanquement en el passat, és la palanca per assolir el futur.

S’ATURA L'ATUR?

No, no s’atura l'atur, però frena el seu creixement.

Les dades sobre la desocupació - i l'ocupació - del mes d'abril no representen un alleujament total sobre l'ensurt que van comportar els pèssims resultats de l'enquesta de població activa (EPA) referida al primer trimestre de 2009, però apunten que es frena la seva desbocada cursa.

En termes globals en ambdues estadístiques hi ha una informació coincident: s'han perdut més de 1.300.000 lloc de treball en un any.

Ara bé, sempre és molt convenient discernir on s'han perdut i perquè, si és possible, aquest ingent nombre de feines. Aquesta informació és rellevant per a entendre que està succeint, però sobretot, per actuar de forma correcta i eficaç.

A través de les dades de la Seguretat Social del mes d'abril de 2009 es pot comprovar que l'últim any més de la meitat de l'ocupació perduda ho va ser al sector de la construcció i una quarta part més en la indústria manufacturera. Si a aquesta pèrdua se li suma l'esdevinguda al comerç i les activitats administratives, s'assoleix gairebé la totalitat de la sagnia ocupacional que estem patint. Allà hi ha el problema.

Un problema que com assenyala A. Recio, té més a veure amb l'estructura econòmica que amb la regulació del mercat laboral. Doncs, i per confirmar aquesta tesi, fins i tot en aquests moments de descens de l'activitat econòmica i amb la mateixa regulació laboral existeixen sectors en els quals s'ha creat ocupació.

Són els sectors d'activitat relacionats amb els serveis a les persones, (salut, educació, lleure i restauració), la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, (aigua, energia i sanejament) i els serveis a les empreses. Allà hi ha algunes solucions.

Primer caldrà aturar l'atur i després recuperar l'ocupació. Les dimensions són excessivament grans com per esperar solucions miraculoses i ràpides. Sense una recomposició del sistema financer internacional, no serà possible una recuperació de l'economia productiva, però el primer, no produirà automàticament el segon. I això requereix temps! Les persones que pateixen l'atur necessiten ajuda per passar-lo.

Per això necessitem mesures econòmiques i socials urgents i també de reformes profundes a termini més llarg. Una equilibrada combinació de Plans "E" i transformacions intenses en el tipus de creixement econòmic i les institucions que el gestionen.

Recuperar l'ocupació, sí, però on? Tot ha de ser nou i novador?

No, clar que no, tot no serà nou però haurà de ser diferent. Evidentment hi haurà construcció de nou (possiblement la meitat de la que hi havia), però LA solució no està només en ella. Només absorbirem la desocupació si li sumim una indústria capaç d'exportar millors productes i més competitius, i uns serveis més robustos i de qualitat. I per aconseguir-lo ens farà falta invertir decididament en internacionalització de la producció, en coneixement aplicat i en formació de les persones.

El derrotisme de: " no ho aconseguirem, hem de tornar! ", o la nostàlgia del benefici fàcil i ràpid en el qual s'havia instal·lat la nostra economia, no són tampoc la sortida. Al contrari, són un nou accelerador per arribar ràpidament a la pròxima crisi econòmica.

Tots els esforços i els sacrificis de la societat per aturar l'atur s'han d'orientar a acordar com recórrer aquest camí i remoure els obstacles, no a plantejar-nos falsos, o vells, dilemes.

Allà és on es comprovarà què es proposa i cap a on s'orienta cadascun en la sortida a la crisi.

Pensions per a estona

Que ningú ho dubti: “Tenim pensions per a estona”!

El governador del Banc d'Espanya, hauria de vigilar "la biga al seus ulls abans que fixar-se en la palla en un els ulls dels altres”.

Quin sentit té que en la seva compareixença davant la Comissió sobre el sistema de pensions es dediqui a generar i estendre temors sobre el futur de les pensions públiques i que no informi sobre la situació actual del sistema complementari, el sistema privat, que està sota la seva tutela? Esta és la part del sistema de pensions que està sota la seva responsabilitat. Per què no en parla d’ella?.

No es pot oblidar que són els fons privats de pensions els que estan produint importants pèrdues, a milions d'estalviadors, que els hi han confiat els seus diners, i que – curiosament - els únics fons que s’estan lliurant d’aquesta situació tan negativa són aquells que es basen en el deute públic, doncs si bé és cert que ofereixen menys rendibilitat, no és menys cert, que tenen més seguretat i que alhora serveixen per finançar actuacions públiques.

Fa uns anys, hi havia dos grups clarament diferenciats que explicaven els problemes que podia patir el sistema públic de pensions: aquells que volien reformar-lo i els que volien enfonsar-lo.

Els primers ho feien per garantir-ne la seva continuïtat, analitzant els problemes, proposant i adoptant les mesures que els sistema necessitava aleshores per ser just, suficient i sostenible, sense canviar-ne la seva naturalesa pública i contributiva. El altres es dedicaven a anunciar la fallida financera, exagerar els seus problemes, defensar la seva eliminació o - els més moderats - la seva reducció a la mínima expressió, tot amb un únic objectiu: aconseguir els estalvis dels futurs pensionistes que havien atemorit.

Des del 95 amb el formalització del "Pacte de Toledo" sobre el sistema públic de pensions, els defensors del sistema públic ja no necessiten acudir a cap declaració catastrofista, els altres continuen amb el “raca-raca”.

L’aspecte fonamental d’aquell Pacte d'Estat no va ser va el silenciar el tema del futur de les pensions, com de vegades critiquen tots aquells que volen continuar alimentant les pors i les incerteses. L’aspecte fonamental va ser acordar que la sostenibilitat del sistema s'assegurava mitjançant la seva reforma progressiva i permanent. Com així ha estat.

Sostenibilitat que s’ha fonamentat en reformes profundes com:
- Que la Seguretat Social deixés de finançar l'Estat i que aquest assumís íntegrament les prestacions universals, com ara la sanitat, els serveis socials o les pensions i complements de mínims de caràcter no contributiu
- Que s'ampliessin els períodes de càlcul de les pensions, millorant amb això la relació entre l’esforç contributiu, que s’ha fet per finançar el pagaments dels pensionistes, quan s’estava treballant, i el dret generat per rebre la teva pensió.
- Que cada cop més es cotitzés per allò que es cobra.
- Que s’assegurés per llei la revalorització anual de les pensions en funció de l’encariment del cost de la vida.
- Que s’obrís un constant i progressiu procés de millora de les prestacions mínimes, massa baixes.
- Que es modifiquessin algunes prestacions, com les de viudetat, que fruit dels canvis socials, s’havien evidenciat com altament injustes.

Aquestes han estat reformes "incruentes", encara que no mancades de polèmica en el seu moment, però que en el seu conjunt estan permetent que tinguem pensions per a estona.

Però el treball no s’ha acabat. Cal una vigilància i seguiment permanent, un coneixement profund i rigorós sobre les necessitats i les possibilitat per continuar reformant el sistema públics i fer-lo més just, equitatiu i sostenible. Això només es pot fer amb un debat seriós, públic, no partidista, ni catastrofista com el que es desenvolupa al si de la comissió parlamentària que analitza i debat la seva reforma, no en un clima d’histèria i irracionalitat.

Si us plau, deixin-los treballar tranquils! I acabin amb la cridòria que només serveix per crear temors i desviar la atenció sobre els problemes que tenen aquells fons privats de pensions, que han estat utilitzats per finançar operacions especulatives.

Fracàs escolar

Fracassa el 12,6% o el 22,6% de l'alumnat de secundària a Catalunya?

El departament que dirigeix Ernest Maragall defensa la xifra inferior, en considerar que només l'alumnat que "abandona els estudis o acaben sense el títol" s'hauria d'incloure i comptabilitzar en aquesta categoria. Al contrari, altres analistes, com la Fundació J. Bofill, advoquen per la xifra superior ja que consideren que també s'han de tenir en compte qui repeteixin.

Qui té raó? Ambdós poden tenir raó o equivocar-se, depèn. Depèn del que s'entengui per fracàs i qui fracassa, si l'alumnat o el sistema educatiu.
No totes les societats, i les persones, valoren de igual forma allò que consideren com a fracàs, depèn de la seves arrels culturals i socials.

Així en les societats i col·lectius d’arrel meritocràtica es considera que “no fracassa qui ensopega, sinó qui no s'aixeca”. És lògic que al valorar a les persones pel que fan, i no pels seus orígens, s’accepti que l’equivocació o l'error formen part inherent de l’activitat per a millorar i fer. Equivocar-se o fracassar en un projecte, no t’invalida per a tot, és més si ho supera es considera que n’ha assolit una experiència que pot evitar que repeteixi l’error.

Pel contrari, on les arrels aristocràtics encara conformen el substrat social, el fracàs es considera com absolut i invalidant. També té la seva lògica, si algú en funció del seu bressol ja té assolit un estatus social, l’únic que ha de fer és no equivocar-se, i si per això no fa res, tant es val.

És per això que considero que el Departament d'Educació té raó.

L'alumnat que repeteix, que continua estudiant, no l'hem de classificar com fracassat i tractar-lo com tal. Arribarà a aquesta condició quan tiri la tovallola i acabi abandonant o sense títol, però no abans. Mentre estudiï no és un fracassat. I el que ha de fer el sistema educatiu és afavorir que s’aixequi i continuï esforçant-se i aprenent. Educar es transmetre valors.

I quin millor procés d’aprenentatge que acompanyar-los en la demostració practica de que: “ si t’esforces, malgrat els problemes, et pots sortir!”.

D’altra banda, no crec, com han insinuat alguns analistes i afirmat l’oposició, que amb aquest tractament estadístic només es busqui millorar la imatge del sistema educatiu, amagant o reduint artificialment la realitat, crec que es cerca aprofundir en el coneixement del problema. Amb aquesta classificació es pot estratificar el problema, diferenciant entre aprovats, repetidors i la resta i per extensió, ajustar millor les solucions a cada col·lectiu.

Reconèixer que el 10% hagi de repetir curs és reconèixer l'expressió d'un problema del sistema educatiu català , no necessariament de l'alumnat.

No és fracàs escolar, és una altra cosa, però que no és sigui capaç d'adquirir els coneixements del curs o nivell en els temps i la forma prevista, malgrat estar escolaritzats, és un també un greu problema al que s’han de buscar solucions.

Benvingut sigui el debat sobre la situació del sistema educatiu, però hem d’evitar centrar-ho en la mida del fracàs escolar i centrar-nos, i concentrar-nos, en les solucions als problemes.

Nacionalistes

Els nacionalistes espanyols, catalans i bascos, a través de les seves representacions polítiques més conspícues (PP, CiU i el PNB), estan avui fora dels governs a què aspiren.

Per això coincideixen, malgrat totes les seves diferències.

Coincideixen una altra vegada en fer-ne una oposició al Govern central que té com únic objectiu produir un avenç electoral motivat per falta de suports parlamentaris suficients, igual que ocorregués amb Felipe González el 96, i que va facilitar l'arribada d'Aznar al govern.

La diferència és que llavors CiU i el PNB justificaven la seva coincidència argüint que pretenien obtenir avantatges per als governs que presidien a Catalunya i el País Basc i avui només busquen tornar a governar.

Aquesta estratègia partidària els porta a negar-li el “pa i la sal” al Govern, fins i tot en aquells temes substancials per atendre les necessitats de les persones.

Si Zapatero vol escapolir-se d'aquest trident nacionalista ha d'atendre la solució de dos temes: la crisi econòmica i l'agenda autonòmica.

Per abordar el primer la crisi necessita estabilitat parlamentària. Per que és el que la gent necessita i el que consideren prioritari. Però per aconseguir-la requereix una solució positiva de l'altre tema a l’agenda autonòmica i al finançament dintre de la mateixa . Un acord entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya li aportaria el suport parlamentari que necessita, el dels altres nacionalistes (ERC i BNG) i les altres esquerres (IU/ICV).

Si a CiU, i molt especialment a CDC, no anessin"a la seva bola" partidària i posessin per davant els interessos generals dels ciutadans, aleshores podrien col·laborar en la resolució d’ambdós temes i no sols serien un factor a d’estabilitat política, sinó que serien més creïbles com opció catalana de centredreta. Però si continuen sumant les seves forces als nacionalistes espanyols del PP, aleshores continuaran expulsant a les persones catalanistes moderades que no entenen aquesta práctica.

El nou vicepresident Manuel Chaves, com a antic president d'Andalusia, té una legitimitat davant de les comunitats de via lenta que li confereix més marge en la negociació, i per això més responsabilitat. Se li suposarà sempre que l'acord que assoleixi serà equitatiu i generalitzable, però ell sap que per a que sigui possible ho ha d'acordar amb el Govern català. No només amb el PSC, doncs negocien els governs, no els partits. I si no és un bon acord, concorde amb l'Estatut, no hi haurà pacte, com ja s’ha encarregat de deixar ven clar el President Montilla.

Aquest és el complicat repte que té.