Frustració

La frustració és la distància que hi ha entre les expectatives i el aconseguit.

La frustració de les expectatives és congènita a l'assumpció dels riscs que persones i societats han d'assumir per progressar. La seva fortalesa es mesura per la resistència que tinguin a ella i la capacitat de superar-la.

El conformisme és l'expressió de la renúncia a millorar que busca evitar els desenganys, els fracassos i la frustració que produeixen no assolir els objectius que ens marquem. En l'altre extrem es troba la irresponsabilitat, en la seva vessant d'autoengany respecte de les possibilitats que es tenen o del menysteniment als obstacles, les limitacions i els riscs reals que hem de superar.

Per això, aquelles persones que tenen la responsabilitat de liderar col·lectius han de valorar i sospesar sempre en quines aventures pretenen embarcar a les persones que convoquen. Tot projecte, individual o col·lectiu, requereix d'un esforç, o fins i tot d'un sacrifici, que si està ben orientat i calibrat acabarà produint en contrapartida un raonable benefici. És normal, mai no ens regalen les coses! I allò que no requereix un esforç possiblement no val res.

Per tant es cert que un bon lideratge no és aquell que ofereix tot a canvi de res o que no adverteix dels problemes, però sobretot no és una actitud que convoqui a lluitar en batalles perdudes per endavant, perquè aquesta és l'avantsala per infligir-los una frustració estèril i innecessària.

Vendre expectatives irreals és vendre frustració.

És el que està fent Artur Mas amb el resultat del nou finançament autonòmic. Ell sap, perquè ja ha negociat anteriorment, que l'acord no donarà les quantitats que està demanant i malgrat això, no sol les repeteix i en fa publicitat, sinó que com més s'apropa el possible acord, més les incrementa.

El setembre de 2008 afirmava que l'acord suposaria 2.329 M€, per explicar-lo deia que: "es tracta de calcular els diners que generen la nova cistella d'impostos i restar-li el Fons de suficiència que hem rebut en el 2008 i que no cobraríem per l'increment de la cistella". Ara, sense enrojolar-se, parla de 5.000 o 8.000 M€ i a més, de forma irreflexiva ho relaciona amb la superació del model constitucional.

Tractar d'aixecar el llistó cercant què qualsevol acord que s'assoleixi sigui una frustració només confirmar una cosa: que les bones notícies per a Catalunya, avui, són males notícies per a la coalició que presideix Artur Mas, pel simple fet que no és ell que presideix Catalunya.

Ara bé, cal que sàpiga que generar frustració en els altres, no apaivaga la pròpia i es paga amb més frustració.

La generació del Baix

Permeteu-me que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, faci una lloa i reivindicació de la meva "pàtria petita" (política i sindical) és a dir, de la gent del Baix Llobregat.

Ahir, 16 de juny de 2009, mentre s'inaugurava la terminal T-1 de l'Aeroport del Prat, jo no podia deixar de recordar aquella joventut - i altres amb no tanta joventut - que fa 25 ó 30 anys intentava "subir el Bajo" (llavors se li deia el Bajo Llobregat), i pensava com l'horitzó que llavors van dibuixar, avui continuava materialitzant-se.

Eren persones il·lusionades, però no il·luses, que amb la seva actuació conjunta i coordinada des de les administracions, o les organitzacions sindicals, empresarials, culturals o associatives (locals i comarcals), van liderar la transformació social i econòmica del seu entorn més pròxim. Això sí, pensant-ho amb una perspectiva catalana, espanyola, europea i global.

Mentre es "menjaven el marró" imaginaven un futur possible, creïble i construïble. Per gestionar la duríssima reconversió industrial que va portar a l'atur fins al 30% de la població activa, van encarrilar els esforços i sacrificis cap a la digna reconstrucció de la ciutadania, el seu entono social i urbà i l'entramat empresarial.

Malgrat les dificultats - o precisament per això - a més d'abordar les necessitats urgents: l'atur, el clavegueram, l'asfaltatge o l'arbratge dels carrers, les escoles o els ambulatoris, l'atenció social i l'atracció d'empreses, sabien que calia construir el futur. Imaginar-ho i construir-lo.

Sense aquesta generació del Baix Llobregat: la dels Montilla, els Teixidor, els Navales, els García i la de tants.... i tants d’altres, que al seu torn recollia el testimoni de la generació anterior: la dels Luque o els Ramos, no hauria estat possible.

Aquella generació estava legitimada per queixar-se i exigir, però no solament volia queixar-se i exigir. Buscava reconstruir una comarca espletada per l'especulació i treballava perquè el progrés social i mediambiental, no fos, un altre cop, la víctima propiciatòria del desenvolupament econòmic, com ocorre sempre que es deixa que d'altres el condueixin sense que s'hi participi.

Sense la tenacitat i entrega, i també la intel·ligència i el sentit comú d'aquesta generació ni el riu s'hauria desviat, ni el port ampliat, ni hi hauria ZAL, ni "pota sud", ni UPC a Castelldefels, ni la SEAT a Martorell, ni la T-1 funcionaria

Amb ella ha estat possible, contra ella era impossible.

Ara alguns diuen que tot això ho van aconseguir ells, en un hotel - el Majestic - i amb una firma!

Potser, fins i tot, pot ser veritat que van ajudar en algun moment, però com deia Brecht: "quan admirin les Piràmides d'Egipte, pensin en els obrers que les van fer i no només en els faraons, que les van encarregar."

Menysprear el aconseguit

Ja falta poc. Ara està en proves, però dins d'uns dies funcionarà.

Finalment, de la nova planta de dessalinització del Prat de Llobregat, sortirà aigua apta per al consum humà, cobrint una part important de les necessitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Amb ella, s'haurà fet un nou pas més cap a un dels objectius que la humanitat persegueix des de les seves primeres albors, la independència; la independència sobre les limitacions que ens imposen els elements naturals.

Una independència que no es basa en el seu menyspreu, sinó tot el contrari. Una independència capaç de reconèixer-los la seva capacitat i potència, de crear i de destruir, de produir benestar i malestar i que es basa en aprofitar el que tenen de positiu i reduir el negatiu.

Tot i així la majoria de la ciutadania quan obri l'aixeta ho farà amb la quotidianitat de qui està realitzant quelcom normal, no serà un gest o una gesta històrica o èpica, doncs en aquesta part del món considerem normal que en obrir l'aixeta surti aigua.

Tranquils com estem perquè els pantans són plens, i ja tenim la solució, seria convenient recordar el què discutíem i com ho discutíem, fa només un any. Hauríem de reconèixer i valorar el fet i aconseguit, però com gairebé sempre: no ho farem!

Reconèixer el aconseguit no redueix els problemes actuals, ni els que vindran, però menysprear-lo ens porta al fracàs futur.

Si les solucions es descompten ràpidament i els problemes es magnifiquen, ens instal·larem en la insatisfacció permanent i perdrem les oportunitats de futur que es cimenten en l'aprenentatge i l'esforç de la superació dels problemes del passat.

No es tracta de quedar enredats i enganxats en el passat com si fos una teranyina, però sense memòria i sense aprehendre, i aprendre dels, resultats positius i negatius de la nostra acció, no és possible el progrés. Potser creixerem, però ben segur que no madurarem.

Alguns dels mals que afligeixen la nostra societat com el Alzheimer, el menyspreu al aconseguit, el adamisme, o el immediatisme compulsiu produeixen –tots ells - uns terribles efectes comuns; ens anul·len com a subjectes individuals o col·lectius, dilueixen la nostra memòria i debiliten la cultura de la superació basada en l'esforç individual i col·lectiu.

Ves per on! 40 economistes (nord-americans) advoquen per resindicalitzar la vida econòmica

L’amic Jose Luis Lopez Bulla, em va posar sobre la pista i després de llegir-ho em va semblar que: "no deixava de ser molt curiós, i fins i tot simptomàtic! "

Allà als EE.UU, tres premis Nobel (Kenneth Arrow ·Dean Baker · Joseph Stiglitz · ) i 37 economistes de prestigi advoquen per la resindicalització de la vida econòmica i aquí a Espanya alguns economistes de “conegut prestigi” advoquen per una reforma laboral on l’acomiadament no tindria tutela judicial, la qual cosa sí dualitza el mercat de treball, doncs, crearia un nou marc laboral per a la gent que es contractés partir d'ara, i tot això per resoldre una crisi econòmica que ells mateixos reconeixen que no té origen laboral.

Aquesta es potser una “petita diferencia”, no?

Debatre el futur econòmic

Un debat va obrir un altre debat.

El canvi de model econòmic va ser el nou debat que el President del govern va obrir, la setmana passada, a compte del debat sobre l'estat (econòmic) de la nació.

Fixar un objectiu a llarg termini, pot ser una acció de lideratge o una estratègia de distracció, depèn.

Es lidera si s'és capaç de definir objectius clars i assumibles a mitjà termini i llarg termini, els quals donin sentit als esforços i sacrificis que s'hagin de realitzar en el curt termini. I això no només perquè s'assumeixin resignadament, partint de l'aplicació de la teoria del mal, sinó perquè aquest escenari que es dibuixa tingui capaç d'entusiasmar.

La història és plena exemples on els lideris han cridat a "tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a guanyar" o com va fer Winston Churchil amb seu: "per guanyar la guerra sol puc prometre'ls sang, suor i llàgrimes".

Al contrari, es cregui frustració, distracció o somieig col·lectiu si la gent percep que no hi ha un equilibri raonable entre esforç i expectatives o que els objectius són un escenari tan idíl·lic que resulta poc creïble. Fa temps que se sap que "ningú no dóna duros a quatre pessetes" o que aquell futur, no és el futur, si només es pot assolir mitjançant esforços sobrehumans o actituds heroiques que sol uns pocs puguin - i estiguin disposats - a realitzar.

Ja gairebé ningú no discuteix que Espanya i Catalunya, per sortir de la crisi i reobrir una senda de creixement econòmic sa i durador, han de transitar cap a una economia cada vegada més oberta al món que basi la seva potència i competitivitat en la millora de productes i processos, a base d'incorporar-los valor - que no preo -i qualitat.

Llavors, quin és el debat? Doncs, el patró de creixement, és a dir, el de sempre, el com aconseguir-ho. No es qüestiona on anem, però sí el com.

Per assolir, el més ràpidament possible, el model econòmic i productiu a què aspirem, des de ja, hem d'alinear el nostre patró de creixement perquè ens apropi a ell, no perquè ens allunyi. Hem de créixer basant-nos en el que tenim per arribar fins on volem. No podem ni hem de fer salts en el buit.

Encara que, això sí, no es tracta de repetir el que es fet fins ara i molt menys com s'ha fet, el que avui tenim també ha de canviar. Pot ser la base, però no se serà el futur si no es dirigeix cap a aquest model econòmic que esperem assolir i incorpora els seus valors.

Un exemple perquè s'entengui: la construcció.

Hi ha un acord generalitzat en el qual l'excés de construcció d'habitatges fomentat per a l'especulació, és dels detonadors del problema econòmic, perquè ens ha desviat del procés de renovació i modernització que havíem de seguir, s'ha endeutat a empreses i famílies i ha immobilitzat molt capital.

Però això no significa que la construcció residencial sigui intrínsecament dolenta i en conseqüència s'hagi d'abandonar. El que cal evitar és l'excés de producció, aquest que no té com a objectiu satisfer el dret a l'accés a l'habitatge.

A Espanya es calcula que la demanda que correspon a necessitats reals - no les especulatives - se situa al voltant de les 400.000 habitatges/any, els últims anys es van arribar a produir entre 800.000 i 900.000 unitats.

En conseqüència, tornarà la construcció d'habitatges, però no serà el motor de la recuperació, en tot cas un dels motors, però no EL motor. I això serà bo perquè la meitat de les ocupacions perdudes a Espanya l'últim any ho han estat en la construcció.

Això ocorrerà una vegada l'ajust d'uns preus desorbitats i la circulació del crèdit permeti que els habitatges ubicats en entorns urbans siguin ocupats.

Tindrem de nou, construcció però serà diferent. Primer, el sector tindrà menys pes en la nostra economia, la producció estarà orientada a les necessitats reals i la forma de construir canviarà.

La nostra construcció és massa artesanal i com a conseqüència més cara del que deuria. No serà totalment nova però serà diferent. Hi haurà que "industrialitzar" la construcció de l'habitatge fent possible una reducció de costos sense reduir la qualitat, ni les prestacions socials ni la cura medi ambiental. Caldrà formar la gent de la construcció per treballar en aquest "sector madur renovat ".

Serà una mica semblant al que vam fer amb l'automòbil o amb l'electrònica de consum, fa anys, que ha permès obtenir productes millors, amb més prestacions i sense que això hagi de suposar més preu.

Diguem-ho clar, la solució avui no és la política econòmica, fiscal i laboral dels 80, quan es busca que el motor de l'ocupació fossin: la construcció i l'activitat manufacturera de baix valor i costos.

Avui l'objectiu és un nou model econòmic de més valor afegit, que assolirem amb un patró de creixement concordant amb ell, no al del passat que pretenem deixar.

Qui no estigui acord que expliqui cap a pretén emportar-nos, com i que ens costarà.

Basar-se en el conegut

Els consells més útils acostumen a ser els més simples.

Un dels experts que assessoren el Govern Montilla sobre el camí que ha de seguir l'economia catalana per reeixir va recomanar: "basar-se en el conegut i avançar decididament en nous sectors econòmics".

No en tots alhora i molt menys al mateix temps. S'ha de prioritzar – cal llegir, invertir de forma potent - en aquells en els quals raonablement podem despuntar-ne, tot assolint la massa crítica i l'excel·lència necessària. També en aquest segment tornarà a ser imprescindible basar-se en el conegut, aprofitant el que tenim i coneixem i no donant “salts en el buit”.

Aquest és un bon consell. Racional i simple, a més a més, clar i aplicable.

Existeix una unanimitat, gairebé embafadora, en què hem de canviar el nostre model productiu. "S'ha invertit molt en el maó i poc en cervells" o "Menys maons i més ordinadors" són bons resums dels problemes del model seguit en els últims anys i de l'orientació del que hem de seguir en el futur.

Dit això, el problema apareix quan cal concretar.

En aquest sentit, cal evitar que l'apel·lació a la R+D+i es faci de forma inconcreta i generalista, perquè correm el risc de fer-ne malbé un dels instruments més potents que tenim. Cal defugir de presentar-la com el bàlsam, gairebé miraculós, que com a l’anunci d'una companyia d'assegurances ho arregla "tot, tot i tot". Aquesta imatge fa que les persones a l'atur, les ocupades i les empreses, desconfiïn de la seva capacitat, doncs no la percebin com aplicable sobre el coneixen.

Un objectiu que no s'entén, es transforma en inabastable. Ningú no es compromet i s'esforça per assolir allò que no entén, o no veu útil. Això obliga a dos exercicis, un de concreció i un altre d'explicació. Per, i per a, això, és molt útil basar-se en el conegut.

Sortir de la crisi i recuperar la senda de creixement no suposa que tot el que es faci hagi de ser nou, encara que, això sí, haurà de ser diferent.

És cert que la nostra economia s'ha de basar en la producció de béns i serveis, en lloc de l'especulació financera, que amb salaris baixos i condicions precàries no avançarem, que ha de millorar el què fem, i com ho fem i també la formació i capacitació de les persones que ho fan i faran.

Per això, és un bon consell que es recomani no menysprear la potència econòmica i ocupacional de sectors madurs, com per exemple el turisme o l'automòbil, i que es lluiti perquè no esdevinguin obsolets. A això hi haurà que afegir-ne el nou, en la indústria i en els serveis, per compensar el que, dissortadament, no tindrà futur perquè la seva modernització és insuficient per que recuperi la competitivitat internacional que necessiten.

Aquest és un missatge positiu. Fa més comprensible l'horitzó i assumibles els esforços que empresaris i treballadors faran per canviar, per millorar, per formar-se, perquè ho faran sobre el que coneixen.

Basar-se en el conegut, no és un palanquement en el passat, és la palanca per assolir el futur.

S’ATURA L'ATUR?

No, no s’atura l'atur, però frena el seu creixement.

Les dades sobre la desocupació - i l'ocupació - del mes d'abril no representen un alleujament total sobre l'ensurt que van comportar els pèssims resultats de l'enquesta de població activa (EPA) referida al primer trimestre de 2009, però apunten que es frena la seva desbocada cursa.

En termes globals en ambdues estadístiques hi ha una informació coincident: s'han perdut més de 1.300.000 lloc de treball en un any.

Ara bé, sempre és molt convenient discernir on s'han perdut i perquè, si és possible, aquest ingent nombre de feines. Aquesta informació és rellevant per a entendre que està succeint, però sobretot, per actuar de forma correcta i eficaç.

A través de les dades de la Seguretat Social del mes d'abril de 2009 es pot comprovar que l'últim any més de la meitat de l'ocupació perduda ho va ser al sector de la construcció i una quarta part més en la indústria manufacturera. Si a aquesta pèrdua se li suma l'esdevinguda al comerç i les activitats administratives, s'assoleix gairebé la totalitat de la sagnia ocupacional que estem patint. Allà hi ha el problema.

Un problema que com assenyala A. Recio, té més a veure amb l'estructura econòmica que amb la regulació del mercat laboral. Doncs, i per confirmar aquesta tesi, fins i tot en aquests moments de descens de l'activitat econòmica i amb la mateixa regulació laboral existeixen sectors en els quals s'ha creat ocupació.

Són els sectors d'activitat relacionats amb els serveis a les persones, (salut, educació, lleure i restauració), la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, (aigua, energia i sanejament) i els serveis a les empreses. Allà hi ha algunes solucions.

Primer caldrà aturar l'atur i després recuperar l'ocupació. Les dimensions són excessivament grans com per esperar solucions miraculoses i ràpides. Sense una recomposició del sistema financer internacional, no serà possible una recuperació de l'economia productiva, però el primer, no produirà automàticament el segon. I això requereix temps! Les persones que pateixen l'atur necessiten ajuda per passar-lo.

Per això necessitem mesures econòmiques i socials urgents i també de reformes profundes a termini més llarg. Una equilibrada combinació de Plans "E" i transformacions intenses en el tipus de creixement econòmic i les institucions que el gestionen.

Recuperar l'ocupació, sí, però on? Tot ha de ser nou i novador?

No, clar que no, tot no serà nou però haurà de ser diferent. Evidentment hi haurà construcció de nou (possiblement la meitat de la que hi havia), però LA solució no està només en ella. Només absorbirem la desocupació si li sumim una indústria capaç d'exportar millors productes i més competitius, i uns serveis més robustos i de qualitat. I per aconseguir-lo ens farà falta invertir decididament en internacionalització de la producció, en coneixement aplicat i en formació de les persones.

El derrotisme de: " no ho aconseguirem, hem de tornar! ", o la nostàlgia del benefici fàcil i ràpid en el qual s'havia instal·lat la nostra economia, no són tampoc la sortida. Al contrari, són un nou accelerador per arribar ràpidament a la pròxima crisi econòmica.

Tots els esforços i els sacrificis de la societat per aturar l'atur s'han d'orientar a acordar com recórrer aquest camí i remoure els obstacles, no a plantejar-nos falsos, o vells, dilemes.

Allà és on es comprovarà què es proposa i cap a on s'orienta cadascun en la sortida a la crisi.