Conversos i paos reials

El President Montilla ha deixat clar que un cop superada la emergència podrien renunciar a la portada de aigües del Ebre.

I que això serà així si, i només si, amb el que ha plogut, i amb les pluges que s’esperen el cap de setmana, s’arriba a tenir dins dels pantans ("al sac i ben lligat") l’aigua suficient per a que no hagin restriccions, fins que funcioni la dessalanitzadora del Prat al proper any.

Fer arribar l'aigua suficient era allò que justificava portar-la des del Ebre. Com ens ha caigut del cel, la que necessitàvem, ja no ens fa falta la del Ebre, és a dir, com diu la dita: “muerto el perro, muerta la rabia”. Això és clar, no?

Ara bé, portar l’aigua del Ebre no és el mateix que fer-ne la canonada, ni connectar les xarxes, ni l’estalvi i la racionalitat en l’ús de l’aigua, ni les altres actuacions que s'han fet i és continuaran fent, tant de caràcter conjuntural com estructural.

La canonada s’ha de fer i es farà. Ho ha dit el President, amb la mateixa serietat i seguretat amb que va prometre que “portaria el aigua com fos, encara que a algú no li agrades”.

Ara no existeix la urgència, per a que estigui llesta a l’octubre, però continua havent la necessitat. Necessitat per poder:
- portar l’aigua des de Barcelona cap a Tarragona (amb dessaladora a Cunit o sense).
- portar el aigua de la dessaladora de Cunit fins a Tarragona o a Barcelona.
- aportar aigua al sistema Ter-Llobregat si un altre sequera ho tornes a fer imprescindible .

Les solucions tècniques existeixen, les voluntats polítiques s’han expressat. Que ens que queda ara? El debat o l'enrenou polític. Amb el primer, avançarem. Al segon s’apunten aquells que no van voler mullar-se, donant suport a les mesures d'emergència.

Haurem de continuar assistint al seu joc d'oportunisme o d'exhibicionisme?. Quasi segur.

Oportunisme, com el que continua practicant CiU. Ells, que no van fer la canonada en 23 anys, ni van donar suport al Reial Decret Llei que autoritzava la seva construcció urgent quan tothom pensava que hi haurien restriccions. Ara, amb la fe dels conversos, exigeixen que es construeixi ràpidament, com si no hagués plogut!.

O exhibicionisme, com el que practiquen dirigents d’ERC que, pensant més en el seu congrés que en el país, fan altisonants declaracions i, fins i tot, qüestionen la connexió. Un altre cop, practiquen la “política de l’ultima milla”. Aquella que utilitza una petita qüestió, en molts casos assumible i assumida, de forma intolerant per fer-se veure, encara que això posi en perill la resta d'un projecte útil i necessari.

Tot sigui per exhibir-ne les plomes, com un paó reial!, o “marcar perfil” per enlluernar a la seva petita colla. Sense adonar-se que només transmetre'n, a la majoria, confusió i malfiança vers els representants polítics.

Excessos verbals

Dos excessos verbals de qualificats portaveus del nucli dur de CDC, en una setmana, és massa.

El primer, d'Oriol Pujol, qualificant el Govern com una "casa de barrets". Posteriorment, es va auto-corregir recorrent a prestigiosos diccionaris catalans de sinònims. Va intentar aclarir que l'accepció correcta del seu exabrupte no era la mal sonant que tothom feiem, sinó una el·líptica, i fins i tot culta, referència a cases amb gran desordre i esvalot.

Que lluny queden aquelles elegants i mordaces afirmacions, plenes de segones intencions!, quan algun diputat, en el Congrés, ho comparava a una "casa de cites", perquè en els seus discursos, tots, incloïen "cites" a personatges il·lustres.

El problema no ha estat la llengua utilitzada, sinó com s'ha utilitzat i el per què.

Més greu va ser el segon, el protagonitzada per Francesc "Quico" Homs. La febre verbal i un profund desconeixement de la història, el van portar a relacionar el concert basc amb l'existència d'ETA.

Una barbaritat i un immens error!

Perquè els furs bascos són molt anteriors a la banda assassina i, sobretot, perquè és una terrible equivocació insinuar que, per tenir concert econòmic a Catalunya, es necessitaria una situació similar a la basca. Relacionar-lo és més que un excés verbal inacceptable, és donar-li ales, i justificar, l'injustificable. Res, ni el concert, no pot validar la violència i l'assassinat en un sistema democràtic.

Dos excessos verbals diferents, amb un denominador comú. Són el fruit de la frustració en la qual viu CDC. La radicalització del seu projecte i la virulenta oposició verbal són la seva inútil resposta a la seva profunda preocupació per l'avenç del seu màxim adversari polític, el socialisme català, que viu centrat i concentrat en afrontar i resoldre, sense escarafalls, els problemes reals que té la gent.

S'estan entortolligant

Artur Mas i l'anomenat "pinyol", o nucli dur, de CDC s’estan entortolligant.

Ells sols s’ho estan posant molt difícil, a si mateixos. Si volen disputar-li al PSC la centralitat en la política catalana, han de fer el contrari del que fan.

Anant al davant de posicions de sobirania extrema, que propugnen el dret a decidir, incorporant explícitament l'exercici l'autodeterminació com una de les fites al camí cap a la independència o renegant de l'Estatut que van recolzar o substituint el compliment del sistema de finançament pactat en ell per un incert i insolidari concert econòmic, difícilment guanyaran aquesta centralitat que busquen.

Si aquesta és la seva proposta, quina és la diferència amb la d'ERC? Ningú no és capaç d'apreciar-la, llevat dels afectats per la síndrome de Brian, definit per Vicenç Villatoro, en honor a la seqüència de la pel·lícula "Vida de Brian" de Monty Pyton, on els seguidors del Partit per la Llibertat Popular de Judea es barallen contra els del Partit per la Llibertat de Judea Popular.

La centralitat no és el centre, encara que per assolir-la cal estar centrat. I això no és un joc de paraules!

La centralitat, en política, en té més a veure amb el centre de gravetat de la societat que amb l'equidistància dels extrems. I, a Catalunya, aquesta es troba en unes coordenades definides, a l'uníson, per un sentiment de progrés i de catalanisme moderats, com ens recorden els resultats electorals o els estudis demoscòpics.

Unir els nacionalistes en un dels extrems del tauler, pot tranquil·litzar-los les seves consciències, però els allunya de la centralitat. I si, com sembla, el PP de Mariano Rajoy comença a disputar-los el centredreta catalanista, mitjançant un discurs més centrat, aquesta via d'aigua no la pararia ni Duran Lleida.

Alhora, finançament i desacceleració

No sol és possible, sinó necessari. Cal afrontar la desacceleració econòmica i el nou finançament autonòmic, alhora.

Per reactivar l'economia s’ha de:
- reorientar la construcció d'habitatge cap a la protecció oficial, que per preu i ubicació respon a la demanda no coberta;
- incrementar la rehabilitació, en especial en els barris més degradats; accelerar la licitació d'infraestructures de tot tipus (viàries, ferroviàries, hidràuliques o energètiques), que encara que generen menys ocupació, per euro invertit, creen una millor base per fonamentar el creixement;
- fomentar la inversió en I+D a les universitats i la seva aplicació en les empreses;
- desenvolupar polítiques actives i personalitzades d'ocupació per facilitar el canvi des de la construcció a altres sectors;
- millorar la formació, en especial la professional, per acompanyar el canvi de model productiu;
- incrementar els serveis de valor afegit a les empreses i les persones.

Avui, la Generalitat de Catalunya, què també és Estat, és qui té les competències i l'obligació de desenvolupar aquestes polítiques anticícliques, que són imprescindibles per afrontar la desacceleració econòmica que patim.

Quan el President Montilla ha discrepat de Felipe Gonzalez i altres líders socialistes que contraposaven una a l'altra, no sol defensava a les persones que viuen a Catalunya, sinó sobretot a les que més ho necessiten.

Ho feia sabent que millorar el finançament no està renyit amb exercir la solidaritat, doncs aportar més no implica haver de rebre menys.

Així és el sistema de finançament que preveu l'Estatut. Un sistema que ens ha d'atorgar capacitat financera, normativa i de gestió suficient, per fer front a la inversió i els serveis necessaris per reactivar l'econòmica i atendre les persones, aquí. Però també és un sistema que ens ha de permetre exercir la solidaritat amb els altres espanyols.

Per això, es pot fer , i s’ha de fer, alhora.

No fer-nos mal

" Doctor! Oi que no ens farem mal? ". És la pregunta que, en un conegut acudit, li inquireix el client al dentista, abans que iniciï una extracció dental i mentre amb la seva mà el té agafat per un de les parts més doloroses del cos.

Això és el que hauríem de fer amb el debat i acord sobre el sistema de finançament de les comunitats autònomes, no prendre mal.

Aquesta negociació pot fer-se i ha de fer-se, però ben encarrilada.

Com en tota negociació, apareixeran propostes que respondran a formes, criteris i , sobretot, interessos diferents. No hi ha que escandalitzar-se ni dramatitzar per això, ni per la contraposició d'idees i arguments. Tot forma part de la lògica de la negociació. Al que sí hem de témer és a l'exageració, la demagògia i la confrontació total.

Fa temps, que les estratègies de negociació es basen que guanyin els dos amb l'acord, no en la derrota de l'altre. Però tenim molts dirigents polítics, i no polítics, que utilitzen les velles pràctiques i no creuen que han guanyat sinó el veuen derrotat. Aquest és el risc a evitar.

Es necessita, de tothom, un esforç addicional de transparència i claredat, doncs el tema és complex i ardu. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals serveix a aquesta finalitat, perquè ajuden a determinar, de forma objectiva, la situació inicial. No obstant, no convindria caure en el parany d'enredar-se a discutir sobre elles, sinó concentrar-se en els objectius a assolir.

Si l'acord suposa un avenç en el sentit que la solidaritat interregional s'aproximi al principi de pagar per la renda i rebre per les persones. Si el sistema fiscal de les autonomies amplia la seva base i la seva participació en tots els tipus d'impostos, per evitar que pivoti majoritàriament sobre un factor econòmic, com és la construcció. Si hi ha factors d'índole social com l'educació, la salut i la protecció social que són anivellats. Si parlem d'això i així, la gent ho entén i fins i tot el comparteix.

Si no es fa així, ens farem mal.

Superar la desacceleració

La desacceleració del sector de la construcció està fent que la creació d'ocupació en la resta de sectors sigui insuficient, per compensar el que perd i el que demanden els qui s'incorporen al mercat de treball.

La preocupació per l'atur pot fer que , de vegades, no ens ocupem de l'ocupació.

Hi ha alternatives a la crisi del maó? Sí. Fins i tot algunes ja se n'estan construint i estan donant resultats, com corroborava l'última enquesta de població activa. No obstant això, és convenient accelerar-les.

Les economies regionals on la indústria té un pes major, han patit menys, algunes, fins i tot, han creat ocupació neta.

Així doncs, la senda és continuar millorant el nostre teixit industrial amb productes de més valor afegit i amb una forma de produir-los més competitiva. Incorporar coneixement al que es fa i com es fa, funciona.

Això significa invertir per a que els sectors madurs no es quedin obsolets i que s’aposti per sectors amb uns amplis continguts tecnològics i relacionats amb salut, medi ambient, energia i tecnologies de la comunicació i la informació.

D'altra banda, l'estoc de cases sense vendre, no és l'expressió de la satisfacció de les necessitats d'habitatge. Més bé és tot el contrari. Hi ha un excés de cases construïdes on no hi ha la gent (segones residencies i zones turístiques) i les que si ubicades on hi ha demanda no coberta, estan a uns preus que no s'ajusten a les possibilitats dels compradors.

La solució del sector és, junt amb la rehabilitació i l'obra pública, ajustar els preus a la demanda real i que l'habitatge nou respongui, en preus i ubicació, a ella i no a l'especulació dels sectors financers.

Una altre línia d’actuació consisteix a incrementar els serveis de qualitat per a empreses i persones. Es crea ocupació, alhora, que es satisfan necessitats no suficientment ateses.

Aquests són els deures dels governs i la societat per superar la desacceleració.
En definitiva, es tracta d’ ocupar-se de l'ocupació, sense desatendre les persones aturades.

Coherència i participació

Gràcies Marcelino Iglesias!
És la primera expressió que m’ha sortit, quan li sentit dir, en menys de 10 segons però amb tota claredat i seny, que estava d’acord amb la solució que s'està donant al problema de la sequera que pateix l'area de Barcelona, perque:

“L’aigua que arribarà a l’àrea de Barcelona no és un transvasament nou, forma part de l'autoritzat a l’any 1981.
No hi ha noves extraccions del cabdal del Ebre.
Es la solució per atendre una emergència.
Es temporal, fins que entrin en marxa la solució definitiva que defensen per les zones àrides del Mediterrani, la dessalació del aigua del mar”

En aquest 10 segons, també m’han vingut al cap l’actitud d’aquells que:
“Com CiU, diuen que la canonada la van proposar ells quan estaven al Govern, però ni la van construir, aleshores, ni no li donen suport, ara que estan a l’oposició.”
“Com ERC, que en nom de la coherència anirà a una manifestació en contra d’una mesura, que li donen suport des del govern”
“Com ICV-EUiA, que en nom del foment de la confiança en la política i els politics defensa desmuntar una part de la canonada, quan la temporalitat i finalitat està fixada per una llei i pel govern del que formen part”

Gràcies Marcelino Iglesias, perquè amb la teva posició ens ajudes a continuar fen allò que la gent necessita i vol. Que es resolguin els problemes entenent-los, atenent-los i construint al mateix temps el futur que els hi permeti progressar.

Al socialisme català mai li ha fet por dir i fer el que toca, però de vegades quan s’està envoltat de tanta “coherència i participació” que serveix per despistar a propis i estranys, trobar-ne una veu amiga que expressi amb tanta claredat les raons per les que farem aquesta canonada, reconforta.