Jocs de guerra

“Jocs de guerra” és el títol d’una pel•lícula, on un jove “hacker” entra en el potentissim ordenador del Pentàgon americà, dotat d’intel•ligència (?) artificial i dissenyat per gestionar la defensa antimíssils en temps de la guerra freda, per jugar contra ell, en el joc que dona nom a la pel•lícula.

Amb aquest suposadament intranscendent fet, fa que l’ordenador desencadeni els mecanismes de llançament de míssils nuclears americans per respondre a un suposat atac nuclear per part de la Unió Soviètica. L’atac no existeix, però dins de la màquina la realitat virtual és l’única realitat. Per contra, la seva capacitat per incidir sobre la realitat exterior si és verdadera, els míssils nuclears poden destruir tot el mon conegut.

Finalment, el creador-programador de la màquina, com no pot aturar el procés ja que la va dissenyar per a que funciones autònomament en cas d'atac nuclear, troba la solució per “convèncer” a la màquina per a que aturi el joc de guerra: la fa jugar a tres en ratlla.

Quan la màquina “entén” que en aquest joc - com a tots els jocs ( i no tan jocs) de guerra - si tothom juga al límit de les seves possibilitats, no guanya ningú, atura el seu procés.

Conclusió final i resposta de la màquina a la pel·lícula:
Un joc estany:
l'unic moviment guanyador, és no jugar

Tota aquesta llarga introducció ve a compte de las seves similituds amb el suposat debat sobre la independència de Catalunya en relació a Espanya.

Amb una falta de rigor analític i dades objectives, que em deixa meravellat i molt preocupat, s’afirma que el trencament amb la resta d’Espanya no produirà cap conseqüència negativa per les persones. Tot el contrari, això serà un paradís on finalment “lligarem els gossos amb llonganisses” i com deia en Francesc Pujols: “els catalans, pel fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat”. Els més agosarats, fins i tot, diuen que els que haurien d’estar més amoïnats són els de l’altra banda.

Jo crec que si no son tan irresponsables com ells, certament, també haurien d’estar amoïnats, encara que molt em temo que allà també hi haurà que pensin que poden guanyar aquesta confrontació.

La previsió més lògica, racional i sensata és que, com a la pel•lícula, en aquesta confrontació si es porta fins el final, tothom perdi.

No obstant, si existeix una tensió és perquè hi un problema real. Això ningú ho hauria de negar, si no vol fer-se trampes al solitari. No obstant, la qüestió transcendent, com sempre, no està en diagnosticar la malaltia, que és una condició necessària, però que resulta insuficient. La qüestió és: encertar la teràpia.

Amb el conjunt de relacions personals i interessos econòmics que compartim amb la resta de pobles d’Espanya, la solució no passa per la independència, sinó pel federalisme. És a dir, per una relació bassada en la unió en llibertat, on el reconeixement i respecte de les identitats col•lectives que tenim cadascun permeti unes relacions d'interdependència mútua.

L’altra opció, la d’abundar en aquest “joc de guerra” conduit per aquells que possiblement volen obtenir satisfacció per a les seves passions o acomplir els seus somnis, farà que, ni aquí, ni allà, no guanyi ningú.

I tot això afegirà més dolor i frustració al dolor i la frustració que la gent està patint, perquè ara no arriba a final de mes, perquè li manca feina, perquè no pot accedir a la sanitat, a l’educació o als serveis socials i ara perquè no podrà ni reclamar els seus drets davant la justícia, si no té diners per fer-ho.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 22 de novembre de 2012

Torna la “Cartilla del Seguro”

Hem perdut la targeta sanitària i hem tornat a la “cartilla del Seguro”.

Potser l’hi ha passat una mica desapercebut. Potser perquè el ritme frenètic de Reials Decrets Llei al que ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy – el promig és d’¡un per setmana – fa quasi impossible parar compte en els canvis legislatius.

Però si hom s’atura a comparar la nova redacció de la llei de sanitat podrà comprovar que hem passat de “titulars d’un dret” a “assegurats”.

A ningú se li escapa, tot i que es pugui tenir poc interès per les precisions jurídiques, que això no és només un canvi de nomenclàtor. Això suposa tornar en termes de drets sanitaris a abans de la Llei d’universalització de la Sanitat promulgada pel, aleshores, ministre socialista Ernest Lluch

Fins el passat 20 d’abril, tot els espanyols - pel fet de ser-ho – i els estrangers segons allò que es prevegi en la llei orgànica d’estrangeria teníem dret a la protecció de la salut i la atenció sanitària, per fer-la efectiva.

Aquest era un dret de caràcter universal.

Això que sona tan bé i de vegades tan pompós, vol dir que tots els ciutadans teníem dret a ser atesos (elegibles), però només ho seriem quan estiguéssim malalts (elegits).

Així doncs, queda clar que la llei no era una “barra lliure” en la que qualsevol ciutadà podia disposar alegrement de serveis i prestacions, sinó que hi havia uns professionals de la medicina que avaluaven i prescrivien què era necessari, i què no, per a que el sistema protegís el dret a la salut.

Amb aquesta definició s’entén que un ús inadequat o abusiu ni està emparat, ni protegit, ni contemplat per la Llei vigent fins ara, i en conseqüència no sols era possible sinó necessària una vigilància i persecució en la lluita contra els possibles fraus.

Com era un dret universal, ja no es finançava amb les cotitzacions a la Seguretat Social, sinó amb impostos.

Com era un dret universal, els serveis ja no depeníem de la Seguretat Social sinó del Sistema Nacional de Salut, constituït pel Govern Central i les Comunitats Autònomes, en el nostre cas la Generalitat.

Com era un dret universal ja no teníem la “cartilla del Seguro” on hi havia titulars (els cotitzants) i beneficiaris (les dones que treballaven a casa i els fills menors de 26 anys) sinó que tothom tenia la seva targeta sanitària.

Però de cop i volta tot això ha canviat. El govern d’en Rajoy ens ha tornat al passat. Ens ha fet retrocedir als temps del franquisme.

Ara per poder accedir a les prestacions sanitàries s’haurà d’estar d’alta o situada assimilada (pensionista o aturat) en la Seguretat Social, malgrat ni un euro de les nostres cotitzacions esta destinat a aquest fi, sinó que estan destinades exclusivament a finançar les prestacions econòmiques per jubilació, invalidesa, malaltia comunia o professional i l’atur, .

La sanitat es paga i es continuarà pagant amb el que paguem pel IRPF, el IVA, i els altres impostos. No té cap sentit que la condició per ser assegurat sigui estar donat d’alta en la Seguretat Social si aquesta no sufraga les despeses.

Les persones que treballin a casa, majoritàriament dones, deixan de ser titulars del dret a la salut. Tornen a ser beneficiaries, si el seu cònjuge o el seu ex cònjuge les té al seu càrrec, si no, no. El mateix succeeix amb els fills menors de 26 o amb una discapacitat superior al 65% que seran beneficiaris si, i només si, estan a càrrec del titular. En cas contrari deixaran de tenir dret a la sanitat pública, llevat, es clar, que la paguin sencera.

Aquest Real Decret llei ens treu drets a les persones, però també a les comunitats autònomes.

La Seguretat Social no paga, però mana. Tot i no posar un euro, els hi dirà , i controlarà, qui té dret i qui no en té dret a rebre les atencions sanitàries que han de prestar les comunitats Autònomes.

Als que han redactat aquest Real Decret Llei, se’ls hi nota que el seu model no és el dels drets de ciutadania garantits per la Constitució, sinó el model del Instituto Nacional de Previsión del període anterior, se’ls hi nota que això de les Comunitats Autònomes per ells es un destorb i que frisen per tornar al model de les delegacions provincials del Ministerio.

Aquest canvis no es justifiquen per motius econòmics, són el resultat decisions polítiques per retallar drets a les persones i competències a les Autonomies.

Per això sobta tant que el Govern de Catalunya trigui tant en atendre la demanda de la resta de l’arc parlamentari d’esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) per portar davant del Tribunal Constitucional aquest nova agressió a un drets personal i col•lectius que tant ens va costar assolir.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Incerteses i crisi

Aspecte de la manifestació de Barcelona a la via Laietana. JOAN CORTADELLAS

La continuïtat en la destrucció d'ocupació i la seva conseqüència més evident, l'atur, que a Espanya ja afecta més de 5,6 milions de persones, com a resultat de la segona recessió en què entra la nostra economia des del 2008, han estat els factors predominants que han envoltat aquest Primer de Maig. Però no han estat els únics.

La manera d'abordar la sortida de la crisi ha estat l'altre factor. Una divergència que en bona part es resumeix en dos plantejaments: d'una banda, les tesis dels favorables a l'adopció de polítiques de reactivació econòmica, adreçades a la creació d'ocupació, entre els quals hi ha els sindicats; de l'altra banda, les tesis defensades pels que advoquen per la continuïtat, o l'aprofundiment, de les polítiques d'austeritat i equilibri pressupostari iniciades el maig del 2010, ara ja fa dos anys.

Millorar la competitivitat del nostre teixit productiu és una finalitat compartida per les organitzacions empresarials i sindicals majoritàries amb l'objectiu d'afavorir la creació sostinguda i sostenible d'ocupació, com demostra que el mes de gener passat firmessin dos acords: un sobre flexibilitat interna i negociada a les empreses i l'altre sobre moderació salarial per als propers tres anys, que portava implícita la moderació salarial practicada en els anys de la crisi.

Amb tot, l'existència d'aquest consens social no va impedir que el Govern central decretés una reforma que desequilibrava les relacions laborals atorgant més capacitat per poder modificar de manera unilateral les condicions de treball a la part empresarial, reduint els costos de l'acomiadament i afeblint la negociació col•lectiva.

A aquest fet tan important, que no ajuda gens a construir un clima procliu al diàleg i l'entesa, s'hi ha d'afegir un projecte de pressupostos per a enguany molt restrictiu, amb una addenda que retalla prestacions en salut i educació per valor de 10.000 milions d'euros, fruit de les pressions europees, i l'increment de fórmules de copagament tant en les prestacions farmacèutiques com en els serveis sanitaris per a les persones més malaltes o que disposin de menys recursos. A la pràctica, això suposa la pèrdua de drets universals de ciutadania que amb gran esforç s'havien construït els últims 35 anys de sistema democràtic, i que retornem a la situació de prestacions contributives que teníem durant el règim franquista.

El problema bàsic és que malgrat tots aquests sacrificis imposats (retallades de prestacions i rebaixes de drets laborals i socials), les perspectives pel que fa a la creació d'ocupació continuen sense ser gens positives. El Govern que encapçala Mariano Rajoy ja ha avançat que fins d'aquí dos anys no començarà la creació d'ocupació neta suficient per començar a fer baixar les insuportables taxes d'atur actuals. Això és així perquè es continua insistint en una anàlisi errònia.

El problema no ha estat el dèficit fiscal -Espanya tenia superàvit- o l'excés d'endeutament públic -complíem els objectius de Maastricht-, sinó una crisi del sistema bancari que va finançar amb recursos externs i sense cap cura ni prevenció la dimensió especulativa del sector immobiliari, la feblesa d'un teixit econòmic basat en la producció de béns i serveis de poc valor afegit, i condicions laborals precàries.

Aquest Primer de Maig, igual que les mobilitzacions al voltant de la vaga del 29 de març passat contra la reforma laboral, té la virtualitat de reflectir l'important suport que tenen les posicions d'oposició sindical i social a una manera determinada de fer les coses.

Ara bé, per construir l'alternativa això resulta insuficient. Cal reprendre tan ràpidament com sigui possible un camí de creixement econòmic, única garantia per a la creació d'ocupació, l'estabilitat pressupostària i la restitució de drets socials. I per això seria bo que s'atenguessin les demandes de substitució de les actuals polítiques d'austeritat per equilibrades polítiques de reformes estructurals, foment econòmic i protecció de drets socials. En cas contrari, s'allargaran els temps d' incerteses i crisi.

Article publicat al Periodico el 2 de Maig de 2012

Sobre la reforma laboral: Cap a quin model anem?

La primera cosa que caldrà dir és que aquesta reforma laboral, com qualsevol de les altres que s’han fet, no crearà ocupació. I és bo que es digui, per no generar falses il•lusions ni, amb el seu esvaïment, grans desil•lusions.

La realitat és molt tossuda, i per molt que alguns s’esforcin a repetir-ho, ni les relacions laborals van ser les responsables de la creació dels milers de llocs de treball que ens van permetre arribar a la plena ocupació (5% d’atur) fa només 5 anys, ni ho són de la desfeta laboral actual que ens fa acostar-nos al 20% d’atur.

Allò que sempre (abans i ara) ha creat, o destruït, ocupació és l’existència, o no, d’una activitat econòmica basada en un negoci rendible o en la satisfacció d’una necessitat social, tot i que en aquest cas és prescindible la generació de beneficis privats. Per això, el President del Govern Mariano Rajoy pot anunciar d’antuvi que aquest any, tot i la reforma laboral, l’atur creixerà sense massa risc a equivocar-se. Ell sap que amb les previsions pel 2012 que situen un altre cop a l’economia espanyola en recessió no pot haver creació d’ocupació.

El desenvolupament de forma concertada a tota Europa, de polítiques d’estímul a l’activitat productiva que superin aquesta equivocada i obssesiva recepta d’excés d’austeritat, l’èxit d’una reforma financera i el retorn a la circulació del crèdit necessari per a finançar inversions productives i compres no especulatives, tenen molt més a veure amb la creació d’ocupació que la reforma laboral.

No obstant, el fet que el model de relacions laborals no creï ocupació, no és sinònim de neutralitat en relació a la mateixa. Tot el contrari, cal un sistema de relacions laborals que s’ajusti a les necessitats del model producció i competitivitat pel qual s’opti.

Aquesta reforma és molt adient si és vol potenciar un model que fonamenti la seva flexibilitat en els canvis de treball, sistema emprat per les economies productores de bens i serveis d’alta rotació i baixa qualitat i preu, on els treballadors son fàcilment intercanviables .

Per contra  aquesta reforma perd la seva idoneïtat si s’aposta per un sistema de estabilitat flexible, és a dir de canvis en el treball, perquè allò que es produeix necessita, per competir internacionalment, la incorporació d’una inversió en capital fix, de coneixement i innovació en productes i processos i una gestió d’un recursos més formats i de més difícil substitució i en conseqüência d'una capacitat d'adapta-se compatible amb la estabilitat que garanteixi les inversions que es facin en les persones i en els mitjans.

El tronc central de la reforma cal trobar-lo en el reforçament de l’autoritat unilateral de l’empresari com a mecanisme d’obtenir la flexibilitat que les empreses necessiten. Això es pretèn aconseguir atorgant-li l’ultima decisió en cas de discrepància sobre aspectes com: l’organització de jornada de treball; la mobilitat funcional; la mobilitat geogràfica; la modificació de la quantia dels salaris; o fins i tot l’acomiadament col•lectiu. Tots aquest canvis, si no son acceptats, condueixen a la pèrdua del treball amb 20 dies d’indemnització per any de servei. Aquesta opció pot semblar que resulta molt executiva, ràpida i practica, és la del "ordeno y mando", però té com a contrapunt que ens allunya i distancia de la flexibilitat estable i negociada. Perquè avantposa la unilateralitat al dialeg.

La flexibilitat atorgada per la reforma trenca amb el paradigma sobre el qual es sustentaven les relacions laborals des dels 80, on empresaris i treballadors negociaven, dintre d’uns paràmetres establerts, per resoldre els conflictes d’interessos que sorgien entre ells al si de les empreses i si no arribaven a un acord, un tercer decidia (ja fos un jutge o l’administració).

Donada la nostra tradició i composició empresarial, previsiblement, això anirà en detriment de la negociació entre les parts provocant d'una banda la judicialització dels conflictes, sobre tot en situacions de feblesa laboral o de crisi econòmica, i de l'atra, l’ increment de la conflictivitat laboral per compensar el creixement del poder de decisió empresarial.

Aquesta dinàmica i la devaluació de la negociació centralitzada pot comportar el desitjat -per alguns - objectiu  de provocar l’afebliment dels interlocutors socials (patronals i sindicats) que fins ara han racionalitzat la gestió dels conflictes laborals intercanviant previsibilitat econòmica per tranquil•litat social.

Es corre el risc que amb la  pèrdua d’autoritat sindical, o potser per evitar-la, s’obri el camí cap a unes relacions laborals més duals. D’una banda creixeran les pràctiques corporatives (tipus pilots d’avió o controladors) per part de qui tingui força per obtenir més o generar més conflictes, sense tenir en compte la situació global d’ altres treballadors o del perjudici col•lectiu i de l’altra banda, on les dificultats o la manca de força siguin superiors, es produirà un empitjorament excessiu de les condicions laborals.

Durant el tràmit parlamentari encara hi ha possibilitats que aquesta reforma laboral s’acabi reequilibrant. Per fer-ho hauria d’assumir l’orientació que es desprenia dels últims acords que autònomament havien assolit els agents socials, tant a Catalunya com a Espanya, i que constituïa una forma negociada de fomentar la flexibilitat interna, en el si de la empresa.

Amb això s’evitaria que aquesta reforma es transformi en una ruptura laboral.

L'ocupació és la solució

El dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

L'arrel dels desequilibris dels pressupostos públics cal trobar-la en el descens de l'activitat econòmica i no en l'existència d'un sector públic sobredimensionat. Només cal comparar-ho amb la mitjana europea per adonar-se que l’actual dotació d’infraestructures públiques o el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar encara no ha assolit aquest nivell, tot i els indubtables avenços que s’han produït, tant a Catalunya com a Espanya.

Aquests i no altres (infraestructures i Estat del Benestar) han estat els últims anys els grans factors de la despesa pública que - com ja deia en el meu post anterior - ni produïen dèficit, és més hi havia superàvit, ni generaven un nivell d’endeutament excessiu, perquè l’activitat econòmica i l’ocupació associada a ella feien que la recaptació fiscal fos suficient. I això amb una pressió fiscal més feble, també en termes relatius europeus.

L’escreix d’activitat econòmica que aportava el sector immobiliari permetia l’aparent paradoxa d’una baixa pressió fiscal amb una alta recaptació. Tant que permetia al mateix temps: tenir superàvit, desprès d’incrementar les politiques socials (xec bebè, increment pensions mínimes, llei dependència...), incrementar les inversions en infraestructures, amortitzar deute pública i, fins i tot, realitzar alguna rebaixa d’impostos.

No obstant, el taló de Aquil•les d’aquest “model” de creixement econòmic era: d’una banda el manteniment d’una activitat poc competitiva a nivell exterior, basada en productes i processos de poc valor afegit, la qual cosa desequilibrava la nostra balança comercial ja de per si desequilibrada donada la nostra dependència energètica, i d’altra banda que el finançament de la part especulativa de l’activitat immobiliària no es va realitzar amb recursos interns sinó que estava propiciada i finançada per l’arriba de generosos fluxos de capitals privats europeus i internacionals, canalitzats mitjançant unes no menys generoses entitats financeres espanyoles. Així mentre el govern estalviava i es desendeutava, el sector privat (entitats financeres, empreses i famílies) gastava i es sobreendeutava.

Quan el sector financer internacional entra en crisi, la translació d’aquest endeutament privat es vehicula cap el sector públic. Via avals, primer, el FROB desprès i el rescat de les entitats fallides actualment, a fi efecte d’evitar el col•lapse dels sistema financer, però sense poder evitar el del sistema creditici. Es a dir, estem salvant les institucions, però no la seva funció social i econòmica, vehicular el crèdit i a més sense exigir responsabilitats a les persones o institucions responsables .

Aquestes actuacions més el increment de la necessitats derivades de la crisis econòmica i el descens de la recaptació fiscal fruit de la menor activitat econòmica són el que generen l’aparició d’un potent dèficit. Vistes així les coses no costa tant entendre que el dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

Malgrat això, el dèficit públic es presentant com el fonamental responsable de la crisi i la lluita contra ell com l'únic mecanisme per superar-la. La realitat és molt diferent a aquest discurs.

Després del primer exercici complet en el qual s'han aplicat les polítiques de ajust, sense els necessaris contrapesos destinats a la reactivació econòmica, el resultat és una nova recessió.

Si fins al maig de 2010 amb una política que combinada rigor pressupostari i mesures d'estímul s'apuntava un lleugeríssim repunt en la creació d'ocupació, veritable indicador de la superació de la crisi, desprès amb la política d'austeritat pressupostària, excessivament dràstica i ràpida, propiciada a Europa ha comportat més destrucció d'ocupació i més creació de atur que l'any anterior.

Sense creació d'ocupació no hi ha consolidació fiscal possible. Apujar els impostos pot ser necessari, però no és suficient. Avui, per crear ocupació cal recuperar la circulació del crèdit i les mesures d'estímul. I aquí està el problema, no es veuen i les que es coneixen o s’anuncien no apunten en una aquesta direcció.

Afavorir la competitivitat en base a salaris baixos, congelant el SMI, en lloc d'afavorir la I+D+i, que veu retallada la seva inversió, o afavorir la rebaixa dels cost de l'acomiadament en lloc de promocionar la flexibilitat interna, no és la manera per sortir de la crisi, sinó per reviure el que ens ha portat fins aquí.

I per què no el IRPF?

Vagi pel davant que el conjunt de les administracions públiques espanyoles no ho eren malgastadores. No és cert que “estiressin més el braç que la màniga”.
  Abans de la crisi tenien superàvit – gastaven menys del que ingressaven - i estaven poc endeutades, fins i tot ara ho continuen estant. A més a més, tampoc el sector públic finança “luxes asiàtics”; el nostre nivell de despesa pública és més baixa que la mitjana europea, en especial la destinada a atendre necessitats socials.

Ara bé, dissortadament, haver estat correcte en la gestió de seves finances no les ha immunitza de les conseqüències de la crisi financera. L’onada produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària els hi impactat de ple.

És la caiguda dels ingressos i no el excés de despesa l’origen d’un dèficit públic que mentre es reactiva l’economia s’ha de finançar per “arribar a fi de mes”, es a dir, s’han de demanar prestats els diners per quadrar els comptes públics, i ens els han de deixar.

Vet a aquí, que la nostra manera de poder ser independents d’aquests que ens els deixen i ens imposen dures condicions, es quadrar-les.

La qüestió no es si quadrem, o no, els comptes, sinó com els quadrem.

Si ho fem millorant la gestió, retallant despeses o incrementant els ingressos o les tres coses alhora. I aquí és on entre en joc la política, es a dir, la gestió de la cosa pública, perquè no hi ha una única manera de fer-ho. Les decisions no són neutres, ni innocents, darrera de cadascuna hi ha una ideologia econòmica, social i política.

Fins ara, a Catalunya les mesures per quadrar els comptes s’han orientat a retallar prestacions bàsiques i, fins i tot, a condonar impostos (successions), en aplicació d’aquell pensament que sosté que si las persones amb més recursos tenen més diners invertiran i crearan ocupació.. Quan s’ha comprovat era insuficient o inadequat – perquè pot deprimir encara més l’economia – s’ha obert la via a quadrar els comptes recaptant més impostos.

Ara s’opta per crear taxes sobre receptes, que penalitzen a les persones amb malalties i encara més a aquelles amb menys ingressos, pujades en el transport o les previsibles pujades del IVA, per què no s’insisteix en pujar l’IRPF, com ja ho va fer el govern de Catalunya l’any 2010?

Un increment d’aquest impost directe te l’avantatge que s’aplica sobre aquelles persones que tenen ingressos i en una proporció creixent sobre els mateixos. És doncs una forma més equitativa i solidaria de repartir els esforços entre tothom. I a més de fàcil gestió i recaptació.

Per si això fos poc, amb això iniciaríem el camí per situar-nos en la nivell de contribució que tenen altres països de la UE i quan arribi la recuperació econòmica  i no sols recuperarem l’equilibri fiscal, sinó també disposarem d’un major nivell d’ingressos per finançar els dèficits de serveis públics que encara tenim. Desestimar aquesta opció no és sinó una opció ideològica que distribueix de forma injusta els costos de la crisi sobre les persones més dèbils, contribueix a l’afebliment del Estat del Benestar i amb ell de la cohesió social.

Publicat a Fet a Sant Feliu

Mega rics solidaris

Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.