Incendiant les passions amb l’aigua

L'aigua és incolora, inodora i insípida, però la seva propietat més destacable és la d'incendiar passions. Faríem bé si ningú les alimentes. Al llarg de la història, l’aigua ha estat, i encara és, l'origen de moltes confrontacions i guerres, a tot el món, i també aquí.

Malgrat que cobrir les necessitats bàsiques, l'aigua de boca, no sol és una obligació bíblica - donar de beure a l'assedegat - sinó un dret social i per extensió, polític, en nomenar la possibilitat que falti, o sigui racionada, tot es tensa, la irracionalitat creix i l'egoisme i la insolidaritat s’incrementen, tant entre els que la tenen, com els que no.

Avui, les reserves hídriques estan gairebé al mínim.

L'avenç de la dita “nova cultura de l'aigua”, basada en altres factors en l'estalvi i la reutilització, és útil, alhora que insuficient. No pot compensar la falta de pluges, però serveix per allunyar el moment de les restriccions.

Per això, totes les obres són necessàries. Les conjunturals i les estructurals. Les grans i les petites. Les noves infraestructures de transport en alta, la interconnexió de les xarxes de subministrament i la recuperació de pous i canals. La contraposició, entre unes i altres, que fa CiU es equivocada, per falsa. No hi ha una solució, hi ha solucions. El transvasament del Roine, per ser-ne una solució ja tindria que estar fet, o fent-se. Però com els que, ara, l’exigeixen no el van fer, ni el van programar, no arribaria a temps. Però el que és més important, en cap cas seria LA solució.

Si, com sembla previsible, continua la sequera totes les obres efectuades i programades pel Govern seran imprescindibles, fins que el funcionament de les tres dessaladores (Tordera ampliada, El Prat i Cunit) garanteixin el subministrament el proper any. Aquestes són les obres estructurals que ja s’estan fent. Malgrat que no arribaran a temps.

Per això, també fan falta les actuacions urgents i temporals. Com la portada d'aigua en vaixell des de la dessaladora d'Almeria, amb poc rebuig social, o com la captació puntual d'aigua del Segre, aquesta sí amb polèmica inclosa.

Mes enllà de la terminologia concreta de si és un transvasament, o no, el fonamental és que aquesta actuació es planteja com urgent i temporal. En aquest context, defensa CiU que, en cas de necessitat, se li negui l’aigua de boca a l’àrea metropolitana perquè s’ha captat del Segre? Si el transport de l’aigua captada del Segre es fes amb camions cisternes seria un transvasament?

La sequera no necessita un diluvi de desqualificacions, sinó d’una distribució racional i equilibrada d’un recurs escàs. El Govern ha d’aportar solucions i informació, i les aporta. Si convé donar més informació que la doni, si convé donar més seguretats que les doni.

Potser CiU, torni a pensar que contribuint al increment de tensions socials i territorials al voltant de l’aigua liderarà als “catalans emprenyats”. Aquells que el dia 9 de Març li van girar l’ esquena.

Crec que el més provable és que si no exerceix la responsabilitat, substituint la demagògia i el revengisme, per la pedagogia política també entre els seus, tornarà a fer visible la seva impotència i incapacitat per ser una alternativa política.

A tothom ens convé evitar la confrontació territorial (agro-ciutat) i ajudar a refredar les passions.

Generositat intel•ligent

El que està succeint després de les eleccions, explica el resultat de les mateixes i no a l’inrevés.

Es tendeix a considerar que les eleccions constitueixen una ruptura en la línia de continuïtat de les organitzacions polítiques que s'hi presenten, que les forces polítiques escolten el veredicte de les urnes i modifiquen la seva actuació, tenint-lo en consideració. Això no és així, gairebé mai.

El més habitual és respondre, al progrés o retrocés electoral, de la mateixa manera i amb la mateixa percepció global, que es tenia i mantenia uns dies abans de la confrontació electoral.

Per això, observant les respostes, les valoracions i les actuacions que comencen a donar, cadascuna d'elles, es poden entreveure les raons que les han conduït al seu resultat.

Mentre tothom només es preocupen del seu, el PSC es preocupa per tothom. No és generositat, és intel·ligència!. Després d'obtenir el suport de més de 1.600.000 persones, els socialistes hem començat a assumir la nostra responsabilitat com força majoritària de Catalunya i ràpidament ens hem aplicat a gestionar els interessos de la ciutadania, més que els del partit.

"Prioritzem transferències a ministeris", “volem encarar el tema del finançament” ha dit, en els mitjans de comunicació i en el Comitè Federal, el President José Montilla. Conscient que és per això pel que ens ha votat la gent i pel que ens jutjaran i també perquè si ho aconseguim el premi serà que continuar essent, per als ciutadans de Catalunya, la seva millor opció política per representar-los i defensar-los.

Al contrari, CiU, després de perdre 60.000 vots, proposa tancar-se a la seva casa gran del catalanisme i llança opas als votants d'una ERC que, buscant la independència, ha perdut més de 300.000 suports. La desorientació del nacionalisme català, és avui més gran que mai.

Uns i altres, a més de la seva inestabilitat interna, només estan oferint preocupar-se d'un imaginari que no és el de la majoria. Uns, els de dretes, volien vertebrar la mala maror, la decepció i la suposada emprenyada de la gent, sense adonar-se que amb actituds negatives no s’avança i que aquest estat d’ànim era més el seu que el de la gent. Els altres, els nacionalistes d’esquerres, s’han continuat creient que, com en el conte de la lletera, només podien que continuar pujant, sense adonar-se que el independentisme, rebatejat com a sobiranisme, només creix entre els més propers amb ells i la gent no està per aventures.

Al PPC li ha succeït el mateix, ha intentat posar damunt de la taula el que eren les seves preocupacions i percepcions negatives, esperant desanimar a la gent amb un discurs negatiu i negatori. Tot va malament i a tot deien que NO. Però no han aconseguit que les seves propostes siguin apreciades com a solucions i, amés a més, continuant essent vistos com un problema.

ICV-EUiA, ha descobert, ara, que el seu missatge no connecta amb els treballadors i les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, que el seu discurs forçadament escorat vers l’ecologisme i la crítica dels socialistes, presentant-nos com quelcom contrari al que som i representem, no connecta amb la gent.

L'intel·ligent fora ser generosos i preocupar-se pels problemes de tothom. Però, molt em temo, que continuaran pensant en els seus, que precisament això és el que els ha conduït fins on són.

Un primer balanç

Aquestes eleccions ens ensenyen que:

La sobirania retrocedeix. Aquí i a Euskadi. El PNB, EA i ERC les tres forces que han defensat amb més rotunditat una opció independentista, amb referèndum inclòs, han retrocedit. EA no ha obtingut ni representació. Si ERC analitza el seu resultat com una falta de dosi de la seva medecina que tot ho cura, la independència, i la incrementa, acabarà intoxicada.

El nacionalisme moderat s'han mantingut o ha pujat, és el cas de CiU, BNG o Nafarroa Bai. No obstant això, allò de CiU és especial. El seu missatge electoral, el verbalitzat i personificat per Duran Lleida, ha estat moderat, des de la perspectiva nacionalista, però la coalició la condueixen els soberanistes com Felip Puig o Oriol Pujol. Ha d'aclarir que seran de majors.

Al PP les seves grans batalles no li han funcionat. Amb les seves dures posicions sobre el transvasament, la lluita antiterrorista i la reforma dels estatuts territorial, han aconseguit que el socialisme pugi a Aragó, Euskadi i Catalunya, d'una manera tan potent que ultrapassa els rèdits obtinguts a València i Múrcia.

Al PSOE el discurs de Bono tampoc no li ha servit. A l'altiplà, l'únic que ha canviat és Madrid, que ha vist com creixia el PP. La distància entre socialistes i populars s'ha mantingut intacta en les dues Castelles, Extremadura, Galícia, Cantàbria i La Rioja, ja que el diputat que s'elegeix de menys a Castella-Lleó i que perd el PP, és el que s'elegeix de més a Castella-la Manxa i que el guanya el PP.

En conclusió, no és l'hora de més dosi de crispació o nacionalisme, sinó de propostes en positiu, d’ajustar-se al terreny i oferir propostes a la societat per acompanyar-la en els seus canvis i aspiracions. Es continuaran equivocant, i continuaran perdent, aquells que no entenguin el missatge d'aquestes eleccions.

Estratègia equivocada

Cal reconèixer-ho, Mariano Rajoy tenia molt difícil guanyar el debat. Potser per això el va perdre.

Havia d'elegir entre remuntar els debats, les enquestes, les "ficades de pota" d'alguns companys de campanya, com Ana Mato amb els nens andalusos, Arias Cañete amb els cambrers, Manuel Pizarro amb l'Andalusia dels subsidis o els empresaris gironins gorrers o assestar-li un definitiu cop dialèctic a José Luis Rodriguez Zapatero.

Per al primer supòsit, el de remuntar la seva mala situació, havia de passar de la confrontació a la proposició i de la crítica a la rèplica de les propostes que l’hi feia José Luis Rodriguez Zapatero. I al mateix temps, oferir una actitud i una imatge de governant centrat, junt a un model de societat i un estil constructiu. Podia ser ferm sí, però no agre.

Per al segon supòsit, el d’intentar deixar KO al contrari, s'havia de mantenir en la línia desenvolupada durant tota la legislatura, que tant èxit li ha donat a l'hora de mantenir tens i cohesionat al seu electorat, però que no li ha permès guanyar l'espai central que li fa falta per guanyar. I va optar per aquest.

Va considerar que no havia de canviar d'estratègia i es va equivocar.

D'aquest segon debat, s'esperava una contraposició de propostes i ell solet es va embardissar en els mateixos temes: control de la immigració, guerra de l'Iraq, ETA, la persecució del castellà a Catalunya. Amb aquest discurs no pot avançar un país, i la gent ho sap. A més a més, no va aconseguir fixar propostes en positiu, perquè el seu propi soroll, la seva agressivitat, les va ofegar.

La seva diferència amb el President del Govern és que, aquest, empatant, guanyava. Fent propostes i esperant el debat sobre elles, tènia suficient. I, a més a més, es va trobar amb el regal dels estrategs del PP, que van repetir, una altra vegada, els temes de la legislatura sense adonar-se que el desgast estava ja descomptat.

Diuen que els debats no decideixen les eleccions, però Mariano Rajoy amb el debat d’ahir ha perdut una altra oportunitat més per guanyar-les.

Perdre als punts

Va ser un debat agre i dur, com la legislatura. I com en ella, cap dels contendents ha quedat noquejat. Es va resoldre als punts. El va guanyar Zapatero i el va perdre, Rajoy.

Desenvolupament i resultat del debat han estat congruents. El debat va versar més sobre el que ha succeït en aquests quatre anys que sobre el que es proposa per als pròxims. I el resultat va ser el mateix que assenyalen les enquestes. Els socialistes avancem als populars, però sense que la situació estigui encara resolta, no ens podem adormir, o confiar.

Tan Zapatero com Rajoy van buscar, i van aconseguir, connectar amb els seus electorats respectius, ambdós cercaven mobilitzar-los. Però les formes de fer-ho van ser molt diferents.

Evidentment, aquesta és una estratègia molt útil i necessària per nosaltres els socialistes, ja que busquem mobilitzar als votants progressistes que, fins ara, semblen una mica menys motivats, però sobretot amb risc de dispersar-se entre diferents expressions polítiques.

Ara bé tinc seriosos dubtes que insistir en allò que han estant fent i dient durant aquest quatre anys, fos el més útil per als interessos del Partit Popular, perquè els seus seguidors estan ja molt mobilitzats.

L'estratègia desenvolupada per Rajoy tenia un objectiu, “guanyar-se a los Federicos”, com a dit Eduardo Sotillos, als sectors més radicals dels seu electorat. Aquells que contínuament li demanen “canya als socialistes”.

Però també tenia un risc, que s’ha materialitzat. Aquesta práctica tensa a l'electorat de Zapatero. Cosa que és el que aquest anava buscant i que sembla estar aconseguint. I això, sense tenir que oferir una imatge radicalitzada, sinó tot el contrari en contraposició amb Rajoy.

La contundència esgrimida només li hauria servit si hagués aconseguit un KO. Com no ha estat així, el que ha produït és l'activació dels adversaris. És el risc de les apostes molt altes, sinó ganes, perds.

Al temps, amb aquesta actitud tampoc no es veu recompensat amb l'aproximació de les persones més moderades, més aviat al contrari. I les necessita per pujar electoralment i compensar el dèficit de capacitat de pactes postelectorals.

La pròxima setmana hi haurà un altre debat. Podria ser diferent, més de contraposició de projectes i propostes que de confrontació de balanços.

Perquè sigui així, serà necessari que rectifiquin i es donin compte que continuar amb l’estratègia de la crispació no els ha estat, ni els hi serà útil. No sembla, que pugui o que li deixin fer-ho. Per la qual cosa resulta més probable que assistim a la repetició del intent de Rajoy per guanyar per KO, i torni a perdre als punts.

Projecte de llei de seguretat industrial (debat de totalitat)

Intervenció al Ple del 20/02/2008.

Sr. Josep Maria Rañé i Blasco

Gràcies, senyor president. Senyor conseller, senyor secretari d´Indústria, senyor subdirector general de Seguretat Industrial –senyor Roig–, senyores i senyors diputats.

Dues petites precisions només abans de començar, perquè no vull entrar en aquesta polèmica. Si ho fem en termes de vots, no sempre han estat la primera força –si ho fem en termes de vots, no sempre–, i la segona, sàpiguen que aquesta llei, de l´anterior Govern i aquest, l´hem explicat, justificat i avalat sense establir cap relació amb la gestió anterior. Per tant, "excusatio no petita, accusatio manifesta". (Veus de fons.) D´acord. Entrem en aquest tema.
Finalment, un altre cop arriba la tramitació de la Llei de seguretat industrial. Aquesta és una llei amb una aparença aspra i feixuga; molta gent diu que és molt tècnica, i és cert. Però, malgrat aquestes característiques, això no impedeix, sinó més aviat tot el contrari, que sigui una llei altament important per a les persones, de les quals moltes vegades, en aquests debats, ens oblidem; posem més per davant els concessionaris, els operadors, que no pas l´objecte d´aquesta llei, que és la seguretat de les persones i les instal.lacions.
Del correcte funcionament del model de gestió de la seguretat industrial que establim en depèn que siguin segures activitats que ara no hi parem compte, perquè s´han transformat en habituals. I és bo que sigui així; és bo que no hàgim de viure obsessionats per la seguretat, sinó que ens sentim i ens sapiguem segurs, raonablement segurs, evidentment, ja que tots coincidirem que la seguretat total és un objectiu a assolir però que no existeix. Necessitem poder viure sense tenir el dubte que qualsevol de les coses que succeeixen al nostre voltant, que succeeixen o que es mouen al nostre voltant, són un perill greu per a la nostra vida, per a la nostra seguretat.Necessitem que hi hagi un seguit de normes que previnguin i mitiguin els riscos que ens envolten; normes i codis de seguretat que molts d´ells tenen, com ha dit el conseller, una dimensió internacional, que acumulen i sintetitzen el coneixement sobre la prevenció, que dissortadament ha estat en molts casos el resultat de l´observació dels problemes que s´havien succeït quan no s´havien pres anteriorment.
Per exemple, i ho ha dit el conseller, les normes Seveso I i II, sobre seguretat de les instal.lacions químiques, estan batejades amb el nom de la ciutat italiana que l´any 76 va patir una fuita a la planta de Roche que va afectar 35.000 persones residents a Seveso, Meda, Cesano Maderno i Desio, va produir 447 casos de cremades químiques agudes, 193 casos de cloracné, i va contaminar amb dioxines 1.810 hectàrees de terreny.
No és d´estranyar, i ho entendran perfectament, que aquesta llei també vetlli per la coexistència dels diversos usos del territori, no sigui que aquesta coexistència, si no la regulem, si no l´establim, si no posem normes i condicions, es constitueixi en un problema potencialment perillós per a la salut. Són aquests aspectes de la seguretat industrial que convé tenir presents i que té presents aquesta llei.
Però no solament convé tenir presents les activitats que es desenvolupen a l´interior de les empreses o els seus productes, sinó també algunes altres activitats que es produeixen en el sector serveis –valgui per exemple l´ús de materials radioactius amb finalitats curatives, relacionades amb la salut–, o, evidentment, activitats que també fem els particulars.
Així, doncs, aquesta no és una llei industrial ni industrialista; és una llei amb una forta incidència sobre la vida normal de les persones: activitats habituals i normals,com ara pujar un ascensor, fer funcionar estufes o cuines de gas, calderes o calefactors, gaudir d´una calefacció i refrigeració, d´instal.lacions, circular amb automòbil, connectar i fer servir aparells elèctrics, perquè siguin segures, necessiten l´existència de normes específiques i del seu compliment.
No hi ha perill de sobrelegislació; hem de vetllar per la seguretat, i això requereix normes i el compliment de les normes, i aquesta llei el que pretén és buscar quadrar aquest cercle. Necessitem normes, sí, encara que, com no pot ser d´una altra manera, la gran majoria no seran dictades des de Catalunya, encara que n´hi haurà algunes que també tindran un pes important; valgui per exemple el reglament tècnic de gestió de la baixa tensió. I això és bo, que no totes estiguin aquí, fetes des d´aquí. Si ho poguéssim rebaixar, si tinguéssim aquesta capacitat, si totes ho fossin, es podrien produir dos fenòmens negatius: un, rebaixar en excés les exigències de seguretat, practicant un dúmping que afavoriria l´increment de beneficis empresarials i que ho pagaríem amb accidents, o, per contra, afegiríem condicions addicionals que minvarien la competitivitat de les nostres empreses. Per tant, l´equilibri d´aquestes normatives és evident.
Aquesta llei, doncs, el que planteja també és tenir que la seguretat a Catalunya es farà i hi haurà un sistema públic que farà que les empreses i particulars compleixin les normes. Això és el que defineix aquesta llei, la forma com organitzem la seguretat industrial per fer del nostre un país més segur. Amb aquesta llei es fa un pas endavant en la superació de la provisionalitat i del duopoli existent al nostre sistema de control de la seguretat; duopoli a què s´ha arribat a Catalunya quan després d´externalitzar la inspecció –no ens n´oblidem, les concessions no era un règim de funcionament, era un procés d´externalització de la inspecció del poder públic, de privatitzar aquesta situació–, després d´externalitzar la funció inspectora en matèria de seguretat industrial i de la inspecció tècnica de vehicles però que no es va modificar quan es va liberalitzar el mercat de la seguretat; provisionalitat perquè es van prorrogar les concessions sense modificar el sistema de seguretat industrial més enllà de la durada d´aquestes.
Aquesta és una llei que transita d´un model intervencionista de la concessió administrativa al de la regulació condicionada, que ofereix l´increment de la competència entre operadors i d´un reforç del paper de l´autoritat de la seguretat industrial del Govern; una llei que aprofita i respecta allò que el sector privat ha generat i que ha demostrat una qualitat, però que al mateix temps vetlla perquè l´increment de la competència no faci malbé la qualitat. És cert que eren possibles altres models, sí. Amb les competències que tenim, amb la sentència del Tribunal Constitucional, podíem fer altres models, però hem triat aquest perquè considerem que és el més adient. Podíem tornar una altra vegada a un règim de concessió, podíem fer-ho, però evidentment aquest tenia els problemes que hem plantejat. Podíem també anar a un model lliberal, d´autorització i un lax control.

Hem optat, amb aquesta llei, per un sistema diferent, una autorització condicionada i un control per part dels poders públics sobre la qualitat dels operadors en el mercat de la seguretat; un mercat en el qual han d´intervenir els poders públics per dues raons fonamentals: primer, perquè es tracta de preservar un valor, la seguretat, la seguretat de les persones que li ho exigeixen als poders públics, i també per la mateixa imperfecció del mercat de la seguretat. L´activitat econòmica al voltant de la seguretat surt d´una imposició, d´unes normes per garantir-la; no és fruit de la satisfacció d´una demanda, d´una necessitat per part de l´usuari i el consumidor. Aquests dos elements justifiquen que hi hagi un control addicional d´aquests elements.
De la primera raó, de la mateixa seguretat, es deriva la necessitat de reforçar i modernitzar el paper de la Generalitat de Catalunya. Aquí rau la raó d´ésser de l´Agència Catalana de Seguretat Industrial, que reprèn, recupera, per a l´Administració les funcions que es van externalitzar quan es van fer les concessions, però que ni es van recuperar, ni es van reorganitzar en aquell moment, i que l´evolució legislativa va liberalitzar. No es privatitza, doncs, la gestió, sinó que el que fem és recuperar aspectes que es van privatitzar, i, en aquest tema, treballar-hi amb més eficiència.
La defensa d´un paper actiu, que no exclusiu, del Govern es basa en l´experiència viscuda en altres àmbits de la seguretat, on la liberalització sense control del mercat de seguretat ha conduït a un descens important de la mateixa seguretat, i, si no, vegin l´experiència en el tema de la salut i la sinistralitat laboral.
De la segona raó, la imperfecció del mercat de la seguretat, es deriva una fórmula d´autorització condicionada: en no ser un producte o un servei desitjat, sinó imposat, les regles del mercat no garanteixen aquesta competència. Molts clients cerquen proveïdor que els ofereixin, en un sistema normal, la satisfacció de les seves necessitats, aquí no; aquí es busca el preu més barat, i això va en contra de la qualitat. Per tant, la participació del Govern és altament necessària.
Amb aquestes circumstàncies entendran que nosaltres defensem amb claredat i amb fermesa aquest nou model de seguretat industrial, que té com a objectiu ordenar la seguretat a favor dels ciutadans d´aquest país i fer de Catalunya un país molt més segur.
Moltes gràcies.

Decisius. Sense definir-se, no

Per ser decisiu, cal definir-se.

No mullar-se, no definir-se, comporta situar-se al marge de les solucions, és a dir en el terreny de la inutilitat. Aquest és el risc que corre CiU en aquestes eleccions. Els agradi, o no, en les pròximes eleccions només hi ha dues opcions amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, i no són el mateix, ni molt menys.

Totes les enquestes coincideixen que encara "hi ha partit". Res no està decidit.

De fet mai no hi ha gens decidit en unes eleccions, fins que la gent no ha votat, però en aquestes encara menys que en d'altres.

I si bé les enquestes ens col·loquen als socialistes per davant dels populars, l'avantatge que reflecteixen és mínima i això, a més a més, amb un alt grau de persones que no han decideixo el sentit del seu vot.

Per això fa falta treballar per mobilitzar a totes les persones que poden donar suport al nostre projecte polític de transformació social, cívica i territorial d’Espanya.

En el nostre sistema electoral, no elegim directament la persona que presidirà el Govern d'Espanya, el de Catalunya, o el de la nostra ciutat. Escollim a les persones que després la designaran.

Si Artur Mas i els seus, i fins a fins i tot Josep Antoni Duran Lleida, no es decideixen, i mantenen la seva ambigüitat tàctica, corren el risc que els electors passin d'ells i optin per decidir directament. Perquè, per més que ho repeteixin, no és cert que els dos candidats amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, siguin i representin el mateix.

Exclusivament en l'improbable cas d'una majoria absoluta, la que fora, CiU i les altres opcions polítiques minoritàries (ERC i ICV), es veurien lliures de la seva obligació a decidir. No serà així, ells i la gent ho saben.

No ho tenen fàcil. Del PP els separa el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut i si afirmessin que pacten amb ells, s’enfonsarien a Catalunya. I del PSOE els separa la seva obsessió perquè sigui el president Zapatero qui els hi permetrà retornar al Govern de Catalunya. Però ja els hi ha dit que no, que no col·laborarà a portar-los fins ell, perquè això no es decideix allà, sinó aquí.

No s’adonen que només els hi queda l’opció de donar suport al PSOE?. Que la seva suposada possibilitat de no donar suport a Zapatero, de jugar a afeblir el Govern d’Espanya, de beneficar al PP, no és una opció per sobreviure?.

Oferir la imatge que estan esperant a veure qui arriba primer, si el PSOE o el PP, per a després pactar amb ell, els fa més prescindibles encara.

Si volen ser decisius i que el vot útil no se’ls endugui pel davant, han d'optar, han de decidir donar suport al PSOE.