Compromís per sortir-ne

Una recent enquesta assenyalava que el que més preocupa la gent són els efectes negatius que la crisi econòmica global té sobre la seva economia particular.

Per afrontar-los creuen que el seu govern, el que presideix José Montilla, i l'oposició, la d'Artur Mas, s'haurien de posar d'acord en cóm sortir de la crisi i fins i tot governar junts.

Això últim sembla molt difícil, per no dir impossible. Cap de les quatre forces polítiques implicades (PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA) no sembla disposades a fer-ho. No obstant, la col·laboració és possible i desitjable, encara que no suposi la formació d'un govern conjunt.

Articular aquesta col·laboració requereix: coincidència en les actuacions a emprendre; un clima polític en el que prevalgui per damunt de tot la solució dels problemes de la gent als interessos partidaris; i un consens equilibrat amb i entre els agents socials per gestionar els sacrificis i els canvis que conjunta i col·lectivament s'han de fer.

Anàvem bé, o almenys això semblava. En menys d'una setmana el President Montilla i Artur Mas havien explicitat les seves reflexions i les seves propostes, en dos actes públics. No eren les mateixes propostes, en alguns temes eren contraposades, en altres complementàries i en altres coincidents.

És lògic i fins i tot normal, són forces diferents. Però es complia el primer requisit per arribar assolir una entesa: constatar que malgrat no es diu el mateix hi ha espai per a que la negociació no suposi una imposició pura i dura sobre l’altre.

Semblava que CiU estava disposada a invertir en responsabilitat, que havia comprès la rendibilitat social, política i fins i tot partidària de posar els interessos de la gent per davant de l'efectisme i els interessos a curt termini de la seva força política, que abandonava l'estratègia de la radicalitat soberanista que disputa amb ERC per submergir-se en la lluita per la centralitat que avui representa el President i que arribar a acords amb el Govern no li és necessariament negatiu.

Però el tema ja s'ha torçat. D’una banda Artur Mas ha sortit dient que l'acord és: la seva proposta, si aquesta es la seva concepció d’una negociació, difícilment prosperarà un acord i, per un altra banda (o potser és la mateixa?) Felip Puig - sucursalitzant la política catalana - ha condicionant els acords aquí sobre economia a que Zapatero avali allà els seus interessos partidaris. Han cauteritzat les expectatives abans de que poguessin créixer!.

A tots - CiU inclosa - ens aniria millor si substituïssin el "contra pitjor, millor" i escoltessin allò que la gent els hi demana, que comprometin en la sortida de la crisi.

Direcció i sentit

La direcció i el sentit no són el mateix. Són les dues característiques que defineixen un moviment o desplaçament.

Malgrat no ser sinònims, habitualment quan parlem les confonem i les utilitzen indistintament i així diem anar en "direcció contrària", en comptes de "sentit contrari".

Per que no tot sigui tant conceptual, posaré un exemple. Les vies d’un tren són la direcció i el sentit és allò que defineix si estem en el tren correcte o ens allunyem del nostre destí.

El mateix succeeix amb les apel·lacions a un gran acord econòmic, social i polític per abordar la crisi; a la conveniència d’uns nous pactes de la Moncloa. Hi ha moltes i variades.

Totes elles coincideixen en assenyalar una mateixa direcció: “que hi hagi pacte”, però difereixen en el sentit de les reformes que ha de contenir.

Aquest és avui el principal obstacle a superar, el sentit del pacte. Perquè hi hagi pacte hi ha d'haver voluntat d'acordar, però perquè sigui útil ha d'anar en el sentit correcte.

Els pactes de la Moncloa van ser possibles i útils perquè no només hi havia consciència sinó també hi havia coincidència; coincidència en la seva necessitat, en els problemes a resoldre i en la forma d'afrontar-los.

Avui, encara no estem en aquest estadi. Hi ha consciència de la dimensió de la crisi i de la necessitat de la col·laboració de tots, però encara no hi ha coincidència total sobre què negociar i acordar.

Resulta esperançador que presidents tan diferents com el de la Generalitat, José Montilla o el del BBVA, Francisco González, coincideixin a proposar reformes orientades cap a un canvi del model productiu, que millori el que fem i com ho fem. Aquestes són la direcció i el sentit correctes.

Per assolir-les és imprescindible que, com va fer el President Montilla en la seva exposició a la Conferencia de la Caixa, es combinin adequadament les mesures immediates, conjunturals i pal·liatives de les necessitats de les persones i les empreses més afectades, amb la preparació i desenvolupament d’aquelles reformes estructurals que ens faran falta per sortir enfortits de la crisi.

Especialment il·lustratiu d’aquesta idea em sembla el tipus de reforma de les relacions laborals – que no del mercat de treball - que plantejava, desprès de rebutjar l’abaratiment de l’acomiadament com a recepta. Deia: “si hem de transitar cap a un model productiu de més valor afegit, haurem de convenir tots plegats que, amb el sistema de relacions laborals actual, més pensat per gestionar la força de treball que no pas el coneixement, no ens en sortirem”. Assenyala la direcció (reforma de relacions laborals), però fixa un sentit (acoblar-ho al nou model econòmic).

Això contrasta amb aquells que només es queden en la closca o els qui defensen mesures que no ens mourien d'on som. Uns, el primers, demanen uns nous pactes de la Moncloa, però son incapaços d’anar més enllà i concretar, els altres li treuen la pols a totes les velles reivindicacions i plantejaments que no han aconseguit fer reeixir durant anys.

Qui es creu que superarem els problemes d'una economia basada en l'especulació immobiliària, la mà d'obra barata, els productes i serveis de poc valor afegit i l'alt endeutament d'empreses i famílies mitjançant l'abaratiment de l'acomiadament, el pontatge al sistema financer, la desregulació sense control públic o la rebaixa d'impostos, com proposava el líder de l’oposició catalana, Artur Mas, fa un dies en una entrevista?

Sense una direcció i un sentit correctes no es donarà el pacte, que articuli l'esforç i el sacrifici col·lectiu necessari per sortir de la crisi.

Faci-m'ho com jo vull

Amb una mica més de maduresa i humilitat, per part seva, ens aniria millor, a tothom .

Haver causat molts dels problemes econòmics que vivim no sembla que sigui suficient per assumir-ne la responsabilitat sobre allò que s’ha fet. Més aviat al contrari!

Aquells que més mal han causat pel seu excés d'avarícia i exposició a riscos irracionals o per la seva falta d'escrúpols i responsabilitat són precisament els que més vociferen i exigeixen. Igual que els nens malcriats.

Ens trobem amb sectors financers que havent conduit el sistema bancari fins el llindar del penya-segat, ara exigeixen que els rescatem, que els donem diners públics, però sense control ni participació, refugiant-se en la pelegrina excusa que el sector públic és ineficient. I que això ho diguin els campions de la ineficiència, sense ruboritzar-se.

O veiem com consultors empresarials que van ser incapaces d'advertir els seus clients sobre pràctiques incorrectes o inadequades, ara clamen perquè es modifiquin sense acord les regles del joc: abaratint l'acomiadament improcedent o pretenen que no s’hagin de demostrar a l'administració o les persones afectades les causes per les quals perdran la seva feina. A més fan aquesta exigència en nom de la creació d’ocupació que ells han posat en perill.

Tot abans que reconèixer els seus errors i exigint que els l'arreglem com ells volen, que no és necessàriament com es necessita.

A tothom ens agrada que ens tractin com nens, que ens cuidin, que ens mimin, que ens protegeixin, que ens perdonin les entremaliadures i que els majors paguin els desperfectes que causem. Però amb actituds infantils, no superarem els problemes.

No només necessitem actuar com persones adultes, és a dir assumint amb humilitat les conseqüències dels nostres actes, sinó que s’ha de reflexionar sobre els errors comesos, determinar on volem anar, proposar-ne les actuacions urgents i les correccions a mig i llarg termini.

Aquesta ha d’esser la pauta de comportament que ha de prosperar. No aprofitarem per rectificar els errors si ens deixem portar per les impaciències i les impertinències d’aquells que ara, com abans, defensen que només hi ha pensament únic i correcte, el seu.

Si ens dediquem a atendre els seus “Faci-m'ho com jo vull”, deixarem de fer-ne el que s’ha de fer i a més continuarem malcriant-los.

Penélope

Com Penélope. Artur Mas actua com a Penélope.

No com la nostra Penélope, l'espanyola d’Alcobendas, que guanya un merescut Oscar per la seva capacitat i treball artístic i a més passeja internacionalment la imatge i el nom de Barcelona, ni com la Penélope de Joan Manuel Serrat que seia a l’estació a esperar un amor de joventut, sinó que actua com la mitològica Penélope, grega d’Ítaca i dona d'Ulisses, que cada nit desteixia el que havia teixit durant el dia, per no comprometre's.

En menys d'una setmana hem vist com Artur Mas teixia i desteixia la seva col·laboració amb el Govern de Catalunya per afrontar la crisi econòmica i els seus efectes sobre els quals conformem aquest país.

Què si no és declarar, sabent que no és acceptable per a la societat catalana i per a desconcert de propis i estranys, que la seva solució a la crisi passa per abaratir l'acomiadament, congelar els salaris, junt a un sorprenent plantejament de "pontejar el sistema financer", . Això sí, amb una concepció molt particular del que és fer-li el pont a la sistema financer, doncs ni suposa tornar a un sistema de permutes, ni a fer-ne una banca pública paral·lela, sinó és el “pontejament” que resultar de baixar les quotes de la Seguretat Social, posposar el pagament dels impostos i compartir els riscs de la banca, és a dir, compartir les pèrdues si n’hi ha.

Igual que el Quixot va confondre molins amb gegants, Artur Mas, com Penélope, confon qui li ofereixen un compromís sincer i anar plegats a favor de la gent amb aquells que busquen quedar-se amb “seu regne”, potser les seves obsessions i preocupacions no li permeten entendre que sortiria guanyant si es compromet.

Per això, poques hores després acceptar l'oferiment del President Montilla per cooperar i coordinar-se en la recerca de solucions als problemes de les persones, tal com aquest ja fa amb els agents socials, en ordenar i prioritzar les 25 accions de l'Acord Estratègic que més es necessiten, es va sentir en l’obligació de desteixir-lo tot i durant un acte electoral del PNB, es va dedicar a malparlar i desqualificar radicalment a qui li ha estès la mà així com tot el que es fa a Catalunya.

El problema d'Artur Mas és que, a diferència de Penélope, al poble de la seva Ítaca (Catalunya) li convé que teixeixi aliances, que es comprometi i col·labori en les solucions a la crisi, no que les desteixeixi i que vulgui significar-se fent propostes gastades i socialment regressives.

Hi ha algú més?

"Hi ha algú més?!", imprecava un escalador, penjat d'una paret vertical sense poder avançar ni retrocedir, després d'escoltar la veu d'un àngel que li aconsellava deixar-se anar i caure, doncs ell el recolliria abans que xoqués contra el terra.

El mateix em preguntava jo: "Hi ha algú més?!" després de llegir la intervenció Miguel Ángel Fernández Ordoñez, Governador de Banc d'Espanya, sobre les reformes estructurals, que havia de fer l'economia espanyola després de la crisi. L'única que va concretar va ser la reforma laboral i dins d'ella l'abaratiment dels costos de l'acomiadament.

Resulta preocupant, estrany i fins i tot sospitós que la màxima autoritat monetària, recepti reformes laborals com a sortida a una crisi financera i ni esmenti les solucions al perquè les entitats que estan sota la seva tutela no traslladen cap a empreses i particulars la liquiditat que la societat, a través del Govern, l'ha fet arribar.

De veritat creu que abaratir l'acomiadament és la poció màgica per guanyar competitivitat en la societat del coneixement?

La flexibilització de les relacions laborals, encara que no s’arribés a l’abaratiment de l’acomiadament, va ser una de les receptes aplicades amb èxit durant els 80 i els 90 per competir mitjançant costos barats i preus baixos. Allò que ens va servir per arribar fins aquí, no els que ens servirà per continuar avançant, perquè els reptes i les reformes per fer-los front han canviat.

Avui la nostra falta de competitivitat internacional té molt a veure amb l'aposta que s’ha vingut fent per la inversió especulativa en els sector immobiliari i financer en detriment de la inversió productiva per millorar el fem i el com ho fem, amb el baix increment de la investigació, el desenvolupament aplicat i la innovació a la producció de béns i serveis per afegir-ne més valor o amb l'escàs esforç per dotar a la mà d'obra de la formació necessària per adaptar-se als canvis.

Això no s'arregla amb un acomiadament més barat.

És més, possiblement aquesta reforma no comportaria més flexibilitat laboral (capacitat d’adaptar-se als canvis), sinó més ductilitat (capacitat de cedir davant de les decisions unilaterals). La gestió del coneixement no es pot fer amb les regles de la compra de la força de treball. Amb la precarietat o amb la inseguretat laboral podem aconseguir treballadors obedients, però no participatius, creatius i compromesos amb projectes empresarials complexos, que és el que ara en fa falta.

És per això que resulta tan extemporània i contraproduent la medicina d’en Mafo. Necessitem reflexió i propostes sobre les reformes que haurem de fer per sortir de la crisi, no manuals caducs.

No hi ha ningú més, per fer-ho?

Més Europa social

La forma d'abordar un problema no ha de contradir la seva solució.

Dissortadament és el que està succeint en aquests moments.

Aquells que ens han ficat en aquesta crisi global i globalitzada ara volen evitar que es construeixi una solució diferent a tot els que ens han estat venen i que està en l’origen del problema que patim.

Els valedors de la desregulació total i del mercat com a únic rector, els que han negat la validesa de normes i autoritats globals i democràtiques per governar el procés de globalització, els que han negat boicotejat la construcció de la ciutadania europea i de l'Europa social, els que han deixat als ciutadans desemparats, ara desqualifiquen l'actuació dels poders públics fent-los responsables del risc que creixi el proteccionisme nacional i amb ell perills econòmics i socials superiors.

És al revés, el risc seria no actuar o continuar per la mateixa senda que fins ara.

El proteccionisme econòmic nacional, no és una deriva inherent e inevitable de l'actuació dels poders públics sinó de la seva descoordinació. Una vegada més es demostraria que quan un problema global no té vies globals per abordar-lo, cada una de les parts tendeix a buscar-se la seva "solució local" i a les hores si poden créixer practiques proteccionistes.

La intervenció econòmica coordinada dels poders públics nacionals, amb els seus plans de rescat del sistema financer, de dinamització econòmica, de manteniment de la cobertura social no és l'actualització de l'autarquia econòmica i el proteccionisme autoritari en el social i polític, que va seguir la crisi del 29.

Així doncs avui no hi ha perill de repetir la historia, que reneixi el feixisme, però sí que creixi el populisme si no es generen solucions globals.

Els problemes socials d'aquesta globalització econòmica, es resoldran amb la globalització de les solucions i amb autoritats més globals i més democràtiques.

Per això necessitem més Europa i més social.

Deprimits.

Des de, en altre temps, rutilant i influent Cimera Mundial Econòmica (Fòrum Davos) ens arriben missatges impregnats de:

Desconcert, perquè el seu món financer-especulatiu s'ha enfonsat. La globalització que defensaven, basada en l'absència de regles i moltes vegades d'ètica empresarial, ha demostrat que serveis per què el mercat faci créixer l'economia de forma tan ràpida i potent com les contradiccions i els problemes socials i econòmics que acumula portant-nos cap el colapse.

Impotència, perquè no poden oferir ni idees, ni solucions i a més són incapaços de reconèixer els seus errors. El seu "liberalisme econòmic" els impedeix donar suport i veure com a positiva la intervenció dels poders públics quan actua al rescat dels problemes que han genrat, i fins i tot l'abominen, desqualificant-la com a proteccionisme.

Pessimisme ratllant el catastrofisme, perquè saben que sense polítiques públiques i concertades a nivell mundial la crisi serà més dura - com va succeir en el crack del 29 - però la seva "religió" li ho prohibeix. Per a ells, si no n'hi ha intervenció pública, malament! i si n'hi ha, pitjor!, i per això les previsions que fan són el pitjor del pitjor.

Preocupació, per les convulsions socials que la crisi pot originar. Potser per això han estat tan amatents als dirigents polítics de Rússia i la Xina, on el capitalisme continua creixent sota formes de fort autoritarisme i control social.

Depressió, perquè - com diu Miquel Roca - aquesta crisi possiblement acabarà amb el "seu" món, però no amb "el" món.

No hauríem de perdre el temps ocupant-nos-en, ni deixar que ens contagiïn els seus estats d'ànim. Suficients problemes ens han creat!

El que necessitem és el que allà no han fet durant anys: analitzar, proposar, promocionar i estructurar un model econòmic mundial productiu de béns i serveis, respectuós amb el planeta, les persones i els seus drets, no al revés. I això no ho faran aquest gurus.