Pàgines

dimecres, 18 de març de 2009

Direcció i sentit


La direcció i el sentit no són el mateix. Són les dues característiques que defineixen un moviment o desplaçament.

Malgrat no ser sinònims, habitualment quan parlem les confonem i les utilitzen indistintament i així diem anar en "direcció contrària", en comptes de "sentit contrari".

Per que no tot sigui tant conceptual, posaré un exemple. Les vies d’un tren són la direcció i el sentit és allò que defineix si estem en el tren correcte o ens allunyem del nostre destí.

El mateix succeeix amb les apel·lacions a un gran acord econòmic, social i polític per abordar la crisi; a la conveniència d’uns nous pactes de la Moncloa. Hi ha moltes i variades.

Totes elles coincideixen en assenyalar una mateixa direcció: “que hi hagi pacte”, però difereixen en el sentit de les reformes que ha de contenir.

Aquest és avui el principal obstacle a superar, el sentit del pacte. Perquè hi hagi pacte hi ha d'haver voluntat d'acordar, però perquè sigui útil ha d'anar en el sentit correcte.

Els pactes de la Moncloa van ser possibles i útils perquè no només hi havia consciència sinó també hi havia coincidència; coincidència en la seva necessitat, en els problemes a resoldre i en la forma d'afrontar-los.

Avui, encara no estem en aquest estadi. Hi ha consciència de la dimensió de la crisi i de la necessitat de la col·laboració de tots, però encara no hi ha coincidència total sobre què negociar i acordar.

Resulta esperançador que presidents tan diferents com el de la Generalitat, José Montilla o el del BBVA, Francisco González, coincideixin a proposar reformes orientades cap a un canvi del model productiu, que millori el que fem i com ho fem. Aquestes són la direcció i el sentit correctes.

Per assolir-les és imprescindible que, com va fer el President Montilla en la seva exposició a la Conferencia de la Caixa, es combinin adequadament les mesures immediates, conjunturals i pal·liatives de les necessitats de les persones i les empreses més afectades, amb la preparació i desenvolupament d’aquelles reformes estructurals que ens faran falta per sortir enfortits de la crisi.

Especialment il·lustratiu d’aquesta idea em sembla el tipus de reforma de les relacions laborals – que no del mercat de treball - que plantejava, desprès de rebutjar l’abaratiment de l’acomiadament com a recepta. Deia: si hem de transitar cap a un model productiu de més valor afegit, haurem de convenir tots plegats que, amb el sistema de relacions laborals actual, més pensat per gestionar la força de treball que no pas el coneixement, no ens en sortirem”. Assenyala la direcció (reforma de relacions laborals), però fixa un sentit (acoblar-ho al nou model econòmic).

Això contrasta amb aquells que només es queden en la closca o els qui defensen mesures que no ens mourien d'on som. Uns, el primers, demanen uns nous pactes de la Moncloa, però son incapaços d’anar més enllà i concretar, els altres li treuen la pols a totes les velles reivindicacions i plantejaments que no han aconseguit fer reeixir durant anys.

Qui es creu que superarem els problemes d'una economia basada en l'especulació immobiliària, la mà d'obra barata, els productes i serveis de poc valor afegit i l'alt endeutament d'empreses i famílies mitjançant l'abaratiment de l'acomiadament, el pontatge al sistema financer, la desregulació sense control públic o la rebaixa d'impostos, com proposava el líder de l’oposició catalana, Artur Mas, fa un dies en una entrevista?

Sense una direcció i un sentit correctes no es donarà el pacte, que articuli l'esforç i el sacrifici col·lectiu necessari per sortir de la crisi.

Cap comentari: