Pàgines

dimecres, 25 de març de 2009

Compromís per sortir-ne


Una recent enquesta assenyalava que el que més preocupa la gent són els efectes negatius que la crisi econòmica global té sobre la seva economia particular.

Per afrontar-los creuen que el seu govern, el que presideix José Montilla, i l'oposició, la d'Artur Mas, s'haurien de posar d'acord en cóm sortir de la crisi i fins i tot governar junts.

Això últim sembla molt difícil, per no dir impossible. Cap de les quatre forces polítiques implicades (PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA) no sembla disposades a fer-ho. No obstant, la col·laboració és possible i desitjable, encara que no suposi la formació d'un govern conjunt.

Articular aquesta col·laboració requereix: coincidència en les actuacions a emprendre; un clima polític en el que prevalgui per damunt de tot la solució dels problemes de la gent als interessos partidaris; i un consens equilibrat amb i entre els agents socials per gestionar els sacrificis i els canvis que conjunta i col·lectivament s'han de fer.

Anàvem bé, o almenys això semblava. En menys d'una setmana el President Montilla i Artur Mas havien explicitat les seves reflexions i les seves propostes, en dos actes públics. No eren les mateixes propostes, en alguns temes eren contraposades, en altres complementàries i en altres coincidents.

És lògic i fins i tot normal, són forces diferents. Però es complia el primer requisit per arribar assolir una entesa: constatar que malgrat no es diu el mateix hi ha espai per a que la negociació no suposi una imposició pura i dura sobre l’altre.

Semblava que CiU estava disposada a invertir en responsabilitat, que havia comprès la rendibilitat social, política i fins i tot partidària de posar els interessos de la gent per davant de l'efectisme i els interessos a curt termini de la seva força política, que abandonava l'estratègia de la radicalitat soberanista que disputa amb ERC per submergir-se en la lluita per la centralitat que avui representa el President i que arribar a acords amb el Govern no li és necessariament negatiu.
Però el tema ja s'ha torçat. D’una banda Artur Mas ha sortit dient que l'acord és: la seva proposta, si aquesta es la seva concepció d’una negociació, difícilment prosperarà un acord i, per un altra banda (o potser és la mateixa?) Felip Puig - sucursalitzant la política catalana - ha condicionant els acords aquí sobre economia a que Zapatero avali allà els seus interessos partidaris. Han cauteritzat les expectatives abans de que poguessin créixer!.

A tots - CiU inclosa - ens aniria millor si substituïssin el "contra pitjor, millor" i escoltessin allò que la gent els hi demana, que comprometin en la sortida de la crisi.

1 comentari:

Anònim ha dit...

ARTUR MAS



Rafael del Barco Carreras



Mayo 2009. Descubrí el personaje por casualidad. Otra de las viejas noticias, 1988. Pegada a una de las miles de Mario Conde refiriéndose a Javier de la Rosa. Firmada por Feliciano Baratech de La Vanguardia, el principal creador mediático del “ingeniero y genio de las finanzas” y “empresario modelo”. A sueldo, y de su corte en las inagotables veladas cocteleras en el Ideal. Ver “Barcelona, 30 años de corrupción” en www.lagrancorrupcion.com y la noticia en www.lagrancorrupcion.blogspot.com

Una pequeña nota de prensa para quien ahora podría según las encuestas desbancar a los socialistas barceloneses, y asociados progresistas. El dato no es desconocido, de hecho sale en cada una de las campañas electorales. Un paréntesis en su vida política. Se quiebra, y de nuevo a la Política. 8.445 millones de pesetas a cargo del clan Prenafeta. Por lo demás todos los detractores del pujolismo afirman que alcanzó la primogenitura “a dedo” por exclusión de los demás, enfangados, por su depurada elocuencia “nacionalista”, trazada sonrisa y perfecto peinado.

Al electorado catalán lo de las quiebras, o sea, la GRAN CORRUPCIÓN, no le afecta demasiado. Se vota por sentimientos, y si alguno, o todos, se aprovechan, quizá se parte de la idea que todos haríamos lo mismo, y mejor “uno de los nuestros”. Aquí en Cataluña, la Política la monopoliza la NACIÓ, o ese Socialismo Progresista, creador de subvenciones, sueldos y negocios a gran escala. Y la Mayoría a la que solo le preocupa el “día a día”… y ahora está muy preocupada… votará, si vota, con la ilusión que las cosas no empeoren, que la Crisis (léase la desaforada ambición y corrupción de políticos, banqueros o “caixes” e inmobiliario-constructores) no acabe con la mejor de las Cataluñas de todos los siglos, ya en declive, aunque pujante en narcotráfico y economía sumergida, y creada con el sudor de infinidad de frentes.

Se votará a Más, el Pujolismo, o a los de Narcís Serra, que ahora reordena a marchas forzadas ese Grupo Financiero Empresarial Socialista en torno a la Caixa de Cataluña, para que las próximas fusiones entre caixas dispare las menos suciedades posibles, y así, en este preciso momento su caixa contrata a comprometidos empleados y ejecutivos de sus muchas sociedades participadas o filiales, a la par que prejubilan o incentivan despidos encubiertos.

Es evidente que esto merece un vuelco, que vuelvan a forrarse los pujolistas con su gran experiencia en “crisis empresariales y financieras”, que echen a personajes como Serra… aunque le sustituya uno de los hijos de Pujol… no hay MÁS…