La ressaca del 20-N

La xerrada del 20-N d'Artur Mas esta produint la seva ressaca.

Com es diu a la fàbula de Fèlix Maria Samaniego: "Aquestes muntanyes, que al món van estremir, un ratolí va ser el que van parir. "

Allò que va ser presentat com la refundació del catalanisme, es va transformar en l'eufemisme del dret a decidir. Però sense dir-nos sobre què i quan decidirem. Afirmar que decidirem "per nosaltres mateixos sobretot allò que ens és propi", és el mateix per no dir res. Què no ens és propi?. Tampoc no concreta quan decidirem, ja que ho supedita, en el temps, a un indeterminat consens.

El seu és el discurs d'una radicalització nacionalista vergonyant.

No s'atreveix a defensar, clar i net, el dret d'autodeterminació, ni ha dir que votaria. Encara que Felip Puig digui que tots hem de saber que votaria un bon nacionalista..

La proposta de Mes és tan vergonyant i electoralista que pot permetre's retardar-la fins després de les eleccions generals del mes de març pròxim. No sigui cosa que s'espantés l'electorat de centre dreta a què pretén dirigir-se Duran Lleida. Per fi sembla que el pacte intern comença a conèixer-se!

Es una proposta tan ferma que l’hi permet passar del dret a decidir a fer-li una oferta de col·laboració al PP. Un altre vegada, com ja van fer al 96, el dia desprès de “plantar cara” cerquen apuntalar a la dreta espanyola.

Però, tot i així, hi ha un corol·lari doble i greu.

Primer, Catalunya ha de donar l'esquena a la resta d'Espanya. No val la pena esforçar-se a explicar-nos, no ens entenen, no ens volen etc...

Segon, i per a súmmum, en la seva explicació davant dels mitjansmedis - això sí, catalans - llisca per la pendent de separar els catalans entre catalanistes i catalans administratius.

Mas era conscient que la indefinició de CDC era una lenta sagnia de vots, després de sortir del Govern. Havia de definir-se per retenir part del vot pujolista i ha optat per la radicalització nacionalista, abandonant definitivament el seu gir liberal de fa dos anys.

Aquesta és la ressaca de seu 20 N particular.

La mida sí que importa

Parlant d'economia i de Catalunya la mida sí que importa.

Hauríem d'estar parlant de les propostes del document "la responsabilitat de l'empresariat català", elaborat pel Cercle de Economia, i no del context polític si el debat públic no estigués tant condicionat per la mediatització de la política, que el document assenyala com un dels riscos a tractar d'evitar.

Aquest document posa l'empresariat català davant del mirall i el crida a canviar d'"armes" i revisar estratègies, ja que aquelles que els han portat fins aquí no serveixen per continuar avançant. En suma, proposa un canvi de cultura empresarial, des de dins.

Proposa sacsejar-se el pessimisme, aprofitar les oportunitats, arriscar, amb seny, però arriscar, al cap i a la fi, innovar i internacionalitzar-se, professionalitzar-se, fer empresa i adquirir la dimensió necessària per poder competir en un món cada vegada més obert. Busca liderar el canvi, no només resistir-se a ell o malament portar-lo.

Són reflexions que tenen molt d'empresarial i molt poc de política.

Cal competir en mercats cada vegada més grans i oberts. La dimensió dels intercanvis internacionals no per a de créixer i l'emergència de nous mercats sempre ve acompanyada de nous competidors. Per això la mida empresarial, sí importa.

Aconseguir aquest canvi de dimensió serà un dels reptes més difícils d'aconseguir, perquè en ell es conjuguen els altres reptes. Exigeix substituir l'"anar tirant" individual per l'ambició en un projecte col·lectiu, posar l'empresa per davant de l'accionista o acceptar que s'han de delegar decisions. Això és un altre tipus d'empresariat.

Fem-li, tots, un favor. Discutim sobre les seves propostes, la seva correcció i la seva conveniència i no alimentem més la "polseguera" política.

No guanyarem res i es perdrà una altra oportunitat.

La meitat de la solució

"Plantejar bé un problema, és la meitat de solució". Així resava la màxima que repetia insistentment el meu professor de matemàtiques en el batxillerat. Completava aquesta asserció amb una altra sentència: "Per solucionar-lo cal treballar-lo".

Les matemàtiques, com és una ciència exacta, tenen un funcionament molt diferent de la política.

En una setmana el President Montilla, en la seva conferència madrilenya, i Juan Rosell, president de la patronal catalana, han plantejat correctament els riscs existents partint de dades exactes i amb criteris equilibrats. Doncs bé, en lloc de considerar que s'estava aportant la meitat de la solució, aquí i allà, hi ha els qui han preferit negar el problema i atacar els missatgers.

El risc d'allunyament de la ciutadania de la política existent a Catalunya respon a bases reals (crisi de les infraestructures o incerteses polítiques sobre un projecte col·lectiu, com és l'Estatut), però també a percepcions exagerades i judicis injustos o desmesurats.

Solucionar les bases reals del problema requereix que s'inverteixi més i millor. Més que en els últims anys i en la quantitat a què s'ha compromès, el govern del President Zapatero, en aplicació de l'Estatut, per recuperar el retard inversor de l'Estat. I millor per evitar que les molèsties d'aquestes obres superin els nivells acceptables per a una ciutadania que les exigeix.

Solucionar les percepcions negatives requereix una actitud política diferent. Aquí, sacsejant-nos el pessimisme que transmeten les forces polítiques conservadores. I allà, assumint que amb aquestes inversions, en Catalunya, Espanya no atén un privilegi sinó que inverteix en si mateixa i manté actiu un dels seus motors econòmics.

La resolució de l'altra meitat del problema, requereix que aquestes actuacions físiques i polítiques siguin visibles.

Perquè no pugen?

El dubte que turmenta els dirigents de l'oposició és saber per què no creixen, si el Govern que encapçala Montilla, segons ells, ho fa fatal?

Com a mínim un element comú a les dues principals forces d'oposició ho explica: CiU i PPC s'han radicalitzat; S'han centrat més en parlar i actuar per als seus fidels, que en cuidar-se o apropar-se a la gent.

La primacia de l'electoral, que s'ha imposat el PPC, ha fet que les formes i els temes es construeixin amb una sola finalitat: guanyar les eleccions. En aquest camí estan llançant per la borda la modulació del discurs que practicava Josep Piqué i aparten als quadres polítics que treballaven en territoris més sensibles a aquests plantejaments, com a succeït a Lleida o a Girona.

La pretensió d'utilitzar el respecte a les sentències judicials per passar pàgina i orientar-se cap al centre, com proposava la loquaç Montserrat Nebrera, tot i que ho fes en un afalagador article per a Mariano Rajoy, li ha suposat "caure’s de la foto", o quedar-se fora de la taula en la qual menja la direcció estatal. Un altre símptoma més d'aquesta radicalització.

En l'altre camp, en CiU, també s'està imposant la radicalització del discurs nacionalista. La proclama independentista de Felip Puig, un cop va assumir la direcció de CDC, que va fer extensiva als militants i als votants de la Federació, suposa la transgressió dels equilibris que fins ara havien practicat. Com s’ha encarregat de posar de manifestes Duran Lleida, a la primera de canvi, que no ha estat altra que la seva conferencia a la Caixa, on ha “reiterat que CiU no és independentista i que no ha de competir amb Esquerra”.

Amb aquest apogeu independentista dins de Convergència, la seva "casa gran" s'està fent cada dia més petita, encara que Artur Mas intenti suavitzar-lo amb eufemismes com la sobirania, o digui que el proper dia 20 parlarà de la nació i no de l'estat.

Amb la radicalització del missatge, i atenent les demandes dels afins, ambdós cohesionen el seu nucli dur, però es deixen pel camí de molts quadres, militants i votants.

Així, és lògic que no pugin.

Per què no baixen?

Sorprèn, a propis i estranys, que els sondeigs d'opinió més recents no reflecteixin una penalització electoral cap als socialistes pels esdeveniments a la xarxa de rodalies.

Dues idees per intentar explicar-ho.

Una, a la gent li preocupa més la solució que la crisi en si mateixa.

En la gestió d'una crisi sempre ha tingut més influència - fins i tot més que l'origen de la mateixa - el fet de donar la cara, o no, d'atendre a les persones, o no, de resoldre el problema, o no. Si no que se li preguntin a Schroeder amb les inundacions, a Bush amb l'huracà Katrina o Aznar amb el Prestige.

Comparèixer, no amagar-se, reconèixer la responsabilitat en la crisi, demanar disculpes pels errors i les molèsties, com ha fet Zapatero, és imprescindible, però al mateix temps insuficient.

Les persones afectades estan exigint que se les atenguin, que no se les deixin abandonades i que el govern treballi seriosament per aconseguir que el servei ferroviari sigui segur i de qualitat. La crisi no ha acabat, si el govern vol evitar o reduir el seu desgast haurà d'entendre i atendre aquestes exigències.

L'altra, interessen més les solucions que la lluita política.

L'oposició i alguns dels seus opinadors s'equivoquen quan interpreten la falta d'una reacció més contundent com l'expressió de la derrota o passivitat d'una societat, ja sigui davant la situació o davant els governants. Les persones directament afectades amb la seva cívica serenitat exhibeixen una pragmàtica i contundent força tranquil·la.

Aquestes persones esperen de l'oposició propostes en positiu, que siguin en el seu costat, que no les usin políticament, que prioritzin les solucions a l'excitació i l'agressivitat que practiquen. Si ho fan així, rendibilitzaran políticament les conseqüències de la crisi, sinó no.

Pregunta al President Montilla sobre els incidents a Rodalies

Aquesta es la pregunta que hi fet al President Montilla , aquesta tarde i en decurs de la sessió plenaria del Parlament, així com la seva resposta sobre els incidents ocasionats per les obres del AVE a la xarxa de Rodalies i de FGC el propassat dissabte. (El video dura 5,08 minuts)

Pregunta al president de la Generalitat sobre la situació política (tram.317-00092/08)

El president

Té la paraula en nom del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, l’honorable senyor Josep Maria Rañé, per formular la següent pregunta.

El Sr. Rañé i Blasco

Sr. President de la Generalitat, l’incident de dissabte passat, al servei de Rodalies i Ferrocarrils de la Generalitat, ha estat greu.

Perquè esta trasbalsant de manera molt important la vida de moltes i moltes persones que viuen, treballen o transiten per la part sud del Baix Llobregat i el Barcelonès.

Persones que estan responent amb civisme i serenor . I això no es nou!!. Altres vegades els ciutadans de Barcelona i Catalunya han fet gala de la mateixa actitud davant de situacions tant o més complicades.

Així doncs, que ningú llegeixi, ara i per espuris interessos polítics, aquest civisme i serenor com l’expressió de la passivitat, la resignació o el derrotisme d’una societat. Es tot el contrari.

Per a nosaltres, aquest civisme i serenor ens fa més evident encara quan de gran i fort es el sentiment de rebuig a una situació, que no dubten a qualificar de totalment inacceptable.

Las persones afectades esperen de les administracions públiques que no tant sols li demanen perdó per les molèsties ocasionades, com ja s’ha fet, sinó que, amb la seva serenor i civisme, ens estan exigint que no les deixem soles. Que s’actuï.

I s’actuï, per recuperar el més ràpidament possible el servei de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat.

Ràpidament, sí. Però també amb seguretat.

Coincidim amb el govern i amb els ciutadans – que no sols ho entenen sinó que ho demanen - que els trens de Rodalies i de Ferrocarrils només poden tornar a circular, si primer s’ha garantit plenament la seguretat de viatgers i treballadors de les obres.

Aquest es el objectiu prioritari.

La resta d’objectius estan supeditats a aquest. Fins i tot l’arriba del AVE, tot i esser important.

Ara bé, mentre no es torni a la normalitat, s’ha de continuar treballant per reduir al mínim possible les molèsties que pateixen els ciutadans i ciutadanes, que necessiten aquest servei per desenvolupar la seva vida amb normalitat.

La gestió de la crisi, al nostre entendre, ha estat eficaç i correcta, dintre de l’anormalitat que comporta en si mateixa.

S’ha estat al peu del canó. S’ha donat la cara. S’ha respost amb rapidesa. S’ha evitat el col·lapse. S’ha liderat la mobilització dels recursos i la coordinació i la col·laboració de les administracions.

Tot amb un únic objectiu: Atendre a la gent.

I en aquest treball convé reconèixer l’esforç i les actuacions d’ajuntaments com el de Gavà, Viladecans, Castelldefels, El Prat, L’Hospitalet o Barcelona que de forma urgent i eficaç han condicionat i ordenant espais, carrers i serveis per facilitar les solucions a tantes persones.

Es per això que el nostre grup vol conèixer, Sr. President, quina es la valoració que fa d’aquest incident?

I quines actuacions esta duent i dura a terme el seu govern per reduir al màxim les molèsties que estan patint els ciutadans, fins que no es restitueix el servei?

El president de la Generalitat

Gràcies, senyor president.

Senyor diputat, la situació no és agradable per a ningú, sobretot per a aquells ciutadans, com vostè deia, i ciutadanes que en el seu dia a dia es veuen afectats per aquests incidents. Per cert, ciutadans i ciutadanes als qui vull agrair molt sincerament, en nom del Govern, el seu comportament cívic i la seva comprensió en tot moment.

Sense aquesta actitud, la funcionalitat de les solucions alternatives s’hauria vist afectada.

Tampoc em vull oblidar d’agrair als ajuntaments, a què vostè feia esment, afectats, per la seva col·laboració, per la seva predisposició

Per això el Govern, tot i no ser responsable directe de les obres de l’AVE ni de la gestió de rodalies, s’ha posat des del primer moment a treballar per minimitzar-ne les conseqüències. I han estat moltes les mesures adoptades.

Faré només un resum de les principals actuacions de les diferents administracions coordinades que han permès reduir el impacte sobre la ciutadania, del tall d’algunes vies del servei ferroviari.

Els usuaris de la línia 2 sud, 7 i 10, com vostè sap, viatgen gratuïtament mentre es mantingui aquesta situació d’excepcionalitat.

El Servei Català de Trànsit i els Mossos d’Esquadra han establert algunes mesures per facilitar el desplaçament a les vies del Baix Llobregat que permetin arribar o bé sortir de Barcelona; mesures que inclouen, entre altres, l’habilitació de carrils addicionals a l’autovia C-31, entre el Prat i Bellvitge, per facilitar precisament l’accés a Barcelona.

S’ha posat en funcionament un telèfon d’informació, com vostè sap.

S’han habilitat línies d’autobusos que uniran els trajectes que han quedat suspesos; mesures que, conjuntament amb les del Servei Català de Trànsit han aconseguit minimitzar les conseqüències dels talls ferroviaris.

S’ha reforçat, a través de l’Entitat Metropolitana del Transport, el servei d’autobusos que connecta amb les diferents estacions d’inici del metro. També s’han reforçat les línies 1 i 3 del metro, a part d’augmentar el personal d’informació i l’establiment de senyalitzacions addicionals.

En definitiva, davant dels problemes, respostes.

I davant d’un tema del que no en som responsables directament, mesures urgents per millorar en tot el que sigui possible els problemes que estan patint els ciutadans i ciutadanes usuaris d’aquests serveis.

Grata sorpresa

Sorprès, gratament sorprès.

Així en vaig quedar, durant la visita a l’empresa Ros Roca a Tàrrega. Va ser durant el intercanvi entre empresaris i parlamentaris que impulsen i organitzen la Fundació FemCAT i el Parlament.

Molta gent coneix aquesta empresa perquè en els seus colorits contenidors aboquen cada dia les seves bosses d’escombreries o els altres residus orgànics o selectius (paper, vidre, plàstics, etc...) o perquè ha vist en els seus carres els seus vehicles per recollir la brossa o per netejar els nostres pobles o ciutats..

Menys gent la coneix per haver se transformat, en 54 anys, passant d’ésser un taller de construcció de carros de tracció animal a una multinacional, o per la capacitat tecnològica que està desenvolupant i que els hi ha portat a ésser líder europeu en el sector de la fabricació de bens d’equip i instal·lacions per a la recollida, transport, tractament i aprofitament mediambiental dels residus urbans.

Y només uns pocs la coneixen per la seva radical transformació en l’organització de l’empresa i del treball.

La nova generació de los Roca, Ramon i Salvador, ha dinamitat la habitual estructura piramidal i jeràrquica de les empreses industrials, que segueixen la tradició fordista-taylorista. Ha substituït les ordres i les consignes per la informació, la concentració del poder per la descentralització en la presa de decisions, la desconfiança per la confiança mútua.

Desprès de l'eliminació dels comandaments intermedis i d’una organització per grups de treball autònoms i autoregulats - tan a la fàbrica com als serveis - amb un lideratge rotatiu, s’ha produït una millora del 20% la productivitat dels més de 500 treballadors del centre de Tàrrega. La igualació salarial ha vingut acompanyada pel increment de la responsabilitat de tots i cada un d'ells. I els incentius no son de caràcter personal sinó col·lectius i relacionats amb els beneficis globals.

El fet rellevant és que aquests canvis van en la mateixa direcció que els canvis socials. No solsament perquè l’empresa estigui dedicada a produir solucions per atendre i respectar el mediambient. Sinó perquè aquest canvis responen a un fet social, les persones suporten cada vegada pitjor que només se’ls mani, volen tenir més participació en allò que l’hi afecta, l’organització del treball n’és una d’elles, i justa reciprocitat i coherència estan disposades a comprometre's més.


La visita no em va permetre aprofundir en el coneixement d’aquesta experiència, que té un any i mig de vigència i esta en fase d’implementació tot i això, ha estat una grata sorpresa comprovar que algunes empreses catalanes ja els apliquen i funcionen millor.

Una de les derivades d’aquesta reflexió que em va sorgir era preguntar-me, si la política serà capaç d'aplicar-se ensenyaments com aquestes?.