Atur juvenil i fracàs escolar: un debat necessari i interessant

Els primers compassos de la precampanya electoral sonen diferent a la tediosa discussió essencialista a la qual ens han sotmès des de fa alguns mesos les forces separatistes i les separadores.

Obert el ball, un dels primers debats que s’han produït s'ha centrat en les propostes dirigides a cóm fer-ne front a dos temes de primer ordre: l'alt nivell d'atur juvenil i el preocupant abandonament o fracàs escolar.

Aquest canvi és el resultat de la proposta del “ Contracte de Futur”, que ha efectuat, el President Montilla. Una proposta orientada a oferir una sortida a la seva situació per les quasi 123 mil persones menors de 30 anys, que avui volen i no poden treballar, de les quals 50 mil són menors de 25 anys i a més a més de estar a l’atur, tenen una formació baixa o molt baixa.

Una proposta personalitzada molt innovadora, doncs el contracte a subscriure suma a la tradicional oferta de formació, per tal que millorin la seva capacitat d’ocupar-se, un crèdit salarial, mentre es formen, que han de retornar. Aquesta és precisament la novetat, ´” és dona peix, mentre s’aprèn a pescar”, però s’ha de retornar a la societat el salari quan l’esforç formatiu doni fruit i hagin aconseguit una feina.

Mateix tema, propostes diferents.

El debat no s’ha suscitat només perquè el PSC hagi fet un plantejament per com afrontar l’atur juvenil i el fracàs escolar, sinó perquè aquest temes els nacionalistes catalans de centra dreta han fet una proposta completament diferent.

Una proposat en la que CiU advoca, un cop més, per la recuperació de la figura de l'aprenent. ¡Que no és el mateix que fomentar l’aprenentatge en el lloc de treball!.

La seva intenció es recuperar l’arcaic model gremial on els joves treballaven i aprenien l’ofici dels oficials i mestres de la empresa sense cobrar. La solució de l’atur juvenil no és ficar als joves a que treballin de franc i que així no figurin en llistes de l’atur, ni la solució al fracàs escolar no és que aprenguin a repetir allò que s’està fent i que necessariament ha de canviar.

Avui la formació professional dels joves, i no tant joves, consisteix en que aquests assoleixin els coneixement pràctics d’un ofici, però també les habilitats per continuar evolucionant en el treball al mateix ritme que els canvis tecnològics impulsin. Això no es fa amb els mètodes d’aprenentatge artesanal.

Sincerament crec que les campanyes electorals haurien de ser això: confrontació d'idees i propostes sobre els problemes existents, perquè l'electorat decideixi per qual opta. I aquest debat ho és. Té de tot: uns temes transcendents i unes propostes diferenciades, que evidencien sensibilitats contraposades.

Tant de bo tota la campanya fos així!

Però molt em temo que no ho serà, CiU està massa interessada en no promoure cap debat concret. No fos cas que se li vegi el llautó de les seves propostes.

Somni o malson?

No entendre el per què d’un plantejament – fins tot d’aquells que no comparteixo - sempre m’ha trasbalsat, més encara que el contingut del mateix.

Ho confesso! Jo em sentia amoïnat. Quin era el raonament lògic i racional que havia portat al eurodiputat de CiU, Ramón Tremosa, primer, a parir i, després, a abocar en el seu blog el seu exabrupte sobre el President Montilla?

La tesis d’un “escalfament” mental momentani era inversemblant. No podia ser. L’espai de temps que existeix entre que es pensa i s’escriure una idea, el que passa en l’acció de repassar-la i publicar-la, impedeix que sigui plausible aquesta explicació.

I d’una persona suposadament intel·ligent s’espera que no actuï de forma tosca, grollera i elemental, com la de mantenir un error, si s’adona del mateix. Però les successives i reiterades ratificacions posteriors en els mitjans de comunicació donen a entendre que no n’era conscient de bestiessa que estava cometent.

Aleshores, el problema era més greu. Tremosa és creia el que deia! La qual cosa, lluny de tranquil·litzar-me, encara em generava una preocupació afegida, donat que aquesta és la persona que va posar Artur Mas al Parlament Europeo, per representar a una part significativa de la ciutadania de Catalunya.

Però vet aquí que vaig trobar la solució a l'enigma veient la pel·lícula “Origen”, on un somni entra dins d'un altre somni – com si fossin oníriques nines russes - fent que el somiador es confongui i arribi a la conclusió que la realitat és el seu somieig.

Mentre dorm, ell somia per a Espanya una Constitució democràtica que conferís drets i llibertats a tots els seus ciutadans, en la qual la nació espanyola sigui compatible amb el reconeixement i desenvolupament de les nació(nalitats) i regions que la componen, on totes les llengües que es parlen a Espanya, siguin espanyoles i per tant totes han de ser cuidades, respectades i promocionades, on una justa distribució de la riquesa i uns serveis públics, universals i de qualitat siguin la garantia de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i l’analfabetisme, el dret efectiu a la salut i la protecció davant la vellesa, l’atur, les malalties i les contingències negatives de la vida.

En els braços de Morfeo també desitja que Catalunya tingui reconegut el seu Estatut, amb una àmplia capacitat per autogovernar-se i que en unes eleccions democràtiques la ciutadania doni el seu suport a una majoria d'esquerres i nacionalistes al Parlament català– de “rojos i separatistas” com li agrada dir-los -, i que aquesta a la seva vegada triï com President a un socialista que ha optat per ser català, ja que va néixer fora.

Aquest va ser el somni de Franco, o per ser més exactes el somni que Ramon Tremosa va veure en el seu propi somni.

I al despertar, creient-lo real, no és va poder estar-se d’anar a predicar el seu descobriment. I quan tots van pretendre que rectifiqués, ell es va ratificar. Com un virus, el seu somni s’havia inoculat en el seu subconscient i li ennuvolava el conscient i el coneixement, fen-li adoptar-lo com un plantejament seu i correcte.

Amb aquesta explicació potser podré descansar, doncs ja començo a entendre - que no a compartit - perquè algú pot defensar l’aberració de que el President de Catalunya és la persona preferida per Franco i mantenir-la. Una aberració que després de sentir-la i comprovar que un altre virus (somieig) semblant, el de l'indepèndencia, també está afectant a Felip Puig o Oriol Pujol, faci que en Duran Lleida exigeixi: que callin tots d’una vegada! i que només parli l’Artur Mas, doncs si no corren el risc d’arribar els últims a la meta del 28-N.

En tot cas si Tremosa no s’hagués despertat tant aviat, res de tot això li hagués passat. Si hagués continuat somiant, li hauria donat temps per veure com Franco, al despertar del seu somni un matí de juliol de 1936, ho qualificava de malson i decidia actuar per impedir-ho.... el que va fer, ja ho coneixem.

Pedagogia i claredat política.

Ja tenim data: el 28 de novembre eleccions!

Si en tot procés electoral és desitjable pedagogia i claredat en les propostes polítiques que es fan, en aquest encara més.

Aquesta claredat no només és una exigència democràtica i social, com ha reclamat el President Montilla al anunciar, sinó també és una necessitat econòmica.

Si és manté durant la campanya el nivell d’indefinició, d’ambigüitat calculada i de sorprenent frivolitat amb què alguns nacionalistes catalans, especialment des de CiU, afirmant que: "no passaria res" si el Parlament declarés la independència unilateral o convoqués un referèndum per aconseguir aquesta finalitat, si aquest aventurisme irresponsable es consolida, es podria crear un advers escenari d’imprevisibilitat i dubtes a mig termini que amb tota seguretat frenaria les expectatives i els projectes econòmics que necessitem per abordar amb èxit la sortida de crisi econòmica.

La gent d’aquí i els inversors de fora, tothom, necessita - i vol - saber si engeguen els seus negocis en una part d’Europa o s’estan situant en un futur Estat independent, que podria no forma part d’Europa, com Andorra.

Convé no oblidar que per a que aquesta hipotètica Catalunya independent formi part del club europeu hauria de comptar amb el suport o, com amb mínim, la tolerància de la resta d’Espanya i ningú ha plantejat cóm i amb qui s’aconseguiria aquest divorci pactat i tranquil, amb el PP que porta al Constitucional fins i tot l’Estatut? O amb el PSOE que defensa una Espanya plural?

Sense deixar de banda que allò què resulta més greu i preocupant es la manca de definició del transit i els terminis. Perquè mentre no es defineixi aquests conceptes, la indefinició i les ambigüitats per si soles ja suposen una importantíssima contribució a aquesta imprevisibilitat que tant ens pot perjudicar.

No fa falta especular, ni generar pors, només cal tenir present casos equivalents. I recordar el que va succeir al Quebec desprès dels dos referèndums d’autodeterminació, previstos en la Constitució canadenca – que no és el cas aquí -, per assolir la independència d'aquesta província. Tot i que no van prosperar, el que sí s’ha consolidat és el fet que el Banc de Montreal, el Banc de capital econòmica del Quebec, va desplaçar la seva activitat central a la ciutat de Toronto, a la província d’Ontàrio, capital del Canadá.

Perquè s’entengui seria l’equivalent a que “La Caixa” traslladés la seva activitat central a Madrid.

La solució als problemes que genera l’opció soberanista no es resol determinant si el referèndum s'ha de fer demà, d’aquí a un any o en una altra legislatura, com es desprèn de les endogàmiques discussions nacionalistes.

La qüestió no està en el ritme sinó en el rumb que es pren.

El dret a decidir que exercirà la ciutadania catalana en aquestes eleccions – malgrat li sàpiga tan greu al Sr. Felip Puig - requereix que s’hagi definit prèviament on se la vol portar, quines conseqüències tindrà i quins sacrificis s’hauran de fer.

Si l’avenç cap un projecte independentista, malgrat el menyspreu sobre els seus riscos que es fa a programes com “Adéu Espanya?”, dificulta la recuperació econòmica per les incerteses que genera, el que resulta més preocupant és que tampoc els defensors d’aquesta opció concreten quina és l'orientació social i econòmica que es vol adoptar per superar la crisi i molt menys sobre el futur model de societat que es voldria.

La abstenció de CiU a la reforma laboral, es fa perquè es considera insuficient. Qué defensarien si Catalunya pogués fer un estatut del treballador català? Unes relacions més liberals i desequilibrades a favor de la part del capital? Quina política industrial tindríem? Quina política educativa imposarien? Mantindrien la concepció de servei públic de la sanitat? Farien una política fiscal com la que pregonen consistent en fer baixar els impostos, als sectors amb més renda, en detriment de la capacitat del sector públic?

Aquests dubtes irresolts de la proposta soberanista no són més que l’exemple del que passa quan per es fan grandiloqüents proclames de canvi, però no és concreten, quan és vol anar per camins que no és sap a on condueixen.

Per motivar a la gent cal que parlem clar i català, debatem que s’ha fet, que és proposa fer i com és vol assolir i el PSC té aquest missatge.

La prioritat és sortir de la crisis amb el menor cost social per aquelles persones que menys tenen, mantenir, ara, i torna a fer créixer, quan és recuperi la economia, la justícia social a la nostre societat i fer-ho al mateix s’aprofundeix en l’autogovern i la autoresponsabilització de la nostra societat que s’ha reflectit al Estatut.

Fen pedagogia i parlant amb claredat del que s’ha fet i el del que és vol assolir, és cóm podem aconseguir que la gent acabi triant amb coneixement de causa.

Fora bo que tothom seguis aquest model i abandonés les seves ambigüitats i passes a definir-se. El problema es que alguns temen perdre vots si expliquen el que són o el que volen.

El joc de les diferències

Tothom coneix el joc de les diferències. Consisteix en trobar-ne els canvis existents entre dos escenaris que, a primer cop d’ull, semblant iguals.

Proposo que ho juguem i comparem, ara que s’acaba, la segona legislatura del Govern d’esquerres de Catalunya amb l’última de les sis legislatures del govern bipartit de centre dreta català. I que ho fem, per exemple, en relació a la política industrial.

Ja avanço que hi ha diferències molt importants.

Una primera és que ara parlem de localitzacions i aleshores es parlava de deslocalitzacions.

Això no és fruit ni de la casualitat, ni d’un inexistent vent de popa que infla les veles de l’economia catalana, sinó que és el colofó d’una tasca conscient, constant i discreta, que ens permet trobar-nos en la recta final per a que Chery (multinacional xinesa de l’automòbil) ubiqui a Catalunya una fabrica que generaria ocupació per a quasi 10.000 persones entre directes i indirectes.

Es porten més de dos anys treballant aquesta oportunitat. Però treballant-la be i de valent, sense vendre la pell de l’ós abans de caçar-ho. No com abans, o ¿ ja no recordem com la incontinència verbal d’un conseller del Govern Pujol va esgarrar la instal·lació a les comarques gironines d’un dels fabricants de moda espanyols més importants del mon? I tot per no saber aguantar la pressió que es produeix quan l’economia no genera prous llocs de treball i intentar quedar be davant dels seus.

La diferència és que ara quan, fins i tot, sembla que ja està al sac i ben lligat, el President es resisteix a dir “blat”, per prudència i responsabilitat i per a que no se’ns quedi la cara de tontos que ens va deixar aquella trista experiència. Ara es primen més la eficiència i els resultats que la seva venda i publicitat. Un altre diferència més!

Que ara no es parli tant de deslocalitzacions no vol dir que no hi hagi. El fet que les empreses sense pèrdues optin marxin a un altre banda per guanyar més no és nou. Aquest és un fenomen econòmic que a la Mediterrània està document com a mínim des dels fenicis. La diferència rau en com es tracta.

Des del primer moment, el Govern d’esquerres va exigir que qualsevol procés de deslocalització estigués acompanyat d’un pla social que atengués a la transformació de la seva activitat vers altres més sostenibles, al manteniment del màxim grau d’ocupació possible, a la millora de la capacitat d’ocupar-se d’aquelles persones que finalment perdessin el treball i al seu acompanyament en el transit. És tractava d’aconseguir que l’empresa retornes als seus treballadors, a la societat i al territori una part de que l’hi havia donat amb anterioritat.

Avui que també hem conegut que Sony pot deixar la planta de Viladecavalls, també sabem que l’administració catalana ha estat treballant per a que juntament amb la multinacional japonesa, un consorci de dos importants empreses catalanes facin aquesta transició a una altre activitat productiva que mantindrà l’ocupació de gran part de la plantilla actual.

Res a veure, amb aquella actitud on no solsamènt s’ofería de forma incondicionada una catifa vermella (terrenys, subvencions, ajusts) perquè que les empreses vinguessin sinó que es considerava negatiu intentar condicionar-ne la seva sortida, sota el pretès axioma de que si és feia això s’espantarien a les que en el futur volguessin venir.

És més, no tant sols no s’intentava sinó que, des de l’administració catalana, s’avalava, s’ajudava i s’assessorava per a fer-ho , i fins i tot de vegades, es suggeria amb qui fer-ho. ¿Qui no recorda el tancament del centre de Lear a Cervera?

Un altre canvi ha estat la política de suport a l’industria. De unes ajudes discrecionals i opaques, distribuïdes gracialment a projectes que en res modificaven els paràmetres bàsics de la industria manufacturera catalana, s’ha passat a uns ajusts més substancials, amb convocatòries públiques obertes, processos competitius i resultats publicats en el DOGC, per ajudar a les empreses a afegir valor als seus productes i els seus processos.

La millora aconseguida -esperonada amb aquestes polítiques industrials - ha ajudat a que moltes empreses hagin fet els deures abans de la crisi, i que ara l’estiguin sobrepassant, no sense durs esforços. Això explica el perquè el saldo final del, més que dur, 2009 en demostri que l’industria catalana és avui més exportadora i ha guanyat en productivitat.

Si practiquem el joc de les diferències, comprovarem que els canvis que s’han produït son prou reals, amplis i efectius, que s’estan produït en l’actualitat i que paga la pena evitar que és perdin tornant al passat. Aquest seria un canvi per perdre, no per guanyar.

De què volen parlar?

He sentit que Artur Mas es queixa perquè el debat públic no es centra en la realitat econòmica i social.

Si vol aconseguir-ho té difícil! Tant dins com fora de la seva coalició.

Dins, perquè després de més de set anys disputant l'espai independentista a ERC, ara, ni pot deixar aquesta presa ni l'entorn que ha creat vol.

Tampoc és massa just que es queixi de que els temes econòmics i social no hi són en l’agenda política, doncs ell tampoc ajuda massa amb les seves declaracions. Si allò sobre el que parla és: que l'Estatut ja no serveix; que cal anar un concert econòmic; que el 2012 farà un referèndum, llavors que no s'estranyi que no és parli d’allò que ara demana!!

Seria diferent si fes un discurs farcit de propostes per abordar la crisi i les seves conseqüències, però no se li coneixen.

I des de fora tampoc l’ajudaran a canviar de terç, perquè ni els tam-tam centralistes paren ressonar, ni la diàspora independentista (ERC, Carretero, Laporta) calla. Tots ells mantenen obert el debat entre separatistes i separadors.

A CiU els hi agradaria que tots callessin.

Ara no els hi va bé aquest debat identitari, doncs si es manté no poden defugir-lo. Si ho fessin creuen que correrien el risc de no recuperar als que intenten adular amb el seu radical discurs nacionalista, però d’altra banda al entrar en aquest debat continuen situant-se en un dels extrems i deixant en aquest tema el seu principal adversari, el PSC, en el centre. Això els fa témer la pèrdua d'electors catalanistes moderats.

Per això és hi agradaria que el debat es centrés en els aspectes econòmics i socials. Necessiten tranquil·litzar als sectors econòmics del país i convenç-se’ls que són tan centrats i útils com abans i que no generaran problemes amb la resta d’Espanya.

No obstant això, quan surt el tema dels canvis haguts - i per haver - en infraestructures, salut, educació, serveis o seguretat pública, quan el PSC posa damunt de taula la discussió sobre què i quant s’ha fet en aquest set anys i si aquest és el camí a continuar o convé canviar, aleshores la resposta dels “estreteges madíatics” de CDC consisteix a intentar desqualificar missatge i missatger.

Aleshores, de què volen que parlem?

O, per contra, és tracta d’això? De que no parli ningú i només hi hagi un monòleg?.

Les dues ànimes ... de CiU

Es parla poc de les dues ànimes que hi ha a CiU, però existeixen. Una és cada vegada més independentista i l'altra, ni ho és, ni vol ser-ho.

Per això la democristiana Joana Ortega ha desmentit que CiU busqui realitzar un referèndum per segregar Catalunya d'Espanya. No obstant això, Artur Mas havia declarat el que pretén: primer, enterrar l'Estatut, després el concert i més tard la independència.

Els dos fets més rellevants d'aquesta discussió pública entre socis són: que la protagonitzen el cap de la llista de CiU, aspirant a presidir el Govern de Catalunya, i la segona de la seva llista i que Joana Ortega no ha estat ni rectificada ni apartada.

La manca de coincidència entre les dues ànimes de CiU augura que, en el hipotetic cas que arribessin a governar, tindríem un altre tripartit, ja que el bipartit de CiU necessitarà suports externs per arribar a la majoria (ERC, Carretero o Laporta).

Amb aquests vímets difícilment és constitueix ni un govern estable ni fort com anuncien, sinó que ens trobarem davant d’una situació que es semblaria molt a l'actual. Un govern de coalició amb interessos i projectes dispars dels seus components, però aquesta vegada decantat cap al sobiranisme. És a dir, orientat a la confrontació amb la resta d’Espanya i sense cap element de moderació.

Hi haurà qui vulgui al·legar que aquesta situació no és nova, que ja s’havia produït aritmètiques parlamentàries similars en les primeres legislatures d’en Jordi Pujol, però jo crec que el resultat ara serà diferent.

Ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni actuarà com ell, ni el pinyol de Convergència (declarats independentistes) l'hi permetrà. Però tampoc té l’autoritat moral que havia assolit el seu predecessor per a posar ordre.

Aquesta vegada, ni governant juntes aquestes ànimes estarien unides. I molt menys amb la crossa externa que necessitarà.

Creure's la propaganda

Sembla que la majoria del Tribunal Constitucional (TC) s'ha cregut, o participa, d’aquella propaganda que deia que l'Estatut era un intent dels catalans per imposar-ne a la resta d'Espanya les seves pretensions. I ha dictat sentència en base a ella.

Només així s'entén que tracti l’Estatut com si fos uns llei del Parlament, i no com una llei de les Corts Generals, al afirmar que per fer efectiu el que allà es recull, caldrà incorporar-la en una altra llei. Un altre llei que serà sectorial i que també ha de ser de caràcter orgànica.

És que l'Estatut no és una Llei Orgànica de les Corts Generals?Sí. Una Llei orgànica, si a més a més està ratificada en referèndum, val igual que una altra llei orgànica? Sí, però per a ells, no.

Aleshores a què es deu aquesta estranya lògica del la majoria del TC? Senzillament a que en el fons del seu pensament hi ha una concepció d'Espanya centralitzada, cartesiana i vertical i no la visió descentralitzada, dialèctica i pluridisciplinar que impregna el fons i la forma de l'Estatut.

Darrere de la sentència del TC està la incapacitat d’aquests magistrats per assumir que, per exemple la regulació estatutària del finançament de les comunitats, del poder judicial o del tribunal de comptes, pot satisfer, al mateix temps, les ànsies d'autogovern de Catalunya i ser generalitzables a una Espanya, de vocació federal.

El problema de sentenciar sobre la base de la propaganda és que aquesta no respon a la realitat, però sobre tot perquè tensiona d'una manera inútil, artificial i perillosa la societat.

La 'mani' de la Carmen de David Miró

No acostumo a fer-ho, però trobo tant bo i genial l’article que publica avui David Miró al Periodico, que no m’hi volgut estar de reproduir-lo en el meu blog.

Posem que es diu Carmen i que viu al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Va arribar fa 50 anys, quan encara era una adolescent, fugint de la misèria del camp andalús. Avui les seves dues filles tenen carrera i bones feines (encreua els dits cada vegada que ho diu), i la seva principal ocupació és cuidar els néts. Sempre ha estat molt activa i molt curiosa, no ha perdut mai les ganes d'aprendre, de recuperar el que la llarga nit franquista li va prendre. Fa dos anys es va apuntar a un curs de català del Consorci per a la Normalització Lingüística, i ja ha arribat al nivell intermedi. S'atreveix fins i tot a parlar-lo amb els seus néts, el Pol i l'Arnau. S'enfada molt quan a l'estiu torna al poble i li parlen malament dels catalans. L'altre dia es va encarar amb un jovenet embolicat amb la bandera d'Espanya que després del partit cridava «Puta Catalunya». «Però fill, no veus que si no hagués sigut per Catalunya avui potser series alemany», li va etzibar.

No entén de federalisme ni de tribunals constitucionals, però sap que Catalunya és especial, que no és el mateix que altres parts d'Espanya (ella n'ha recorregut moltes amb l'Imserso) i que no fa falta haver anat a la universitat per veure-ho. És evident. Les coses aquí són diferents, van d'una altra manera, la gent té una altra manera de pensar. I no passa res. Té un gendre independentista i a vegades discuteixen, però tot s'arregla amb un bon vi i uns quants acudits. Al cap i a la fi també té familiars de dretes. No es pot estar d'acord en tot amb tothom.

La Carmen està pensant si anirà a la manifestació. El seu marit no està bé (és el que li passa a la classe treballadora, que la salut s'acaba just als 65), però les seves filles sí que volen que hi vagi. Ella no ha anat a cap manifestació des de les reivindicacions veïnals dels anys 80, i li fa por amb totes aquestes coses que es veuen per la tele, les càrregues policials, els disturbis... La seva filla María li diu que no passarà res, que també hi va el president Montilla i que hi haurà molta gent, de tot, no només nacionalistes radicals, que és com ella tracta el seu gendre.

El gendre és, precisament, qui més hi insisteix. Ja li ha dit que aquest dia no anirà amb cap estelada ni cridarà independència ni res de res. Només desfilarà, en silenci, al costat de la dona, els fills i la sogra. En la seva agrupació d'ERC ja s'ha discutit per això amb companys que volen cridar contra Espanya, alguns fins i tot contra Montilla i els socialistes.

Pensa que seria un immens error, que demà l'important, el que verdaderament marcarà la frontera entre l'èxit i el fracàs, és que la seva sogra pugui anar a la manifestació i trobar-s'hi còmoda, és a dir, catalana. Per això farà el que calgui perquè sigui així. I diumenge, a Sant Ildefons a menjar aquest salmorejo que li surt tan bo... i també a discutir, si ve a tomb.

L'Estatut, la solució

Aquells que no van donar suport l'Estatut, i fins tot algun com CiU que si li va donar suport, ara volen aprofitar el rebuig que provoca la sentència del Tribunal Constitucional per anar més enllà.

No per conegut i advertit, com ha vingut fent el President Montilla, s'ha evitat un dels principals riscos que comportava el fallo d’aquest Tribunal Constitucional i en aquestes circumstàncies: que separadors i separatistes es retroalimenti, una vegada més.

La desconfiança, els prejudicis, els judicis previs i la incapacitat per entendre que "el terme nacionalitats era sinònim de nació i que, en aquest sentit, Espanya era una nació de nacions i de regions", com deia el ponent constitucional, Gregorio Peces- Barba, en el moment de defensar el projecte de Carta Magna, els ha portat a emetre una resolució amb la que no coincideixen molts catalanistes,que no són independentistes.

Moltes d’aquetes persones consideren que Catalunya és una nació i que individual i col·lectivament exercim el dret a decidir cada vegada que anem a les urnes, ja sigui per escollir-ne els nostres representats o per referendar la Constitució o els dos Estatuts que hem tingut, fins ara.

Són persones que no volen aventures incertes, ni esbojarrades carreres cap els penyes segats de la independència.

Són persones que no confonen el Tribunal Constitucional amb el Govern, ni el PSOE amb el PP, doncs mente el primer va ajudar a fer possible que avui s’hagi ampliat la nostra capacitat d’autogovern, mitjançant el nou Estatut, l’altre va recollir signatures contra ell, va alimentar la catalanofòbia i finalment el va recorre davant del Alt Tribunal. De la mateixa forma són capaces de distingir entre la dreta espanyola i la resta de persones que conformen el conjunt d’Espanya.

Persones que no creuen ni practiquen cap dels dos nacionalismes, ni el espanyol ni el català. Ni volen que aquestes posicions extremes – i de vegades extremades - facin mal bé la convivència social.

Son persones que saben que continuar defensant el contingut íntegre del text emanat de les Corts i ratificat per la ciutadania de Catalunya, és la solució més intel·ligent políticament, perquè suposa respectar i fer respectar el pacte que tan d’esforç ens ha costat i que en permet encaixar millor la realitat nacional de Catalunya dintre d’Espanya.

Avui el President Montilla, és l'única autoritat i els socialistes l'única força que aposten per això.

La resta, CiU inclosa, fan desistiment d'aquesta responsabilitat i permeten l'esperpent que sigui un personatge com el Sr. Lopez Tena (membre de CDC) que tot just desprès de deixar de ser vocal del Consell General del Poder Judicial -espanyol, senten- passa a ser un dels promotors de les autoconsultes independentistes qui interpreti, monopolitzi i s'instrumentalitzi el rebuig a la sentència.

Darrere de l'Estatut hi ha més gent que de les propostes sobiranistes i la "senyera" ens representa a tothom, molt millor que qualsevol lema.

Sí volem que més i més catalans i catalanes se sentin còmodes en aquest acte en defensa de l’Estatut: Potenciem el que compartim i no els particularismes!.

Sentència preventiva

No ho puc evitar!!!

La decisió del Tribunal Constitucional em recorda moltíssim l'actitud d'un dels meus oncle avi. Aquest parent els hi propinava uns duríssims calbots als seus fills, fins i tot quan no tenia coneixement que haguessin comès cap entremaliadura.

"Per quan les facin" al·legava en imposar-los aquest injust càstig preventiu.

El Tribunal Constitucional ha fet el mateix amb aquesta sentència preventiva.

Sí, al meu entendre aquest és un fallo preventiu.

Preventiu davant les seves pors. Unes pors que -com sempre succeeix en els actes irracionals- no es basen en la realitat, sinó en la seva deformada percepció.

Unes pors creades i encoratjades per judicis previs, prejudicis i conflictes inexistents, com el de la persecució del castellà a Catalunya o l’actitud insolidària amb la resta de pobles que conforme Espanya.

Unes pors irracionals alimentades en la falsa creença de que l'Estatut era el cavall de Troia del segregacionisme català, en comptes d’allò que la majoria de la ciutadania de Catalunya ha expressat, formulat jurídicament i referendat i que no és altre cosa que la reformulació de les relacions de qui ni se'n va, ni vol marxar d’Espanya, però que si vol més autogovern per assolir més responsabilitat en la conformació del seu futur .

En aquest sentit, la resolució del Tribunal Constitucional és un exorcisme contra alguna cosa que no existeix més enllà de seves pors irracionals.

Això és el que s’observa al llegir, per exemple, les argumentacions referides als temes de la nació o la justícia.

Les seves obsessions, o els seus empatxos mal digerits sobre la historia d’Espanya i la d’Azaña, els hi fan parlar reiteradament de la indissolubilitat de la nació espanyola, quan no era necessari perquè no està en dubte.

O quan resolen negativament la possibilitat per organitzar la justícia d'una forma quasi federal. El mateix Estatut condicionada aquest fet a que primer es modifiqués la llei orgànica del poder judicial fent-lo possible. Doncs bé, el Constitucional no només nega la capacitat de que l’Estatut per recollir una forma d’organitzar la Justícia, si existeix una norma estatal que ho permet, sinó que excedint-se en les seves funcions interpreta la possible norma futura i en conseqüència actualment inexistent, amb la voluntat de constrènyer la capacitat i sobirania del legislador.

En tot cas, sembla que hagin actuat com el meu oncle avi: "Per quan la facin".

Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

Jo més que tu

"Jo més que tu". Aquesta sembla ser el missatge que llança CiU en el seu particular intent per aparèixer com el més independentista de tots.

Votant a favor que el Parlament de Catalunya accepti la tramitació d'una iniciativa legislativa popular (ILP) que pretén sotmetre a referèndum la independència de Catalunya ha confirmat que la seva radicalització nacionalista no era una tàctica conjuntural, orientada a recuperar l'electorat que va perdre a favor d'ERC, sinó la conseqüència lògica del discurs que han mantingut tot aquest temps.

No ha estat el resultat del calent mental derivat del visionat del programa "Adéu Espanya?" De TV3. Per cert, repetit ahir dia 8 de juny, aprofitant que tota la programació era "enllaunada" a causa de la vaga.

Molt a desgrat seu, amb aquesta posició CiU s'ha vist obligada a trencar la campanya de declaracions i aparent dedicació als temes econòmics que d'un temps ençà estava portant i amb la qual pretenia no espantar a la part més centrada i moderada del seu electorat, que ni és ni se sent independentista.

Un cop més la fornada de dirigents de CDC forjats en els 23 anys de detenció del poder institucional i que ha abandonat el nacionalisme progressiu i pragmàtic dels seus mentors pel independentisme, han estat incapaços de resistir a la temptació de competir en aquest camp amb ERC , l'única força parlamentària que mai ha amagat la seva condició.

Per això els malabarismes verbals i contradiccions d'Oriol Pujol en intentar justificar el seu suport a un referèndum que Artur Mas havia dit que "no tocava" perquè es perdria, que a més es convoca d'acord amb una llei de consultes que van rebutjar, perquè no permetia convocar-lo.

Era el pitjor que els podia passar, com diu López de Lerma en el seu article a Expansión és un "autogol". Per això Duran Lleida s'ha afanyat a explicitar que en el programa electoral no figurés l'autodeterminació. Encara que amb això ha explicitat, una vegada més, les contradiccions de la coalició.

Si els resultats negatius fossin exclusivament per a aquests "aprenents de bruixot", cap problema. Ja aprendran. Però el problema és que Mas i Duran juguen irresponsablement amb foc. Amb el seu posicionament estan substituint la via Estatutària per la independentista i en conseqüència debilitant el ferm posicionament que encapçala manté el President Montilla per evitar que un TC moralment deslegitimat dictamini posi en qüestió la renovació del pacte entre Catalunya i l'Estat per a encaixar les dues realitats socials en una única estructura política.

Han rectificar aquest greu error sense esperar que la sentència del “Consell de Garanties Estatuàries"els salvi la cara.

Pobres, no tan pobres i rics

La discussió de cóm conceptuar o mesurar la pobresa, fa temps que esta present en el debats polítics econòmics i socials, sense que s’hagi assolit un únic estàndard per fer-ho.

Ara bé, dins de l’àrea de la que formem part, la Unió Europea i la OCDE, s’ha adoptat la convenció de considerar que la línea que defineix la consideració de pobre o no es situa en aquelles persones o famílies que tenen un nivell d’ingressos inferiors al 60% de la renda familiar mitjana de la societat en la que viu.

Segons el nostre institut d’estadística (IDESCAT), l’any 2008 la renda personal mitjana aquell any era de 10.755 euros. Si allò que es considerava era la renda mitjana per cada llar catalana aquesta pujava fins el 28.450 euros. Donada l’evolució econòmica que hem patit l’any 2009, no sembla que sigui previsible que aquestes magnituds hagin evolucionat excessivament a l’alça des d’aquell moment.

Quan hom coneix i observa aquestes xifres, li costa molt assistir amb una actitud immutable a l’allau de frivolitat i demagògia que s’ha vessat des d’àmbits polítics i mediàtics de la dreta a compte de la modificació del IRPF que el Govern de Catalunya inclourà en una propera llei.

Si a Catalunya es considera com a pobre la persona que té una renda anual de 6.453 euros a l’any, cóm definiríem una persona quina renda personal és 17 vegades superiors? I si és 27 vegades més gran?.

Només un allunyament profund de la realitat catalana permetria definir a aquestes 20.000 persones cóm components de la classe mitjana del país.

Però com que tots els que intenten “retorçar la realitat” per avalar aquesta idea tenen prous recursos i coneixements, cal deduir que no ho fan per error sinó sabent que no és veritat allò que diuen.

Ho fan per llançar un missatge, un discurs ideològic, adreçat a rebutjar que el 0’5% dels contribuents amb el nivell de renda més alt, tinguin que fer una aportació fiscal addicional a la reducció del dèficit, que s’afegeixi al esforços i sacrificis que ja estan fent les veritables classes mitjanes, treballadores i populars.

En el fons, les critiques segur que no poden venir del fet que en lloc de demanar a l’Estat més recursos s’assumeixi la major responsabilitat de Catalunya, consolidada i ampliada amb l’Estatut i el seu nou model de finançament, per a ser la primera comunitat que aprofita la capacitat legislativa sobre el tram autonòmic per incrementar la recaptació.

En resum, ens trobem davant d’un posicionament de defensa dels interessos d’una minoria, la que té més recursos, i d’un model d’ajust econòmic que encara desequilibri més els efectes negatius de la crisis en contra de la majoria, aquells que menys tenen.

Electoralisme irresponsable

El PSOE va aprovar en solitari la convalidació del Reial Decret Llei de reducció del dèficit públic, evitant amb això un agreujament de la crisi financera de característiques impredictibles. Duran Lleida va abanderar l'abstenció de CiU, que juntament amb la de Coalició Canaria i UPN, ho van fer possible.

Mentre el PP de Rajoy, que portava molt temps demanant actuacions, canviava el seu discurs i passava a votar en contra, intentant justificar-lo mitjançant un discurs electoralista i irresponsable, amb el que pretenia erosionar al Govern d’Espanya i presentar-se com el “Partit del Proletariat”, encara que això sigui al preu amagar el seus propòsits, no col·laborar en res i per res en la sortida de la crisi i mlagrat que la crisi i les seves conseqüències agreugin, encara més, la situació de la gent que més la esta patint.

Dissabte passat (29 de maig), el Govern del President Montilla aprova el seu Decret Llei. Amb ell aplicava mesures similars: rebaixa global dels salaris de les persones que treballen per l'administració catalana en un 5%, distribuït de forma progressiva, i un retall fins al 15% de les retribucions dels alts als alts càrrecs.

No obstant això, Artur Mas ja ha anunciat que ell votarà en contra al Parlament, quan s’hagi de convalidar.

I això malgrat que decret llei català ni tan afecta els pensionistes ni estableix cap pujada de l'IRPF. Això últim anirà en una llei diferent.

En conseqüència, si l’actitud de Duran Lleida va ser un exercici de responsabilitat d'Estat, aleshores l’anunci d’Artur Mas és una irresponsabilitat de País.

La veritat, és que aquesta aparent contradicció, incoherència i incongruència entre els dos socis nacionalistes, té una única explicació, que no justificació: tot esta supeditat a l'electoralisme en el qual estan instal·lats

Duran havia de superar, a qualsevol preu, el risc que el seu electorat més centrat i menys nacionalista els percebis com la força cada cop més radicalitzada en lo nacional i en l’econòmic, que són. No és van abstenir per responsabilitat sinó per un doble interès electoral: millorar la seva imatge i esvair la temença de que amb la seva actitud es provoquessin unes eleccions espanyoles i catalanes a l'uníson.

No obstant, a la part del seu electorat que Mas i “el pinyol” han estat cultivant durant aquesta legislatura amb els càntics independentistes, tanta finesa i equilibri els hi resulta excessiva. Per aquesta raó, va ser el propi Duran Lleida qui, per fer-se perdonar per aquests sectors, va tenir que equiparar “la seva responsable actuació” a la categoria “d'un embalsamador de cadàvers polítics”.

Ni ell ni Mas tenen un veritable interès en col·laborar en la sortida de la crisi, fan moviments tàctics portats exclusivament pel seu interessos electorals, com ho posa en evidencia el fet que afavoreixen l’aprovació d’unes mesures per tota Espanya, que desprès les neguen a Catalunya.

De fet, es la mateixa estratègia d’electoralisme irresponsable que practica el PP al conjunt d’Espanya.

La gimnàstica i la magnèsia

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute.

Duran Lleida amb la seva proposta de vendre AENA, plantejada com a alternativa a les mesures per reduir el dèficit públic, ha comès aquest error. O, per contra, ha pretès “pescar” en aigües tèrboles.

Vendre una empresa pública produiria uns ingressos extraordinaris, no per la quantitat que s'obtingués sinó perquè serien irrepetibles, ja que un cop venuda ja no es podria repetir l'operació.

Si aquests ingressos excepcionals es destinaran a pagar el deute públic espanyol, es faria un mal negoci, ja que avui continuem tenint una de les deutes públiques més baixes dels països desenvolupats i aquesta operació només alleugeriria el nostre nivell de despeses en una petita quantitat, el 2 o el 3% del que s'ha aconseguit en la venda i per extensió en només dècimes del total de la carrega anual del deute públic.

Si, per contra, aquests recursos extraordinaris es destinaran a reduir el dèficit, seria una equivocació, un miratge. Aquest any sí però l'any que ve el seu efecte s'hauria dilapidat, doncs amb això ni redueix la despesa ni es consolida en els ingressos. Perquè això es el dèficit: la diferencia entre ingressos i despeses.

Així doncs continuaríem amb el mateix dèficit, o més perquè no es produirien els ingressos, i sense l'empresa pública.

Llevat que CiU esperi manar més a l'aeroport del Prat a partir de l'empresa comparador, no s'observa cap benefici econòmic, polític o social de la venda dels serveis aeroportuaris que no d'AENA, ja que la navegació aèria (el servei de controladors) no es pot vendre, degut a les regulacions i obligacions internacionals que té assumit l’Estat, en la seva condició de policia aérea.

Un altre cop, abans que definir-se i mullar-se, CiU opta per fer-ne una fugida endavant, perquè ni fa propostes possibles i útils, ni dona suport a aquelles, que tot i ser dures tenen com objectiu recomposar l’economia i mantenir al màxim la cobertura social.

Endurir l'ajust.

El Govern va anunciar la setmana passada les dures mesures amb les que pretén accelerar el procés d'ajustament de l'economia espanyola, que havia presentat el gener davant la UE per mitjà del Pla d'estabilitat 2009-2013, sent acceptat llavors

Aquell era un pla esglaonat i per això menys dur.

Un pla que complia amb el compromís europeu que el dèficit conjunt de totes les administracions públiques baixés des del 11'2% actual fins al 3%, el 2013. Per a això, compassar la recuperació del creixement econòmic, l'inici de la creació neta d'ocupació, amb la retirada de les ajudes públiques de suport al creixement i el manteniment de la protecció social. Finalment, no ha pogut ser.

La cruel paradoxa és que aquest enduriment de l'ajust arribi en el mateix moment que Espanya surt tècnicament de la recessió.

L'explicació a aquest gir cap trobar-la en la resposta conjunta d'Europa als atacs especulatius contra l'euro: s'ha exigit a ella mateixa més rigor pressupostari i reformes estructurals.

Europa necessita anar al envit per embridar als mercats, és a dir regular, amb menor dependència d'ells, per això crea un fons d'ajuda mútua de 750.000 M € i força la marxa dels ajustos. Ara bé, si l'objectiu no ho posa gairebé ningú en dubte, el camí emprès si. L'oposició dels sindicats a les retallades salarials estava cantada, però el desacord amb forces polítiques que han vingut reclamant mesures similars resulta difícil d'explicar.

La crueltat dels mercats

Se sabia: els mercats no tenen cor! Però el de Grècia, ratlla la crueltat i el sadisme.

Els mercats de capitals i algunes de les seves entitats més significatives com Goldman Sacks - maliciosament traduït com el "home dels sacs d'or" - a canvi de suculents beneficis, van col·laborar amb l'anterior govern conservador en la generació i ocultació d'una difícil situació financera del país. No és d'estranyar, les seves pràctiques li han suposat una demanda per estafa, ja que enganyava als seus clients "col·locant-los" bons escombraries, que els produirien pèrdues, mentre es "folrava" invertint aquests diners en operacions bones.

Just quan el nou govern socialista, va posar sobre la taula la gravetat de la situació heretada i planteja un ajust dur, però assumible, per recompondre-la, els mercats es van acarnissar amb el país hel·lènic "negant-li el pa i la sal".

Aquells, que Ramon Jauregui ha qualificat encertadament de "sangoneres", han especulat contra el seu deute sobirà. I ho han aconseguit. Els bons grecs, han necessitat, compensar la pèrdua de confiança que ells mateixos transmetien i encoratjaven amb un gran encariment de l'interès que haurà de pagar pels diners que li prestessin.

Això significarà destinar més recursos econòmics per fer front al deute públic i dissortadament menys per atendre les polítiques dirigides al foment de l'activitat econòmica i la protecció social.

La Unió Europea ha estat excessivament lenta en respondre. Alguns països i dirigents han tractat el tema com si aquest fos un problema exclusivament nacional. La tornada als mateixos i equivocats principis liberals i no intervencionistes pels que l'anterior president nord-americà, George Bush, va deixar caure Lehman Brothers, desfermant la crisi financera que encara patim, han agreujat el cas grec i debilitat tota la zona euro.

Les egoistes visions nacionals o els interessos electorals d'Angela Merkel, expliquen, però no justifiquen, tanta miopia política, econòmica i social, perquè finalment les conseqüències s'han traslladat a tota la UE.

Aquests mercats i mercaders que no van tenir cap inconvenient a exigir milionaris rescats públics per als seus negocis privats, ara clamen per la reducció de l'excessiu creixement del dèficit i el consegüent endeutament públic produït, en gran manera, per: les ajudes directes que han hagut de fer al sector financer, el descens dels ingressos, fruit de la crisi econòmica que han generat, i l'increment de la despesa pública per a desenvolupar actuacions anticícliques que la compensin. I utilitzen aquest "mantra" per reclamar que els governs imposin més i més sacrificis als ciutadans (retallades sobre salaris, pensions, protecció social).

La seva dràstica i cruel recepta fa dubtar a prestigiosos economistes sobre la seva utilitat, ja que podria produir una recessió tan greu que impedirà retornar el prestat, obrint una espiral molt perillosa.

Tot i això, continuen exigint-la.

Per què? Perquè en el fons el que s'està discutint no és quina és la solució tècnicament correcta des del punt de vista econòmic. El que està en joc és saber qui controlarà , a partir d'ara, els mercats. Si seran els interessos dels mercaders o els de la ciutadania mitjançant la direcció i control de les normes que imposen els poders públics democràtics.

Europa i el G-20 han de reaccionar i embridar la crueltat dels mercats! Abans que l'aplicació de les seves receptes ens matin a tots.

Educació o mocadors

Najwa s'ha anat a un altre Institut, on sí que li deixen estudiar amb un mocador al cap (hijab).

Després de dies privada d'assistir a classe, confinada a la sala de visites, ha hagut de canviar de centre i companys per poder acabar l'ESO.

Aquesta no és una sortida positiva per la jove, però tampoc per a la resta de l'Institut.

En un tema com aquest, en què coincideix l'exercici de diferents drets, l'imprescindible és identificar-los i ordenar-los, és a dir, posar-los en fila i no saltar-la.

El primer i principal dels drets a respectar era i és el de l'educació de la menor.

Els que vénen darrere i en paral·lel són el respecte a la llibertat religiosa individual i la aconfessionalitat del públic.

Amb aquesta ordenació dels drets, els joves poden estudiar lluint, segons la seva creença, creus, estrelles de David, kipas, hiyabs o túniques budistes, en centres que no exhibeixen cap símbol religiós.

Sembla absurd que si hi ha d'escollir entre l'educació o un mocador, s'opti per aquest últim.

Valorar menys el procés d'adquisició d'aptituds i actituds que les farà persones més lliures i responsables que una indumentària, sempre que no afecti a la seva dignitat com a persona (com passa amb vestimentes tipus "burca), és un fet antipedagògic, autoritari o intolerant i una gestió poc intel ligent de la diversitat existent en el centre, que el Consell Escolar ha dut a terme.

En aquest examen pràctic, professors i AMPA, han suspès l'assignatura

Nomenar la unitat en va

"Per a aquesta demostració no necessito anomenar-lo" diuen que va al·legar un físic davant el tribunal de la Inquisició al ser-li requerit el per què no citava a Déu en la justificació de la seva teoria.

Una cosa similar ha passat al Tribunal Constitucional.

La ponent, i tres membres més, no creien necessari esmentar la indissoluble unitat de la nació espanyola en la decisió sobre l'Estatut - tot i que si la tenien present en els fonaments jurídics -, per contra l'altre part del Tribunal, la que podia haver ajudat a construït una majoria suficient, exigia que fos nomenada per donar-li el seu vot.

El resultat és ja conegut. El cinquè projecte de sentència ha cremat a la foguera de les vanitats.

Ningú al Constitucional és independentista i tots subscriuen el concepte de la unitat d'Espanya. Per això, costa entendre la seva incapacitat per posar-se d'acord sobre un Estatut que ni ha trencat Espanya ni va camí de fer-ho, després de quatre anys aplicant-se.

Més enllà de les persones (i els personalismes), la discrepància de fons s'ha produït, una vegada més, entre els que assumeixen que la unitat no es posa en perill per atendre la diversitat i la pluralitat que constitueix Espanya, i els que només la veuen assegurada amb la uniformitat o neguen la conveniència que Catalunya assumeixi més responsabilitat per assumir els nous reptes.

Reptes que no tenen a veure amb aspiracions segregacionistes, sinó amb la autoresponsabilització col·lectiva per gestionar els canvis esdevinguts des de l'entrada en vigor del primer Estatut, ara fa 30 anys.

Canvis de tot tipus:
· polítics, ara estem a Europa i llavors no
· demogràfics, fruit del potentíssim creixement de l'esperança de vida i les baixes taxes de natalitat. Produint una major demanda de serveis per garantir una millor qualitat de vida i atenció a aquestes persones.
· econòmics, la globalització de l'activitat econòmica s'ha accelerat aportant efectes contradictoris com la deslocalització o la possibilitat d'arribar a nous mercats
· migratoris, com ha estat l'arribada d'un milió de persones estrangeres;
· o socials, com ara els canvis en l'estructura de la família o la incorporació de gairebé un milió de dones a la feina fora de casa.

És per assumir aquesta gran responsabilitat per al que es va fer l'Estatut. I és per això que ens atorgava més competències i una distribució dels recursos adequada per atendre-les, alhora que mantenir la solidaritat interregional.

Malgrat això, hi ha qui, com el Tribunal de la Inquisició, ha seguir exigint que en la decisió es "nomenarà la indissoluble unitat de la nació espanyola", encara que no sigui necessari, perquè no estava en joc.

És una actitud pròpia dels que prejutgen intencions en lloc de jutjar textos o fets, dels que exigeixen dels altres l’adhesió unívoca als seus criteris i són incapaços d'acceptar la matisació o, fins i tot, la discrepància, en suma l'enriquiment de la diversitat.

Però haurien de saber que no és nomenat-la en la decisió, com es salvaguardarà la unitat d'Espanya, sinó amb una doctrina que afavoreixi una concepció integradora de la realitat plural que la conforma.

El fracàs del cinquè projecte de dictamen és el resultat d'aquesta intolerància al Tribunal Constitucional i l'expressió de la seva incapacitat amb la actual composició.

Després de tres anys sense posar-se d'acord és hora que es compleixin les seves normes. Això no és canviar les regles del joc a mig partit sinó tot el contrari.

Al Tribunal Constitucional se li respecta i ajuda renovant els membres caducats i fent que treballin sense més intents de instrumentalitzacions d’aquells que prenen el nom de la unitat en va.

Conjuntura i estructura

El grandiloqüentment anunciat com a "Pacte d'Estat" de Duran Lleida ha acabat sense un document signat pels negociadors del Palau de Zurbano, seu del Ministeri d'Economia i sense foto.

La raó d’aquesta absència de rubrica es troba, bàsicament, en el tacticisme electoral del principal partit de la oposició, el PP. Els conservadors espanyols consideren que el desgast que genera la crisis i la seva gestió és el que els hi portarà de nou a la Moncloa i no volen aparèixer al costat del Govern. Confonen ajudar als ciutadans amb ajudar al Govern.

Tot i els escarafalls propagandístics això no suposa la inexistència de fruits pràctics i resultats.

El Reial Decret Llei 6/2010 de mesures per al impuls de la recuperació econòmica i l'ocupació, recolzat amb més o menys entusiasme pels partits negociadors, excepte IU-ICV-EUiA, i els acords del passat Consell de Ministres en els temes que no necessiten llei, són la prova.

Són un seguit de mesures urgents, d’aquí que estigui plenament justificada la utilització d’aquesta forma jurídica. Ara bé com a tals no poden constituir una proposta estructural, però sí que tenen una estructura coherent amb l'objectiu perseguit: impulsar activitat econòmica que generi ocupació.

Per això fomenta l'exportació, la rehabilitació i la eficiència energètica dels habitatges, tant privades com públiques, el impuls del comerç, el turisme o la indústria automobilística.

I aborda la mitigació del fre que prové del sector financer. Agilitzant la seva reforma i reforçant la capacitat de l'ICO per a oferir més liquiditat a les empreses o finançar la construcció d'habitatge protegit.

Totes les mesures són peces per a un mateix puzle, però no són tot el puzle.

Per tenir-ne una visió de conjunt cal completar-les de forma imbricada en el full de ruta anunciat pel President Zapatero el passat 2 desembre al Congrés de Diputats, que s'està desenvolupant i complint en temps i forma i que comporta:

· La negociació de les reformes estructurals adreçades a afavorir el canvi del model productiu. Aquest procés s’ha desenvolupat al voltant de la llei d’economia sostenible, la qual va ja ha iniciat els seu tràmit parlamentari, així com la llei orgànica que afecta als aspectes amb dimensió autonòmica.
· La negociació de la reforma dels aspectes laborals, mitjançant la mesa del diàleg social, que entra en la seva segona fase amb el nou document aportat pel govern.
· El programa d’austeritat i ajust pressupostari, entregat davant de les autoritats econòmiques europees, que està essent una peça clau per mantenir la confiança internacional sobre l’economia espanyola
· La proposta sobre la reforma dels sistema de pensions, tramesa per al seu debat a la Comissió del Pacte de Toledo, i que suposa una proposta equilibrada per continuar donant-li sostenibilitat financera a uns dels pilars fonamentals del nostre Estat del Benestar.

Dins d’aquest context de reformes més estructurals que s’estan desenvolupant, que aquestes mesures depassen amb escreix la seva condició cojuntural i assoleixen la seva dimensió i la seva important contribució al canvi estructural, que hem de protagonitzat per sortir-nos de la crisis i la superació dels problemes específics que teníem, fins i tot abans de que aquesta es declares amb tanta virulència.

Contramanifestacions

Les negociacions entre la CEOE, UGT i CCOO sobre la reforma laboral avancen amb el seu ritme habitual.

Un ritme que no és lineal ni progressiu, més bé espasmòdic. Discret però no secret. La qual cosa permet que els mitjans de comunicació "no iniciats en aquests rituals negociadors" i més acostumats a “la litúrgia política” fallin més que una escopeta de fira i anunciïn desacords poc abans que s'assoleixi acords, com vam veure en el conflicte d'ACESA aquesta Setmana Santa.

Ara bé, aquesta dificultat per conèixer i apreciar el que està succeint és una cosa i el festival de contramanifestacions d'aquests dies, és una altra.

Mentre els agents socials negocien amb discreció, influents personatges, despatxos professionals i grups de pressió, es manifesten públicament amb estridència. No és una cosa nova, ho fan des de fa temps.

Per què no deixen en pau als negociadors? Tanta por tenen a que s'arribi a un acord, que no sigui "el seu acord"? Doncs, sí.

Per a ells només serà un acord positiu si respon a la seu pesat "ritornelo" sobre l'abaratiment de l'acomiadament i el contracte únic, suposadament estable. Per això es contramanifestan per i per al desacord. Una altra cosa no els hi serveix.

Intenten fer-nos creure que l’alt nivell de persones aturades s’explica principalment per el nostre mercat laboral, per a continuació extreure la conclusió que si no es reforma – seguint les seves directives, es clar – no hi ha sortida.

Volen que oblidem que qui ha estat darrera de la actual i duríssima destrucció d’ocupació ha estat la confluència de la crisi financera i la nostra estructura productiva i no el mercat laboral, que en la fase expansiva permetia la creació de molta ocupació, encara que de poca qualitat.

És combatent las causes estructurals de caràcter financer i de competitivitat sectorial com resoldran els problemes de fons, no confonent interessadament els efectes (l’atur) amb les causes (les arrels de la crisi).

Perquè aquestes són les veritables causes, com ho ha posat de manifest el fet que l’últim any a tota Espanya, el 86% del total dels llocs de treball que han desaparegut s’han concentrat en només dos sectors (construcció i industria manufacturera), que en prou feines suposen el 23% de tota la ocupació.

Si el causant fos el mercat de treball, per què es produiria aquesta afectació concreta? Per què els sectors afectats per la crisi financera especulativa (la construcció) i l’excés de consum (producció de bens manufacturats) s’haurien de ressentir més que els altres?

No obstant, tothom podem coincidir que caldrà sumar a la lluita contra les causes de crisi les reformes d’aquells factors que tot i no ser els responsables poden ajudar a superar-la. Ara bé, la direcció d’aquestes reformes han d’ajudar a no repetir part dels defectes observats. En aquest sentit, la manca de qualitat de l’ocupació creada, no es resol deteriorant la seva regulació jurídica.

Crec que els agents socials entenen que cal que facin l’esforç d’acordar una reforma laboral equilibrada, dirigida a col·laborar en la sortida de la crisis. La seva responsabilitat els ha retornat a reprendre el diàleg trencat el juliol del 2009, assumint la seva obligació social.

A la resta ens correspon ajudar-los a que la compleixin, no destorbar-los ni intentar boicotejar-los. Prou feina tenen!!!

Si un cop exhaurit un temps raonable –sembla que fins final d’aquest mes– no han pogut o algú no ha volgut assolir un acord, serà aleshores, i només aleshores, que el Govern haurà de transformar sense més dilacions la proposta que els hi va entregar al febrer en norma legal.

Per a tots aquest que es contramanifesten, aquesta tampoc serà una bona opció. No per unilateral i decretada, sinó perquè no imposarà allò que ells propugnen.

Pedrera i idees

Pedrera i idees, aquesta és la doble aposta del President Montilla i el PSC per a les pròximes eleccions autonòmiques i per al futur.

I com una imatge val més que mil paraules: aquí està el comitè electoral, que dirigirà Jaume Collboni, ple de noves incorporacions.

Són una representació de la pedrera del PSC. Formada per persones gens inexpertes, tot el contrari. Són persones rodades i provades en diferents nivells de responsabilitat política. Procedents d'àmbits diferents: municipalisme, sindicalisme, associacionisme, que tenen experiència en la gestió privada o pública. Amb una bona formació acadèmica, però allò que em sembla més important amb una bona formació a la "Universitat de la vida" i en la tradició socialista.

Una pedrera que no només aporta empenta i entusiasme, sinó també una visió actualitzada de la societat catalana, perquè com ella - i amb ella - han evolucionat.

Aquesta nova societat que hem ajudat a construir, des dels governs locals, des del govern de l’Estat i ara des del Govern de la Generalitat, des de les institucions però també des de la societat civil, és la que ens reclama una renovació de les propostes polítiques.

No ens reclama que abandonen els nostres principis, però sí que actualitzem els continguts. Ens demana que la continuem acompanyant en el seu procés de transformació, d’avenç i de millora per tal que puguin continuar depositant la seva confiança en nosaltres.

Aquesta és l'altra gran aposta, les idees.

Montilla aposta per una campanya que li permeti explicar el molt que s’ha fet, però també el molt que es vol fer i aconseguir. I no tan sols i exclusivament en el mon de les realitzacions materials, que també, sinó en el redisseny del model de societat que volem continuar construir, d’aquí que el programa marc, no sigui un programa electoral.

I això davant del remake nacionalista d'Artur Mas, que des del tacticisme electoral intenta no definir-se per a no equivocar-se o espantar, com ho demostra que desprès de declarar-se independentista ara pretengui desentendre’s del monstre que han alimentat i que té la seva màxima expressió en la diàspora nacionalista i l’emergència de populismes autoritaris , com el de Carretero i/o Laporta.Una actuació que des del seu posat de Don Tancredo ho fia i confia tot als errors de l'adversari, però que no proposa res. Ni idees noves ni vindicació del seu passat, res de res, llevat del “wait and see” (esperar i veure).

Recuperar els molts dèficits que el nacionalisme conservador va acumular durant els 23 anys en que va ostentar el poder era imprescindible. En un país, on les infraestructures hidràuliques, viaries, energètiques, educatives no estaven resoltes el primer era, com ja es va fer amb els primers ajuntaments democràtics, fer-les, refer-les o complementar-les. I això és el que s’ha fet, malgrat la crisi econòmica.

Aquests temps preelectorals i electorals ens permetran explicar que tota l'acció de govern, no ha estat només gestió, sinó també la fonamentació d'una societat, que volem més madura i lliure, prospera i alhora justa, amb il·lusió, però no il·lusa, confiada de si mateixa i no en messies populistes, en marxa i no aturada, esperant la tornada de les eternes “promeses”.

No obstant, assolir aquest objectiu no és una fita que acabi amb unes eleccions, normalment és tot el contrari, doncs, independent del resultat obtingut, a partir d’elles comença un altre fase, que sempre és diferent a la anterior.

Doble raser

A causa de la crisi algunes empreses catalanes l'any passat no van poder oferir a 129.400 persones prou feina per completar la jornada anual contractada.

El Govern per ajudar a treballadors i empreses industrials i de serveis va flexibilitzar la prestació per atur. Va fer que els 120 primers dies de reducció de jornada o suspensió del contracte, no comptessin per al temps de percepció de la prestació d’'atur, si finalment eren comiats. És el que col·loquialment es coneix com “posar el comptador a zero”.

És més aquesta practica, que s’assembla molt al dit “model alemany”, possiblement s’hauran d’ampliar, com demana el Govern de Catalunya, fins el 180 dies.

Amb els autònoms que no tenien dret a atur s'ha previst que també puguin accedir-hi a les prestacions d'atur si no es pot continuar el negoci.

Ningú va desqualificar aquestes mesures en el seu moment. Ningú aleshores va al·legar que amb elles es volia mantenir captiu el vot dels catalans. És més, es van saludar positivament perquè evitava acomiadaments i afavoria l'economia catalana i protegia als sectors socials que estan patint amb més duresa la crisi a Catalunya.

Llavors, per què el nacionalisme català que representa Artur Mas aplica un raser diferent sobre la flexibilització de l'accés a les prestacions per desocupació agraria a Andalusia i Extremadura que el divendres passat va aprovar el Consell de Ministres?

El problema no és semblant? No han tingut els empresaris agraris andalusos també dificultats objectives (de caràcter climatològic) per oferir prou feina (peonades) com per a que no s’hagin pogut completar el nombre de jornals que dóna dret a la seva percepció?

Per què s’insulta la intel·ligència de las persones que viuen en aquestes dues regions, afirmant que el seu criteri i orientació política es susceptible de ser “comprat” pel fet que el Govern adopti una mesura social, necessària en temps de crisi?

S’atreviria a dir o insinuar els mateix de les persones que vivim a Catalunya? De fet, i per ser sincers, sí. Ja ho han fet, ja s’han atrevit, però circumscrivint-lo als votants socialistes d’algunes comarques metropolites.

Seguint amb aquest raonament, per què la restitució d'un deute històric amb Andalusia en inversions, que esta inclòs en el seu Estatut, és una compra de vots? És vol amagar que una part d’aquest deute es com conseqüència del “càstig infligit” por el PP quan la Junta no va voler sumar-se al sistema de finançament autonòmic que va firmar CiU amb el PP? Un model tant negatiu que no ens tret de sobre fins que amb l’Estatut i els governs d’esquerres aquí i allà ho han fet possible.

No és una situació similar a la que Catalunya va assolir amb la Disposició Addicional Tercera del Estatut i en Catalunya esta implicant un increment substancial de les inversions de l'Estat entre les que destaquen actuacions com ara, AVE, Aeroport o Sincrotró, inaugurat aquest dilluns?

Per que el que allà és presenta com un suposat un tracte de favor, aquí només un acte de justícia?

Quan Artur Mas planteja que no vol una societat subsidiada, que a Catalunya només volem inversions productives, està insinuant que no vol que las personas afectades pels ERO no tinguin dret a les prestacions per atur o que els autonoms que han tingut que tancar el seu negoci, no rebin l’ajut dels 420 €, que ha acordat el Govern de Catalunya amb empresaris i treballadors en els “30 compromisos contra la crisis”?

Doncs que ho digui amb claredat.

Per que aplicant aquest doble raser i fent la mateixa demagògia que fa el PP, però al revés, sobre el suposat tracte de favor cap a Catalunya, el nacionalisme català només crearà problemes polítics i tensions territorials on fan falta solucions socials.

Sense acord a la vista

La cimera anticrisi de divendres passat no ha deixat una panorama que contempli un possible acord a la vista.

La dinàmica i l'experiència de diàleg, negociació i acord que vénen practicant durant els últims 6 anys el Govern i les organitzacions empresarials i sindicals a Catalunya, no s’han reproduït en els nous convidats a la taula, els partits polítics a l'oposició, els quals van rebutjar la proposta de treballar plegats per construir una sortida solidaria i conjunta de la crisi.

Què si no és pretendre que aquesta cimera discuteixi sobre allò que s'està abordant en l'àmbit espanyol o supeditar-ne qualsevol entesa a l'acceptació prèvia de les seves propostes, com va fer CiU?

Per poder fer néixer un acord s’havien d’esquivar una sèrie d’obstacles i dificultats prèvies, com ara:
Primer, acordar sobre alguna cosa més que allò que Govern i agents socials ja vénen fent, com per exemple les mesures a curt termini contingudes en els "30 compromisos" acordats ara no fa ni tres mesos, o les mesures a llarg termini establertes en el "Acord Estratègic 2008-2011".
Segon, centrar els acords sobre el que es pot i s'ha de fer aquí, sense fer-ne de la cimera catalana un fòrum de debat sobre temes que s'han d'abordar en altres àmbits.
I tercer, que tothom prioritzi els interessos dels "paisans" per sobre dels de part o els de partit.

Es sabia que no seria una tasca fàcil.

Entre altres raons perquè hi ha molt fet i amb molt contingut i transcendència, però també perquè la voluntat de crear-ne un "front català per anar a Madrid", que encara que resulti efectista és molt poc efectiu i més si es vol fer pivotar sobre la campanya conjunta (PP-CiU) per frenar la modificació de l’IVA, era més forta que la voluntat d’acordar-ne solucions efectives i perquè, finalment, hi ha qui ja ha entrat en campanya electoral, i això domina tota la seva acció política.

Conscients del riscos, Govern, organitzacions empresarials i sindicals van oferir un document de treball orientat a aprofundir sobre com millorar el finançament de les empreses, afavorir la demanda i consolidar la indústria, transformar la construcció i incrementar l'estalvi i l'eficiència energètica, reforçar la formació i la protecció social, fomentar l'emprenedoria i les noves activitats o simplificar l'administració, sumant al que ja es fa.

Aquesta proposta adreçada a negociar i acordar coses pràctiques, que poguessin ser assumides per tothom i que depenguessin de nosaltres, no va obtenir una resposta positiva, si no una de genèrica, partidària, parcial i orientada fonamentalment a establir posicionaments que s'han d’establir i implementar en altres àmbits.

En tot cas, sembla que Artur Mas i la resta de partits en l’oposició buscaven escapolir-se i "fer un mutis pel fòrum" més que comprometre's en la sortida la crisi.

El únic interès de CiU ha estat evitar que aquesta cimera l'obligués a quelcom, un cop ha constatat que s’ha esgotat l'efecte mediàtic d'aparèixer com una força defensora i proposant d’un pacte d’Estat anticrisi - amb el que volia fer-se perdonar la seva radicalització independentista – i que aquí no hi haurà una plataforma catalana de la que és pugui apropiar i instrumentalitzar a Madrid, per defensar les seves propostes.

Per tancar el cercle i evitar que algú li recriminés que és capaç de concertar amb la Ministra Salgado allò que li nega al President Montilla els següent pas ha estat fer sortir a Duran Lleida a proclamar també la mort de la concertació en l’àmbit de l’Estat, i substituint-la per una negociació peça a peça, norma a norma, que li permeti mantenir viva la seva possibilitat d’un futur pacte amb el PP de més calat, aquí i allà.

Seria bo que consideressin aquest posicionament.

La contribució a la solució dels problemes que genera la crisi econòmica no es un favor al Govern, als Governs espanyol i català, sinó un servei a les persones que les pateixen i, en conseqüència, col·laborar en la seva solució no és un demèrit o una penalització sinó tot el contrari.

Encara està per veure si el gir cap a al centralitat que anuncien és real o senzillament és formal, com sembla que es desprèn de la seva actuació.