No acostumo a fer-ho, però trobo tant bo i genial l’article que publica avui David Miró al Periodico, que no m’hi volgut estar de reproduir-lo en el meu blog.
Posem que es diu Carmen i que viu al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Va arribar fa 50 anys, quan encara era una adolescent, fugint de la misèria del camp andalús. Avui les seves dues filles tenen carrera i bones feines (encreua els dits cada vegada que ho diu), i la seva principal ocupació és cuidar els néts. Sempre ha estat molt activa i molt curiosa, no ha perdut mai les ganes d'aprendre, de recuperar el que la llarga nit franquista li va prendre. Fa dos anys es va apuntar a un curs de català del Consorci per a la Normalització Lingüística, i ja ha arribat al nivell intermedi. S'atreveix fins i tot a parlar-lo amb els seus néts, el Pol i l'Arnau. S'enfada molt quan a l'estiu torna al poble i li parlen malament dels catalans. L'altre dia es va encarar amb un jovenet embolicat amb la bandera d'Espanya que després del partit cridava «Puta Catalunya». «Però fill, no veus que si no hagués sigut per Catalunya avui potser series alemany», li va etzibar.
No entén de federalisme ni de tribunals constitucionals, però sap que Catalunya és especial, que no és el mateix que altres parts d'Espanya (ella n'ha recorregut moltes amb l'Imserso) i que no fa falta haver anat a la universitat per veure-ho. És evident. Les coses aquí són diferents, van d'una altra manera, la gent té una altra manera de pensar. I no passa res. Té un gendre independentista i a vegades discuteixen, però tot s'arregla amb un bon vi i uns quants acudits. Al cap i a la fi també té familiars de dretes. No es pot estar d'acord en tot amb tothom.
La Carmen està pensant si anirà a la manifestació. El seu marit no està bé (és el que li passa a la classe treballadora, que la salut s'acaba just als 65), però les seves filles sí que volen que hi vagi. Ella no ha anat a cap manifestació des de les reivindicacions veïnals dels anys 80, i li fa por amb totes aquestes coses que es veuen per la tele, les càrregues policials, els disturbis... La seva filla María li diu que no passarà res, que també hi va el president Montilla i que hi haurà molta gent, de tot, no només nacionalistes radicals, que és com ella tracta el seu gendre.
El gendre és, precisament, qui més hi insisteix. Ja li ha dit que aquest dia no anirà amb cap estelada ni cridarà independència ni res de res. Només desfilarà, en silenci, al costat de la dona, els fills i la sogra. En la seva agrupació d'ERC ja s'ha discutit per això amb companys que volen cridar contra Espanya, alguns fins i tot contra Montilla i els socialistes.
Pensa que seria un immens error, que demà l'important, el que verdaderament marcarà la frontera entre l'èxit i el fracàs, és que la seva sogra pugui anar a la manifestació i trobar-s'hi còmoda, és a dir, catalana. Per això farà el que calgui perquè sigui així. I diumenge, a Sant Ildefons a menjar aquest salmorejo que li surt tan bo... i també a discutir, si ve a tomb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada