Pàgines

dimecres, 28 de gener del 2009

El semàfor verd de Gerardo Diaz


Llegeixo a la Vanguardia d’avui que el Sr. Gerardo Diaz, president de la CEOE, assistirà al acte reivindicatiu del proper dia 10 de febrer que han convocat les organitzacions metal·lúrgiques catalanes.

Aquest mitja de comunicació li confereix un “semàfor verd” pel que suposa de normalització de les relacions de la CEOE amb el FOMENT. Potser sí que aquesta represa de relacions més cordials s’ho mereix.

Però hi ha dubte que em crema “la neurona”. La AEB (Associació Española de la Banca) ha deixat de formar part de la cúpula de la CEOE que presideix el Sr. Gerardo Diaz?

El dubte parteix del coneixement que l’acte convocat per la UPM (Unió Patronal Metal·lúrgica) cerca evitar que la actitud restrictiva de les entitats financeres en relació a la seva política creditícia acabi ofegant l’activitat de les seves empreses, expressant als governs la dimensió de les dificultats que tenen i reclamar-los un posicionament més bel·ligerant vers la banca.

No seria bo que a més d’acudir a l’acte d’una de les organitzacions de la CEOE, el Sr. Gerard Diaz portés una resposta positiva de la AEB?

Resposta en el sentit que:
- no només vetllaran per els seus interessos i per la solidesa del seu sector, sino de la econòmia espanyola.
- el fiançament que la societat, a traves dels governs, els hi ha ofert el faran arribar fins les empreses i les famílies.
- ho faran d’una forma més eficaç i responsable evitant que es tornin a alimentar el Leviatan de la especulació i afavorin la economia real i productiva.

Si aconsegueix aquesta resposta dels seus companys d’executiva, el Sr. Gerado Diaz segur que s’emporta tots els semàfors verds!!!!

Calçar-se les botes


L'actitud davant les crisis és fonamental per superar-la.

Per sortir-ne, evidentment, es requereix també coneixement de la situació i una actuació ajustada, però l'actitud davant ella és el factor que transforma en oportunitats el que se'ns presenta com adversitats.

Ja li va passar al Canceller alemany Gerhard Schroeder!. Es calçà unes botes, i amb elles es passejà, enfonsant-se en el fang que cobria moltes ciutats alemanyes després d'unes potents inundacions, sense cap mandra, ni por, està al costat de la gent, mentre patien la seva desgracia, llançà un missatge ajustat a les dificultats, sense cap concessió a la demagògia, i organitzà els recursos que tènia al seu abast per ajudar-los. Amb aquesta actitud, va passar de desnonat polític a revalidar la confiança dels electors.

Dels nostres líders esperem una actuació semblant. Que es calcin les botes, que liderin la reacció davant de la crisi. La solució no depèn sol d’ells. Tots tenim que calçar-nos les nostres botes particulars, com ens ha recordat en el seu discurs el president Obama, amb la seva apel·lació a l'esforç i a la solidaritat.

Els que coneixen el President Montilla, saben que calçar-se les botes i treballar per conèixer i reconèixer el problema que empreses i famílies estan patint o treballar per unir - o imposar, si arriba el cas - les voluntats i actuacions necessàries per solucionar-los, no és allò el que li costa més. És el que ha fet sempre. Fins i tot, es diria que es troba més còmode que en altres facetes, sinó fos perquè estem parlant de la crisi.

Allò que resulta frustrant és que d'altres - o potser, totes les altres? - forces polítiques i els seus líders es dediquin dilapidar les forces i esforços, en debats estèrils i batalles internes.

Haurien de calçar-se les botes, proposar solucions factibles i recolzar, encara que no siguin les seves, aquelles que es prenguin i vagin en la direcció correcta. Que els vegin al costat del govern no els hi farà mal, tot el contrari, perquè el ciutadans saben que això fora bo per tothom.

Si no ho fan així la crisi passarà de ser-ne el seu “aliat polític”, per retornar al govern, a convertir-se en el seu principal malson.

Estan arribant tard, així doncs: “ a calçar-se les botes!”

dimecres, 21 de gener del 2009

Els altres girs d’Artur Mas



Tres són els girs que esta protagonitzant Artur Mas: l’independentista, l‘euroescèptic i la dretanització social.

Amb l'entronització de Ramón Tremosa i la defenestració de Guardans, com candidat a les eleccions europees, Artur Mas ha fet visible el seu gir cap a el sobiranisme polític i l'abandonament de la moderació en les posicions nacionalistes que el President Jordi Pujol van aconsseguir transformar com a senyal d’identitat per CDC.

El retorn del fill prodigo, que va deixar la casa convergent tot discrepant de la política de pactes amb els governs d'Espanya i que rebutja l'Estatut, és presentat com l'exemple a seguir. Com sempre aquells que no van deixar la casa del pare i van continuar treballant per ella veuen com després de fer-la malbé intenten torna a participar del repartiment de l’herència, o tornen per “patejar-se” el que queda?

Sense tanta metàfora bíblica, podem preguntar-nos com queden i com es senten tots aquells que han defensat i donat suport amb el seu vot l’estratègia seguida per la coalició nacionalista? Doncs desautoritzats.

El grup dirigent que encapçala Mas viu tan acomplexat, davant dels independentistes d'esquerra (ERC), i tan obsessionat per recuperar aquesta parcel·la política que radicalitza les seves postures per aconseguir-la.

Per això que s’"oblidessin" d’explicar l'anterior militància del nou candidat, no va ser casual, com tampoc ho és el fet que Angel Colom, un dels pilars de la Casa Gran i reclam per a independentistes, també sigui de CDC. És la típica obertura Madíatica cap a la societat.

Abandonar Europa com a projecte i instrumentalitzar-la en una baralla domestica, és un altre gir inèdit en CDC, el segon que encapçala Mas. La importància i el suport a la construcció europea i la falta d'un referent polític, (a diferència d'UDC), sempre van fer que Europa fos vista amb respecte i com un model socioeconòmic i de llibertats on desenvolupar el seu projecte nacional. Substituir aquest missatge pel desconeixement i menyspreu que transmet el candidat Tremosa és un altre gir cap al no res.

El tercer gir d'Artur Mas, potser del que menys es parla, és el seu gir social cap a la dreta. També en això es radicalitza. Deixa de banda les "terceres vies" socialdemòcrates per abraçar-se al liberalisme més descarnat dels Sala Martí i altres yuppies. En aquest gir cap a la dreta econòmica i social és d'on beuen les receptes que fa uns dies explicava Oriol Pujol: treballar més hores -fins a les 65?- i cobrar menys -rebaixant convenis ja firmats- o baixar les quotes empresarials a la Seguretat Social encara que se la desequilibri i no millorar proteccions socials.
Amb els seus tres girs, independentista, euroescèptic i de dretanització social, Mas desorienta a tothom. Fins i tot als seus!

dimecres, 14 de gener del 2009

Garantia energètica


Aquesta vegada no ens ha tocat. Més que res, perquè el gas que ens arriba no prové de Rússia sinó del nord de l'Àfrica.

Aprofitem la circumstància per reflexionar, ara que veiem "les barbes de milions de compatriotes europeus en remull" i com sofreixen les onades de fred sense calefacció, per l'excés de dependència energètica.

Una esgarrifança va recórrer Europa, la primera vegada que Rússia va tancar l'aixeta del gas pels seus conflictes amb Ucraïna. De cop – i pel cop – es va prendre consciencia que:
Des d’aquell moment els documents de la Unió Europea sobre energia van canviar. Estalvi i eficiència energètica o les energies renovables van cedir el primer lloc a la garantia de subministrament energètic, a la diversificació de les seves fonts i dels seus proveïdors. Assegurar el proveïment era el prioritari. Malgrat això, no s'ha definit una política energètica europea comuna, cadascun continua anat a la seva. I així ens ha agafat el segon avís.

El gas, encara que fòssil i finit, ha estat considerat últimament com la font energètica de transició. Però, transició cap on? Cap un escenari energètic on es pugui prescindir dels combustibles fòssils sense ensurts i mancances.

En els àmbits tècnics, econòmics, socials i polítics amb una sensibilitat mediambiental positiva se’l va considerar com una opció factible per garantir de forma raonable i a un preu acceptable l’energia elèctrica i calorífica que es podia necessitar. Tenia al seu favor un menor rebuig social, per més eficient i menys contaminant, que el carbó, el fuel o la nuclear i alhora permetia guanyar un temps fonamental, per fer-ne de les energies renovables i la fusió (que no fissió) nuclear la garantia de subministrament suficient i sostenible que permetés el desenvolupament humà al que aspirem.

Si decidim continuar amb l'aposta pel gas, s’ha de ser conseqüent. Això suposa construir les infraestructures necessàries, com ara els gasoductes, com el Medgas, o els dipòsits subterranis de gran capacitat que ens permetin gestionar i garantir el subministrament i també les plantes de cicle combinat per obtenir l'electricitat. Hem de ser conscient que no pel fet de que siguin imprescindibles, això ens estalviarà la pedagogia d’explicar-ne la seva necessitat i fer-les bé. Res serà poc, per fer-ne pedagogia política i construir una cultura del sí, com demanava Manuel Ludevid.

Si s’opta per descartar el gas, també s’ha de ser conseqüent. Per garantir el subministrament sol hi ha dos camins: tornar cap a enrere, obtenint l’energia dels productes que es volien abandonar, o incrementar exponencialment les d'origen renovable.

La primera, en tant que Europa tampoc és autosuficient en combustibles fòssils, tindrà els mateixos problemes geopolítics que té el gas i a més a més és més contaminant. Pel que fa a la energia nuclear de fissió la no resolució tècnica i segura dels problemes generats de la producció i dels residus la fa una font d’energia amb forces dificultats per ser-ne l’energia sobre la que fer-ne pivotar la garantia de subministrament.

Pel que fa a la segona línea, la de les renovables, hores d’ara segueixen en un estadi de desenvolupament tecnològic insuficient que fa que encara no siguin la garantia de subministrament que necessitem. I a més cal tenir que present que unes fonts no intensives (eòliques, solars, biomases, biocombustibles o hidràuliques), requereixen unes dimensions extensives per a la seva producció.

En aquesta tessitura, els conservacionistes haurien d’explicar-nos per què s'oposen als parcs eòlics? I quina alternativa real plantegen. De passada també seria bo conèixer per què el TSJC els dóna la raó?

Debatem fins al final com es garanteix l'accés a l'energia, però decidim. Evitem la actitud sobre la que ens alertava Bertolt Brecht en la seva “Oda al dubte”

“Davant els irreflexius que mai dubten,
Estan els reflexius que mai actuen.
No dubten per arribar a una decisió,
sinó per eludir la decisió.”

dimecres, 7 de gener del 2009

Gener: Un mes estressant i interessant


Gener serà un mes estressant, però també molt interessant .

No sol per la "pujada" que pren el seu nom del mes, i en la que tots tractarem de recuperar-nos de tanta festa, menjar i despesa nadalenca, sinó perquè és l'espai de temps que hi ha per assolir un acord sobre el finançament autonòmic.

No és per res!, sinó perquè l'1 de març hi ha eleccions a Galícia i el País Basc i aquest tema ha d'estar resolt abans que s'iniciïn les campanyes electorals al mes de febrer. Tenir-ne una data de termini és bo, però sens dubte desfermarà els nervis i crearà un estrés negociador i informador extrem.

No s'han d'estressar, hi ha temps!, si es negocia amb intensitat. Assolir un bon acord, en temps i forma, requerirà mantenir la claredat de plantejaments i la fermesa en la seva defensa, com s’està fent fins ara i també uns nervis d'acer per no estressar-s’hi.

El punt actual és bo. Les bases de l'acord es corresponen amb els criteris de l'Estatut i la resta de les comunitats autònomes, incloses les governades pel PP, les estan assumint perquè també els hi són interessants. Aquest és el mèrit de la proposta catalana que, tot sigui dit de passada, tant molesta als nacionalistes de CiU, doncs ells estant fiant el seu futur al fracàs de les negociacions.

Però l’actitud d’aquells (CiU i PP) que són els responsables del sistema de finançament que ara estem patint, i volem canviar, no ens hauria de despitar del treball. Encara queda molta feina a fer!.

Ara toca continuar negociant amb intel·ligència i prudència. Intel·ligència per a concretar els conceptes i les xifres que configurin un acord bo. I prudència per no crear tensions a la resta de les comunitats autònomes. Res seria pitjor per a tothom que donar munició a aquells que volen reobrir nous episodis de catalanofobia, i fer servir aquest tema dins de les properes campanyes electorals.

No es tracta de presumir sinó de ser eficaç, i això costa, tots ho sabem. Perquè en això, com en la vida, el risc són els que si no pot presumir dels seus èxits, creuen que no ho són i n’hi ha alguns que obsessionats per marcar “perfil, l’únic que aconsegueixen és que els hi marquin gols.

Per això, ha estat tant positiu que el Govern català en el seu conjunt hagi optat per la negociació abans que la desqualificació global, i que s’endinsi en el camí d’exigir que es concreti i quantifiqui la proposta que el Govern de Zapatero va presentar en una forma genèrica, més que per la senda de la resposta altisonant, per després tenir que continuar negociant “sota la taula” com feia la majoria nacionalista que ens ha governat durant 23 anys.

Es tracta d'assolir un bon acord, no de "treure pit". Que el PP i CiU ho facin i ho facin amb qualificacions i quantificacions exagerades, forma part del soroll ambiental al que ens haurem d’acostumar i que no ens hauria ni de despistar ni d’estressar. Al cap i a la fi, si no hi hagués acord s'aplanaria el camí per al seu retorn al Govern que cadascú desitja.

I per això, allò que resulta més difícil entendre és per què l'ERC de Puigercós cau en aquesta estratègia i afebleix al conseller Huget, que n’és el seu representant en el Govern per els temes de la negociació del finançament.