Superar la desacceleració

La desacceleració del sector de la construcció està fent que la creació d'ocupació en la resta de sectors sigui insuficient, per compensar el que perd i el que demanden els qui s'incorporen al mercat de treball.

La preocupació per l'atur pot fer que , de vegades, no ens ocupem de l'ocupació.

Hi ha alternatives a la crisi del maó? Sí. Fins i tot algunes ja se n'estan construint i estan donant resultats, com corroborava l'última enquesta de població activa. No obstant això, és convenient accelerar-les.

Les economies regionals on la indústria té un pes major, han patit menys, algunes, fins i tot, han creat ocupació neta.

Així doncs, la senda és continuar millorant el nostre teixit industrial amb productes de més valor afegit i amb una forma de produir-los més competitiva. Incorporar coneixement al que es fa i com es fa, funciona.

Això significa invertir per a que els sectors madurs no es quedin obsolets i que s’aposti per sectors amb uns amplis continguts tecnològics i relacionats amb salut, medi ambient, energia i tecnologies de la comunicació i la informació.

D'altra banda, l'estoc de cases sense vendre, no és l'expressió de la satisfacció de les necessitats d'habitatge. Més bé és tot el contrari. Hi ha un excés de cases construïdes on no hi ha la gent (segones residencies i zones turístiques) i les que si ubicades on hi ha demanda no coberta, estan a uns preus que no s'ajusten a les possibilitats dels compradors.

La solució del sector és, junt amb la rehabilitació i l'obra pública, ajustar els preus a la demanda real i que l'habitatge nou respongui, en preus i ubicació, a ella i no a l'especulació dels sectors financers.

Una altre línia d’actuació consisteix a incrementar els serveis de qualitat per a empreses i persones. Es crea ocupació, alhora, que es satisfan necessitats no suficientment ateses.

Aquests són els deures dels governs i la societat per superar la desacceleració.
En definitiva, es tracta d’ ocupar-se de l'ocupació, sense desatendre les persones aturades.

Coherència i participació

Gràcies Marcelino Iglesias!
És la primera expressió que m’ha sortit, quan li sentit dir, en menys de 10 segons però amb tota claredat i seny, que estava d’acord amb la solució que s'està donant al problema de la sequera que pateix l'area de Barcelona, perque:

“L’aigua que arribarà a l’àrea de Barcelona no és un transvasament nou, forma part de l'autoritzat a l’any 1981.
No hi ha noves extraccions del cabdal del Ebre.
Es la solució per atendre una emergència.
Es temporal, fins que entrin en marxa la solució definitiva que defensen per les zones àrides del Mediterrani, la dessalació del aigua del mar”

En aquest 10 segons, també m’han vingut al cap l’actitud d’aquells que:
“Com CiU, diuen que la canonada la van proposar ells quan estaven al Govern, però ni la van construir, aleshores, ni no li donen suport, ara que estan a l’oposició.”
“Com ERC, que en nom de la coherència anirà a una manifestació en contra d’una mesura, que li donen suport des del govern”
“Com ICV-EUiA, que en nom del foment de la confiança en la política i els politics defensa desmuntar una part de la canonada, quan la temporalitat i finalitat està fixada per una llei i pel govern del que formen part”

Gràcies Marcelino Iglesias, perquè amb la teva posició ens ajudes a continuar fen allò que la gent necessita i vol. Que es resolguin els problemes entenent-los, atenent-los i construint al mateix temps el futur que els hi permeti progressar.

Al socialisme català mai li ha fet por dir i fer el que toca, però de vegades quan s’està envoltat de tanta “coherència i participació” que serveix per despistar a propis i estranys, trobar-ne una veu amiga que expressi amb tanta claredat les raons per les que farem aquesta canonada, reconforta.

Preparació

Preparem-nos per a la que ens caurà al damunt. No em refereixo a la esperada pluja, sinó a la tensió política, que voldrà generar el PP.

Amb la que han muntat per la canonada que garantiran l'aigua de boca per a més de 5 milions de persones a Catalunya, què no muntaran quan s'iniciï la negociació sobre el finançament autonòmic?

De nou, hem hagut de sentir-nos dir que el Govern d'Espanya discrimina a altres regions quan atén una necessitat ineludible dels ciutadans de Catalunya, en aquest cas l'aigua, perquè no els dóna el mateix tracte. Tant se'ls hi fa que s'hagin fet coses similars (Murcia o Balears) davant de problemes hídrics similars, l'important fer-se l’ofès.

El derogat Pla Hidrològic Nacional (PHN) i el que ara es farà no tenen res veure. El primer era una acció estructural i permanent i la canonada és una actuació conjuntural que busca assegurar, fins a maig del 2009 i en cas de necessitat, la superació dels efectes de sequera.

Allò que, ara, és estructural són les tres dessalinitzadoras, que al final aportaran 180 Hm3/any, substituint amb això els 190 Hm3 que volien endur-se des del Ebre fins Barcelona.

Certament, en el futur, la canonada s'aprofitarà per distribuir, cap a Tarragona o Barcelona, l'aigua de la dessalinitzadora de Cunit. Per aquesta raó, ni es llençant els diners, ni s’ha de desmuntar.

El discurs dels Presidents del PP, que governen a València i Murcia, que confon el PHN i la canonada no parteix de la desinformació, en té d'altres raons, vol reivindicar el PHN, atacar als governs d'Espanya i Catalunya i, de passada, "preparar el terreny per a la negociació" del finançament autonòmic.

Per això, resulta preocupant el curt de mires polítiques que n’és CiU. Amb el seu "tacticisme" enforteix aquestes posicions. Amb la seva obsessió per excusar-se la seva anterior acceptació al PHN, es nega a donar suport les solucions a la sequera i, a més a més, és suma al discurs que afavoreix la confrontació territorial.

Si en un tema com aquest, actua així, posant el interessos de partit per davant del país, i dóna una freda resposta a l'oferiment del Govern per caminar junts en el procés de negociació del finançament.

Aleshores, més val que ens anem preparant.

Solucionar la sequera

Per fi, ja hi ha una solució per als efectes de la sequera.

El Govern de Catalunya fa temps que està construint la solució definitiva, per a quan les pluges fallen. Fomenta l'estalvi, la reutilització i l'ús racional de l'aigua, aprofita els recursos naturals (rius i aqüífers), construeix les dessalinitzadoras del Prat, La Tordera i Cunit-Cubelles i connecta les xarxes, perquè cap conca no pateixi els efectes de la sequera.

No obstant, mentre això arribava ja havia proposat mesures d'urgència, com el recurs puntual i temporal al Segre. Aquesta no ha estat necessària.

El diàleg i l’acord amb el Govern d'Espanya ha fet possible aprofitar una altra de les opcions que havia estudiat. L'oferiment per construir per la zona d'influència de l'Autopista AP-7 la canalització que transporti els 40 Hm3 que no utilitza Tarragona, dels 120 Hm3 que es compren als regants del Ebre, permet fer arribar l'aigua que es necessita en temps i quantitat. Aquesta opció es fa possible perquè no s’han d'expropiar els terrenys, doncs en que al seu dia ja ho va fer l'Estat, i aleshores el temps de realització es retalla des dels 21 mesos previstos inicialment als 6 mesos, de la nova previsió.

Ja hi ha solució per a la sequera que pateixen els 5,5 milions de persones que viuen a les conques del Ter i del Llobregat. Però CiU no li dona suport, la condiciona a faraònic projecte del transvasament del Roine.

Vol això dir que CiU, després de 23 anys de governar Catalunya, és incapaç d'entendre com s'ha d'afrontar una emergència? No, el que significa és que no vol mullar-se.

Artur Mas sap que establir un condicionant a llarg termini, com ara fer-ne el transvasament d’aigua del Roine, per donar el seu suport a la solució a curt, no és una solució, però la utilitza com a maniobra de distracció.

Creu que evitar la coincidència amb el Govern, li permetrà continuar amb la seva estratègia de defensar, en cada part del territori, allò que s’imagina que la gent vol sentir, a Tarragona que el Ebre no es toca, a Lleida el Segre i a Girona el Ter.

Pensa que la gent no s’adonarà que ha estat el Govern de Catalunya, amb el President Montilla al capdavant, qui l’hi ha resolt el problema de manca d’aigua.

Malbaratar una altra oportunitat per comprometre's i optar per fer-ne partidisme amb les necessitats dels ciutadans, no ha estat mai una forma de liderar la construcció d’una alternativa, i molt menys un país. Ja s’ho faran!

Emergència

L'urgent és afrontar l'emergència hídrica.

Vivim la sequera més important dels últims 60 anys. Fins que funcioni la dessaladora del Prat podem entrar en una greu situació de desproveïment, si no plou. Per això, resulta urgent sumar a les mesures que ja s'han pres, totes les necessàries per evitar-la.

Avui doncs l'urgent i l'important coincideixen.

En aquest tema no hi ha UNA solució, sinó solucions. Per això, totes les propostes s'han de dirigir a aconseguir que a les conques del Ter i del Llobregat, on hi viuen 5’5 milions de persones, hi hagi aigua en quantitat suficient, en el temps adequat i a un cost econòmic, social i mediambiental acceptable.

El que se situï fora de terminis, no serveix i les propostes que no aportin el cabal necessari, tampoc, o, en tot cas, no poden ser excloents de d'altres, fins que s'assoleixi l'objectiu total.

Per això resulta estrany, veure com Artur Mas va condicionar el seu suport a les mesures d'urgència plantejades pel President Montilla a l'acceptació de la seva opció al transvasament del Roine, de la qual tant van parlar, però mai no van fer.

De moment, la seva "solució" arribaria tard. Comptat pel cap baix entre 7 ó 10 anys. I les solucions són per a ja!

Però és que, a més a més, té problemes, com per exemple, la contaminació del riu, les necessitats de respectar el parc natural que travessaria, la preferència de subministrament a les zones franceses, amb problemes d'aigua, per on passaria i l'extensió dels regadius que es projectes per elles. En una paraula, en cas de fer-ho, ens hauríem de posar a la cua de l’aigua.

La grandesa i generositat de les forces polítiques, tant les del govern com les de l'oposició, s'expressa apropant l'espatlla per afrontar l'emergència i renunciant als rèdits electorals a curt.

Ni els projectes a llarg, ni els vets a propostes sense proposar solucions factibles, poden ser les excuses per no comprometre's en la solució de l’emergència, perquè ningú entendrà que es faci electoralisme amb les seves necessitats bàsiques.

Decidir a l'estiu

Aquest estiu serà decisori, està per veure si també serà decisiu.

D’entrada tot apunta a que ho pugui ser, doncs algunes de les forces polítiques catalanes més importants, com ara PSC, CDC i ERC, tenen convocat el seu congrés. A última hora el PPC també s’hi ha apuntat, avançant el seu des de l’octubre al juliol.

Amb les primeres calors de l'estiu es reuniran per reflexionar i si és possible decidir. Tenen situacions diferents, però hi ha alguna cosa en comú.

Tots debatran entre continuïtat i renovació, o en quina proporció s’han de combinar aquests dos conceptes per redefinir la seva proposta política, després de comprovar el veredicte que les urnes li han atorgat a cadascun. Veredicte que, aquest sí, ha estat diferent per uns i altres.

Tots ho hauran de fer. Dels nacionalistes catalans, ERC i CDC, diria que tothom ho espera, ja que els resultats electorals no els hi han acompanyat. També s’espera dels nacionalistes espanyols, PPC, doncs la feblesa d’una direcció i una estratègia potenciada, des de fora de Catalunya, per Acebes i Zaplana, els quals personifiquen la pèrdua de les eleccions, ho fan imprescindible.

Però del PSC, no s’espera que fem aquest exercici. Hi ha qui des de dintre i des de fora, fins i tot, pensarà que no ho necessiten, perquè ho estem guanyant tot. Que si una cosa funciona no convé tocar-la. S'equivocaran. Si als socialistes catalans les coses no ens han anat malament és perquè sempre ens ha caracteritzat el fet de no esperar a que les coses s'espatllin, a perdre, per començar a canviar projectes i persones. Aquesta és l'actitud que no hem de canviar.

Els canvis en les alcaldies, per exemple, en son un testimoni. Sembla fàcil, però no ho és. Canviar quan s'està al govern, encara que els adversaris ens ho critiquin, no resulta gens senzill. Té el seu mèrit.

Perquè no es tracta només d'actualitzar les cares, sinó els plantejaments i les propostes. Això és el substancial. Si només es fes el primer, seria una lifting i no el necessari procés d’incorporació i renovació generacional.

La nostra obsessió ha de continuar essent l’auscultació de la societat, per interpretar els seus canvis i els seus anhels, per detectar les seves noves possibilitats, que provenen d’una transformació que, en molts casos, hem ajudat a protagonitzat i liderar. Aquesta obsessió ha de ser paral·lela a la nostra vocació d’actualització i renovació de les nostres propostes i dels nostres lideratges. Aquesta obsessió no és gratuïta, és la que ens ha permès obtenir la confiança majoritària de la ciutadania.

Si això és cert, per al PSC, no ho serà per a CDC, ERC i PPC!

Dels diferents processos congressuals sortiran reforçats aquells que siguin capaços d'entendre i d'atendre el missatge que els ciutadans ens han enviat amb els seus vots i ho anteposin a les seves "cuites" internes. Els que no ho facin així, perdran el que potser sigui el seu últim tren.