Contramanifestacions

Les negociacions entre la CEOE, UGT i CCOO sobre la reforma laboral avancen amb el seu ritme habitual.

Un ritme que no és lineal ni progressiu, més bé espasmòdic. Discret però no secret. La qual cosa permet que els mitjans de comunicació "no iniciats en aquests rituals negociadors" i més acostumats a “la litúrgia política” fallin més que una escopeta de fira i anunciïn desacords poc abans que s'assoleixi acords, com vam veure en el conflicte d'ACESA aquesta Setmana Santa.

Ara bé, aquesta dificultat per conèixer i apreciar el que està succeint és una cosa i el festival de contramanifestacions d'aquests dies, és una altra.

Mentre els agents socials negocien amb discreció, influents personatges, despatxos professionals i grups de pressió, es manifesten públicament amb estridència. No és una cosa nova, ho fan des de fa temps.

Per què no deixen en pau als negociadors? Tanta por tenen a que s'arribi a un acord, que no sigui "el seu acord"? Doncs, sí.

Per a ells només serà un acord positiu si respon a la seu pesat "ritornelo" sobre l'abaratiment de l'acomiadament i el contracte únic, suposadament estable. Per això es contramanifestan per i per al desacord. Una altra cosa no els hi serveix.

Intenten fer-nos creure que l’alt nivell de persones aturades s’explica principalment per el nostre mercat laboral, per a continuació extreure la conclusió que si no es reforma – seguint les seves directives, es clar – no hi ha sortida.

Volen que oblidem que qui ha estat darrera de la actual i duríssima destrucció d’ocupació ha estat la confluència de la crisi financera i la nostra estructura productiva i no el mercat laboral, que en la fase expansiva permetia la creació de molta ocupació, encara que de poca qualitat.

És combatent las causes estructurals de caràcter financer i de competitivitat sectorial com resoldran els problemes de fons, no confonent interessadament els efectes (l’atur) amb les causes (les arrels de la crisi).

Perquè aquestes són les veritables causes, com ho ha posat de manifest el fet que l’últim any a tota Espanya, el 86% del total dels llocs de treball que han desaparegut s’han concentrat en només dos sectors (construcció i industria manufacturera), que en prou feines suposen el 23% de tota la ocupació.

Si el causant fos el mercat de treball, per què es produiria aquesta afectació concreta? Per què els sectors afectats per la crisi financera especulativa (la construcció) i l’excés de consum (producció de bens manufacturats) s’haurien de ressentir més que els altres?

No obstant, tothom podem coincidir que caldrà sumar a la lluita contra les causes de crisi les reformes d’aquells factors que tot i no ser els responsables poden ajudar a superar-la. Ara bé, la direcció d’aquestes reformes han d’ajudar a no repetir part dels defectes observats. En aquest sentit, la manca de qualitat de l’ocupació creada, no es resol deteriorant la seva regulació jurídica.

Crec que els agents socials entenen que cal que facin l’esforç d’acordar una reforma laboral equilibrada, dirigida a col·laborar en la sortida de la crisis. La seva responsabilitat els ha retornat a reprendre el diàleg trencat el juliol del 2009, assumint la seva obligació social.

A la resta ens correspon ajudar-los a que la compleixin, no destorbar-los ni intentar boicotejar-los. Prou feina tenen!!!

Si un cop exhaurit un temps raonable –sembla que fins final d’aquest mes– no han pogut o algú no ha volgut assolir un acord, serà aleshores, i només aleshores, que el Govern haurà de transformar sense més dilacions la proposta que els hi va entregar al febrer en norma legal.

Per a tots aquest que es contramanifesten, aquesta tampoc serà una bona opció. No per unilateral i decretada, sinó perquè no imposarà allò que ells propugnen.