El joc de les diferències

Tothom coneix el joc de les diferències. Consisteix en trobar-ne els canvis existents entre dos escenaris que, a primer cop d’ull, semblant iguals.

Proposo que ho juguem i comparem, ara que s’acaba, la segona legislatura del Govern d’esquerres de Catalunya amb l’última de les sis legislatures del govern bipartit de centre dreta català. I que ho fem, per exemple, en relació a la política industrial.

Ja avanço que hi ha diferències molt importants.

Una primera és que ara parlem de localitzacions i aleshores es parlava de deslocalitzacions.

Això no és fruit ni de la casualitat, ni d’un inexistent vent de popa que infla les veles de l’economia catalana, sinó que és el colofó d’una tasca conscient, constant i discreta, que ens permet trobar-nos en la recta final per a que Chery (multinacional xinesa de l’automòbil) ubiqui a Catalunya una fabrica que generaria ocupació per a quasi 10.000 persones entre directes i indirectes.

Es porten més de dos anys treballant aquesta oportunitat. Però treballant-la be i de valent, sense vendre la pell de l’ós abans de caçar-ho. No com abans, o ¿ ja no recordem com la incontinència verbal d’un conseller del Govern Pujol va esgarrar la instal·lació a les comarques gironines d’un dels fabricants de moda espanyols més importants del mon? I tot per no saber aguantar la pressió que es produeix quan l’economia no genera prous llocs de treball i intentar quedar be davant dels seus.

La diferència és que ara quan, fins i tot, sembla que ja està al sac i ben lligat, el President es resisteix a dir “blat”, per prudència i responsabilitat i per a que no se’ns quedi la cara de tontos que ens va deixar aquella trista experiència. Ara es primen més la eficiència i els resultats que la seva venda i publicitat. Un altre diferència més!

Que ara no es parli tant de deslocalitzacions no vol dir que no hi hagi. El fet que les empreses sense pèrdues optin marxin a un altre banda per guanyar més no és nou. Aquest és un fenomen econòmic que a la Mediterrània està document com a mínim des dels fenicis. La diferència rau en com es tracta.

Des del primer moment, el Govern d’esquerres va exigir que qualsevol procés de deslocalització estigués acompanyat d’un pla social que atengués a la transformació de la seva activitat vers altres més sostenibles, al manteniment del màxim grau d’ocupació possible, a la millora de la capacitat d’ocupar-se d’aquelles persones que finalment perdessin el treball i al seu acompanyament en el transit. És tractava d’aconseguir que l’empresa retornes als seus treballadors, a la societat i al territori una part de que l’hi havia donat amb anterioritat.

Avui que també hem conegut que Sony pot deixar la planta de Viladecavalls, també sabem que l’administració catalana ha estat treballant per a que juntament amb la multinacional japonesa, un consorci de dos importants empreses catalanes facin aquesta transició a una altre activitat productiva que mantindrà l’ocupació de gran part de la plantilla actual.

Res a veure, amb aquella actitud on no solsamènt s’ofería de forma incondicionada una catifa vermella (terrenys, subvencions, ajusts) perquè que les empreses vinguessin sinó que es considerava negatiu intentar condicionar-ne la seva sortida, sota el pretès axioma de que si és feia això s’espantarien a les que en el futur volguessin venir.

És més, no tant sols no s’intentava sinó que, des de l’administració catalana, s’avalava, s’ajudava i s’assessorava per a fer-ho , i fins i tot de vegades, es suggeria amb qui fer-ho. ¿Qui no recorda el tancament del centre de Lear a Cervera?

Un altre canvi ha estat la política de suport a l’industria. De unes ajudes discrecionals i opaques, distribuïdes gracialment a projectes que en res modificaven els paràmetres bàsics de la industria manufacturera catalana, s’ha passat a uns ajusts més substancials, amb convocatòries públiques obertes, processos competitius i resultats publicats en el DOGC, per ajudar a les empreses a afegir valor als seus productes i els seus processos.

La millora aconseguida -esperonada amb aquestes polítiques industrials - ha ajudat a que moltes empreses hagin fet els deures abans de la crisi, i que ara l’estiguin sobrepassant, no sense durs esforços. Això explica el perquè el saldo final del, més que dur, 2009 en demostri que l’industria catalana és avui més exportadora i ha guanyat en productivitat.

Si practiquem el joc de les diferències, comprovarem que els canvis que s’han produït son prou reals, amplis i efectius, que s’estan produït en l’actualitat i que paga la pena evitar que és perdin tornant al passat. Aquest seria un canvi per perdre, no per guanyar.