Pàgines

dimecres, 2 de juny del 2010

Pobres, no tan pobres i rics


La discussió de cóm conceptuar o mesurar la pobresa, fa temps que esta present en el debats polítics econòmics i socials, sense que s’hagi assolit un únic estàndard per fer-ho.

Ara bé, dins de l’àrea de la que formem part, la Unió Europea i la OCDE, s’ha adoptat la convenció de considerar que la línea que defineix la consideració de pobre o no es situa en aquelles persones o famílies que tenen un nivell d’ingressos inferiors al 60% de la renda familiar mitjana de la societat en la que viu.

Segons el nostre institut d’estadística (IDESCAT), l’any 2008 la renda personal mitjana aquell any era de 10.755 euros. Si allò que es considerava era la renda mitjana per cada llar catalana aquesta pujava fins el 28.450 euros. Donada l’evolució econòmica que hem patit l’any 2009, no sembla que sigui previsible que aquestes magnituds hagin evolucionat excessivament a l’alça des d’aquell moment.

Quan hom coneix i observa aquestes xifres, li costa molt assistir amb una actitud immutable a l’allau de frivolitat i demagògia que s’ha vessat des d’àmbits polítics i mediàtics de la dreta a compte de la modificació del IRPF que el Govern de Catalunya inclourà en una propera llei.

Si a Catalunya es considera com a pobre la persona que té una renda anual de 6.453 euros a l’any, cóm definiríem una persona quina renda personal és 17 vegades superiors? I si és 27 vegades més gran?.

Només un allunyament profund de la realitat catalana permetria definir a aquestes 20.000 persones cóm components de la classe mitjana del país.

Però com que tots els que intenten “retorçar la realitat” per avalar aquesta idea tenen prous recursos i coneixements, cal deduir que no ho fan per error sinó sabent que no és veritat allò que diuen.

Ho fan per llançar un missatge, un discurs ideològic, adreçat a rebutjar que el 0’5% dels contribuents amb el nivell de renda més alt, tinguin que fer una aportació fiscal addicional a la reducció del dèficit, que s’afegeixi al esforços i sacrificis que ja estan fent les veritables classes mitjanes, treballadores i populars.

En el fons, les critiques segur que no poden venir del fet que en lloc de demanar a l’Estat més recursos s’assumeixi la major responsabilitat de Catalunya, consolidada i ampliada amb l’Estatut i el seu nou model de finançament, per a ser la primera comunitat que aprofita la capacitat legislativa sobre el tram autonòmic per incrementar la recaptació.

En resum, ens trobem davant d’un posicionament de defensa dels interessos d’una minoria, la que té més recursos, i d’un model d’ajust econòmic que encara desequilibri més els efectes negatius de la crisis en contra de la majoria, aquells que menys tenen.