Somni o malson?

No entendre el per què d’un plantejament – fins tot d’aquells que no comparteixo - sempre m’ha trasbalsat, més encara que el contingut del mateix.

Ho confesso! Jo em sentia amoïnat. Quin era el raonament lògic i racional que havia portat al eurodiputat de CiU, Ramón Tremosa, primer, a parir i, després, a abocar en el seu blog el seu exabrupte sobre el President Montilla?

La tesis d’un “escalfament” mental momentani era inversemblant. No podia ser. L’espai de temps que existeix entre que es pensa i s’escriure una idea, el que passa en l’acció de repassar-la i publicar-la, impedeix que sigui plausible aquesta explicació.

I d’una persona suposadament intel·ligent s’espera que no actuï de forma tosca, grollera i elemental, com la de mantenir un error, si s’adona del mateix. Però les successives i reiterades ratificacions posteriors en els mitjans de comunicació donen a entendre que no n’era conscient de bestiessa que estava cometent.

Aleshores, el problema era més greu. Tremosa és creia el que deia! La qual cosa, lluny de tranquil·litzar-me, encara em generava una preocupació afegida, donat que aquesta és la persona que va posar Artur Mas al Parlament Europeo, per representar a una part significativa de la ciutadania de Catalunya.

Però vet aquí que vaig trobar la solució a l'enigma veient la pel·lícula “Origen”, on un somni entra dins d'un altre somni – com si fossin oníriques nines russes - fent que el somiador es confongui i arribi a la conclusió que la realitat és el seu somieig.

Mentre dorm, ell somia per a Espanya una Constitució democràtica que conferís drets i llibertats a tots els seus ciutadans, en la qual la nació espanyola sigui compatible amb el reconeixement i desenvolupament de les nació(nalitats) i regions que la componen, on totes les llengües que es parlen a Espanya, siguin espanyoles i per tant totes han de ser cuidades, respectades i promocionades, on una justa distribució de la riquesa i uns serveis públics, universals i de qualitat siguin la garantia de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i l’analfabetisme, el dret efectiu a la salut i la protecció davant la vellesa, l’atur, les malalties i les contingències negatives de la vida.

En els braços de Morfeo també desitja que Catalunya tingui reconegut el seu Estatut, amb una àmplia capacitat per autogovernar-se i que en unes eleccions democràtiques la ciutadania doni el seu suport a una majoria d'esquerres i nacionalistes al Parlament català– de “rojos i separatistas” com li agrada dir-los -, i que aquesta a la seva vegada triï com President a un socialista que ha optat per ser català, ja que va néixer fora.

Aquest va ser el somni de Franco, o per ser més exactes el somni que Ramon Tremosa va veure en el seu propi somni.

I al despertar, creient-lo real, no és va poder estar-se d’anar a predicar el seu descobriment. I quan tots van pretendre que rectifiqués, ell es va ratificar. Com un virus, el seu somni s’havia inoculat en el seu subconscient i li ennuvolava el conscient i el coneixement, fen-li adoptar-lo com un plantejament seu i correcte.

Amb aquesta explicació potser podré descansar, doncs ja començo a entendre - que no a compartit - perquè algú pot defensar l’aberració de que el President de Catalunya és la persona preferida per Franco i mantenir-la. Una aberració que després de sentir-la i comprovar que un altre virus (somieig) semblant, el de l'indepèndencia, també está afectant a Felip Puig o Oriol Pujol, faci que en Duran Lleida exigeixi: que callin tots d’una vegada! i que només parli l’Artur Mas, doncs si no corren el risc d’arribar els últims a la meta del 28-N.

En tot cas si Tremosa no s’hagués despertat tant aviat, res de tot això li hagués passat. Si hagués continuat somiant, li hauria donat temps per veure com Franco, al despertar del seu somni un matí de juliol de 1936, ho qualificava de malson i decidia actuar per impedir-ho.... el que va fer, ja ho coneixem.