Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.