Sense acord a la vista

La cimera anticrisi de divendres passat no ha deixat una panorama que contempli un possible acord a la vista.

La dinàmica i l'experiència de diàleg, negociació i acord que vénen practicant durant els últims 6 anys el Govern i les organitzacions empresarials i sindicals a Catalunya, no s’han reproduït en els nous convidats a la taula, els partits polítics a l'oposició, els quals van rebutjar la proposta de treballar plegats per construir una sortida solidaria i conjunta de la crisi.

Què si no és pretendre que aquesta cimera discuteixi sobre allò que s'està abordant en l'àmbit espanyol o supeditar-ne qualsevol entesa a l'acceptació prèvia de les seves propostes, com va fer CiU?

Per poder fer néixer un acord s’havien d’esquivar una sèrie d’obstacles i dificultats prèvies, com ara:
Primer, acordar sobre alguna cosa més que allò que Govern i agents socials ja vénen fent, com per exemple les mesures a curt termini contingudes en els "30 compromisos" acordats ara no fa ni tres mesos, o les mesures a llarg termini establertes en el "Acord Estratègic 2008-2011".
Segon, centrar els acords sobre el que es pot i s'ha de fer aquí, sense fer-ne de la cimera catalana un fòrum de debat sobre temes que s'han d'abordar en altres àmbits.
I tercer, que tothom prioritzi els interessos dels "paisans" per sobre dels de part o els de partit.

Es sabia que no seria una tasca fàcil.

Entre altres raons perquè hi ha molt fet i amb molt contingut i transcendència, però també perquè la voluntat de crear-ne un "front català per anar a Madrid", que encara que resulti efectista és molt poc efectiu i més si es vol fer pivotar sobre la campanya conjunta (PP-CiU) per frenar la modificació de l’IVA, era més forta que la voluntat d’acordar-ne solucions efectives i perquè, finalment, hi ha qui ja ha entrat en campanya electoral, i això domina tota la seva acció política.

Conscients del riscos, Govern, organitzacions empresarials i sindicals van oferir un document de treball orientat a aprofundir sobre com millorar el finançament de les empreses, afavorir la demanda i consolidar la indústria, transformar la construcció i incrementar l'estalvi i l'eficiència energètica, reforçar la formació i la protecció social, fomentar l'emprenedoria i les noves activitats o simplificar l'administració, sumant al que ja es fa.

Aquesta proposta adreçada a negociar i acordar coses pràctiques, que poguessin ser assumides per tothom i que depenguessin de nosaltres, no va obtenir una resposta positiva, si no una de genèrica, partidària, parcial i orientada fonamentalment a establir posicionaments que s'han d’establir i implementar en altres àmbits.

En tot cas, sembla que Artur Mas i la resta de partits en l’oposició buscaven escapolir-se i "fer un mutis pel fòrum" més que comprometre's en la sortida la crisi.

El únic interès de CiU ha estat evitar que aquesta cimera l'obligués a quelcom, un cop ha constatat que s’ha esgotat l'efecte mediàtic d'aparèixer com una força defensora i proposant d’un pacte d’Estat anticrisi - amb el que volia fer-se perdonar la seva radicalització independentista – i que aquí no hi haurà una plataforma catalana de la que és pugui apropiar i instrumentalitzar a Madrid, per defensar les seves propostes.

Per tancar el cercle i evitar que algú li recriminés que és capaç de concertar amb la Ministra Salgado allò que li nega al President Montilla els següent pas ha estat fer sortir a Duran Lleida a proclamar també la mort de la concertació en l’àmbit de l’Estat, i substituint-la per una negociació peça a peça, norma a norma, que li permeti mantenir viva la seva possibilitat d’un futur pacte amb el PP de més calat, aquí i allà.

Seria bo que consideressin aquest posicionament.

La contribució a la solució dels problemes que genera la crisi econòmica no es un favor al Govern, als Governs espanyol i català, sinó un servei a les persones que les pateixen i, en conseqüència, col·laborar en la seva solució no és un demèrit o una penalització sinó tot el contrari.

Encara està per veure si el gir cap a al centralitat que anuncien és real o senzillament és formal, com sembla que es desprèn de la seva actuació.