Indignats, no desmoralitzats

És normal i positiu que estem indignats, en cas contrari voldria dir que l'apatia, la descreença, i la desmoralització s'han imposat i que la falta d'ètica dels que corrompen i dels qui es deixen corrompre ha triomfat.

Per això estic indignat, però ni puc ni vull estar desmoralitzat.

I tinc raons per no estar desmoralitzat:
- El sistema democràtic ha funcionat
- Han estat els mecanismes institucionals (judicatura i policia) els que han posat en evidencia aquest casos de suposada corrupció.
- Crec en la justícia i confio que es farà justícia i pagaran els culpables, amb totes les garanties i respecte a la presumpció d’innocència que siguin necessàries, però sabent que finalment “el que l’hagi fet ho pagarà”

I, a més a més, tampoc vull estar desmoralitzat:
- Perquè no s’ho mereixen les milers i milers de persones que estan desenvolupant càrrecs públics com a servei a la gent i no servint-se de la gent.
- Perquè no els hi vull donar aquest gust als corromputs i als corruptors.
- Perquè no vull obrir la porta als populistes

Soc dels que crec que les notícies d'aquests dies sobre Millet i Montull, primer, i sobre Alavedra, Prenafeta, Garcia, Muñoz i altres són dos "torpedes a la línea de flotació" de la moral pública.

Els dos casos (Palau de la Música i Pretòria) no són iguals. Aquest últim apunta cap a unes pràctiques d'enriquiment individual, però no s’entreveu cap deriva vers un possible finançament irregular de partits, a diferencia del que succeeix amb el saqueig al Palau i la transferència de més de 600.000€ a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.

Malgrat això, en el dos casos el dany infligit a institucions i administracions, al apropiar-se d'elles i d'una part dels seus recursos, depassa de bon tros el menyscapte econòmic produït. Per això l'acció de la justícia és necessària, però insuficient, hi ha danys polítics que requereixen de respostes des de la política.

Respostes que deixin clar que "no tots els polítics són iguals", com reclamava el President Montilla, i també que milers de persones estan desenvolupant tasques públiques de manera honesta. La ciutadania ens ha de veure i percebre que practiquem una “tolerància zero” amb la corrupció, si volem recuperar la seva confiança. I això ho hem de fer sense miraments per més desconcert tristesa i dolor que ens pugui generar el fet que aquestes pràctiques les puguin dur a terme persones que coneixem.

I en aquest sentit, la ràpida i contundent reacció del PSC, anunciant a les dues hores d’iniciat el registre de l’Ajuntament de Santa Coloma que “es suspendria de militància a les persones que resultessin imputades, per que aquestes practiques son incompatibles amb el Partit” i complint-lo, no sols és exemplar i adequada, sinó que encara contrasta més amb les dubitacions, intents de “espolsar-se les puces”, mirar cap un altre costat que han exhibit els portantveus de CiU, Felip Puig i Oriol Pujol.

Del sainet sobre si retornaran, o no, els diners destinats a la cultura que han acabat en les arques de la seva Fundació...d’això, millor que ni hem parlem! És l’exemple del que no s’ha de fer, si es vol generar confiança en la política.

A més a més del que facin els partits politics en el seu funcionament intern, caldrà trobar les mesures adequades que comportin el increment de la transparència, així com la millora del control administratiu, policial o judicial de les institucions d’actuacions i transaccions per evitar, detectar, amb més anticipació, i sancionar fets similars, si es produeixen fets delictius.

Sense paroxismes ni teatralitzacions excessives i interessades, reconeixent que hem avançat molt en la lluita contra la corrupció, mitjançant els canvis en la legislació penal i urbanística, amb la creació de fiscalies i unitats antiorrupció, la dotació de més i millor recursos als cossos i forces de seguretat, que hem impulsat els socialistes des del govern central o el de Catalunya quan hem tingut la responsabilitat.

Però aquestes situacions ens demostren que encara queden escletxes per les que s’han colat les actuacions impulsades per l’ambició i la cobdícia d’unes persones, i que caldrà analitzar i aplicar quines mesures fan falta per segellar-les d’una forma encara més eficaç.

Sent conscient que la condició humana juntament amb grans virtuts, també produeix aquestes excrescències. I que, possiblement, altres intentaran aprofitar-se de lo públic per satisfer els seus interessos privats. I ens continuaran posant a prova.

Indignació, sí, desmoralització, no!

Signe diferent

Totes les dades que ens ha ofert l’Enquesta de Població Activa (EPA), del tercer trimestre d’enguany, tenen un signe diferent a Catalunya i a Espanya.

L’atur baixa a Espanya i puja a Catalunya, tot i que també puja l’ocupació a casa nostra, mentre baixa a la resta d’Espanya. Aquesta evolució divergent també fa que el nombre de nombre de persones en edat de treballar creix a Espanya, i aquí baixi, i pel contrari decreixin els que treballen o volen treballar, en el conjunt d’Espanya, mentre aquí s’incrementen.

A veure si posant números s’entén millor!

El que ha succeït aquest tres mesos a Catalunya és que tot hi haver menys gent en edat de treballar (- 8.300), n’hi han més persones fent-lo o en ganes de fer-ho (14.900) i com només s’han creat 9.600 llocs de treball més, n’hi han 5.300 persones més aturades. I a la resta d’Espanya tot el contrari.

Des d’una visió simplista, podríem preguntar-nos: així doncs, qui va bé? A qui li baixa l’atur o a qui li puja l’ocupació? Seria una equivocació. Les coses acostumen a ser una mica més complexes.

L’atur és la diferencia que hi entre les persones que treballen o cerquen treball, i les que efectivament aconsegueixen fer-ho. Per solucionar-lo hi ha dos camins: un de positiu i un altre que no ho és tant.

El camí positiu per resoldre l’atur és més ocupació, i preferentment millor ocupació per tal que tingui més perdurabilitat econòmica i social. Per l’altre via l’atur també es redueixi, però no resulta tant positiu, ja que és el fruit de la pèrdua de població en edat de treballar, ja sigui per envelliment o emigració, o pel desànim laboral que fa que algunes persones es retirin de la cerca de feina.

Ara bé, les proporcions són importants, ja que pot succeir - com aquest trimestre a Catalunya - que és creï ocupació neta, però en una quantitat insuficient per absorbir el increment de persones amb ganes de treballar.

Una actitud rigorosa, i alhora positiva, obliga a no quedar-se en la epidermis dels grans números o de la conjuntura. S’ha de baixar una mica més al detall i tenir-ne una perspectiva a mig termini.

És una bona noticia que aquest sigui el primer trimestre, dels últims 5, en que s’hagi creat ocupació i més si tenim present que fa un any havíem perdut 54.400 ocupacions en un sols trimestre. Ara bé, això no ens pot fer oblidar que en aquests 15 mesos hem acumulat una pèrdua de 296.000 ocupacions, de les quals quasi la meitat han estat a l’industria i que aquest trimestre a l’industria i la construcció s’han continuat perdent llocs de treball i que només s’han guanyat al sector serveis, en gran mesura pel component estacional que comporta l’estiu

Així doncs, no és ni alegrant-nos de que anem millor que altres, ni capficant-nos en observar només la part negativa de la situació o, per contra, sobrevalorant el que de positiu té que hagi més persones treballant, com farem front a les arrels del problema.

És aprofitant i confiant en les nostres pròpies capacitats i potencialitats i resolent les nostres mancances, com crearem l’ocupació de més qualitat i valor que necessitem per acabar vencent a l’atur.

Aquest serà, sens dubte, un camí on desprès de petits repunts positius, com aquest, poden venir trimestres amb dades negatives. Es tracta de no defallir en l’esforç. L’objectiu és aconseguir que el creixement de l’economia a més de tenir signe positiu, ho tingui en un grau que permeti crear ocupació en una quantitat suficient per reduir l’atur de forma positiva i que aquest creixement sigui sostingut i sostenible.

Moral en temps de crisi

Les crisis actuen com els raigs X: ens permeten veure el millor, o el pitjor, que hi ha dins de nosaltres.

Les crisis ens permeten apreciar millor el veritable tremp i fust de les persones, observar si és la generositat o l'egoisme el que presideix les seves actuacions, si tenen capacitat de lideratge, o no.

I és precisament en aquests moments quan la sempre exigible ètica i moralitat - que no la “moralina” - de les actuacions resulta encara més ineludible.

Per això, ens couen tant els lamentables espectacles als que aquests dies estem assistint atònits, a compte dels casos Gürtel o Millet i les seves derivades, en els partits de la dreta espanyola i el centre dreta català.

Costa molt entendre el funcionament institucional de la justícia quan se sap que un "mantero" agafat "in fraganti" venent CD's, passa uns dies en un calabós i que el Sr Millet i el Sr Montull que s'han apropiat de diversos milions d'euros -- reconeixen 3,3 però hi ha 20 injustificats - entren i surten del jutjat sense haver de pagar ni fiança, o que el President del TSJV no s'inhibeixi en el moment de decidir sobre si processar, o no, el president Francisco Camps i acaba exonerant-lo, després que es conegui, i reconeguin, que "són més que amics".

Tampoc ajuda a aixecar la malmesa moral del país, que el senyor Agustí Colominas, responsable de la Fundació Trias Fargas, de CDC, que se suposa és el "think tank" on s'elabora el discurs de la formació nacionalista, defensi la idea de tot el "legal és moral" en intentar justificar per què els 630.000 € dels diners públics i privat destinats a la cultura catalana, han acabat finançant la fundació.

¿Aquests són els IVA - ideals, valors i actituds, com diu Jordi Pujol - que a partir d'ara defensarà CDC?

No seria millor, que el Sr Colominas en lloc d'amenaçar amb "tirar de la manta" si sap alguna cosa, ho porti als jutjats? O que s'apliqués a intentar demostrar si ha complert, o no, amb els convenis que es van signar amb el Sr Millet, a qui li reconeixien capacitat per a obrar així. I de passada demostrés que actes van organitzar per donar a conèixer músics catalans amb incidència en el "fet català" (?) o quins actes culturals va organitzar la Fundació Trias Fargas amb l'Orfeo Català o quines jornades sobre la incidència del cant coral van realitzar i diguessin quant li van costar , si les van fer. Al cap i la fi els diners dels convenis tenia aquesta suposada finalitat.

La Fundació Trias Fargas no és un dels hotels de Moldàvia a què va ser de vacances el Sr Millet, ni una de les empreses de càtering que va servir en el casament de les seves filles, aquestes i moltes altres són empreses comercials que van fer un servei al Sr Millet, que aquest pagament amb diners que no era seus, però la Fundació que dirigeix Colominas, quin servei li va fer al Sr Millet perquè els hi pagués amb uns diners que no era seus, ni eren per això?

Per això, no s’hi val que Artur Mas, aplicant el "Santa Rita, Rita ... el que es dóna, no es treu", afirmi que el problema el té el Palau de la Música perquè no controlava al Sr Millet. Doncs no, en aquest cas, és tan problema del qual el va donar, com del que el va rebre.

Aquesta crisi està permetent que vegem el pitjor d'ell.

En temps de crisi, econòmica o moral, cal que les accions i les actituds dels qui han de generar confiança estiguin presidides per l'ètica i la transparència i no per la fanfarroneria, l'egoisme irresponsable, o la relativització de la moralitat.

Haurien de saber-ho i practicar-ho, perquè malauradament, en cas contrari, no només els hi afectarà a ells, sinó que tots ho pagarem. Doncs aquest, i no un altre, és el corc que corretja la confiança dels ciutadania en la política i els polítics i mina greument la confiança en la superació dels problemes col·lectius que ens produeix la crisi.

Sí toca!

Oriol Pujol, va intentar emular el seu pare, el President Pujol, quan els periodistes li van inquirir pels fons rebuts per la Fundació Trias Fargas, de CDC, procedents de l'Orfeó Català en respondre: "Ara no toca" i va intentar fixar un altre tema com a prioritat noticiable.

No, senyor Oriol Pujol! Ara sí toca! En aquests moments no hi ha un altre tema, que es pugui argüir, per intentar escapolir-se de contestar sobre El TEMA. El que està afectant i minant la moral col·lectiva del país.

No nego que hi ha altres temes, que poden ser importants i dignes de ser tinguts en compte, però això no és obstacle perquè es pretengui despistar sobre aquest.

He de reconèixer que per prudència, fins ara, m'havia abstingut d'opinar sobre la vergonya que em produeix el cas Millet-Orfeó Català, i això per tres raons:
- Confiava i confio que la justícia ho aclarirà, primer, i posarà, després, als culpables al seu lloc;
- No volia col·laborar en un "xup-xup" que incrementarà la desconfiança i el desprestigi cap a aquesta important institució cultural i cap a les administracions i mecenes que han col·laborat en el seu rellançament
- Pretenia no caure en el parany que des de la carta d'autoinculpació de Millet i Montull ens han llançat a la resta: reconeixen part del que s'han apropiat - només els darrers 5 anys - però de tal manera que cerquen diluir la seva responsabilitat traslladant-nos a tots els altres (músics, artistes, patrons, administracions) un sentiment de culpa per no haver estar capaços d’evitar que enganyessin.

Doncs no. En aquest tema només hi ha dos bàndols: els damnificats (que som la majoria) i els damnificants (que són els que s'han aprofitat de la institució i dels seus fons per a fins indeguts). I ha de quedar clar qui esta a cada costat.

En aquests moments, crec que és més important la transparència que la prudència.

Després de saber-ne que 650.000 € dels diners destinats al foment la cultura han acabat finançant la fundació Trias Fargas, de CDC, o que 150.000 € es van fer arribar a una fundació inoperant que va acabar liquidant els deutes del Partit per la Independència d'Àngel Colom abans de integrar-se a CDC, urgeix que Artur Mas s’expliqui.

En política, només es pot fer el que es pugui explicar. Encara que sigui legal, si alguna cosa no es pot explicar, si no és possible entendre-ho, llavors més val que no es faci.

Perquè la gent ho entengui, s'han de donar les raons per la qual es va fer. Tot i el risc de que no siguin majoritàriament compartides les raons donades, s'han de donar. I si es va fer una cosa inadequada el millor és reconèixer i rectificar, en aquest cas tornant els diners.

Artur Mas ha de tenir clar que si no explica el perquè i el per a què d'aquests diners, no només es perjudicarà ell i la seva organització, sinó que - i és el més greu - perjudicarà d'una forma excessiva i injusta a tot el nostre entramat cultural , social i polític, perquè estendrà el pitjor dels virus que es poden estendre en democràcia: el dubte i la desconfiança.

Per això, “ara, sí toca!”

Construint seguretats

"Ni aventures, ni sorpreses, ni invents, ni renúncies". I sí "feina, feina i feinal" aquesta va ser la doble recepta del President de la Generalitat en el passat debat d’orientació política general.

Quan creixen les incerteses econòmiques i polítiques, és positiu sentir dir a la primera autoritat de Catalunya que, a ell, no ho trobaran creant-ne més neguits, sinó construint, conjuntament amb la societat, les seguretats que aquesta necessita.

L'autoconfiança en nosaltres mateixos - ja sigui com a individus o com a col·lectivitat - que superarem els problemes és la més gran, i la millor, de les certeses davant els dubtes que generen els canvis.

Però l'autoconfiança ni s'hereta, ni es decreta, es construeix. I per això, ha d'assentar-se sobre la realitat, del que podem i del que no podem, s’ha de fonamentar sobre el que tenim i el que fem i s’ha de construir al voltant de propostes i objectius viables.

Per contra, allò que destrueix la confiança són coses com:
- Les aventures de referèndums independentistes, que no té cap valor jurídic, ni pràctic
- La sorpresa i el desconcert que li produeix a la ciutadania comprovar com s'abandona o denigra allò que tant ens va costar a tots aconseguir, com va ser l'Estatut i el nou sistema de finançament, per la senzilla raó que no s'està al capdavant del Govern de Catalunya
- La invenció de futuribles que no parteixen de la transformació de l'actual, ja que si la gent no percep que esforços ha de fer per assolir un objectiu o creu que no són assolibles, no s'esforça
- Les renúncies a la màxima aspiració possible de millora individual i col·lectiva, econòmica i política.

Construir aquestes seguretats - ja que la seguretat absoluta només existeix per als messiànics - comporta riscos i esforç, és a dir treball, o com diu el President "feina, feina i feina", però és l'única actitud útil per afrontar les coses concretes, ja siguin de tipus econòmic, social o polític, és perseverar en l'esforç i ajustar el que la majoria de les persones vol amb allò que està disposada a batallar per aconseguir.

Per a això cal combinar elements objectius amb aspiracions subjectives. Reunir elements com poden ser la sortida de crisi, el sosteniment de la cohesió social i nivell de benestar social o la defensa, aprofitament de l'Estatut o l'estadi d'autogovern i d’autoresponsabilització que porta implícit.

Amb aquest plantejament de fons, en el discurs del President Montilla, resulta més lamentable i frustrant, que la resposta de les oposicions de dretes fora: més aventures, més sorpreses, més invents i més renúncies.

Comença el final

Amb el debat que es va iniciar ahir, comença el tram final de la legislatura.

No hi haurà un altre debat d'aquestes característiques en aquesta legislatura. D'aquí a un any, el President Montilla haurà convocat les eleccions. És a dir, es esgotarà el mandat i m'aventuro a afirmar que ho farà amb el mateix govern amb el que l'inici.

Només arribar a la Presidència del Govern va prometre acabar amb la sensació de "Dragon Khan", de l'anterior legislatura, i ho ha complert. Va expressar la seva voluntat de governar per a les persones i amb les persones i els fets, les polítiques i les preocupacions que han estat presents en l'acció del Govern que dirigeix no el desmenteix. Va afirmar que el rigor en la gestió no li impediria ser sensible amb aquelles persones que més ho necessiten, doncs bé, tampoc no hi ha dubte que aquest criteri ha conformat una de les senyes d'identitat d'aquest període.

Queden encara problemes a resoldre i un temps per fer-ho. Per això, no escurçarà la legislatura. No ho farà perquè no guanyaria res amb això. Resolt el finançament- que si podia negociar - i gestionada la ressaca de la sentència del Constitucional- que no pot negociar- aquest any que ve intentarà acumular actuacions que solucionin problemes, liderar la recuperació econòmica i reduir els efectes de la crisi sobre els sectors més febles .

Estabilitat, treball, rigor, acció de govern i defensa dels interessos de les persones que viuen a Catalunya seran les seves bases, en definitiva, tractarà d'ocupar, encara més, l'espai central de la societat catalana a base de centrar la seva acció política en la resolució dels seus problemes.

Davant d'ell, Artur Mas, el més veterà dels que competiran per presidir la Generalitat. Serà la seva tercera intent i si fracassés, potser l'última. El seu dilema és decidir si, com va fer al final de l'anterior legislatura, "baixa a la vall" del pactisme en què viu la majoria del seu electorat, o "continua a la muntanya" de la radicalitat independentista, a la qual li ha pujat seu entorn i en la que competeix amb ERC i el nouvingut Laporta.

Si opta per la primera, avui es parlarà més de les persones que conformem Catalunya, que de Catalunya i es anticiparà una fase final tensa per guanyar el centre, però més positiva. Si no, tindrem molt "divertiment", però més desafecció.

Parlant d'impostos

És bo que s'estigui parlant d'impostos! Molt millor això, que alguns d'aquests debats estratosfèrics als que ens sotmeten els nacionalistes espanyols i catalans. Ara bé, com s'està fent el debat, no.

És el que passa quan l'oposició de dretes s’entesta a transformar la crisi econòmica i les estratègies per sortir-ne, en un camp de confrontació política en lloc d'un escenari de proposició econòmica. En ocasions anteriors, el debat ideològic comportava un debat no exempt de duresa i profunditat, però ara s'observa massa desmesura i superficialitat conceptual.

Els debats maniqueus, de bons i dolents, de pujades o baixades, serveixen per barallar-se, però no per extreure solucions i acords. I una situació dura, greu i complexa, que castiga a persones i empreses, no es pot despatxar amb desmesura i traç gros, necessita mesura, rigor, concreció i claredat. I això requeriria més responsabilitat de l'oposició espanyola i catalana. Potser és demanar massa!

El debat no és si pugen o baixen els impostos, sinó quins pugen o baixen, en quina proporció i com s'utilitzen per tal que siguin útils a la sortida de la crisi econòmica. Perquè pujar, globalment considerats, pujaran com ha passat en els últims 30 anys, manés qui manés (UCD, PSOE, PP) entre altres raons perquè encara no hem arribat a la mitjana de pressió fiscal europea.

Necessitem, o no, que l'Administració ajudi a l'economia productiva per evitar la crisi acabi en depressió, que atengui al increment de les necessitats socials de les persones i que inverteixi en futur del país per construir una sortida diferent? Sí, però sent conscients que:
- Aquesta necessitat és contrària a una política de "barra lliure" (com fem dèficit, no importa la mida)
- Com es van a demanar més esforços cal incrementar més, si és possible, l'austeritat, el control i l'eficiència en l'ús dels diners públics,

Per finançar aquestes polítiques cal recórrer als impostos i al dèficit. Als dos.

Tot no ho podem fiar al dèficit públic, perquè si és veritat que tenim capacitat d'endeutar-nos, doncs el deute és relativament baixa ja que abans aconseguim superàvits, hipotecar-se en excés posa en risc el futur.

Per quadrar aquest cercle, es requerirà equilibrar l'esforç immediat de pujar els impostos a qui pugui pagar-los millor, amb l'esforç diferit de endeutar-se. Perquè al final tot acaba pagant.

Com sempre en economia s'ha de trobar l'equilibri entre el que es recapta i el que es gasta i inverteix. Per això els increments han de ser mesurats, racionals i controlats, tant en els ingressos com en les despeses.

Ara bé, la dreta, tant la política com l'econòmica, està llançant missatges impossibles i com deia el torero: "El que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible".

Tot els val per fer oposició encara que sigui contradictori.

Per això fan bandera de la negativa a pujar els impostos (encara que en els 8 anys de govern Aznar aquest els pugés) i, a més, la fan compatible amb peticions de més despesa social i més ajuda als empresaris i l'exigència de contenir el dèficit.

O defensen que, en aquests moments, el Govern ha de contenir la despesa com fan les famílies, quan precisament el Govern ha de desenvolupar una acció contra cíclica invertint per evitar una caiguda del consum, la producció i l'ocupació. No és hora que els governs redueixin la despesa sinó que afavoreixin el creixement econòmic.
O fan crides a la retallada de la despesa pública, sense concretar que prestacions socials afectaria, però deixa clar que convé donar més diners o deixar més a les seves mans dels qui més tenen.

Sembla que les receptes i els receptadors liberals tornen a la càrrega. Encara no han s'han acabat les negatives conseqüències de les seves brillants fórmules i ja estan altra vegada amb la mateixa cançó.

Siguem realistes, sortir d'aquesta crisi ens reportarà sacrificis i un d'ells, no l'únic, serà pagar més impostos.

Per això hauríem de passar a parlar amb rigor i profunditat de què esforç ha d'aportar cada un i cóm s'administra col·lectivament.