Carta oberta a Manolo (Pizarro)

Manolo (he llegit que el Sr. Manuel Pizarro vol que el diguin així):

Sento contradir-te, però vas treballar per fer-ne una Endesa que fos alemanya abans que catalana!.
El fet que no diguessis el que volies, no vol dir que no treballessis , o fessis treballar als teus, per aconseguir-ho.
Des del principi de l’OPA plantejada per Gas Natural, et vas llençar a la recerca d’un “caballero blanco”, que com en un llibre de caballeria alliberés a la "princesa Endesa del drac Gas Natural", que l’assetjava.

Negar-ho no és pas un mèrit, és un demèrit. I més per una persona com tu, que n'én fas ostentació de dir la veritat, donar la cara, ser clar i directe.
Però en tot cas, amagar-ho, em demostra que ets prou hàbil per mantenir oculta la teva agenda. Per això al sentir-te jugar amb les paraules per negar lo evident, em fas pensar en quina és l’agenda que ens ocultes ara?

Tots sabem que el Sr. Rafael Miranda, el teu fidel escuder, va ser qui va gestionar i oferir a E.ON el paper de “caballero blanco”. Dubto que ho fes a esquenes teves i sense el teu coneixement. Perquè, si fos així, la gent començaria a pensar que: "si no controlaves als teus subordinats en l’empresa que presidies, que no et passaria si arribessis al Govern d’Espanya?".

Manolo, veus com no te interessa continuar embolicant-te en aquesta “inexactitud”?. Recorda que es “pilla” abans a una persona que no diu la veritat que a una coixa .

Per últim, t’haig de reconèixer que durant el temps que vas presidir Fecsa-Endesa vas començar a invertir en Catalunya per aconseguir millorar la qualitat del subministrament elèctric que estava molt per sota d’estàndard assumibles.

Ara bé, observo que amb la teva habilitat dialèctica, estàs fent de la necessitat virtut. T'has oblidat, o no et vols recordar? que fins l’any 2004, amb la arribada als governs català i espanyol de les esquerres, i la seva actitud exigent, no es va produir el canvi de tendència. Oi que t'en enrecordes?. Ni una subestació del Pla Tramuntana, es va posar en marxa fins l'arribada dels socialistes a la direcció de les polítiques energètiques de Catalunya i Espanya.

Diguem-ho clar, el increment de les inversions, per millorar la qualitat del subministrament elèctric a Catalunya, no es va produir fins que el teu amic Jose Maria Aznar no va sortir del Govern.

Un amic amb qui, per cert, us vàreu quedar a les fosques, durant l’apagada del 27 de desembre del 2003 a la Vall d’Aran, on els dos estàveu de vacances nadalenques. No se si a casa teva. Aquesta, que em sembla que ja no tens, però que fas servir com a exemple del teu amor per aquesta terra.

Manolo: d'un mig teroles (ja et vaig dir que dos dels meus avis eren de Teròl i els primers anys en vaig criar al Baix Aragó) a un teroles sencer, deixa de fingir que et preocupa molt Catalunya. Els teus fets no t’acompanyen. Crec que seria millor que et concentressis en intentar defensar als teus amics, al seu partit i les teves idees.

Això ho podem acceptar, encara que no ho compartim. Però que ens prenguis per babaus, no.

Així que, salutacions cordials i fins una altre

Més val prevenir

"Més val prevenir, que curar". Aquesta és la doctrina acceptada i exigible davant de tot tipus de riscs i més si es tracta de salvar vides.

Això va ser el que va fer la Guàrdia Civil, fa cosa d'una setmana. Hi havia el perill que es cometés un sagnant atemptat a Barcelona o, com a mínim, tenia informació que podia haver-n'hi. Va dur a terme una actuació preventiva, partint d'aquesta informació i indicis, i va detenir catorze persones, evitant que pogués dur-se a terme.

Va actuar partint de les possibilitats que confereix l'Estat de Dret i dins d'ell. Van ser detinguts, acusat i posat a disposició la Justícia. I Ella, partint de la proves, va decidir alliberar a quatre de les persones detingudes i iniciar el processament de les altres deu.

Prevenció antiterrorista, basada en l'eficàcia policial i respecte a les regles del dret. Això és el que la ciutadania vol, necessita i valora. Això és el que ens dóna seguretat davant el risc.

Llavors, a què qüestionar el Conseller Joan Saura per dir que "més val prevenir que curar"?

Els responsables polítics van informar fins on sabien i devien. Tots entenem que en la lluita contra els que no respectin la vida no podem donar-los cap basa. En, depenen vides. S'ha d'informar, sí; per evitar l'alarma social, el temor i el terror, però radiar la lluita antiterrorista, no.

CiU, per boca de Felip Puig, va cometre un descomunal error. Utilitzar la lluita antiterrorista per a la confrontació política, sol beneficia als violents.

En atacar de forma frívola i irresponsable al Conseller Joan Saura, va trencar la seva pràctica habitual de donar suport incondicional a qui dirigeix els cossos de seguretat. Què i a qui defensava amb això? Als ciutadans segur que no.

Les eleccions no donen patent de cors per dir i fer aquestes barbaritats.

El túnel de l'AVE i la cultura del no

Resulta, com a mínim, curiós veure a CiU i PP sumar-s’hi a la cultura del no, a compte del túnel de l'AVE per Barcelona, després d'haver criticat els qui la practiquen, fins la sacietat.

Per fi, divendres passat es va adjudicar la construcció del túnel que unirà les estacions de l'AVE de Sants i Sagrera a Barcelona. El consell d'administració d'Adif ho va aprovar amb tres mesos de retard, fruit dels problemes viscuts en la xarxa de Rodalies.

A aquesta infraestructura se li està aplicant el manual dels representants de la cultura del “no” o els seus activistes camuflats, és a dir, els valedors de la síndrome del nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera). que trobareu en aquest blog.

Així doncs, potser que faci falta deixar clar des de bon començament, que aquesta infraestructura incrementa la potència del transport ferroviari de passatgers de l'àrea metropolitana i els serveis regionals de Catalunya, en alliberar als túnels actuals de les servituds derivades dels trens de llarg recorregut. Amb el túnel de l'AVE, Rodalies creixerà. Sense ell, no.

No es un infraestructura pensada, exclusivament, per connectar Catalunya amb la resta de Espanya i Europa amb rapidesa amb el mitja més eficient energèticament parlant que tenim a l’abast (fins i tot més que el tren de Rodalies), fet que la justificaria amb escreix, sinó que està pensada per vertebrar el territori, connectant les quatre capitals de província catalanes, per això ha de travessar Barcelona i alhora millorar el transport de proximitat. No hi ha contradicció en AVE i Rodalies, hi ha complementarietat.

En aquest tema cal ser seriosos, el túnel s'ha de fer. Tenim una necessitat i una oportunitat, l’hem d’aprofitar. S’ha de fer amb seguretat, per descomptat, amb transparència i sense dilacions.

No obstant, “el front del no”, composat per CiU, PP i ERC, estan exhibint en aquest tema la versió més oportunista i menys noble de la política.

Estan fomentant de la irracionalitat i la por. En lloc d'exigir seguretat en la construcció, encoratgen i expandeixen dubtes, rumors i temors. Els riscos sempre es combaten amb la prevenció, no fugint de la seva solució.

Estan supeditant les necessitats globals als seus interessos partidaris. Aquest túnel va ser acordat quan PP, CiU i PSC encapçalaven els governs central, autonòmic i local, respectivament. Si era bo abans, també ho és ara, encara que ja no governin. Aquest canvi oportunista i instrumental dels criteris genera més desconfiança en la política i els polítics, després que no es queixin. La gent dedueix de fets com aquests que els discursos i arguments que es donen no tenen res a veure amb la realitat o amb el interès col·lectiu sinó que es fan per interessos partidaris.

Mai no es va construir gens des de la cultura del no. Vendre pors, oferir indefinició, frustració i més retards com fan Rajoy i Duran, mai no va donar vots. Potser creïn més desencant, però no els hi donarà més vots.

S'equivoquen creant problemes o esperant que el PSC els tingui. Els qui els patiran, si sorgeixen, seran la societat i l'economia catalana.

Però, sobretot, el seu error fonamental rau en el fet que amb la seva actitud ens deixant als socialistes el lideratge de les solucions. Que convé no oblidar, la gent el que vol son solucions, no problemes.

Nosaltres sabem que la gent ens dona, i renova, la seva confiança si creuen que podem ajudar-los a resoldre els seus problemes. I això es el que estem fent. Entoma els problemes i gestionar les solucions.

Manual per a "nimbys" o membres de la cultura del “no”

ADVERTÈNCIA PRÈVIA:
Això es un petit "divertimento".
Gent sense sentit d’humor abstenir-se.

Es tracta d'explicitar allò que sembla ser el manual dels representants de la cultura del “no” o els seus activistes camuflats, és a dir, els valedors de la síndrome del nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).

Evidentment, no es el resultat de cap estudi o investigació sociològica, sinó exclusivament un intent de sistematitzar l'observació de la experiència vista o vívida.

Començem, per ser un bon membre de "la cultura del no" davant d'una infraestructura, obra o actuació orientada a oferir una prestació o servei de caràcter col·lectiu, convé:

Primer, qüestionar la seva necessitat de l'actuació des de la perspectiva individual. "Jo, o nosaltres, no la necessitem", "nosaltres ja tenim les nostres necessitats cobertes".

Segon, posar en dubta l'actuació, amb tot els mitjans possibles. Ja sigui des d'una concepció suposadament tècnica, de la seguretat de la mateixa o de l'afectació negativa sobre les persones o els bens. "No s'aguantarà", "Produeix malalties, incomoditats, etc." "Ensorrarà casa meva o la Sagrada Família".

Tercer, desqualificar a totes les persones i institucions que defensin el projecte, l'expliquin o el vulguin negociar. Les línies fonamentals per aquest objectiu son:

• relacionar-la , a ser possible, amb obscurs interessos econòmics o, en el seu defecte, polítics.
• negar-li capacitat tècnica
• o totes dues alhora

Quart, rebutjar qualsevol intent de participació o debat seré i neutral sobre la mateixa. Es tractar de devaluar-lo, de demanar més informació, de negar que la informació facilitada sigui l’adient, la necessària o, fins i tot, que sigui certa.

Cinquè, no oferir cap solució. "Si s'entra a debatre o racionalitzar el tema, ens poden convèncer que estem equivocats o que la opció es bona".

Sisè, si no queda més remei que oferir una proposta de solució, aleshores hi han dos opcions:

• endossar-li a un altre l'actuació. "Perquè no ho fan al carrer del costat, o a una altra comarca?" "Si l'actuació la fan en un altre lloc aleshores els problemes desapareixen".
• formular-ne una suposada solució. Pseudo solució que s’ha de fonamentar en criteris suposadament tècnics, no necessàriament formulada, per resoldre les necessitats de caràcter general, sinó per atendre a la posició que es sosté.

Setè, organitzar una plataforma contra aquesta actuació. Molt millor si s'aconsegueix que alguna expressió política, necessitada de projecció i clientela entri a formar-hi part, perquè ho necessita per fer-ne oposició, malgrat això, és necessari continuar dient que no s'és polític.

Si alguna persona considera que pot afegir-ne criteris a aquest manual, que no s'hi estigui.
Participeu, proposeu!!

Trencar la vaixella

"Esteu trencant la vaixella i després costarà molt reposar-la", li vaig dir al, llavors, dirigent local del Partit Popular de Catalunya i, ara, membre de la direcció catalana, en els moments més durs del debat sobre l'Estatut.

Amb la contundència que el caracteritza, va respondre: "Quan tornem a governar ja comprarem una altra vaixella".

En termes de parament de la llar, substituir una vaixella per una altra no suposa un gran problema, si tens recursos per pagar-la, es clar. Però en termes polítics i socials, aquest ja és farina d’un altre molí.

Durant molt temps la política ha servit per racionalitzar o resoldre els conflictes socials i de convivència. Avui, s'han girat les tornes. Dissortadament les dretes es dediquen, des de la política, a crear-ne problemes on no n'hi havia.

Ja ho varem patit. Varem sofrir aquesta negativa experiència, quan, a compte de l'Estatut, es va difondre l’idea que totes les persones que vivim en Catalunya som insolidàries amb la resta d'Espanya. Quan la realitat es la contraria. El PP va atiar la catalanofòbia entre els altres pobles d'Espanya, només per interessos polítics.

Espanya no es va trencar, aleshores, perquè el projecte polític de l’Estatut no cercava trencar Espanya sinó actualitzar-ne les relacions, assumint més responsabilitat en la resolució dels nous problemes.

Ara, de nou, es pretén crear problemes on no n'hi ha. A Catalunya, no hi ha problema lingüístic, per més que s'entesti Aznar, la FAES o el PPC en dir-ne el contrari. Malgrat això, han decidit fer-ne de la llengua un dels elements de la seva campanya electoral.

No n'hi ha a l'escola, on els nens acaben la seva educació dominant les dues llengües, el castellà i el català, donant-li així els recursos lingüístics necessaris per desenvolupar-se lliure i plenament. No n'hi ha en l'administració pública que ha d'atendre cada ciutadà a la llengua que elegeixi. No n'hi ha en el conjunt de la societat catalana i això és el més important.

La raó per la qual els apocalíptics missatges lingüístics de la dreta espanyola no han generat confrontació social, és perquè se saben incerts. Però insistiran. I el risc es que si "tant va el canti a la font, al final es trenqui”. I més si des de l’altra banda, els nacionalistes catalana de dretes (CiU) o d'esquerres (ERC), es fiquen, també per interessos electorals, en un dinàmica de retroalimentació.

Intentar guanyar unes eleccions, no justifica trencar la vaixella.

Faríem bé en no permetre-ho i “esperar-los a les urnes” per castigar-los.

Ajustant l'economia

Diuen que l'economia és com una taula de 4 potes. Sempre hi ha una d'elles que no toca al terra i fa que la taula "balli".

Afegir una falca o llimar una de les altres tres potes, és el sistema per ajustar-la. Però l'exactitud, o la perfecció, no existeixen i això obliga un procés repetit i constant.

Una cosa així l’hi succeeix a la nostra economia, amb l'agreujant de cada procés d'ajust es presenta com una catàstrofe i més si, com ara, estem en precampanya eleccions.

Tots hem estat avisant de la inconveniència en fonamentar el creixement econòmic majoritàriament en la construcció. I ara, que el sector es desaccelera, aquesta es presenta com l'enfonsament del Titanic.

Ens escandalitzàvem de l'imparable creixement del preu de l'habitatge i ara que es frena, ens esquincem les vestidures. Frenada que, d'altra banda, no comporta la reducció dels marges de benefici per habitatge construït.

Assistim, això sí, a les dificultats d'algunes empreses o grups del sector que han especulat financerament més que realment construït.

La nostra economia no està en crisi, creix més que l'europea. Crea més ocupació que cap d'elles, encara que, aquest any, convisqui amb un lleu increment de l'atur. Però tanmateix existeixen factors que convé continuar equilibrant, com ara, el creixement dels preus, per l'efecte de l’evolució del petroli o els productes alimentaris bàsics, i la marxa de les despeses financers.

Per això, la nostra economia necessita ajustos. Ajustos fins, no mesures brutals com demana l'oposició del PP.

El Govern de Zapatero ha de continuar ajustant amb la seva política econòmica. Procurant la transformació de les bases del nostre creixement econòmic, passant del maó als productes i serveis de més valor afegit.
Ha d’articular polítiques públiques econòmicament i socialment sostenibles, que tendeixin al repartiment de la riquesa produïda, com per exemple ha fet amb l’evolució del SMI portant-lo fins als 600€.

Ha de vetllar per que els ajustos no recaiguin sobre els grups de persones més febles, l’evolució de les pensions mínimes, o la llei de protecció de l’autonomia personal, assenyalen el camí a continuar.

Per últim, desenvolupar actuacions que tendeixin a donar oportunitats d’ocupar-se a les persones que no tinguin, o hagin perdut, els seus treball és un altre faceta a fer-ne efectiva.

Caure en la temptació

Duran Lleida ha pecat de nou. Ha caigut en la temptació, altra vegada.

Una vegada més, quan s'acosten unes eleccions, peca i treu el tema de la immigració a Catalunya. L'última vegada ho va fer durant la precampanya de les autonòmiques. Com ara, ho va intentar però va haver de rectificar i guardar el tema.

Ara amb el seu vídeo, com aleshores amb les seves declaracions, s'ha tornat a equivocar. Ha aconseguit haver de dir allò que escoltem moltes vegades: “Jo (el meu vídeo) no sóc xenòfob o racista, però…”, que és la bena que es posen, abans de la ferida, els quals saben que estan fent una afirmació, o un vídeo, xenòfoba o racista.

No es tracta d’al·legar que no es vol ser políticament correcte perquè això només serveis per amagar els problemes i així justificar totes les incorreccions polítiques que es vulguin. Que un tema, sigui d'interés per a la gent, no justifica la demagògia a l'hora de tractar-ho. En aquest tema, les afirmacions que no són clares o es poden malament interpretar, sobren. Per això, organitzacions com SOS Racisme li han demanat que retiri aquest vídeo.

Vídeo amb el que, tot sigui dit, cerca espantar-nos, quan anem al cinema, oferint una imatge de Catalunya des de la desesperança i el cabreig d’aquells que consideren que la ciutadania es va equivocar quan els va fer fora de les institucions.

Amb ell, CiU i Duran, no pretenen aparèixer centrats, sinó llevar-li vots al Partit Popular Catalunya, per això els imiten. Els populars ja van fer el seu, durant les municipals, per això són els únics que els han donat suport.

No hi guanyen res i, a més a més, hi perden credibilitat. Tenen mala peça al telar !

Si, de debò, busqués abordar la immigració hauria d'imitar a la seva coreligionari Joan Rigol. Mentre va ser President del Parlament, va promoure una ponència per a debatre i establir conclusions, fora del debat electoral. Però ni aquesta es la seva voluntat, ni pretén imitar a qui va foragitar dels llocs de responsabilitat de UDC, perquè representava la millor tradició demòcrata cristiana del partit, que ell volia controlar.

Duran sap perfectament que, al seu catastrofista vídeo, eleva a categoria una anècdota. Que un pare magrebí pretengués que la seva filla de set anys no fes gimnàstica, perquè havia de lluir pantalons curts, no és ni la norma, ni el problema. A més a més, amaga deliberadament la solució donada a aquesta situació. Com no podia ser d’una altra manera, va ser la d’anteposar el dret de la nena, a gaudir d’un desenvolupament corporal correcte, a les creences del pare. I la nena va fer gimnàstica com les altres.

Anteposar els drets dels infants als dels pares es un mètode que ajuda a resoldre sempre els contenciosos en l’àmbit de l’educació, ja siguin per creences religioses, lingüístiques o pedagògiques.

Duran Lleida ha caigut en la temptació de grapejar demagògicament el tema de la immigració amb fins electorals. El millor que podria fer és rectificar.