Pedrera i idees

Pedrera i idees, aquesta és la doble aposta del President Montilla i el PSC per a les pròximes eleccions autonòmiques i per al futur.

I com una imatge val més que mil paraules: aquí està el comitè electoral, que dirigirà Jaume Collboni, ple de noves incorporacions.

Són una representació de la pedrera del PSC. Formada per persones gens inexpertes, tot el contrari. Són persones rodades i provades en diferents nivells de responsabilitat política. Procedents d'àmbits diferents: municipalisme, sindicalisme, associacionisme, que tenen experiència en la gestió privada o pública. Amb una bona formació acadèmica, però allò que em sembla més important amb una bona formació a la "Universitat de la vida" i en la tradició socialista.

Una pedrera que no només aporta empenta i entusiasme, sinó també una visió actualitzada de la societat catalana, perquè com ella - i amb ella - han evolucionat.

Aquesta nova societat que hem ajudat a construir, des dels governs locals, des del govern de l’Estat i ara des del Govern de la Generalitat, des de les institucions però també des de la societat civil, és la que ens reclama una renovació de les propostes polítiques.

No ens reclama que abandonen els nostres principis, però sí que actualitzem els continguts. Ens demana que la continuem acompanyant en el seu procés de transformació, d’avenç i de millora per tal que puguin continuar depositant la seva confiança en nosaltres.

Aquesta és l'altra gran aposta, les idees.

Montilla aposta per una campanya que li permeti explicar el molt que s’ha fet, però també el molt que es vol fer i aconseguir. I no tan sols i exclusivament en el mon de les realitzacions materials, que també, sinó en el redisseny del model de societat que volem continuar construir, d’aquí que el programa marc, no sigui un programa electoral.

I això davant del remake nacionalista d'Artur Mas, que des del tacticisme electoral intenta no definir-se per a no equivocar-se o espantar, com ho demostra que desprès de declarar-se independentista ara pretengui desentendre’s del monstre que han alimentat i que té la seva màxima expressió en la diàspora nacionalista i l’emergència de populismes autoritaris , com el de Carretero i/o Laporta.Una actuació que des del seu posat de Don Tancredo ho fia i confia tot als errors de l'adversari, però que no proposa res. Ni idees noves ni vindicació del seu passat, res de res, llevat del “wait and see” (esperar i veure).

Recuperar els molts dèficits que el nacionalisme conservador va acumular durant els 23 anys en que va ostentar el poder era imprescindible. En un país, on les infraestructures hidràuliques, viaries, energètiques, educatives no estaven resoltes el primer era, com ja es va fer amb els primers ajuntaments democràtics, fer-les, refer-les o complementar-les. I això és el que s’ha fet, malgrat la crisi econòmica.

Aquests temps preelectorals i electorals ens permetran explicar que tota l'acció de govern, no ha estat només gestió, sinó també la fonamentació d'una societat, que volem més madura i lliure, prospera i alhora justa, amb il·lusió, però no il·lusa, confiada de si mateixa i no en messies populistes, en marxa i no aturada, esperant la tornada de les eternes “promeses”.

No obstant, assolir aquest objectiu no és una fita que acabi amb unes eleccions, normalment és tot el contrari, doncs, independent del resultat obtingut, a partir d’elles comença un altre fase, que sempre és diferent a la anterior.