En la recta final de la negociació del sistema de finançament autonòmic, sorgeixen les pors d’aquells que van fer del desacord la seva estratègia. I amb elles, les gesticulacions exagerades i les argumentacions irracionals dels nacionalistes catalans i espanyols, CiU i PP.
No és que tot estigui resolt, encara queda un temps i un procés fins que l’acord es pugui assolir. No obstant, sembla evident que el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hagi reconegut que la proposta de nou model del sistema de finançament autonòmic respon al impuls de les propostes catalanes, permet dibuixar un escenari més positiu que fins ara, malgrat això CiU el valora com a negatiu, perquè no és singular.
Cap de les dues coses no és nova, ni el impuls català, ni la generalització del model. El model autonòmic espanyol - no sol el sistema de finançament - sempre ha pres com a referència i objectiu les necessitats, reivindicacions i solucions generades a Catalunya.
La intel·ligència política sempre va aconsellar que les propostes catalanes fossin generalitzables a la resta d'autonomies de règim comú perquè fossin possibles. Per assolir el que es buscava no era un problema que la resta també ho pogué assolir, si ho volia, més aviat al contrari.
Així ho va entendre i ho va practicar CiU quan governava. Així ho va intentar practicar Artur Mas, quan creia que governaria, al sumar-s’hi a un Estatut que conté un model de finançament generalitzable. Si ara no ho fa, és perquè no governa.
Va apostar pel fracàs de les negociacions, creient-lo una drecera per tornar al Govern, en lloc de rendabilitzar la seva aportació a l'Estatut. Va optar per vertebrar la frustració, l’enuig i el fracàs col·lectiu, en lloc d'anar al davant de les solucions. I ara tem que hi hagi acord.
Si finalment els esforços del President Montilla per assolir un finançament just fructifiquen, CiU perdrà un dels dos pilars sobre els que ha fet descansar la seva oposició, i aleshores ja només li quedarà confiar-s’hi a una sentència profundament negativa del Constitucional sobre l'Estatut.
En això també, coincideix amb el PP.
Ni la crisi econòmica li serveix, perquè fruit de la seva obsessió identitària, ni tants sol s’ha preocupat en formular propostes per atendre les necessitats econòmiques i socials de les persones, empreses i territoris que conformen Catalunya. Algú recorda una proposta mínimament seria i potent de CiU per fer front a la crisi?.
Per contra i des de bon principi, el President Montilla va assumir que ens trobàvem davant una greu situació de crisi econòmica, que necessitava de tota l’atenció del Govern que presideix per a no deixar soles a les persones que viuen a Catalunya. Així ho ha fet.
No és que tot estigui resolt, encara queda un temps i un procés fins que l’acord es pugui assolir. No obstant, sembla evident que el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hagi reconegut que la proposta de nou model del sistema de finançament autonòmic respon al impuls de les propostes catalanes, permet dibuixar un escenari més positiu que fins ara, malgrat això CiU el valora com a negatiu, perquè no és singular.
Cap de les dues coses no és nova, ni el impuls català, ni la generalització del model. El model autonòmic espanyol - no sol el sistema de finançament - sempre ha pres com a referència i objectiu les necessitats, reivindicacions i solucions generades a Catalunya.
La intel·ligència política sempre va aconsellar que les propostes catalanes fossin generalitzables a la resta d'autonomies de règim comú perquè fossin possibles. Per assolir el que es buscava no era un problema que la resta també ho pogué assolir, si ho volia, més aviat al contrari.
Així ho va entendre i ho va practicar CiU quan governava. Així ho va intentar practicar Artur Mas, quan creia que governaria, al sumar-s’hi a un Estatut que conté un model de finançament generalitzable. Si ara no ho fa, és perquè no governa.
Va apostar pel fracàs de les negociacions, creient-lo una drecera per tornar al Govern, en lloc de rendabilitzar la seva aportació a l'Estatut. Va optar per vertebrar la frustració, l’enuig i el fracàs col·lectiu, en lloc d'anar al davant de les solucions. I ara tem que hi hagi acord.
Si finalment els esforços del President Montilla per assolir un finançament just fructifiquen, CiU perdrà un dels dos pilars sobre els que ha fet descansar la seva oposició, i aleshores ja només li quedarà confiar-s’hi a una sentència profundament negativa del Constitucional sobre l'Estatut.
En això també, coincideix amb el PP.
Ni la crisi econòmica li serveix, perquè fruit de la seva obsessió identitària, ni tants sol s’ha preocupat en formular propostes per atendre les necessitats econòmiques i socials de les persones, empreses i territoris que conformen Catalunya. Algú recorda una proposta mínimament seria i potent de CiU per fer front a la crisi?.
Per contra i des de bon principi, el President Montilla va assumir que ens trobàvem davant una greu situació de crisi econòmica, que necessitava de tota l’atenció del Govern que presideix per a no deixar soles a les persones que viuen a Catalunya. Així ho ha fet.
Sense fer-ne falses promeses, assenyalant la seva gravetat, cridant a l’esforç intel·ligent i la solidaritat per a sortir-nos, donant la cara, anant fins on sigui necessari per trobar sortides possibles, predicant amb l’exemple de l’austeritat i destinant el màxim de recursos públics a dos objectius: activar l’economia productiva i atendre a les persones, ha articulat una resposta a la difícil situació que vivim.
Amb aquestes mateixes eines està liderant la negociació del finançament, per això és fàcil pensar que també ens sortirem en aquest tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada