Seguint el guió

El PSC ha decidit evitar el vet als pressuposts generals de l'Estat (PGE). No podia ser de cap altra manera, no ha estat cap sorpresa, ha seguit el guió.

Fa mesos que estava escrit i s'ha desenvolupat de forma inexorable. Tots els partits catalans, CiU, ERC, PP i ICV es van oposar des del principi al projecte de pressuposts. Tots excepte el PSC, clar.

Des del principi es van dibuixar les estratègies amb claredat. En un primer moment l’oposició als pressupostos es presentava com el mecanisme per aconseguir que el PSOE hi pactés amb cadascun d’ells, només cal recordar les declaracions (imprecacions) de Duran Lleida. Després van mantenir la posició per guanyar punts aquí, a Catalunya, no per a que guanyes Catalunya, com deien.

Era un joc polític que sortia gratis perquè no tenia conseqüències pràctiques, doncs una vegada que el PSOE va assolir un acord amb els nacionalistes bascos i gallecs i sabent que amb el suport dels 25 diputats del PSC s'assegurava la majoria necessària per aprovar els pressupostos, el fonamental estava assegurat. És a dir, s’evitava la prorroga pressupostaria i s’aconseguia el finançament de les mesures anticrisis econòmica i els 4.626 milions d'euros per a les inversions en Catalunya, que dóna compliment a l'addicional tercera de l'Estatut, no perillaven.

El màxim esperpent va ser el vet d'ERC en el Senat. Si prosperava feia inútils totes les millores que havien pactat prèviament, però en lloc de retirar-lo i “per a que no diguessin”... ho va sotmetre a votació. I vet aqui! Malgrat van intentar que no sortís, però va prosperar gràcies al suport que li va donar el PP.

Va ser una votació contradictòria, però útil. Contradictòria perquè mentre votava amb ERC li recriminava durament els equivocats excessos verbals de Joan Tardá.

I útil, per ells, perquè amb el vet col·locava als socialistes catalans davant d'un dur dilema. Si decidien no recolzar els pressuposts, es fomentaria el pitjor escenari possible, creixeria la inestabilitat política en uns temps de crisi econòmica i es perdrien les inversions que Catalunya precisa. I a més la pèrdua d’una majoria al Congrés afavoriria una carambola inesperada que podria acabar en una crisi del Govern Zapatero i eleccions anticipades.

I si els recolzava, llavors es presentaria la seva posició com a contrària a Catalunya i de submissió.

Ha passat el previsible, el PSC s'ha decantat per evitar el pitjor escenari i exercir una altra vegada la responsabilitat en solitari i donar suport als pressupostos. La resta, seguint el guió, li critica per això. Ara només queda per veure quina actitud premia la ciutadania, si la responsabilitat o el efectisme estèril.

En tot cas, exercir la responsabilitat, no sempre és fàcil i més quan s’està a l’espera d'assolir, en breu, un acord just sobre el finançament i no totes les actituds dels interlocutors ajuden a preveure un final adequat en temps i forma. Per això no és de estranyar que malgrat no es treballa per l’acord i es dóna un nou vot de confiança, es manté una actitud de fermesa i exigència per assegurar-nos que arribarem a bon port.