Ocupació, atur i reformes

A Catalunya, 20.800 persones han sortit de l'atur el segon trimestre d'aquest any. És la part d'Espanya on més ha baixat, segons l'enquesta de població activa (EPA).

Aquest descens adquireix més valor, si és possible, si tenim present que el que s'ha produït en el conjunt d'Espanya, en aquest mateix període, ha anat en el sentit contrari. L'atur creixia a 126.700 persones.

Això és així ara, però fa només tres mesos el signe dels esdeveniments era totalment diferent, on més creixia l'atur era a Catalunya.

Per poder entendre aquestes oscil lacions, quan formem part d'una mateixa àrea econòmica, estem sotmesos als mateixos problemes globals i compartim la mateixa regulació econòmica i laboral, convé no oblidar que allò que s'ha vingut a definir com atur no és sinó la diferència entre el nombre de persones que volen treballar i els llocs de treball que la societat ofereix.

Aquesta és la raó de que habitualment s'associï el creixement de l'atur amb la destrucció d'ocupació i a l'inrevés. Però, no sempre és així, ni té perquè ser-ho. L'atur pot créixer perquè es destrueixi ocupació, però també perquè el creixement del nombre de llocs de treball sigui insuficient per donar satisfacció a la incorporació de noves persones al mercat de treball. Això succeïa fa un any, creixia l'ocupació i l'atur.

Però també pot ocórrer el contrari, que és el que s'ha produït a Catalunya aquest trimestre.

Així doncs la paradoxa és que el bon dada del descens de l'atur a Catalunya s'explica com el fruit d'altres dinàmiques no tan positives. La primera, que es "han retirat" del mercat de treball més de 60 mil persones, encara que gairebé la meitat siguin joves que tornen als estudis, i la segona que han desaparegut més de 40 mil llocs de treball, en la seva immensa majoria de la indústria manufacturera.

En aquest sector, i més en concret en les activitats intensives en mà d'obra i de no molt valor afegit, en la construcció - sobredimensionada per l'especulació - i en el comerç, induït per ells i l'excés d'endeutament familiar i empresarial, han desaparegut 8 de cada 10 dels llocs de treball que s'han perdut l'últim any.

Sense un canvi en les bases que han creat el problema (especulació financera, excessiu endeutament d'empreses i famílies, així com una producció i productes de poc valor) no es produirà una recuperació suficient i duradora del creixement econòmic i posteriorment del nivell d'ocupació. Només hi haurà fugides cap endavant i un tornar a alimentar la propera crisi.

Per això, superats la calor de l'estiu, serà bo que es recomposi el diàleg social entre govern, patronal i sindicats, pensant i orientant cap a la consecució d'acords sobre les reformes de fons necessàries perquè la transició que permeti el desenvolupament de nous sectors i la modernització competitiu de molts dels que tenim sigui el més ràpida i el menys traumàtica possible.

Com sempre serà necessari que aquests objectius a mig i llarg termini estiguin acompanyats de plantejaments més curtplacistes que ajudin a omplir amb seguretat la distància temporal que hi ha entre la situació actual i la consecució d'aquest sistema productiu més sostenible, com l'increment del període de prestació l'atur o la prolongació dels dies que la regulació d'ocupació "no consumeix prestacions"

Aconseguir que el procés de diàleg sobre les reformes no es paralitzi de nou, o pugui arrencar, requerirà més enllà de les anomenades "línies vermelles" que les actituds estiguin orientades cap a l'acord, no a la imposició d'una part sobre l'altra, però sobretot que les propostes es corresponguin amb el model productiu de béns i serveis de més qualitat que necessitem assolir.