Neutralitzant-se

Els dos partits nacionalistes que no han recolzat l'acord sobre finançament, PP i CiU, ja han anunciat que en el supòsit que arribessin al que consideren els "seus" governs el canviessin.

Com "declaració-excusa" que busca donar satisfacció a la seva parròquia no està malament, però no és creïble, doncs junts es neutralitzen i separadament no sumen.

Per molt que Ramón Tremosa defensi que l'ideal per a Catalunya és que cada un dels partits nacionalistes de dretes, l'espanyol i el català, ocupin el "seu" govern, ni això seria suficient per modificar el que s'ha pactat, ja que es neutralitzen l'un a l'altre. Per a què un d'ells triomfés en el seu objectiu, l'altre hauria de fracassar i claudicar, ja que les seves posicions són contraposades. Com casarien la proposta del PP d'un presumpte excés de rendiment per a Catalunya, amb la pretensió de CiU d'incrementar-lo perquè el considera insuficient?.

Si a això li afegim el fet que "deixar-lo com està" els seria més fàcil que modificar-lo, ja que no "anaven a fer-se mal" si es necessitessin mútuament per governar, encara prolonga més l'expectativa de la sostenibilitat temporal de l'acord, fa menys creïble la seva proclama reformadora i li dona més valor a l'aconseguit.

Però a més, és que mentre els socialistes estiguin en el govern, aquí i/o allà, no hi ha combinatòria política que faci entreveure un canvi. Això fa de la seva presència en els governs espanyol i català, una garantia addicional d'estabilitat de l'acord que ara han assolit.

CiU té mala peça al telar! Aparèixer com l'impulsor del canvi de model de finançament li allunya del 50% dels seus votants que estan d'acord amb ell i tampoc no li permet ser la representació del 19'5% dels catalans que s'oposa, perquè en aquest bloc hi ha també aquelles persones que ho fan partint de plantejaments oposats als seus.

Ara bé, com sempre el major garant de la seva continuïtat serà la ciutadania, que no està disposada a què alegrement es llanci per la borda l'ingent esforç d'equilibri generat i es reobrin tensions i confrontacions territorials, que a més té un dubtós rendiment, a la vista, i castigarà electoral a qui hi vagi en contra d’aquest criteri.

Posades així les coses, des del punt de vista polític, es pot aventurar que tenim model de finançament per a anys.

Un model que al preveure processos d'actualització i revisió en funció de com canviï la realitat territorial posseeix, a diferència de l'anterior, mecanismes per a no caure en l’esclerosi.

La cessió que va fer de CiU a l'obsessió d'Aznar per "tancar definitivament el procés autonòmic" ha estat un dels factors que han fet més injust i inequitatiu el sistema anterior, doncs no permetia ni actualitzar la població.

Però a més, al ser un sistema més just i equitatiu on - com no pot ser de cap altra manera - les persones que més tenen, paguen més, però els seus governs autonòmics reben el mateix per persona que els altres per gestionar-li els serveis relacionats amb els seus drets bàsics (salut, educació, protecció social). Així es construeix una solidaritat intel·ligent i sostenible.

Si no sembla possible canviar-lo, perquè ni políticament ni socialment hi ha suports suficients, pels representants del nacionalisme de dretes, espanyol i català, sol caben dues opcions:
· aprofitar el procés d'aprovació de la llei orgànica per afegir-se al model de finançament autonòmic acordat, i ajudar la seva consolidació.
· o, si això no es pot o es vol fer, proposar un nou sistema que pugui ser assumit a tot Espanya, inclosa - com és lògic - Catalunya.

Ho tenen complicat. No poden tornar enrere perquè el sistema que s'ha acordat és més just i equitatiu que el que van firmar junts antany i per ser creïbles en la seva voluntat de canvi haurien de fer una nova proposta de finançament realitzable i assumible per ambdós, que ni està, ni es l'espera. Mentre això no es produeixi, es continuaran neutralitzant mútuament.

Finalment i pel bé de tothom, esperem que per sortir d'aquest carreró, en el qual ells sols s'han situat, no se'ls ocorri la pelegrina idea de reactivar les tensions territorials a través dels arguments de les seves proclames antiacord.