El conte de la lletera

Artur Mas s'allunya de la centralitat.

Amb el seu rebuig a la proposta sobre el finançament s'escora cap a un dels extrems, cap a l'altre qui s'ha escorat és el PP.

Amb la seva oposició a l'acord es distancia del teixit econòmic i social català que unànimement ho valora de forma positiva pels seus resultats i també s'allunya d'una ciutadania que respira alleugerida perquè finalment es desencalla un dels temes recurrents que ens tenia ocupats i preocupats.

Perd centralitat perquè es va equivocar en l'apreciació de la situació i, per tant, en com actuar. Va optar per rebutjar-la abans de conèixer-la. És el que succeeix quan l'objectivitat, la intel·ligència i la serenitat són substituïdes per la subjectivitat i els sentiments de despit i frustració. I l'actitud negociadora i el pragmatisme per la radicalització ideologitzada.

Ningú no li va tendir una trampa per deixar-lo en fora de joc, sinó al contrari, ell és qui es va teixir la teranyina en la que s'ha enredat tot sol.

Com en el conte de la lletera, ell i la cúpula de CiU - més Convergència que Unió- van construir un relat idíl·lic en el qual tot encaixava i els tornava el Govern.

Van preveure que no hi hauria acord de finançament, perquè el PSOE no faria una proposta ajustada a l'Estatut; la crisi econòmica i la pressió espanyolista li ho impediria.

Com la proposta seria insuficient, tant si la rebutjava com si no, el President Montilla sortiria debilitat. Si la rebutjava, perquè eren els socialistes que no respectaven l'Estatut i si l'acceptava, perquè ells aconseguirien arrossegar a ERC cap el rebuig a la proposta i així trencarien l'estabilitat política del Govern.

Però el finançament aconseguit ha trencat "el seu càntir " i amb ell les seves il·lusions.

Oblidaven - com la lletera del conte - que al camí sorgeixen pedres que poden donar al trast totes les fantasies. I aquí la pedra al camí es diu Montilla.

Una vegada més han infravalorat la seva capacitat de negociació, basada en la tenacitat, la constància i la serenitat com a fórmula per afrontar els problemes complexos i han volgut presentar la seva discreció i prudència al llarg del procés com a signes d'acceptació i submissió als interessos del Govern espanyol i el seu president.

Fins que no es convencin que la seva percepció sobre el President és equivocada, s'equivocaran en totes les anàlisis!

Per més que els estreteges de saló es creguin "la seva construcció de la realitat", oblidaran una petita veritat: "la realitat és molt tossuda" i si no es ben interpretada, aleshores, es venja deixant-te en entredit.

Rectificaran? Tan de bo, però no és previsible.

Quan Felip Puig, a l’hora d’explicar-ne el seu rebuig, va equiparar l'acord sobre finançament a una futura sentència negativa del Constitucional, estava assenyalant quin serà "el seu proper càntir de llet".

Un altre cop, el nacionalisme català majoritari aposta i desitja un retrocés en els interessos econòmics i polítics de les persones que vivim a Catalunya, en lloc de treballar conjuntament amb el Govern per defensar-los.

Així doncs, ja tenim servit el pròxim capítol de la cançó de l’enfadós que intentaran traslladar a tota la societat catalana.

No ens deixem deprimir, pels que ho estan!