Sense dreceres possibles

L'economia espanyola creix més que les economies europees més desenvolupades, però la seva desocupació també.

La situació ha canviat amb molta rapidesa, de ser una de les que més creixia, i més ocupació creava, s'ha passat a liderar la taxa de desocupació europea.

Per què el mercat de treball espanyol té aquestes oscil·lacions tan dràstiques? Per què és tan sensible als canvis de cicle econòmic?

Bàsicament perquè encara és un teixit econòmic que produeix bens i serveis basant excessivament la seva competitivitat en costos laborals baixos, amb una regulació laboral tan flexible que fa de l'ocupació el mecanisme d'ajust econòmic per antonomàsia, ja que els altres han estat transferides a la Unió Europea i les seves institucions.

Això fa que el procés d'ajust, quan l'economia es contrau, sigui intens, ràpid, senzill, però duríssim socialment.

Tothom manifesta la seva preocupació per la situació, però no tothom coincideix en les solucions.

D'una banda els governs (l'espanyol i el català), les patronals i els sindicats , busquen, amb el dialogo social, fer via cap al canvi de model productiu de bens i serveis. Són conscients de la necessitat de transitar cap a un model que incorpori més qualitat i valor als productes i als processos, on l'aprofitament dels treballadors com a força de treball doni pas al del seu coneixement, on la millora de les infraestructures físiques (viaries, ferroviàries, Aéreas, marítimes, energètiques e hidràuliques) i les del saber aplicat (universitats, parcs científics, centres tecnològiques) serveixin per acompanyar i fer-ne més efectius els esforços inversors dels empresaris i emprenedors.

D'altres - alguns de els han gaudit del festival de resultats positius - ara tornen a reivindicar com a sortida les mateixes receptes de fa 20 o 30 anys, més flexibilitat, i menys protecció social. Això sí, ho fan omplint-se la boca en nom de la urgència i la modernitat.

És cert que se'n va amb retard. L'estímul d'uns guanys ràpids i abundants, sense haver de canviar el que es feia i com es feia, ha estat una adormidora molt eficaç, ha retingut el pas del canvi. Per això no hi ha dreceres, ni tornades enrere, possibles.

L'única solució és canviar el model productiu i les relacions, encara que això sigui més lent i complex que les pseudosolucions dràstiques que propugnen.

Els pròxims comptes públics (els generals i els catalans) s'han d'enfocar a abordar les solucions de fons per a l'economia, però també a atendre a les persones sense ocupació, mitjançant politiques actives personalitzades, i també a establir els serveis i les prestacions públiques necessaris (pensions, salut, educació, serveis socials) per a aquelles altres que patirán els efectes més negatius de la crisi. Aquesta és la prioritat. El dèficit zero, no, perquè l'economia està al servei de les persones i no al l'inrevés.

Com ja hi reiterat anteriorment en aquest mateix blog, atendre aquesta prioritat no es contradictori, sinó complementari, amb el fet de donar relleu i importància a la negociació dels finançament autonòmic, doncs moltes d'aquestes polítiques són competència dels governs autonòmics.

Pel seu torn, el diàleg social s'ha d'orientar a l'ajust entre el nou model econòmic que necessitem i les relacions laborals adients al mateix.

Així com unes relacions laborals basades en la inseguretat, la inestabilitat i la precarietat laboral són possibles – i, fins i tot, coherents - en un model productiu, on es vol que les persones obeeixin i reprodueixin instruccions simples i repetitives dins d'unes estructures empresarials molt jerarquitzades, de caràcter manufacturer o de serveis poc qualificats, resulten totalment inadequades i desaconsellables per la gestió del nou sistema productiu. Aquest requereix d'un altre model de relacions laborals. Un model afavoridor de la iniciativa, la responsabilitat, la aportació dels coneixements de les persones que hi treballen i que , per tant, substitueixi la jerarquia autoritària pel lideratge motivador. Un model on la formació permanent sigui la garantia de que la capacitat d'adaptar-se al canvis no es resolgui amb la pèrdua del capital humà.

Aquesta és la raó de fons que fa tant caduc, inútil i fora de lloc aquestes receptes retrogrades que es volen utilitzar políticament econòmicament o socialment, per guanyar avantatges privades o partidistes, no per guanyar rèdits col·lectius.