Afrontar la crisi

Josep Maria Rañé. President del Consell Econòmic i Social de Catalunya (CTESC)
Article publicat a El debat.cat el 10 de setembre de 2008

Si el Govern central pretenia, amb la seva negativa a pronunciar la paraula crisi, explicar que l’actual situació de l’economia espanyola era diferent a les crisis dels anys 1980, 1993 o 2002, o fer entendre que, ara, estem en millors condiciones que aleshores i que les mesures que es van prendre llavors no són les que ara fan falta, no se’n va sortir!

Com li vaig llegir un cop a Josep Ramoneda: “La política és la distància que hi ha entre la realitat i la percepció que en tenen els ciutadans”. Si només ens guiem per la realitat objectiva caurem en la tecnocràcia i, si només atenem a les percepcions, en la demagògia. Entre ambdós extrems està la política. La política de les coses, no les coses de la política.

Aquest ha estat, i és, un debat polític sobre la situació econòmica que demanda respostes polítiques. Però una política no és solament una suma de mesures, necessita d’un relat que la vertebri, que li doni cos.

És a dir, no es tracta de fer un debat acadèmic sobre quan i com és tècnicament correcte parlar de crisi, sinó que la gent conegui i percebi què s’està fent per afrontar la situació que viu i l’angoixa. No es tracta d’actuar sense rigor econòmic i amb dramatisme, sinó amb mesures tècnicament correctes i socialment equilibrades, que estiguin emmarcades en un discurs que els hi doni una dimensió compacta, completa i solvent, i generin confiança.

Avui convé actuar pel curt i pel mig i llarg termini alhora, perquè la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs amb repercussions immediates i intenses i d'altres interns amb efectes més estructurals i importants. La majoria de les actuacions que anuncien i prenen els governs català i espanyol s’orienten a pal·liar el curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca: que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables, ni als ciutadans, mitjançant els crèdits ICF o ICO; que no s'enfonsi el sector de la construcció amb plans de xoc d’habitatge; que és mantingui la capacitat de consum de les famílies i que les persones afectades per la desocupació siguin ateses amb la reforma de les polítiques actives. És a dir, fer que la roda continuï girant.

Aquestes mesures a curt termini són imprescindibles, doncs sinó suposaria que s’ha abandonat als ciutadans, i als més febles, a la seva sort. Ara bé, el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir fer l'important.

La situació econòmica general ha posat més de manifest l’enunciat esgotament d'un model de creixement. Aquell que s’ha basat en el “totxo”, la producció de baix valor afegit i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquest cop més sa, requereix actuacions a mig i llarg termini que aprofundeixin els canvis iniciats en l’anterior legislatura.

Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar, són camins que s’han de fer i que no tenen dreceres. Si intentem evitar-los, tornarem a ensopegar.

Unes accions no es poden, ni es deuen, contraposar a les altres, perquè són complementaries i no contradictòries. Però en tot cas, s’han d’aplicar i explicar perquè puguin ser assumides com l’esforç que, tot plegats, hem de fer per sortir de la crisi sense desatendre a la part més feble de la societat.