"Política vol dir pedagogia" aquest aforisme de Rafael Campalans hauria de ser seguit amb més assiduïtat. A tots ens aniria millor!
Però no és així. Sense anar més lluny, aquesta última setmana hem tingut un debat "profund" i estèril a compte de la paraula flexibilitat.
L'oposició i fins i tot algun soci en el Govern han suscitat interpretacions i judicis d'intencions sobre la utilització que va fer el President Montilla de la susdita paraula en el seu discurs institucional de la Diada, sense més mínim el rigor. El debat polític és una cosa sana i necessària, la tergiversació, no.
S'ha intentat assimilar flexibilitat amb ductilitat. Això no és només un error conceptual. Suposa equiparar la capacitat d'adaptar-se a l'entorn sense partir-se amb la de deformar-se o plegar-se per una pressió exterior. No és una diferència fútil!
El que va dir el President Montilla de buscar l'acord des de la lleialtat, amb flexibilitat i fermesa, és d'una claredat meridiana. Ningú no sostindria en públic que amb deslleialtat, inflexibilitat i rigidesa s'assolirà l'acord, oi? Es faci pedagogia de la negociació eficaç, es faci bona política.
Això no és una competició per veure qui és més dur, sinó de com ser més eficaç per assolir un bon acord de finançament autonòmic. Entre altres coses perquè, com succeeix amb els diamants, ser dur (no deixar-se ratllar) és compatible amb ser fràgil (trencar-se amb facilitat).
En aquesta negociació, com en totes, per arribar a l'acord el que es necessiten és: fer pedagogia de les nostres raons; tractar d'entendre les raons de l'altre per fer possible que tots guanyin, nosaltres també; no plantejar la negociació com un empassa-te-la, ni d'una banda ni per l'altre i recolzar i no crear dubtes sobre els negociadors, el Govern i el seu President, i les seves intencions.
Però no és així. Sense anar més lluny, aquesta última setmana hem tingut un debat "profund" i estèril a compte de la paraula flexibilitat.
L'oposició i fins i tot algun soci en el Govern han suscitat interpretacions i judicis d'intencions sobre la utilització que va fer el President Montilla de la susdita paraula en el seu discurs institucional de la Diada, sense més mínim el rigor. El debat polític és una cosa sana i necessària, la tergiversació, no.
S'ha intentat assimilar flexibilitat amb ductilitat. Això no és només un error conceptual. Suposa equiparar la capacitat d'adaptar-se a l'entorn sense partir-se amb la de deformar-se o plegar-se per una pressió exterior. No és una diferència fútil!
El que va dir el President Montilla de buscar l'acord des de la lleialtat, amb flexibilitat i fermesa, és d'una claredat meridiana. Ningú no sostindria en públic que amb deslleialtat, inflexibilitat i rigidesa s'assolirà l'acord, oi? Es faci pedagogia de la negociació eficaç, es faci bona política.
Això no és una competició per veure qui és més dur, sinó de com ser més eficaç per assolir un bon acord de finançament autonòmic. Entre altres coses perquè, com succeeix amb els diamants, ser dur (no deixar-se ratllar) és compatible amb ser fràgil (trencar-se amb facilitat).
En aquesta negociació, com en totes, per arribar a l'acord el que es necessiten és: fer pedagogia de les nostres raons; tractar d'entendre les raons de l'altre per fer possible que tots guanyin, nosaltres també; no plantejar la negociació com un empassa-te-la, ni d'una banda ni per l'altre i recolzar i no crear dubtes sobre els negociadors, el Govern i el seu President, i les seves intencions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada