El túnel de l'AVE i la cultura del no

Resulta, com a mínim, curiós veure a CiU i PP sumar-s’hi a la cultura del no, a compte del túnel de l'AVE per Barcelona, després d'haver criticat els qui la practiquen, fins la sacietat.

Per fi, divendres passat es va adjudicar la construcció del túnel que unirà les estacions de l'AVE de Sants i Sagrera a Barcelona. El consell d'administració d'Adif ho va aprovar amb tres mesos de retard, fruit dels problemes viscuts en la xarxa de Rodalies.

A aquesta infraestructura se li està aplicant el manual dels representants de la cultura del “no” o els seus activistes camuflats, és a dir, els valedors de la síndrome del nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera). que trobareu en aquest blog.

Així doncs, potser que faci falta deixar clar des de bon començament, que aquesta infraestructura incrementa la potència del transport ferroviari de passatgers de l'àrea metropolitana i els serveis regionals de Catalunya, en alliberar als túnels actuals de les servituds derivades dels trens de llarg recorregut. Amb el túnel de l'AVE, Rodalies creixerà. Sense ell, no.

No es un infraestructura pensada, exclusivament, per connectar Catalunya amb la resta de Espanya i Europa amb rapidesa amb el mitja més eficient energèticament parlant que tenim a l’abast (fins i tot més que el tren de Rodalies), fet que la justificaria amb escreix, sinó que està pensada per vertebrar el territori, connectant les quatre capitals de província catalanes, per això ha de travessar Barcelona i alhora millorar el transport de proximitat. No hi ha contradicció en AVE i Rodalies, hi ha complementarietat.

En aquest tema cal ser seriosos, el túnel s'ha de fer. Tenim una necessitat i una oportunitat, l’hem d’aprofitar. S’ha de fer amb seguretat, per descomptat, amb transparència i sense dilacions.

No obstant, “el front del no”, composat per CiU, PP i ERC, estan exhibint en aquest tema la versió més oportunista i menys noble de la política.

Estan fomentant de la irracionalitat i la por. En lloc d'exigir seguretat en la construcció, encoratgen i expandeixen dubtes, rumors i temors. Els riscos sempre es combaten amb la prevenció, no fugint de la seva solució.

Estan supeditant les necessitats globals als seus interessos partidaris. Aquest túnel va ser acordat quan PP, CiU i PSC encapçalaven els governs central, autonòmic i local, respectivament. Si era bo abans, també ho és ara, encara que ja no governin. Aquest canvi oportunista i instrumental dels criteris genera més desconfiança en la política i els polítics, després que no es queixin. La gent dedueix de fets com aquests que els discursos i arguments que es donen no tenen res a veure amb la realitat o amb el interès col·lectiu sinó que es fan per interessos partidaris.

Mai no es va construir gens des de la cultura del no. Vendre pors, oferir indefinició, frustració i més retards com fan Rajoy i Duran, mai no va donar vots. Potser creïn més desencant, però no els hi donarà més vots.

S'equivoquen creant problemes o esperant que el PSC els tingui. Els qui els patiran, si sorgeixen, seran la societat i l'economia catalana.

Però, sobretot, el seu error fonamental rau en el fet que amb la seva actitud ens deixant als socialistes el lideratge de les solucions. Que convé no oblidar, la gent el que vol son solucions, no problemes.

Nosaltres sabem que la gent ens dona, i renova, la seva confiança si creuen que podem ajudar-los a resoldre els seus problemes. I això es el que estem fent. Entoma els problemes i gestionar les solucions.