Diuen que l'economia és com una taula de 4 potes. Sempre hi ha una d'elles que no toca al terra i fa que la taula "balli".
Afegir una falca o llimar una de les altres tres potes, és el sistema per ajustar-la. Però l'exactitud, o la perfecció, no existeixen i això obliga un procés repetit i constant.
Una cosa així l’hi succeeix a la nostra economia, amb l'agreujant de cada procés d'ajust es presenta com una catàstrofe i més si, com ara, estem en precampanya eleccions.
Tots hem estat avisant de la inconveniència en fonamentar el creixement econòmic majoritàriament en la construcció. I ara, que el sector es desaccelera, aquesta es presenta com l'enfonsament del Titanic.
Ens escandalitzàvem de l'imparable creixement del preu de l'habitatge i ara que es frena, ens esquincem les vestidures. Frenada que, d'altra banda, no comporta la reducció dels marges de benefici per habitatge construït.
Assistim, això sí, a les dificultats d'algunes empreses o grups del sector que han especulat financerament més que realment construït.
La nostra economia no està en crisi, creix més que l'europea. Crea més ocupació que cap d'elles, encara que, aquest any, convisqui amb un lleu increment de l'atur. Però tanmateix existeixen factors que convé continuar equilibrant, com ara, el creixement dels preus, per l'efecte de l’evolució del petroli o els productes alimentaris bàsics, i la marxa de les despeses financers.
Per això, la nostra economia necessita ajustos. Ajustos fins, no mesures brutals com demana l'oposició del PP.
El Govern de Zapatero ha de continuar ajustant amb la seva política econòmica. Procurant la transformació de les bases del nostre creixement econòmic, passant del maó als productes i serveis de més valor afegit.
Ha d’articular polítiques públiques econòmicament i socialment sostenibles, que tendeixin al repartiment de la riquesa produïda, com per exemple ha fet amb l’evolució del SMI portant-lo fins als 600€.
Ha de vetllar per que els ajustos no recaiguin sobre els grups de persones més febles, l’evolució de les pensions mínimes, o la llei de protecció de l’autonomia personal, assenyalen el camí a continuar.
Per últim, desenvolupar actuacions que tendeixin a donar oportunitats d’ocupar-se a les persones que no tinguin, o hagin perdut, els seus treball és un altre faceta a fer-ne efectiva.
Afegir una falca o llimar una de les altres tres potes, és el sistema per ajustar-la. Però l'exactitud, o la perfecció, no existeixen i això obliga un procés repetit i constant.
Una cosa així l’hi succeeix a la nostra economia, amb l'agreujant de cada procés d'ajust es presenta com una catàstrofe i més si, com ara, estem en precampanya eleccions.
Tots hem estat avisant de la inconveniència en fonamentar el creixement econòmic majoritàriament en la construcció. I ara, que el sector es desaccelera, aquesta es presenta com l'enfonsament del Titanic.
Ens escandalitzàvem de l'imparable creixement del preu de l'habitatge i ara que es frena, ens esquincem les vestidures. Frenada que, d'altra banda, no comporta la reducció dels marges de benefici per habitatge construït.
Assistim, això sí, a les dificultats d'algunes empreses o grups del sector que han especulat financerament més que realment construït.
La nostra economia no està en crisi, creix més que l'europea. Crea més ocupació que cap d'elles, encara que, aquest any, convisqui amb un lleu increment de l'atur. Però tanmateix existeixen factors que convé continuar equilibrant, com ara, el creixement dels preus, per l'efecte de l’evolució del petroli o els productes alimentaris bàsics, i la marxa de les despeses financers.
Per això, la nostra economia necessita ajustos. Ajustos fins, no mesures brutals com demana l'oposició del PP.
El Govern de Zapatero ha de continuar ajustant amb la seva política econòmica. Procurant la transformació de les bases del nostre creixement econòmic, passant del maó als productes i serveis de més valor afegit.
Ha d’articular polítiques públiques econòmicament i socialment sostenibles, que tendeixin al repartiment de la riquesa produïda, com per exemple ha fet amb l’evolució del SMI portant-lo fins als 600€.
Ha de vetllar per que els ajustos no recaiguin sobre els grups de persones més febles, l’evolució de les pensions mínimes, o la llei de protecció de l’autonomia personal, assenyalen el camí a continuar.
Per últim, desenvolupar actuacions que tendeixin a donar oportunitats d’ocupar-se a les persones que no tinguin, o hagin perdut, els seus treball és un altre faceta a fer-ne efectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada