Hem passat del jaqué de lloguer al de propietat, però ens va estret. Totes les seves costures son apunt de rebentar, estan al límit.
“Encara que el nostre jaqué sigui de lloguer, i el seu de propietat, hem se ser-hi al seu club”, així ens responia als anys 90 el president Pujol als que li assenyalaven les grans diferencies que hi havia entre les tres regions europees (Rhône-Alpes, Lombardia y Baden Wudemberg), que junt a Catalunya, formaven l’Associació dels 4 Motors.
Avui dia podem afirmar que ens hem situat a la seva alçada, i fins i tot els hem avançat, en alguns dels indicadors més significatius econòmic i socialment.
Allò que ara ens succeeix te més a veure amb aquella circumstància de qui, havent crescut, no ha adaptat les seves vestimentes.
Son els problemes que acompanyen l’èxit; no pas el fracàs. Però, un èxit que no va poder gaudir, en el seu moment, de l’acompanyament de l’acció pública necessària perquè no es reproduïssin les estreteses de les que partiem.
El dogma del “dèficit zero” del PP, amb el suport de CiU, va reduir l’esforç inversor públic, durant els seus 8 anys de maridatge, en general i a Catalunya en particular. Això, aquí, ens ha afectat per partida doble. De una part, per la magnitud del creixement ecònomic que hem protagonitzat i de l’altre, pels endarreriments endèmics dels que partíem.
El que resulta realment curiós es el fet que aquells que van practicar una alimentació anèmica del sector públic, ara bramen, exigint serveis públics, i protestant de forma airada i catastrofista per les conseqüències de les seves actuacions anteriors. I aquells que la varen denunciar des de l’oposició, avui que estan en el governs, son acusats pels retràs.
Necessitem propostes en positiu i no rigoroses desqualificacions fetes sense cap rigor tècnic. Que es el que hem vist en les sessions parlamentaries d'aqui i del Congres. Encara es l’hora que escoltem quina proposta fan. Debats polítics, propostes realistes i no acusasions demagógiques.
Allò que procedeix es saber si se han pres les mesures correctament i s’estan duent a terme, bé i ràpidament, el nou jaqué. El que ens fa falta ara.
“Encara que el nostre jaqué sigui de lloguer, i el seu de propietat, hem se ser-hi al seu club”, així ens responia als anys 90 el president Pujol als que li assenyalaven les grans diferencies que hi havia entre les tres regions europees (Rhône-Alpes, Lombardia y Baden Wudemberg), que junt a Catalunya, formaven l’Associació dels 4 Motors.
Avui dia podem afirmar que ens hem situat a la seva alçada, i fins i tot els hem avançat, en alguns dels indicadors més significatius econòmic i socialment.
Allò que ara ens succeeix te més a veure amb aquella circumstància de qui, havent crescut, no ha adaptat les seves vestimentes.
Son els problemes que acompanyen l’èxit; no pas el fracàs. Però, un èxit que no va poder gaudir, en el seu moment, de l’acompanyament de l’acció pública necessària perquè no es reproduïssin les estreteses de les que partiem.
El dogma del “dèficit zero” del PP, amb el suport de CiU, va reduir l’esforç inversor públic, durant els seus 8 anys de maridatge, en general i a Catalunya en particular. Això, aquí, ens ha afectat per partida doble. De una part, per la magnitud del creixement ecònomic que hem protagonitzat i de l’altre, pels endarreriments endèmics dels que partíem.
El que resulta realment curiós es el fet que aquells que van practicar una alimentació anèmica del sector públic, ara bramen, exigint serveis públics, i protestant de forma airada i catastrofista per les conseqüències de les seves actuacions anteriors. I aquells que la varen denunciar des de l’oposició, avui que estan en el governs, son acusats pels retràs.
Necessitem propostes en positiu i no rigoroses desqualificacions fetes sense cap rigor tècnic. Que es el que hem vist en les sessions parlamentaries d'aqui i del Congres. Encara es l’hora que escoltem quina proposta fan. Debats polítics, propostes realistes i no acusasions demagógiques.
Allò que procedeix es saber si se han pres les mesures correctament i s’estan duent a terme, bé i ràpidament, el nou jaqué. El que ens fa falta ara.
Això, sí ens donara la serenor - que no la indiferència - per superar el temps que encara resta per portar aquest jaqué, que en va estret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada