“La clau està en mantenir oberta l’escala social”. Aquesta era la senzilla, però alhora complexa, resposta d’un sociòleg sobre com afrontar el fenomen de la immigració.
Una societat que no sigui capaç d’oferir al seus membres la possibilitat de progressar socialment, mitjançant el seu treball i el seu esforç, esta condemnada a viure esclats i disfuncions socials, que seran més o menys intenses segons el nivell de frustració que comporti el contrari.
La recompensa social a l’esforç junt amb la distancia temporal entre les dues, recompensa i esforç, son els valors que la societat industrial va consolidar com a formula de progrés i equilibri.
Substituir el model aristocràtic por el meritocràtic, es a dir, passar d’una societat on el bressol ho determinava tot (posició social, ocupació, educació, salut, esperança de vida), per una societat on el destí ho determinen l’esforç i els mèrits que cadascú desenvolupa, va suposar passar de la societat pre-industrial a l’industrial.
En aquesta societat industrial, el valor del treball, es un valor social. Junt al treball, com la professió, anava indefectiblement units el projecte personal i el estatus social. Tot anava en el mateix “pack”. El progrés laboral comportava l’ascens en l’escala social.
Tot això, ho entenen com a lògic i normal per els autòctons. Però, ho entenen igual per els nouvinguts?
Així va ser en el passat recent. I va servir per a gestionar, amb un gran èxit social, que dels 2 milions de persones, que vivíem aquí, als inicis del segle XX, arribéssim a 6 milions en les seves darreries.
Ara, en pocs anys s’han incorporat 1 milió de persones més, que en la seva majoria ocupen laboralment els escalafons més baixos de l’escala social.
Mantenir oberta l’escala social, no es un signe de “bonisme”, es un signe d’intel·ligència, per, un altre cop, que el saldo final sigui positiu.
Una societat que no sigui capaç d’oferir al seus membres la possibilitat de progressar socialment, mitjançant el seu treball i el seu esforç, esta condemnada a viure esclats i disfuncions socials, que seran més o menys intenses segons el nivell de frustració que comporti el contrari.
La recompensa social a l’esforç junt amb la distancia temporal entre les dues, recompensa i esforç, son els valors que la societat industrial va consolidar com a formula de progrés i equilibri.
Substituir el model aristocràtic por el meritocràtic, es a dir, passar d’una societat on el bressol ho determinava tot (posició social, ocupació, educació, salut, esperança de vida), per una societat on el destí ho determinen l’esforç i els mèrits que cadascú desenvolupa, va suposar passar de la societat pre-industrial a l’industrial.
En aquesta societat industrial, el valor del treball, es un valor social. Junt al treball, com la professió, anava indefectiblement units el projecte personal i el estatus social. Tot anava en el mateix “pack”. El progrés laboral comportava l’ascens en l’escala social.
Tot això, ho entenen com a lògic i normal per els autòctons. Però, ho entenen igual per els nouvinguts?
Així va ser en el passat recent. I va servir per a gestionar, amb un gran èxit social, que dels 2 milions de persones, que vivíem aquí, als inicis del segle XX, arribéssim a 6 milions en les seves darreries.
Ara, en pocs anys s’han incorporat 1 milió de persones més, que en la seva majoria ocupen laboralment els escalafons més baixos de l’escala social.
Mantenir oberta l’escala social, no es un signe de “bonisme”, es un signe d’intel·ligència, per, un altre cop, que el saldo final sigui positiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada