A molts dels actes de les eleccions municipals ningú, o quasi ningú, parla de les mateixes coses que omple el temps de les emissions audiovisual o l’espai en la premsa escrita.
L’excepció a aquesta norma la troben només en “les primers espases”, en aquells que desprès copen els mitjans de comunicació, en una realimentació permanent, a partir d’intervencions relacionades amb temes de “l’alta política”. El exemple més paradigmàtic d’aquesta practica es l’obsessiva mania del PP i Mariano Rajoy de parlar d’ETA, per amagar els escàndols urbanístics que protagonitzen els seus alcaldes i regidors.
Llevat d’ells tots els que hi participen - oradors i públic - es centren en explicar i conèixer problemes i solucions. Dic bé, el públic també vol explicar-se i fer propostes. Ambdós aprofiten, un cop acabat els discursos més formals, per dialogar sobre els temes de caràcter públic i traslladar-se mútuament preocupacions i alternatives concretes. Això es que vaig viure als de Sant Esteve de Sesrorives o els de Sant Feliu de Llobregat en els que hi participat, fins ara.
Aquesta experiència no es exclusiva de les poblacions de milers d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. També vaig poder viure una cosa semblant en la presentació de la candidatura d’Independents pel Poble-Progés Municipal de Corça a Girona.
La realitat local, sobretot la de cents de petits municipis, es tan rica i complexa que necessita de vegades de formules menys rígides i partidistes per afavorir l’apropament a la política de persones decidides a treballar pels altres. Aquest es el cas d’aquesta candidatura que encapçala Maria Carme Guell.
La aparició de candidatures com aquesta, que tenen la seva raó de esser en l’objectiu de les persones que la composen d’aconseguir la millora del seu poble, es un signe de vitalitat política. Un signe que té molt a veure amb l’agrupament de les persones políticament més inquietes dels seus municipis, que coincideixen en la diagnosi dels problemes que viu el seu entorn i també en les solucions que es poden desenvolupar, que tenen en comú unes sensibilitats socials properes, no estrictament coincidents però properes, i en el que la pertinença a un partit es una situació habitualment estranya.
Perseguir-les i impugnar-les judicialment com fa CiU, quan es coaliguen amb el seus adversaris, es a més d’un error la expressió de la seva desorientació i desesperació.
La més que previsible pèrdua d’influència en el reductes que li resten de poder local es hi fa perdre el nord. Intentant guanyar als tribunals, allò que tem perdre a les urnes, no fa més que agreujar el problema ja que s’allunya encara molt més de la gent.
La seva pretensió de restringir i controlar la pluralitat que emergeix al marge d’ells esta condemnada al fracàs, per més que ho intentin.
L’excepció a aquesta norma la troben només en “les primers espases”, en aquells que desprès copen els mitjans de comunicació, en una realimentació permanent, a partir d’intervencions relacionades amb temes de “l’alta política”. El exemple més paradigmàtic d’aquesta practica es l’obsessiva mania del PP i Mariano Rajoy de parlar d’ETA, per amagar els escàndols urbanístics que protagonitzen els seus alcaldes i regidors.
Llevat d’ells tots els que hi participen - oradors i públic - es centren en explicar i conèixer problemes i solucions. Dic bé, el públic també vol explicar-se i fer propostes. Ambdós aprofiten, un cop acabat els discursos més formals, per dialogar sobre els temes de caràcter públic i traslladar-se mútuament preocupacions i alternatives concretes. Això es que vaig viure als de Sant Esteve de Sesrorives o els de Sant Feliu de Llobregat en els que hi participat, fins ara.
Aquesta experiència no es exclusiva de les poblacions de milers d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. També vaig poder viure una cosa semblant en la presentació de la candidatura d’Independents pel Poble-Progés Municipal de Corça a Girona.
La realitat local, sobretot la de cents de petits municipis, es tan rica i complexa que necessita de vegades de formules menys rígides i partidistes per afavorir l’apropament a la política de persones decidides a treballar pels altres. Aquest es el cas d’aquesta candidatura que encapçala Maria Carme Guell.
La aparició de candidatures com aquesta, que tenen la seva raó de esser en l’objectiu de les persones que la composen d’aconseguir la millora del seu poble, es un signe de vitalitat política. Un signe que té molt a veure amb l’agrupament de les persones políticament més inquietes dels seus municipis, que coincideixen en la diagnosi dels problemes que viu el seu entorn i també en les solucions que es poden desenvolupar, que tenen en comú unes sensibilitats socials properes, no estrictament coincidents però properes, i en el que la pertinença a un partit es una situació habitualment estranya.
Perseguir-les i impugnar-les judicialment com fa CiU, quan es coaliguen amb el seus adversaris, es a més d’un error la expressió de la seva desorientació i desesperació.
La més que previsible pèrdua d’influència en el reductes que li resten de poder local es hi fa perdre el nord. Intentant guanyar als tribunals, allò que tem perdre a les urnes, no fa més que agreujar el problema ja que s’allunya encara molt més de la gent.
La seva pretensió de restringir i controlar la pluralitat que emergeix al marge d’ells esta condemnada al fracàs, per més que ho intentin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada