Participació o crispació

Resulta cruel tenir que escollir entre participació o crispació.

La crispació política té mala premsa, ningú la desitja o reconeix desitjar-la. Però tanmateix, allà on s’instal·la creix la participació electoral. Possiblement la seva absència es un - encara que no l’únic - dels factors que explica l’alta abstenció del diumenge passat.

A Catalunya no hi ha hagut tensió electoral, no s’ha polarització el debat, ni s’han vist les municipals com primàries o segona volta de res, malgrat els intents del PP i CiU.

No hi ha hagut tensió perquè el PP no ha estat vist, en general, ni com una alternativa ni com una amenaça en l’àmbit local, ja que la seva presencia es molt reduïda.

Perquè el que fa a CiU aquesta ha orientat la campanya amb un únic objectiu: salvar el màxim del seu limitat poder local. Centrant se en les batalles locals ha assolit amb un resultat, tot sigui dit, desigual que suposa un descens global, que s’expressa en la pèrdua una plaça tant representativa com Tarragona o més de 300 regidors a tota Catalunya. Malgrat això estan satisfets perquè encara no s’han enfonsat.

La coincidència en el Govern de Catalunya de las tres forces d’esquerres (PSC, ICV i ERC) ha fet que la seva confrontació es veies circumscrita exclusivament a les seves diferencies als temes locals.

Per si això fos poc, tampoc s’albiraven canvis radicals o substancials, o l’existència d’un adversari global a batre, ni tampoc ha emergit una preocupació global de caràcter col·lectiu que centrés el debat.

Allò que si hi ha hagut, i en molta quantitat, han estat projectes de ciutat i pobles i problemes a resoldre dels mateixos, que han mobilitzat de manera, no homogènia, als electorats locals o ideològics

Els missatges transmesos pels mitjans de comunicació d’abast general, impulsat per aquells que volien fer-ne de les eleccions locals un assaig de les generals han versat sobre aspectes que no s’hi han acostat, ni de bon tros, a les preocupacions de la gent. El terrorisme d’ETA, la participació electoral de l’esquerra abertzale o la falsa acusació sobre la venda de Navarra, tot i esser, temes importants no es decideixen en aquesta confrontació electoral i la gent n’era conscient.

La crispació política no pot esser la forma per incrementar la participació.

La major participació ha de venir de la confrontació política no de la crispació.

Ha de venir de la ma de la contraposició de valors, de models socials i, por extensió, de les diferents solucions que es formulin per solucionar les preocupacions més sentides i reals de les persones, como ara l’accés a l’habitatge, el treball o els efectes que genera el fenomen de la immigració.

En cap cas, hauria venir de la ma de la demagògia o el populisme, com el que han exhibit CiU i el PP, amb al seu alarmisme sobre la seguretat o el confusionisme interessat entre immigració i terrorisme o immigració i inseguretat. Aquestes vel·leïtats estan darrera del rebrot de opcions xenòfobes i racistes i la responsabilitat de forces democràtiques, com aquestes, no hauria de permetre-li cedir a la temptació de cercar un grapat de vot al preu de comprometre la convivència. Perquè aquesta actuació si es la veritable antesala del foment de l’abstenció.

La confrontació, como expressió de la pluralitat, es la essència de la política, la crispació no.

Perquè hi hagi més participació sense crispació, el que hem de fer es treballar i complir allò en el que ens hem compromès amb els nostre veïns i veïnes. Amb això podrem guanyar la confiança vers la política d’aquelles persones que no han anat a votar, però el que es més important, omplirem de raó a la gent que no ha anat a votar.